CUMULONIMBUS

L’últim escrit de l’any és una mena de carta o reflexió que vaig escriure el passat mes de juny, a l’hospital. Ja vaig comentar-vos al seu moment que van ser dies amb massa temps lliure i jo sempre tinc pensaments al cap i un bolígraf a la butxaca. Tenia els escrits guardats al portàtil i han aparegut com art de màgia buscant altres documents. No demano que ningú entengui les següents paraules, que ningú les jutgi o que les interpreti de manera equivocada. Tenien destinació però, per les distàncies, mai van arribar. Ara han demanat sortir i m'ha semlat bé el seu desig.

CUMULONIMBUS

Estic enamorat de tu i no tinc ganes de privar-me del plaer de dir, ara, la veritat. Estic enamorat de tu i sé que l’amor és un crit al buit, que pot ser inevitable l’oblit, que estem condemnats i que arribarà el dia en que els nostres esforços tornin al no res. Tothom hauria de tenir el seu veritable amor i hauria de durar-li tant com la seva vida.

Les runes de la meva bogeria acumulada durant tants anys cruixen per tota la biblioteca, com si haguéssim de portar un registre de la bogeria a cada moment, com es mou el meu armari ple de milers de cartes, pols, dietaris i llibres que parlen de tu. Tot això ho veig quan em desvetllo cada matinada i penso en mi mateix, sabent que deixant a banda com viatgi i quines dreceres agafi, sense tenir en compte que es compleixin o no les meves expectatives, sempre acabo aprenent alguna cosa.

La vida la comences com un nen feliç i agradable que confia i creu en tot allò que passa sota el sostre dels pares. Després arriba el dia de la decepció quan te’n adones que ets un desgraciat, miserable i pobre, que estàs cec i nu, que tens rostre de fantasma adolorit i que estàs amargat mentre camines, tremolant, pel malson de la vida. 

Sempre et mors a la meitat de la vida, a la meitat d’una frase.