30 de desembre 2014



St. Andrews és el punt de comiat (potser millor dir punt de pausa) d’aquesta retrobada que teníem pendent amb l’Eliška d’ençà del nostre primer contacte a terres franceses. Les restes de l’Abadia són el testimoni d’aquest punt de la cerimònia. El so del mar que banya la ciutat passa a ser la banda sonora davant dels nostres silencis. 

És ben cert que, si no ho volem, les nostres empremtes dactilars no s’esborren de les vides que toquem. Esperar quelcom i no trobar res és el fracàs dels altres. Nosaltres no esperàvem res i hem aconseguit de l'altre tot allò que el moment ens demanava. En algunes ocasions, per veure la llum t’has d’arriscar a quedar-te cec. Però com no totes les llàgrimes són amargues, no sempre t’hi quedes. Si tens clars aquests conceptes, tot és més fàcil. També certs comiats. 


El cos nu envoltat de la puresa de la llum i l'absència de colors. Aquesta és la imatge final (potser temporalment final) que dóna pas a dos camins nous: el que segueix ara l’Eliška i el que trio jo a partir d’aquest moment. Acabo el dia llegint “Closer” i anotant una frase que no té res a veure amb allò viscut els dies enrere: Sé qui ets. T’estimo. Ho estimo tot de tu, i això fa mal. 

St. Andrews, 29 de desembre del 2014

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -