Header Ads

UN ESBÓS SENSE MEMÒRIA



Interroguem el silenci sense pretendre cap resposta. Ens mirem en la penombra i trafiquem la llum del dia. No hi ha buits en les paraules que regalen les estones que passem. Ens palpem l’ànima, alimentem instants, som sol de dia i fosca de nit, veiem la poesia de l’espai. 

Ens alimentem a glopades suaus, ditegem l’espatlla aliena per abandonar la nostra soledat. Naixem de nou, ara al bosc. Som el fruit que ajuda a viure a l’arbre, retornem als orígens, al pecat de la vida, a la poma que enrojola el pensament, al joc de saber-nos vius sense amo, ni Déu ni pàtria.

Ens iniciem. Et miro. Em travesses. Em meravello. Em llegeixes els ulls. Veig el teu cor amb el seu somriure ara que el temps comença. La pau ens cau als peus i arriba el canvi d’època. L’hivern de l’esperit és l’única estació que té alguna cosa a dir.

5 comentaris

Yolanda Díaz ha dit...

Quin bon començament de dia d'hivern

Ramon ha dit...

Com t'ha dit la Josepa al Facebook, el secret està a la poma.

Jaume ha dit...

Pecar sempre és bo si el motiu de pecat és el desig. No recordo de qui era aquesta cita.

Marta Guivernau ha dit...

Com en altres ocasions (com sempre) tens petits passatges en aquest text que són realment captivadors i colpidors. Dus la prosa poètica a la sang i ens dónes el gaudi de llegir-te a diari. No podem demanar més a la xarxa.

Anònim ha dit...

"ditegem l’espatlla aliena per abandonar la nostra soledat". Con una sola frase me has hecho llorar.

Amb la tecnologia de Blogger.