UN ESBÓS SENSE MEMÒRIA
Interroguem el silenci sense pretendre cap
resposta. Ens mirem en la penombra i trafiquem la llum del dia. No hi ha buits
en les paraules que regalen les estones que passem. Ens palpem l’ànima,
alimentem instants, som sol de dia i fosca de nit, veiem la poesia de l’espai.
Ens alimentem a glopades suaus, ditegem l’espatlla
aliena per abandonar la nostra soledat. Naixem de nou, ara al bosc. Som el fruit
que ajuda a viure a l’arbre, retornem als orígens, al pecat de la vida, a la poma
que enrojola el pensament, al joc de saber-nos vius sense amo, ni Déu ni pàtria.
Ens iniciem. Et miro. Em travesses. Em meravello.
Em llegeixes els ulls. Veig el teu cor amb el seu somriure ara que el temps
comença. La pau ens cau als peus i arriba el canvi d’època. L’hivern de l’esperit
és l’única estació que té alguna cosa a dir.
Comentaris