PENDENTS DE SER
Llegint la poesia de Manolo Rivera, aquesta
tarda de tardor a caseta, m’han temptat aquestes paraules seves:
SOLEÁ: Dicen que, en la
vida, lo importante no es hacer sino ser. Sí, ser, pero ser qué.
I llavors, mentre digeria el missatge, he
escrit:
Tenim pendent un cafè, te’n recordes? Tenim
pendent llegir-nos els llavis, trobar el son de les coses, endormiscar-nos al
fons del mar, llepar-nos les ferides, tastar les cendres que mai veiem perquè
sempre ens mirem als ulls i no toquem de peus a terra.
Tenim pendent amagar-nos un rere l’altre i
deixar-nos caure, deixar-nos tranquils, deixar-nos perdre. I trobar-nos a
aquell banc buit que sempre hi ha a totes les places, al tros de gespa que ens
espera a tots els parcs, en el tacte amb la terra i en l’hàbit de córrer per
bogeria.
Un cafè, te’n recordes? Tenim pendent ser-hi,
ser-nos pendents.
Comentaris