AMELIE, ELS POETES I JO QUE SEGUEIXO ENCARA VIU
Els petits poblets de França són com els
carrerons secundaris del gran Paris, et transporten a paisatges que has llegit
als llibres o has viscut a alguna pel·lícula. Si heu vist “Amelie” i heu estat
als carreronets parisencs sabreu de què parlo. Ella, Amelie, diu que la vida no
és altra cosa que un assaig inacabable d’una obra que mai s’arriba a estrenar.
No sé si realment és així. Amelie va molt
perduda al món real i és plena de dubtes en el seu univers particular. No vol
dir pas que estigui boja, ni de lluny. Vol dir, potser, que es passa el dia
assajant la seva obra i té por de sortir a escena, davant del públic, a viure
allò que ara tan sols imagina.
Faig aquesta reflexió assegut al despatx de
casa, al racó on escric cada dia. Davant meu hi ha el paisatge que veieu a la
foto (la podeu ampliar). Em provoca constantment amb els canvis de cel i el cansament de les
tardes que s’apaguen i pinzellen el cel amb els seus càlids colors. Ara, amb el
fred, només em calenta l’ànima mirar els núvols.
I mentre els miro en silenci, ple de pau, em
ve al cap una altra frase: Bailar, aplaudir, exaltar, gritar,
brincar, rodar, flotar...que la vida sea de ahora en adelante más que un poema y nuevos deleites.
Curiosament és de “El club de los poetas
muertos”. I segueixo aquí, encara viu.
Comentaris
http://youtu.be/H2-1u8xvk54