Header Ads

COM UN OCELL, AL MEU COSTAT



Com un ocell, tal vegada un falciot, miro la foto aèria dels camps de conreu que veig ara, cada dia, davant de la nova casa. La calma que sento entre els arbres, altes herbes que el vent fa onejar, la remor de les petjades que queden enrere. El cel blau de bon mati pintat només per les muntanyes al fons, el paisatge de la pau. I la nostàlgia que es compassa amb el pensament i el sentiment de pèrdua.

I de cop, les paraules que arriben per tots els racons que diviso. I amb elles, la cadena de mots que ara es relliguen al meu cap. I escric...

Poc, però de tant en tant,
les llàgrimes cerquen la nit.
I, en sentir-les, m’adono
que et miro encara amb por certa,
o, simplement, no he resolt
bé el teu aprenentatge.

El silenci és ara un preludi que comença
a doldre de tan suau.
Comença esquinçant un cor que jo creia
habitable i se’n allunya.
Del centre conegut,
boires que constituiran límits,
abric momentani al parany
del teu més recent passat.

L’amagatall, però, és només nostre.
i tu em miraves.
Forta es l’abraçada i el bes et surt
de ben endins, com un plor, recòndit.
I, en sentir-ho, tinc encara força
- d’ignorància plena i de desig -,
si, la força de poder allargar la mà
com tu tens la lluna, al teu abast.
I tocar-te - cal un gest - i tocar-la.

No som només furtius amants, arravatats
per passió de cossos. Som, així mateix,
el teu ahir, que es rebel·la,
de tant en tant,
quan les llàgrimes cerquen la nit.
Al meu costat.

Nota: la foto és real, imatge aèria de davant de casa.
Amb la tecnologia de Blogger.