Header Ads

PAISATGES A LA FINESTRA: ELS PORTS, EL MAR, EL PRIORAT



Fa uns moments, mentre obria caixes plenes d’objectes que col·loco a la nova casa on ara viuré, m’ha vingut al cap – no em digueu el perquè – una de les meves poesies preferides. És de Jaime Gil de Biedma i es diu “de vita beata”. Diu així.

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Ara que refaig espais personals en calma, que reordeno idees i moc els mobles (tant físics com mentals), ara que cerco el nou paisatge que tinc davant la taula i que em permet veure al fons els Ports de Tortosa si miro endavant, el mar si em giro a l’esquerra i les muntanyes del Priorat i la Terra Alta si em giro a la dreta, trec conclusions sobre les distàncies que em donen la raó en moltes coses i que em causen cert dolor en el fons de la meva ànima.

Perquè prop del mar hi he viscut fa pocs mesos grans sensacions. Perquè el Priorat em retorna a la memòria grans moments d’uns anys enrere. I perquè el paisatge dels Ports de Tortosa, i allò que els envolta, em provoquen una nostàlgia i una malenconia que només jo, i tan sols jo, sé com és de gran.

I amb tot, hi ha un nexe en comú, un núvol que sempre veig dalt del cel i que mai aconsegueixo palpar de la forma en què voldria tot i haver-lo tastat amb amor, desig i passió. Benedetti escrivia “se oyen pasos de alguien que no llega nunca” però els poetes sempre són metafòrics i quasi mai realistes.

Amb la tecnologia de Blogger.