Header Ads

DIARI D’ALTAMURA (7): EL SOMRIURE D'UN RODAMÓN



La vida és una cursa constant plena de pèrdues, descobertes i retrobaments. Les persones van i venen mentre caminem sempre endavant. Hi ha espai per als comiats i les benvingudes. Als amics no els tries, són ells els qui aposten per tu. I al final, hi ha persones que es queden al teu cor, que mai marxen i esdevenen part teva. I tu, part d’ells.

Això em passa amb els tres protagonistes de l’escrit d’avui, el Bartolomeo, el Nicola i el Francesco. Amb el primer ja ens havíem vist abans del meu viatge a Altamura (havíem estat junts a Roma) i els altres dos vaig consolidar allò que era previsible perquè els últims mesos havíem parlat diverses vegades per telèfon i per la ràdio. La primera foto d’aquest escrit us mostra al Francesco (al centre) i al Bartolomeo (a la dreta). Ells dos són les ànimes mater del moviment cultural Spiragli que es qui promou les jornades culturals on he estat convidat. 

L’altra foto té com a protagonista al Nicola. Ell no viu a Altamura però té un contacte constant amb aquesta ciutat i amb la gent de Spiragli.  Ells tres són persones generoses, que m’han acollit des d’un primer moment amb el cor, que s’han regalat de ple, que s’han obert i han fet possible aquesta relació autèntica que tenim ara. 

Ens parlem cada dia, ens escrivim i ens tractem d’una manera especial. Només amb ells utilitzem la paraula “fratello” (germà) quan contactem via whatsapp o ens enviem missatge de veu gravats. El Bartolomeo em va obrir les portes de casa seva el dia abans que jo tornés a Tarragona. Els seus pares em van convidar a dinar i fins i tot em van cedir el lloc del Bartolomeo a taula. I al dia següent ell em va acompanyar fins l’aeroport de Bari. 

Allí, li vaig donar una de les dues pedres que havia trobat dins d’una de les empremtes de dinosaure de la Cava Pontrelli. I ell va entendre el perquè del regal. Ho explicava al dia següent al seu Facebook en un escrit ple d’emoció i de sentiment on també narrava que, en el moment del comiat i al veure que a ell li queien algunes llàgrimes, li vaig recordar allò que havia dit el dia que vaig llegir els meus textos davant del públic: que sempre, malgrat la vida no et vagi de cara, sempre has de dur un somriure a la cara. Sempre un somriure. 

Ara, aquesta aportació meva ha passat a ser una mena de màxima entre ells. “Il sorriso sempre” diuen cada dia quan ens escrivim i parlem. “Si fratello” els hi responc, “il sorriso sempre”

En el fons, i en la seva essència més bàsica, la vida ens pren però també ens regala. La vida ens colpeja però també ens regala dies més dòcils. I ens fa gaudir de moments com els que jo he viscut a Altamura. Crec que si hagués de resumir les sensacions a la meva partida, en tindria prou amb aquest fragment de “El rodamón” de Gibran Khalil Gibran:

Cuando nos dejó, tres días después, no lo sentíamos ya como un huésped que había partido sino, más bien, como uno de nosotros, que estaba en el jardín y que aún no había entrado.

La vida que abans deia, la mateixa vida, val la pena per petits detalls i especialment per la oportunitat de tenir a prop a grans persones. El Nicola, el Francesco i el Bartolomeo són tres gotes d'aire fresc als meus dies, tres motius més per somriure i voler seguir endavant. Gràcies als tres i a totes les altres persones que us comentava en l'escrit d'ahir. La llista és llarga i això em fa tan feliç!
Amb la tecnologia de Blogger.