EL TURMENT DEL TENNESSEE
Fa poc que vaig iniciar-me en la
lectura de l’obra de Tennessee Williams, autor que coneixia des de l’adolescència
i que mai havia entrat en les meves lectures. A “El zoo de cristal”, em vaig
trobar a un autor turmentat i no sabia el motiu. Estudiant-lo més a fons, abans
de seguir descobrint la seva creació literària, vaig saber que gran part de la
culpa es deia Rose.
La seva germana, tancada a
centres psiquiàtrics feia un anys, era el motiu de les seves preocupacions constants,
de la tragèdia constant com deia ell mateix. El Tennessee explicava en algunes
entrevistes molt personals que la seva germana havia canviat al créixer, quan
va notar un canvi d’humor i més tard el somriure que tenia va començar a ser
nerviós. I també parlava de quan la situació es va agreujar pels trastorns de
conducta que patia, arribant al caos total quan la Rose va patir un greu
desengany amorós i va caure en una depressió greu. Aquesta situació, la de la
seva estimada germana que va estar més de 50 anys reclosa a diferents
institucions psiquiàtriques, va calar fons anímicament en ell.
I això, ara que he esbrinat tota
la seva trajectòria vital, traspua a la seva obra. Es nota que hi ha pressió,
tensió, que el geni literari que tenia hagués pogut estar encara més gran – tal
volta no, no ho sé- amb una vida menys turmentada. La Rose va ser, diguem-ho
així, el fantasma que va perseguir al Tennessee.
Us faig, per acabar, un petit
tast de “El zoo de cristal”. La foto és dels dos germans.
Yo no fui a la luna. Fui mucho
más lejos. Porque el tiempo es la distancia más larga entre dos lugares… Me
marché de Saint Louis. Bajé por última vez esos peldaños de la escalera de
emergencia y seguí, desde entonces, los pasos de mi padre, tratando de hallar
en el movimiento lo perdido en espacio… Viajé mucho por todas partes. Las
ciudades pasaban rápidamente ante mí como hojas secas, de brillantes colores
pero arrancadas de la rama. Me habría detenido, pero algo me perseguía. Aquello
acudía siempre de improviso, tomándome de sorpresa. Quizá fuese un pasaje
musical familiar. Quizá sólo un fragmento de transparente cristal… Quizá me
esté paseando por una calle de noche, en alguna ciudad extraña, antes de haber encontrado
compañeros y pase junto a la ventana iluminada de una perfumería. La ventana
está llena de piezas de cristal de color, de frasquitos transparentes de
delicados tonos, que parecen fragmentos de un arco iris roto. Entonces,
repentinamente, mi hermana me toca el hombro. Me vuelvo y miro sus ojos…
Comentaris