EL TURMENT DEL TENNESSEE


Fa poc que vaig iniciar-me en la lectura de l’obra de Tennessee Williams, autor que coneixia des de l’adolescència i que mai havia entrat en les meves lectures. A “El zoo de cristal”, em vaig trobar a un autor turmentat i no sabia el motiu. Estudiant-lo més a fons, abans de seguir descobrint la seva creació literària, vaig saber que gran part de la culpa es deia Rose. 

La seva germana, tancada a centres psiquiàtrics feia un anys, era el motiu de les seves preocupacions constants, de la tragèdia constant com deia ell mateix. El Tennessee explicava en algunes entrevistes molt personals que la seva germana havia canviat al créixer, quan va notar un canvi d’humor i més tard el somriure que tenia va començar a ser nerviós. I també parlava de quan la situació es va agreujar pels trastorns de conducta que patia, arribant al caos total quan la Rose va patir un greu desengany amorós i va caure en una depressió greu. Aquesta situació, la de la seva estimada germana que va estar més de 50 anys reclosa a diferents institucions psiquiàtriques, va calar fons anímicament en ell. 

I això, ara que he esbrinat tota la seva trajectòria vital, traspua a la seva obra. Es nota que hi ha pressió, tensió, que el geni literari que tenia hagués pogut estar encara més gran – tal volta no, no ho sé- amb una vida menys turmentada. La Rose va ser, diguem-ho així, el fantasma que va perseguir al Tennessee. 

Us faig, per acabar, un petit tast de “El zoo de cristal”. La foto és dels dos germans. 

Yo no fui a la luna. Fui mucho más lejos. Porque el tiempo es la distancia más larga entre dos lugares… Me marché de Saint Louis. Bajé por última vez esos peldaños de la escalera de emergencia y seguí, desde entonces, los pasos de mi padre, tratando de hallar en el movimiento lo perdido en espacio… Viajé mucho por todas partes. Las ciudades pasaban rápidamente ante mí como hojas secas, de brillantes colores pero arrancadas de la rama. Me habría detenido, pero algo me perseguía. Aquello acudía siempre de improviso, tomándome de sorpresa. Quizá fuese un pasaje musical familiar. Quizá sólo un fragmento de transparente cristal… Quizá me esté paseando por una calle de noche, en alguna ciudad extraña, antes de haber encontrado compañeros y pase junto a la ventana iluminada de una perfumería. La ventana está llena de piezas de cristal de color, de frasquitos  transparentes de delicados tonos, que parecen fragmentos de un arco iris roto. Entonces, repentinamente, mi hermana me toca el hombro. Me vuelvo y miro sus ojos…

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS