Header Ads

LES PRIMERES PASSES D’UN LLARG CAMÍ



Són quarts de nou de la nit d’una dia fred que anuncia gel per les següents hores. S’ha acabat ara mateix la presentació del meu nou llibre aquí, a la ciutat d’Altamura. De nou, Itàlia m’ha acollit amb plaer i jo m’hi he lliurat amb més ganes que mai. L’acte ha durat tres quarts d’hora i ha estat molt amè. La Carmen, una noia jove que ha vingut per sorpresa convidada pel meu germà italià, Bartolomeo, ens ha posat la banda sonora de la tarda. Nosaltres dos, el Bartolomeo i jo, hem fet allò que sabem fer millor: parlar i fer de la conversa un acte de cultiu i aprenentatge. 

A la presentació he parlat de tantes coses i conceptes... Agricultura mental com a mètode de supervivència personal i transferible als altres, la transhumància com a eina vehiculant de l’aprenentatge tranversal de les persones i les ciutats. També m’han preguntat sobre el tercer element que existeix en alguns dels meus textos, rere el mar i el cel, i ho he aclarit: és l’home. A ell l’hem de dotar de la centralitat que li pertoca sense oblidar, però, que no esdevé l’univers unilateral de res. 

He reconegut, sense cap vergonya, que tinc pànic a la mort des de fa uns mesos, quan vaig estar a l’hospital. També que el dolor, tant present al meu últim llibre, existeix i ens recorda diàriament que som vius i per tant vivim amb ell ja sigui dolor físic o anímic. 

El torn de preguntes ha estat molt interessant i ampli, amb cinc o sis persones que s’han atrevit –i ho agraeixo enormement- a dir la seva i plantejar-me qüestions derivades de la meva intervenció. Em quedo amb la consulta referent al perquè del títol del nou llibre i a quina lectura té el vertigen que em devora. Clarament, he respost, és un vertigen fruit de la sensació de pèrdua de la vida que vaig tenir quan estava malalt, aquell abisme que em separava del llit i el terra quan volia posar-me dret, aquell ofec que sentia cada cop que intentava respirar i no ho aconseguia. 

Per concloure aquesta lectura en positiu de la presentació, crec que és de les més completes que he viscut fins ara. Primer pel sistema de conversa que estableix el Bartolomeo que no té res a veure amb la clàssica presentació avorrida. En segon lloc, perquè el públic assistent era ple de persones que venien preparades a rebre i a donar, a absorbir coneixements i deixar empremta i petjada del moment. I en tercer lloc, per la proximitat que vam tenir tots, autor i públic, un cop acabada la presentació, tot compartint un bon aperitiu. 

El meu agraïment als qui van comprar el llibre, als Francesco i la Pasqua per cedir el local on vam fer la presentació, a la Carmen per posar la música, a les càmeres de la televisió per gravar l’acte i, especialment, al Bartolomeo per haver portat a escena aquesta presentació tant humana i familiar. 

Feta la presentació oficial de “El trist atzar del vertigen que em devora”, els dervixos segueixen el seu camí i aviat hi haurà més presentacions. El camí serà llarg i agradable. Ja hem fet els primers passos.

Amb la tecnologia de Blogger.