EL PÚBLIC, L’ALIMENT, L’ÀNIMA
El públic aplaudeix i jo
aplaudeixo al públic. Érem en igualtat de condicions i ha guanyat el gest de
compartir experiències. S’inicia aquell moment d’aproximació que uneix al
personatge que ha creat l’obra i al personatge que la devorarà atentament amb
els ulls i el pensament. Autor i lector es miren a la cara, als ulls, a l’ànima.
Saben que es necessiten.
Se m’apropa una noia jove. És la
primera que ha comprat el llibre i vol que li dediqui. Em mira amb molta
sorpresa. Li demano el nom. Oriana, em respon.
I afegeix una explicació que em
delecta, sorprèn i encanta. És el primer cop que va a una presentació d’un llibre,
a un acte literari. Se sent agraïda, diu que s’ho passat mot bé i que allò que
he dit durant l’acte, l’ha deixat sorpresa. Assegura entendre el perquè de
certs patiments meus, li encisa el meu optimisme quan parlo de moments tristos
o delicats, és conscient de la diferència d’edat que ens separa però llegeixo,
als seus ulls, que ha patit moments propers als que jo descric en alguns dels
meus textos. Desprèn tendresa, amabilitat, emoció.
L’Oriana marxa molt contenta per
haver pogut parlar amb mi i satisfeta per haver destinat el temps a una
activitat que l’ha omplert. Jo em quedo allí assegut, signant més llibres per
altres lectors, amb el convenciment que ella m’ha nodrit a mi, potser sense
voler-ho, amb les seves paraules sinceres i descobrint una part del seu
interior. Això si que ha estat una bona agricultura mental.
NOTA: A la foto (de la Pasqua Spadone) hi som l'Oriana i jo conversant.
Comentaris