Header Ads

EL PÚBLIC, L’ALIMENT, L’ÀNIMA



El públic aplaudeix i jo aplaudeixo al públic. Érem en igualtat de condicions i ha guanyat el gest de compartir experiències. S’inicia aquell moment d’aproximació que uneix al personatge que ha creat l’obra i al personatge que la devorarà atentament amb els ulls i el pensament. Autor i lector es miren a la cara, als ulls, a l’ànima. Saben que es necessiten. 

Se m’apropa una noia jove. És la primera que ha comprat el llibre i vol que li dediqui. Em mira amb molta sorpresa. Li demano el nom. Oriana, em respon. 

I afegeix una explicació que em delecta, sorprèn i encanta. És el primer cop que va a una presentació d’un llibre, a un acte literari. Se sent agraïda, diu que s’ho passat mot bé i que allò que he dit durant l’acte, l’ha deixat sorpresa. Assegura entendre el perquè de certs patiments meus, li encisa el meu optimisme quan parlo de moments tristos o delicats, és conscient de la diferència d’edat que ens separa però llegeixo, als seus ulls, que ha patit moments propers als que jo descric en alguns dels meus textos. Desprèn tendresa, amabilitat, emoció. 

L’Oriana marxa molt contenta per haver pogut parlar amb mi i satisfeta per haver destinat el temps a una activitat que l’ha omplert. Jo em quedo allí assegut, signant més llibres per altres lectors, amb el convenciment que ella m’ha nodrit a mi, potser sense voler-ho, amb les seves paraules sinceres i descobrint una part del seu interior. Això si que ha estat una bona agricultura mental. 

NOTA: A la foto (de la Pasqua Spadone) hi som l'Oriana i jo conversant.  


Amb la tecnologia de Blogger.