Archive for de desembre 2010

MOLT BON ANY 2011

31 de desembre 2010

EM RECORDAVA A SANDOKÁN


La pèrdua de certes persones sap greu i la mort del periodista Luis Mariñas és un exemple clar. En tinc molt bons records perquè recordo haver crescut escoltant grans comunicadors i entre ells hi havia en Mariñas. Quan el veia per televisió sempre pensava que s’assemblava al Sandokán i me l’escoltava amb atenció perquè tenia una veu captivadora i una mirada penetrant que et submergia en les informacions que llegia i explicava.

Sembla que fa anys que tenia problemes de cor i al final ha mort molt jove però amb un currículum que costa dècades aconseguir i que formarà part de la història durant molts més anys. No entraré a dir que “era una gran persona” perquè no el vaig conèixer personalment però si que us diré que era un gran periodista.

És curiós. La carronya televisiva que alimenta als frikis i semi-famosillos es queda i els veritables informadors van deixant-nos orfes de bons telenotícies i espais de debat. Per acabar, mireu la semblança entre la foto de Mariñas que acompanya el post i la del Sandokán (clic aquí).

CNN, GH I ELS FRIKIS DE T5

Hi ha decisions que mai es podran entendre. Quan Telecinco entra per la porta, la cultura i la bona informació surten per la finestra. La darrera idea de la cadena de tancar CNN i omplir aquest canal amb la programació en directe de 24 hores de Gran Hermano, ens ho diu tot.

Ens marca les pautes ben clares i defineix les intencions d’un grup que sap vendre únicament brossa televisiva. Cal que la gent no pensi perquè si el ciutadà pensa es pot posicionar contra el sistema i no hi ha res pitjor. 24 hores veient frikis que només saben malparlar, insultar i fotre’s mà com els ximpanzés són, per als directius italians de T5, potser encara més primitius que els mamífers esmentats abans, més útils.

Enhorabona a tota la gent que ha fet possible CNN aquests anys. Els vídeos que us acompanyen el post són d’ells, acomiadant-se de la seva audiència que, traduïda en allò que es diu share (percentatge de la quota de pantalla) era massa baix i ara pujarà gràcies al zoo mediàtic de les bestioles del GH.

Mentre els consells audiovisuals permetin aquestes estratègies politiques amb interessos privats al rerefons, no avançarem.



DE LA PLAZA DE MAYO AL MÓN. ENTREVISTA A BUSCARITA ROA.

El Tribunal de l'Argentina ha condemnat aquests darrers dies a cadena perpètua a 13 repressors de l'última dictadura militar d'aquest país, entre ells a l’ex dictador Videla. El mateix tribunal ha imposat 25 anys de presó a altres repressors d’aquella època per uns fets que, recordem, van comportar la desaparició de milers de persones, també rebi el seu càstig.

Els qui fa anys que lluiten per seure a la banqueta dels acusats als autors d'aquests crims poden començar a respirar. Un dels col•lectius, potser el més gran i més important, és de les Àvies i Mares de la Plaza de Mayo. Fa tres dècades que busquen als seus fills i néts, que viatgen per tot el món per fer arribar a tota la societat el seu missatge i les seves reivindicacions.

Fa pocs dies una d'aquestes àvies, Buscarita Roa, va participar en el Primer Seminari sobre Drets Humans per l'Ajuntament de Sevilla. En aquest esdeveniment, de gran importància, també hi hem participat, en qualitat de ponents, quatre membres de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET). De l'assistència de Buscarita a la capital andalusa en va sortir aquesta entrevista que podeu llegir a continuació.

Oscar Ramírez - RIET. Sevilla, 17 de desembre de 2010.

Com es tradueix la seva presència en aquest Seminari de Drets Humans de Sevilla?

Forma part d'aquest llarg viatge que vam començar fa més de trenta anys per donar a conèixer el nostre missatge a tot el món. El vam iniciar com a mares i ara ho continuem com a àvies. Aquesta ha estat i està sent una lluita molt llarga i molt dura perquè encara no hem aconseguit trobar les restes dels nostres fills. Hem localitzat a 102 néts i això per les àvies és molt important.

Crec que la lluita que portem a terme és un missatge important per a totes aquestes persones que treballen en ong's en defensa dels drets humans, per acabar amb els abusos sobre les dones ja siguin físics o psíquics i per tot allò que té a veure amb el flagell de la dona en la societat.

Com ha estat aquest camí dels darrers 35 anys a la Plaza de Mayo? Com s'han compartit els dolors en jornades intenses davant governs passius en la resolució d'aquest tema?

Al principi vam ser persones que vam sortir al carrer en soledat i després ens vam començar a ajuntar fins a formar un grup molt gran de dones amb el què sortíem a buscar als nostres desapareguts. El cop d'estat d'Argentina va deixar al país un forat molt negre i encara n’estem pagant algunes conseqüències. Els militars sempre han dit que va ser una guerra però no és cert. Argentina va tenir una guerra en aquest temps i la va tenir amb Anglaterra per les Illes Malvines però la de caràcter interna no va ser una guerra, va ser un cop d'estat contra una societat que lluitava per tenir un món més just.

Els nostres fills ens van ensenyar a nosaltres a lluitar perquè molt poques de les mares i de les àvies eren polítiques. Nosaltres teníem discussions amb els nostres fills perquè ells eren els polítics i teníem por que els passés alguna cosa. I llavors va passar el que va passar. Nosaltres varem prendre la bandera d'ells, dels nostres fills, i vam sortir a lluitar. Recordo que quan vam sortir les primeres vegades a protestar a la Plaza de Mayo, la policia ens tirava els cavalls damunt i nosaltres ens ajuntàvem, unint les nostres mans, per enfrontar-nos a ells. No és que no tinguéssim por, la teníem. El que passa és que la por paralitza i pensàvem que era millor fer front a la situació amb aquesta calma plena de por i va ser per aquest motiu que aconseguim que la policia ens deixés en pau.

El govern va dir a la policia: deixin a aquestes velles boges, en qualsevol moment es cansaran i no van a molestar més. Es van equivocar perquè no ens varem cansar ni ens vam deixar vèncer. Han passat 35 anys i, com diu la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, seguim dempeus i amb la nostra lluita.

Vam començar la lluita per trobar els nostres fills i néts, als nostres desapareguts. Ara tenim, a més d'aquesta, una lluita amb la societat.

Aquesta llarga lluita de més de tres dècades els ha permès recuperar alguns néts i nétes, portar una queixa nascuda en una plaça a tot el planeta i, el més important, a seure a la banqueta dels acusats a alguns dels culpables, executors de les ordres del cop d'estat. Es pot fer un balanç positiu havent aconseguit aquests èxits?

Sobretot per l'últim, portar davant la justícia els culpables i assassins dels nostres fills. Això ho hem aconseguit gràcies a la constància, a un esforç constant i amb la seguretat de no claudicar en cap moment.

I és en aquest punt quan cal llençar un missatge a tots aquells que lluiten per la defensa dels drets humans. Mai s'ha de dir "ja m’he cansat" o "això no ho seguiré fent" perquè no hi ha pitjor lluita que la que s'abandona. Nosaltres ja som molt grans però cap ha baixat els braços i seguim en aquesta lluita. Si ens enfrontem a la policia i als militars, Com no hem de lluitar amb un govern democràtic que ens ha demostrat que es pot?

El govern el president Kirchner, que va morir fa molt poc, ens va deixar una lliçó molt gran: que es podia, que s’havia de seguir lluitant perquè era el correcte. Amb ell vam tenir l'ocasió de dur davant la justícia a molts dels genocides i ens va convidar a veure les habitacions d'aquests assassins arribant a baixar ell mateix per demostrar que estava amb nosaltres i amb la justícia.

¿Kirchner va ser un bon president per Argentina?

Si i ara la lluita continua amb la seva dona que és la presidenta i que manté les seves ganes i els somnis del seu marit que són de llibertat i educació per a tothom. Fa anys, amb un altre president, vam patir el que es va anomenar "el temps de la depressió" perquè anteriorment havia passat una cosa increïble. El dòlar estava un a un i la gent creia que estava al paradís però quan es van adonar que realment estàvem en un pou profund, ja teníem el país pràcticament venut pel president Menem.

A Kirchner li va costar molt aixecar el país. Jo sóc nascuda a Xile i fa anys que visc a Argentina. Li puc dir que tota aquesta depressió econòmica que hi ha ara a Europa amb l'euro o als Estats Units amb el dòlar, nosaltres no l'hem sentit tant. A l'Argentina hi ha feina, vostè pot anar al metge sense pagar res o a la universitat perquè en molts sentits hi ha productivitat. A mi l’Argentina m'ha donat molt, vaig perdre el meu fill i a la meva jove però vaig trobar a la meva néta i això l'hi dec al president Kirchner que ens va ajudar molt.

Per més que passi el temps, quedin enrere les dècades i els anys, aquesta franja de la història d'Argentina seguirà sent incomprensible per a moltes persones. No s'entén per més que un pensi durant hores ...

A l'Argentina també es va cometre un genocidi amb la guerra de les Malvines perquè els argentins que van anar al camp de batalla per defensar el seu país lluitant contra Anglaterra, ni tan sols sabien fer servir una arma. Va venir un batalló d'Anglaterra amb molt material de defensa i soldats formats i experimentats. Els nostres nois van morir injustament en aquesta guerra i ells ho van fer tot pel heroic sentit de tapar el que estava passant al cop d'estat.

Vam tenir un Mundial de Futbol que també va tapar el que estava succeint. Estaven jugant a futbol, guanyava Argentina i tothom cantava i ballava mentre estaven matant als nois als camps de concentració clandestins. Ningú s'adonava d'això. Només les mares i els familiars de la gent que estava desapareixent vèiem realment el que estava succeint. Per això dic que la feina feta ha suposat molt esforç però ha donat els seus fruits.

Fruits que són fruit d'un treball conjunt i constant ...

És clar, fruit d'unir les mans i treballar totes en una sola direcció. Ara veig que la gent de Guatemala o la de Colòmbia tenen moltes ganes de fer coses fora però no és només això el que han de fer. Han d’ajuntar al seu propi país i conscienciar especialment a la joventut, anar a les escoles per donar xerrades comentant el que passa al país perquè és l'única manera que els problemes tinguin solució algun dia. Als congressos s'aprèn molt i se sap com està cada país però per solucionar problemes és el poble el que ha de sortir al carrer a enfrontar-se.

Argentina és un poble molt lluitador. Si hi ha problemes per cobrar el sou a final de mes, els treballadors fan una marxa de protesta i aconsegueixen solucions. Si acomiaden a dues o tres persones injustament en un treball, es fa una marxa i es surt al carrer enfrontant-se a la policia i exigint els seus drets. Quan nosaltres anem a escoles a donar xerrades, els diem als joves que estudiïn i aprenguin quins són els seus drets i les seves obligacions. Mai sortim al carrer amb la cara tapada, ni amb pals ni amb pedres o armes. Lluitàvem davant els militars amb les mans molt netes, cantàvem i cridàvem que ens retornessin als nostres fills. Cal tenir en compte que l'odi crea més odi i la violència, més violència.

Els nostres fills van morir violentament i no els van donar una oportunitat de defensar-se. Nosaltres, portant-los davant els tribunals, els hem donat aquesta ocasió i si que poden defensar-se. Però la lluita no ha acabat. Nosaltres no baixarem la guàrdia, aixecarem els braços i seguirem buscant els més de 400 néts que ens falten i que estan repartits per tot el món perquè aquests coronels, altres militars, policies, metges i infermers, repartien els nens com si fossin un gatet o un gosset. Els portaven a casa i si a les seves dones els agradaven els hi quedaven. En cas contrari, acabaven en una casa d'orfes on eren adoptats per famílies que no tenien res a veure amb aquest succés. Eren famílies que tenien bona fe i ara aquests nois tenen dues famílies, la seva natural i la que la va acollir de bona fe. Quan el nét o néta que trobem viu en una casa dels que anomenem apropiadors, de gent que se'ls va quedar sense més perquè la dona del militar o metge va dir SI, les coses canvien. Llavors demanem que paguin a la justícia el dolor fet i no tinguin cap privilegi.

Van començar les mares de la Plaza de Mayo i van continuar les àvies. Com seguirà aquest moviment?

Jo ja sóc besàvia i vaig recuperar a la meva néta. Està casada, té 31 anys i una nena de dos anys. Dic això per explicar que ara nosaltres estem deixant la continuïtat o el relleu als néts perquè els que estem recuperant són conscients que a ells els van enganyar i poden liderar perfectament aquesta lluita. Saben que el millor que els podia passar era recuperar la seva llibertat i identitat i és per això que ens ajuden a buscar els seus germans, germanes o altres familiars. Ja hi ha relleu.

Per acabar. Em va commoure molt la seva intervenció en l'acte inaugural del Seminari de Sevilla. De manera especial quan va dir vostè que quan es mori vol que les seves cendres s'escampin pel mar o el Rio de la Plata ...

Al Rio de la Plata i al mar va ser on els criminals van llançar els cossos dels nostres fills i familiars desapareguts. En una ocasió van matar un grup de monges. Van llançar els cossos al mar però el mar els va tornar a la vora i es va descobrir aquesta atrocitat.

En no haver tingut un dol ni haver recuperat les restes dels nostres fills, i consti que jo voldria trobar al meu fill abans de morir-me per donar-li sepultura perquè estic gairebé convençuda que el seu cos el van llençar al Rio de la Plata, quan em mori vull que llencin les meves cendres en aquest mateix riu. Ja hi ha algunes mares que han mort i ho han fet. Jo crec que no és un pacte perquè cada un pensa com vol. En tot cas, jo ho vull així i ja els hi he comentat a la resta dels meus fills.

SINDE I LA SGAE PERDEN LA BATALLA

A la Ministra Sinde li han tombat la seva llei amb la que pretenia prohibir les descarregues de la xarxa i sancionar-les. La guionista de la pel•lícula “mentidas y gordas” ha vist com les seves fal•làcies i enganys, encara més grossos, li petaven a la cara i els seus intents d’alimentar encara més als xupopters i pirates de la SGAE fracassaven.

Al Paco, del bar del davant de la meva oficina, li volen fer pagar 50 euros trimestrals per tenir televisió. Del tot absurd i vergonyós. Com cobrar les músiques que es posen en una boda o els himnes dels clubs esportius, una altra vergonya que serveix únicament per alimentar uns artistes que no estan ni acabats perquè mai havien arribat a cap quota de fama important.

Gràcies a la derrota de la llei Sinde podrem seguir descarregant pel•lícules de la xarxa, escoltant la música que volem i fent altres accions que, en cas que calgui pagar-les, les pagarem sempre i quan els guanys vagin destinats realment als artistes i no pas als qui en fan la seva hipotètica gestió. A mi, personalment, no em faria res pagar un petin cànon per baixar cinema i música sempre i quan se’m garantís que els de la SGAE no veuen ni un cèntim.

És una qüestió de principis i de justícia. El “rey del pollo frito” i la seva col•lecció d’acaballes musicals que formen part de la junta ho tenen cada cop més complicat, els hi tomben lleis i els jutges admeten a tràmit els recursos que presenten els seus perjudicats. A veure si entre tots aconseguim posar punt i final a aquesta xacra. Per als qui vulgueu veure bon cinema online o descarregar-lo al vostre USB, us recomano la web peliculasyonkis.com.

NO CAL DONAR PROTAGONISME

Acabo d'eliminar el darrer post publicat ahir en aquest blog que per cert, per si algú no ho sabia, és el meu espai personal on escric allò que em sembla amb la màxima llibertat. Uns amis m'han demanat que el tregui i així ha estat, l'he tret. Ho he fet per dos motius, per la petició dels meus amics i per evitar donar protagonisme a aquells que és l'únic que busquen. Obviàment segueixo pensant el mateix que havia escrit.
Més coses. Demà us explicaré les meves experiències viscudes a Sevilla on he participat com a ponent al Primer Seminario sobre Derechos Humanos conjuntament amb una trentena de ponents més procedents d'una quinzena de països. Ha estat molt gratificant. He fet moltes entrevistes interessants que també compartiré amb vosaltres en aquest espai i d'aquí uns dies penjaré el vídeo de la meva intervenció a Sevilla.
19 de desembre 2010

APRENENTATGES I DESIL·LUSIONS

La vida t’ensenya moltes coses i la mort, per desgracia, encara més. Si tots els qui van pel món fent i desfent, sense tenir en compte sentiments viscuts i emocions compartides, poguessin aprendre els valors que es coneixen amb el sofriment i les males experiències, canviarien el rumb i serien més humans, donarien més valor a moltes coses que ara els passen desapercebudes. Avui parlo en aquest to per tractar a fons el concepte de solidaritat i ajuda. Escric aquesta reflexió uns dies després d’haver tingut un bon ensurt tot tornant de Reus cap a casa meva. Va ser el passat diumenge dia 5 a l’autovia de Bellisens, prop de la nacional 340. Una placa de gel, segurament que era la única que hi havia aquell dia en tota la província de Tarragona, es va interposar en el meu camí i, com no l’havia vist, vaig frenar la moto abans d’agafar la corba que venia tot just a sobre de la placa.

La moto va sortir llençada contra la tanca metàl•lica que separa els dos carrils de la carretera i un servidor va començar a donar voltes per sobre l’asfalt per acabar impactant contra la tanca que separa el carril de la dreta i el barranc que hi al costat on, per acabar de rematar l’impacte, vaig acabar caient. Eren quarts de sis de la tarda. Comprovats els danys físics, traduïts en cops i bonys per tot el cos, vaig intentar pujar el barranc i un cop dalt, de nou a la carretera, vaig posar la moto dreta i, al veure que no tenia cap dany important i es posava en marxa, vaig tornar cap a casa a deu quilometres per hora.

Han passat uns dies dies i vaig estat tota la setmana passada anant a treballar en autobús, per por a agafar de nou la moto. Però per sobre la por de tornar a pujar sobre la Vespa, pas que ja he superat sense problemes, em sento indignat per un fet que encara no us he explicat.

En l’espai de temps que separa el moment en què tinc l’accident, pujo pel barranc i arrenco la moto per tornar a casa, van passar dos vehicles pel mateix tram on es veia la meva moto estirada a terra i engegada. Vaig veure les llums dels dos cotxes i puc assegurar que cap dels dos conductors ni tan sols va reduir la seva velocitat per comprovar si hi havia algú ferit tot i veure la moto tirada a terra. Aquests fets fan que pensis molt en el valor que, com deia al principi, cal donar als moments i situacions per on et toca passar i no voldries passar. Jo, personalment, seria incapaç de passar com si res, sense mirar o intentar ajudar. Jo, personalment, seria incapaç de fer viure coses que m’ha tocat viure. Jo, personalment, em considero una persona però sé, en primera persona, que Déu (en cas que existeixi) ha col•locat, circulant per aquest món, impresentables i gent sense escrúpols i sentiments.

El delicte no és negar-se a atendre a un accidentat. El delicte és no ser humà.
14 de desembre 2010

DENUNCIAR AMB LA CARA BEN TAPADA

No hi ha acte més covard que criticar a les esquenes, denunciar amb la cara ben tapada, actuant d'esquenes. Ho fan els impresentables i els sonats mentals que veuen fantasmes on no n'hi ha. I quan hi ha mitjans de comunicació que molesten, que no obeeixen disciplines ni ordres, que han triat la seva independència per sobre la submissió i les subvencions oportunistes, queda el joc brut de minar el treball i la feina dels seus editors, treballadors i col·laboradors.

Fa un parell de dies que el grup de Facebook del diari online Tot Tarragona ha estat suprimit pels administradors d'aquesta interessant xarxa social. Algun impresentable dels que deia abans, dels que amaguen la cara i treballen amb la maldat, va decidir denunciar el grup del TT que superava amb escreix els 4.000 seguidors.

El joc brut, com les mentides i els actes fets amb mala fe, són com un bumerang i el mal que fas sempre et torna. Temps al temps.

25 ANYS D'UNA EINA MOLT ÚTIL

La presentació del llibre que recull els primers anys de vida de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona va ser tot un èxit. El Saló d'Actes de l'Ajuntament es va omplir de públic format pels qui hem tingut la sort de col·laborar en la elaboració d'aquesta obra, més d'un centenar d'autors locals procedents de diferents àmbits creatius. Hi ha polítics, periodistes, professors i catedratics, alumnes i experts en mil materies que, per un o altre motiu, hem utilitzat aquest servei municipal en algún moment dels darrers 25 anys.

El llibre ha quedat de primera. Publicat per Arola Editors, es tracta d'una obra coordinada per la directora de la Bilioteca Hemeroteca, l'Elena Virgili. Crec, i ho dic al meu escrit en aquest llibre, que espais com aquest cal que siguin potenciats i s'apropin al ciutadà. Valen molt la pena, són un punt de referència i una autèntica troballa quan et falta informació per a preparar llibres, reportatges i treballs. La meva enhorabona als qui van crear aquest element socio cultural, als qui han fet possible els seus primers 25 anys i a la resta de persones que han col·laborat en la creació del llibre. Ja és a la venda a les llibreries i a la propia web d'Arola Editors.

PIRATES DEL SEGLE XXI


El passat diumenge era núvol i gris per als més pessimistes. Al matí anaven dalt de la barca tots junts i al vespre el Capità Cordovès Pepe Monti va abandonar la tripulació deixant a tots els militants remant sense control. En una altra barca hi ha anava el Capità Avellana 2.0 i va fer el mateix, al vespre de cap a l’aigua deixant solets als militants que, en aquest cas i un cop celebrades les eleccions, no tenien ni rems.

I així, els militants que són sempre els qui fan grans als partits, la veritable tripulació, van embarrancar tot intentant salvar-se de la tempesta. Els qui ho van aconseguir estan construint una nova nau que anomenaran “projecte” però altres que s’han salvat del naufragi, no volen als mateixos comandants per la nova travessia. Estaran temps donant voltes, visitant ports tot cercant embarcacions més dignes i fortes per superar tempestes complicades.

Ara, els capitans que van abandonar les seves naus, s’han fet llops de terra i s’han tancat a casa, com els covards, després d’haver-se enriquit, com els pirates de fa uns segles, a les espatlles dels qui movien la barca o vaixell. Passen els anys però es mantenen les misèries i els miserables.
02 de desembre 2010

OK, EL SHERIFF HA PERDUT LA XAVETA


Mitjans de comunicació vetats per no publicar el que toca, ex-professors de l’Escola d’Adults denunciant l’assetjament al qual havien estat sotmesos, més de la meitat de la plantilla de la Policia Local donant-se de baixa per depressió, tots els regidors de l’oposició en bloc abandonant el ple pel menyspreu rebut de forma constant i ara, com a remat final d’una actuació que ens recorda als anys de la televisió en blanc i negre, l’expulsió d’un regidor del seu propi partit per motius de partit que no pas de ciutat.

Són exemples de la forma de governar de l’alcalde d’un municipi costaner que comença per C i acaba per S, un personatge que ha demostrat equivocar-se en el fons i en les formes, que passarà a la història com un governant poc tolerant i gens dialogant en temes que no pot defensar. Prendre la decisió d’expulsar del teu propi equip a un dels seus membres evidencia que aquesta persona ja ha perdut el nord.

Entre altres coses perquè parlem d’un dels pocs regidors que, en cas que ara es fes una enquesta de valoració del govern d’aquest municipi, aprovaria en la seva gestió. El llistó el passarien, potser també, el titular d’ensenyament i el d’esports. El regidor cessat i apartat pel Sheriff de C......S, ha demostrat sempre tenir un tarannà obert i dialogant, proper a les persones i entitats amb qui ha hagut de parlar.

El més curiós del cas, per a rematar la incoherència, és que al regidor se l’expulsi del govern per temes que són únicament interns de partit, que ja té nassos. N’hi ha que no saben rentar la roba bruta a casa i es canvien la muda en públic per deixar marca i senyal del seu poc seny i evidenciar que no és gens senyor, ans el contrari. I així passen els dies i els anys del seu mandat, perdent la xaveta i quedant-se sols, en evidencia i pensant-se que tenen raó.

Algú s’ha preguntat com, tot i ser alcalde d’un municipi important, mai el posen a les llistes del Parlament, ni del Congrés, ni del Senat, ni tan sols té un càrrec a altres administracions supracomarcals? Doncs perquè és un NINI, Ni treballa Ni deixa treballar.

Per acabar, dir-li a la darrera víctima d’aquest personatge, o sigui al regidor expulsat, que ha d’estar content per la feina feta i que ja sap que el temps posa tothom al seu lloc. No hi ha mal que no vingui per un bé posterior, li ho diu una persona que comença a ser experta en aquest àmbit.

Nota: Un consell per a l'Alcalde Sheriff , vagi uns dies de vacances aquí (clic). Estarà a la seva salsa.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -