AGRICULTURA MENTAL

La sensació de tenir un seient buit al costat, entre tu i la passatgera a qui has deixat la finestreta, no és agradable. Els buits mai són bons, senten malament, malden i deixen una situació de perill extrema.  Mentre volo, al mig del buit, escric: El drama surt per la boca, el dolor entra a la pell. I segueixo volant, volant buit en el buit. NOTA DE L'AUTOR: Els textos d'aquest bloc no responen a cap realitat i esdevenen ficticis, no tenen destinatari ni punt de sortida o arribada. Són això, textos. 

Poques frases o fragments et poden colpir quan llegeixes molt. Però sempre hi ha autors que et regalen el moment de la sorpresa i et fan l’ullet, t’aporten la dosi necessària perquè segueixis creient en la literatura. Perquè ella, la literatura, en el fons és la mateixa vida.  Quintaesencia és un llibre d’aforismes d’Antonio Gala ple de petites perles que, en alguns casos, sorprenen. Us recomano que el llegiu perquè toca la fibra i parla d'emocions que, com la vida, caldria que fossin element de fe i creença de totes les persones. No es pot viure sense amor, no es pot viure sempre sol, no es pot viure sense aprendre.  Us deixo en reflexió i segueixo treballant. Això se’m dóna molt bé. Ora et Labora.  NOTA DE L'AUTOR: Els textos d'aquest bloc no responen a cap realitat i esdevenen ficticis, no tenen destinatari ni punt de sortida o arribada. Són això, textos. 

A casa d’un bon amic, un escultor que abans d’amic havia estat professor, hi ha una pedra amb la inscripció “me habitué a la incertidumbre”. Aquella obra d’art, presidint la sala del menjador, sempre m’ha captivat. La incertesa és una de les sensacions més traïdores que existeixen per al subconscient. La incertesa viu en mi de manera constant, sense que ho desitgi, com la tristesa o el dolor, com les passions o els petits bons moments. Per més que faig intents, m’envolta la incertesa de saber exactament on he errat –si he errat- i el perquè del resultat final d’una etapa que jo desitjava llarga i en aquest cas s’hi intuïa, una etapa massa intensa de resolució de problemes i en altres moments, plàcida i dolça. A casa meva, al menjador, hi ha un quadre de Paris que sempre era recte i, ara fa poc, es va començar a torçar. Per més que he intentat dreçar-lo, torna a la postura viciada i la torre Eiffel m’observa descompensada i en perill. Que un quadre es torci o que una pe...

He pensat que vosaltres, que heu estat sempre fidels a aquest espai i sou els receptors dels meus textos, heu de ser també els qui heu de prendre la decisió final que us proposo. Tenint en compte que darrerament he publicat molt poc aquí, i que no albiro un canvi a curt termini perquè ja no tinc ganes d’escriure, us demano que em dieu què voleu que faci amb aquest blog.  A l’esquerra teniu una enquesta amb les dues possibilitats i us agrairia que en triéssiu una de les dues. O el mantinc obert per deixar-lo com a espai de consulta o el tanco per sempre. El primer vot l’he fet jo mateix, triant de tancar-lo. He escollit aquesta opció perquè ja sabeu el meu parer: si no has d’alimentar la bitàcola, tanca-la.  Allò que decidiu és allò que faré. Gràcies per haver-hi estat tots aquests anys.

Estàs dreta, davant la finestra, mirant el terra del patí tres pisos avall. El sol posa llum difosa al fum de la cigarreta que et neix de la mà. Et dic t’estimo en francès des del capçal del llit desfet amb sexe tendre. El romanticisme envaeix el cor que batega a la mà i al pit.  Suaument, un cop d’aire t’ordena els cabells i l’esperit del vent et murmura, a cau d’orella, pregant-te que t’abandonis de nou al plaer d’amar. Et dic t’estimo en anglès i recordo, vagament, haver viscut abans d’aquesta vida.  Els llenguatges del sexe i la passió mai són en mans estrangeres. Del cos de l’altre en som nadius i del nostre, hostes afortunats. I et dic t’estimo en... Text escrit al març del 2015.

Dins del cap, algú em cantusseja notes de bell record. Al cos, el fred em perfora la tela de la meva pell. Als peus, una aranya els travessa i s’hi arrecera al mig.  L’estiu s’acaba i el meu paisatge mental és un desert. El dia mor sense morir i cada racó de la casa té engrunes de gestos fets i paraules regalades.  Mirant una vella fotografia, reconec que parlar no és indispensable, mirar no és precís, viure és la fita de l’instant. En cada batec, arriba el triomf sempre per primer cop.     Text escrit al juliol del 2015.