01 de setembre 2016




Dins del cap, algú em cantusseja notes de bell record. Al cos, el fred em perfora la tela de la meva pell. Als peus, una aranya els travessa i s’hi arrecera al mig. 

L’estiu s’acaba i el meu paisatge mental és un desert. El dia mor sense morir i cada racó de la casa té engrunes de gestos fets i paraules regalades. 

Mirant una vella fotografia, reconec que parlar no és indispensable, mirar no és precís, viure és la fita de l’instant. En cada batec, arriba el triomf sempre per primer cop.   

Text escrit al juliol del 2015.
 


Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -