AGRICULTURA MENTAL

Cada vegada que construeixo una mena de rànquing de les meves cançons preferides arribo a la conclusió que, per més música que escolti i descobreixi, cap composició em commourà més durament, em colpirà més profundament i em transportarà més tendrament que aquesta anomenada “Delenda Carthago”. La vaig escoltar per primer cop el 1993, tot just fa 25 anys. Amb ella he crescut, he rigut i plorat, he madurat i m’he anat formant. No hi ha més paraules per descriure-la: és el llegat musical que roman internament en mi.   Un sol consell: escolteu-la amb calma, amb els ulls tancats, amb ganes de deixar-vos endur temporalment, de viatjar un petit instant. La foto és la caràtula del disc de Battiato que, com aquesta cançó, és una autèntica meravella plena de peces úniques. 

La farsa inventada per Déu ha dut l’home al bosc. S’ignora el paisatge amb el pretext de quadrar la història. La raó serà el de menys, importa només acabar el relat. La tarda estira les cames i sobre els genolls, morts, hi reposen dos pardals, dues branques i un bosc silenciat pel vent que ja no vola.

Dues branques juguen a les alçades, somiant ser un arbre. De cop, hi nien dos pardals. Recent nascudes, les estelles de l’arbre floreixen al seu ventre. S’hi aixoplugaran els somnis dels pardals que, com les branques, jugaran a les alçades. Ocells i branques es coneixeran des de la infància.

L’ocell de la branca empren el vol. Al vent li creixen ales, la terra desarrela esquelets de colors. El bosc badalla d’emoció i les pedres del riu ballen a un sol ritme. Ningú sabia que a la branca hi hagués l’ocell.

L’home és l’únic responsable de crear i destruir, de regalar bellesa al món o aportar-hi crueltat. La companyia elèctrica alemanya RWE volia ampliar la seva producció de lignit a una regió concreta on hi té mines. I va pensar que la solució era fàcil: comprar el poble on hi havia els terrenys que li interessaven, on la gran part de la gent vivia de lloguer, i no renovar-los el contracte de l’habitatge. El resultat és que en qüestió de pocs anys, d’ençà de la seva arribada a la zona, RWE ha reduït la població d’Immerather –així es diu el municipi- dels 1.500 veïns a només uns trentena. I com no en tenien prou amb la compra del poble, RWE ha decidit netejar la terra on farà les mines i, entre aquesta terra, la que ocupa (ocupava) la Catedral d’Immerather. Finalitzada l’any 1891 i d’estil neoromànic, la Catedral ha estat enderrocada a cop de piconadora i ploma de ferro.  Les campanyes fetes per salvar el temple que es conservava en perfecte estat, i les protestes dels cent...

Zygmunt Bauman ha estat sempre un dels meus referents quan he necessitat respostes en molts sentits. Entre els seus molts grans pensaments, aquest:  La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant.  Ara fa tot just un any que ens va deixar. El nostre món el segueix necessitant. Llegiu les 14 reflexions publicades en aquest article i sabreu el perquè.

Flors sonores i el calor del teu alè. Aire en les fronteres del crit. Herbes mortes que són signes. Poema i paraula fan la vida.  Foto: Itàlia, 31 de gener de 2017.