AGRICULTURA MENTAL

Permeteu-me aquesta reflexió en veu alta.  Durant molts anys, vaig relacionar el pensaments i els coneixements emmagatzemats al nostre cap amb una mena de biblioteca a l’estil de la pel·lícula “El nom de la rosa”. Vaig generar una mena d’història mental que es traduïa en que el nostre cap és un monestir i dins d’ells hi viu una comunitat de monjos que són els responsables de col·locar els coneixements i la informació dels llibres llegits a les prestatgeries mentals corresponents.  Això, que podria semblar un argument per una història de ciència ficció, o per un conte per adolescents, era com us deia, la sensació que tenia de la informació i l’aprenentatge recollit amb el pas dels anys. Venia tot procedent dels estudis realitzats, dels llibres llegits, de la vida viscuda, de les converses escoltades, de les reflexions fetes en veu alta, dels pensaments en veu baixa... Tot ajudava, sumava i nodria. Tot feia agricultura mental perquè, en aquesta mena de monestir inte...

Aquesta tarda, remenant per Facebook, he topat amb la pàgina de Fox News, una de les televisions online que tinc per costum mirar-me algun cop a la setmana. De la meva afició a gaudir de les teles internacionals i dels diaris i ràdios de mig món, n’hem parlar altres vegades aquí. Però el tema és que aquesta tarda, entrant al face de la Fox, he quedat sorprès de veure que tenien una webcam endollada a la petita sala que s’ha habilitat al Capitoli per a retre homenatge al pastor Billy Graham, mort fa cinc dies als 99 anys d’edat. Els americans, com els anglesos, són molt especials. A mi, els segons m’ensenyen moltes coses. Els primers, només em donen exemples de com NO ha de funcionar la humanitat. Però, periòdicament, surt algun americà que val la pena tenir en compte. No perquè t’hagi d’ensenyar massa però si perquè et sorprèn segur. Vaig saber de la existència del reverend Graham fa més de vint anys, quan em dedicava a interessar per les religions de tot el món i, especialmen...

Fa dies que havia de matisar a un amic, que ha agafat per costum enviar diàriament un haiku, com s’estructura aquesta figura poètica japonesa: tres versos sense rima de 5, 7 i 5 síl·labes. I, en un exercici de composició primerenc per mi, li he exemplificat tot fent-li jo un haiku -- Pasten les hores Arriba el vertigen Es forja la nit

Succeeix, en ocasions, que abandones la mirada en un punt de la cambra i, de sobte, topes amb una part del teu cos reflectida davant teu. Saps que allò que mires és teu, que va lligat al cap que ara pensa això. I en aquest punt, o distreus la ment amb altres cabòries o escrius allò que et dicta. Jo sempre opto per la segona: -- Tornes cansat del viatge de deixar objectes molt a prop. Entre ells, l’objecte del desig i el del gest inusual i de sorpresa. Olores coses, sense remei ni l’esperança de trobar-los-hi olors concretes.  I llavors, et passa pel cap que sempre queden buits oberts al pensament. Sí, buits plens de vida que et prolonguen l’estada o et devoren. Buits a les clivelles de les carícies i als llavis de les cançons. Buits a les presses i als retards, als dies pobres o a aquells que són tan rics... que la nit es recull i abdica.   És cert, que tornes cansat del viatge i no saps quedar-te a enlloc. Amb gravidesa, omples un racó del primer espai q...

Es tanca aquí la sèrie “Tres ros(tres)” amb una foto, de nou del meu rostre, que representa l’abandonament del raonament. -- Minimitzat, l’intel·lecte és bastard i no té unicitat ni orígens. El cos no percep una correcta progressió, la ment no edifica en ordre, formes abstractes marquen la polaritat necessària. Invisiblement, la catarsi orquestra el risc. No hi ha progressió de l’ésser.

La segona imatge de la sèrie “Tres ros(tres)”, que vaig explicar a la imatge anterior publicada ahir, té com a protagonista la cauterització de la ment confusa.  -- La descoberta de la veritat és la suma de les parts: l’individu i la seva contemplació. L’ull subjectiu, una imatge il·lusòria i la impressió de sobreviure el moment, completen la síntesi de l’operació. La confusió és sempre mecànica i primitiva. La pau, en canvi, és materialista i cooperant.

He iniciat a Instagram una petita sèrie de tres fotografies que he anomenat “Tres Ros(tres)” i que protagonitzen el meu rostre. La idea neix de tres reflexions breus que vaig fer la setmana passada, fruit d’un moment delicat. Tots hem de patit alts i baixos per seguir drets i vius, va bé tenir periòdicament petits estats de col·lapse. I és encara més enriquidor sortir d’ells. La primera imatge, que se centra la densitat del pensament com indica el seu nom (en anglès), té associada aquesta reflexió: -- Allò més proper és allò més alt. Fàcil d’entendre, la llunyania no té cap passió corpòria. La distància són persones i fets, la companyia du silenci i té forma de cims. La destrucció de l’espai arran dels peus acaba amb la condemna de les males idees. 

Torna Pete Seeger i la seva música si és que mai havien marxat. El teatre Bravium de Reus acull demà divendres, a les 21.00h, un concert on es podran escoltar les versions de tots els temes d’aquest formidable músic i cantant que va dedicar la seva vida a la música folk i a tantes altres coses com la lluita contra les guerres i les injustícies.  El concert ‘Tren Seeger’, és un recital de cançons de Pete que ha versionat Artur Gaya (Quico el Cèlio), amb altres músics ( Cati Plana, Kike Pellicer, Sergi Trenzano) . L’activitat és impulsada des de l’associació Amics de Pete Seeger, nascuda recentment, i no és l’única que es fa al voltant del músic. El Bravium també acollirà la resta d’activitats, ja que es realitzaran diversos tallers i projeccions cinematogràfiques: -           Sessió de Cine Fòrum ‘The Power of song’, dijous 15 de febrer a les 21 hores  -           ‘C...

El secret del desig és infinit, com la bellesa de dos cossos que es conreen, alimenten, llauren, que es reguen, que es cullen i recullen, que creixen fins marcir-se per fer nova llavor. El secret de la bellesa rau i s’empara en el somni dels ulls, en els horitzons de cada mirada, en els refugis interiors que governen els mots mai esmentats.  Quan pensem que arriba la derrota, la vista cus l’instant amb la desmemoria. I un cos s’apropa pressentint desig.

Pocs testimonis per tantes discussions internes. Massa relats per una tarda a soles, en soledat ben sola. La ignorància devorant la vanitat, la por demanant cautela a l’oració. Música que remata al cansament, en un racó, i que esquartera les ales d’àngel. De cop! Un esclat corpori.  La llum s’amaga a les butxaques. El temps s’arracona al final de la terrassa. El comiat desapareix, el buit es tanca i la llunyania taca de foscor les retines. Son, molta son. I la lluna saltant per la serra del fons, on l’horitzó agafa de la mà a la nit i al dia.    

Veient aquella fugida dolça i dòcil, el dolor se’n va del cos que, ple d’instants no viscuts, cau contra el terra. La pena és no saber-se cansat per abandonar-se a la caiguda. La pena, la veritable pena, és amagar que l’ànima no està ja serena i, en un ritual d’incomprensió, voler concertar un estat que no arriba pel desconcert del darrer moment.  Es diu adéu tantes vegades que aquella que toca, maleïdament, és un silenci.

Garcia Lorca va crear el grup de teatre ambulant La Barraca. Federico, un dels genis més grans que han nascut a Espanya els darrers segles, entenia a la perfecció que l’art ha d’arribar a totes bandes. Quan la cultura i el coneixement avancen i es mouen a través del territori, en aquella acció que jo anomeno transhumància intel·lectual, les sinergies i les unions fan possibles meravelles.  Una d’elles, és que el flamenc arribés a terres orientals que, en part, han patit també una petita europeïtzació. Turquia és el país que més ha sofert aquesta invasió subtil, voluntària i beneficiosa a primer cop d’ull. Per això allí sí és possible escoltar aquesta peça flamenca composada i cantada per turcs. El Berk Gürman canta en primer lloc i després entra ella, la Öykü Gürman. La peça es diu Nankör Kedi. Sense paraules... i visca la transhumància intel·lectual.

Ocupar-se dels assumptes dels altres és desocupar-te dels teus, sacrificar el temps que anava al teu favor per regalar-lo a una globalitat. No són bones èpoques per a regalar res a la societat. No ho acaba d’agrair i et desgastes massa. Perquè, sempre, hem de ser uns quants (els mateixos) els qui generem el divertimento a altres persones? Perquè hem d’aportar coneixement a unes persones que es mouen per impulsos i propostes però no n’aporten cap a canvi? No penseu pas que és pessimisme. És un raonament fet des de la lògica personal, des de l’egoisme que hauria de tenir i no goso. Sóc un amant del dolce far niente i, a més, el sé exercir millor que ningú. No necessito complicar-me la vida.  La conclusió que us comento, que també du amagada una dosi d’emprenyament, em neix després de veure, en un espai de casa, una pila amb una seixantena d’exemplars del meu últim llibre. Són allí perquè el tour de presentacions que havia de fer l’any passat, a una vintena de municipi...

Hi ha moments en que pesen les arrels sobre els senyals. Altres, la truita es gira. Ens lliguen al nostre entorn i espai, o ens alliberen, uns o altres. Els últims set anys, per marcar una franja temporal de la meva vida, les arrels complicaven la fugida. O tal volta la facilitaven, qui sap. No importaven massa els senyals, traduïts en tants petits fets, i eren símbol vital les arrels.  Però, aquests set anys, el camí ha arrencat fruits del meu arbre i les arrels, de fet ara una de sola, em lligava lleugerament a aquesta terra. Una altra illa personal, tros de món o parcel·la de repòs, era al meu horitzó proper. Necessitava marxar, foragitar fantasmes i dolors, retrobar-me lluny dels inicis per generar-me de nou i des de zero.  Les arrels –l’arrel, una de sola- seguia fent llum al camí diari de retorn a la mateixa casa. Els senyals de fugida omplien tots els viaranys i dreceres que anava trobant, em cridaven a fer el salt, el vol, el canvi.  Però, per ...

Un hort a cada racó du esperança. Com aquelles mans dolces, plenes de ganes d’abandonar-se, fugint desbocades de l’altre cos. Per saber si caiem, hem de fer mudança de silencis i esgotar el pensament.  Al mig del camp, a la primera ferida de la terra, un hort.        

Plou mentre somies, plou una cançó de veu baixa i de dolor. Perquè el dolor du aigua de pluja i lletres brodades al refugi de la nostra pell. A cada racó del nostre cos, amorosit i espantat, hi ha el plugim emocional que ens manté desperts.  Sí, mentre somies plou i plores, fent cor a la tarda que arriba plena de costums: jocs d’infants a recer d’un arbre, la pèrdua de l’infinit quan l’aigua està sola al cel, un riu que baixa sense remei, converses que són refugi i, inexorablement, infinits que es repeteixen.

Vent. Vent. Vent al sud que porta ecos i llums. Vent al nord, ple de tulipes vermelles. Vent de les veus que diuen paraules, que no tenen esperança ni viaranys certs.  I campanes. Dues campanes que mou el vent per allargar la nit, dues campanes sordes, en flames, esgotades de son.

El cor, innocent, viu retirat i peregrí. Cada batec és un camí, una veu que proclama amor. I l’amor va i bé, torna a aquell indret d’on ja venia, torna a la tempesta i ve a la calma, marxa passatger i arrela natiu, és escuma al mar i perfil a la serra.  El temps bombeja els records, porta el futur... s’endú el passat... i mor al present.