AGRICULTURA MENTAL

El dia de la presentació de “Invasió de camp” al Metropol de Tarragona, mitja hora abans de començar l’acte, vaig patir una mena d’al·lucinació o aparició. Mentre estàvem assajant com havia d’anar la vesprada, vaig veure, allí al mig de la sala, al meu amic Bartolomeo Smaldone.  A la tarda havíem parlat per Facebook i m’havia desitjat molta sort. Ara, no el podia veure allí al mig. Això és el que vaig pensar però res més lluny. Bartolomeo havia vingut a Tarragona, sense avisar a ningú, només per assistir a la presentació i estar al meu costat en aquell moment. El vaig fer intervenir i acabada la presentació vam anar a sopar junts, amb altres amics, a la Plaça de la Font. Després varem tancar alguns locals nocturns del centre i a mitja matinada ell va anar a l’hotel i jo cap a casa. Al matí següent, amb la bona companyia del bon amic Manolo Rivera, varem acompanyar-lo fins l’aeroport del Prat.  El regal de la seva presència va ser únic. Fa anys que no tenia tante...

Fa un parell de dies, passejant de bon matí per un bosc que vaig descobrir fa ben poc, vaig notar que el cos demanava de nou un canvi i aire fresc. Vaig notar la sensació d’haver de volar de nou amb aquella llibertat que tens quan surts de casa un dia i no tens obligació de tornar-hi per feina pendent o perquè algú t’hi esperi.  És cert que l’última escapada em va costar un disgust gros, perdre a una de les persones més importants que he tingut fins ara, haver de fer el comiat mai volgut tot esperant un gest que mai ha arribat (tenint en compte que accepto les disculpes de la mateixa manera que les demano o les ofereixo als altres quan erro jo). Diderot deia que els errors passen i la veritat es manté. Quanta raó amic Didier.   Però malgrat tot, amb la pèrdua ben present a l’ànima (i el dolor que comporta), he decidit iniciar aviat una d’aquelles escapades sense final marcat i amb ruta improvisada que et permet descobrir gent que t’estava esperant i no ho sa...

Enceto la setmana amb un nou vídeo, el segon de la sèrie, de la presentació del llibre “Invasió de camp” a la ciutat de Tarragona. Mentre vaig compartint aquests documents, que la gent troba molt interessants i especialment els lectors i lectores d’aquest blog, preparem la versió italiana de l’obra que presentaré al país veí a finals de juliol.  De moment, i fetes les presentacions a Tarragona i a Reus, la de Tortosa queda pendent perquè ara mateix, amb la feina de les campanyes electorals, m’és impossible assumir l’acte.  Tornant als vídeos del llibre, i en especial a aquest segon, avui podreu veure la dolça intervenció de l’amiga i poetessa reusenca Montse Farrés. És una persona amb qui tinc un gran feeling i que, en moments importants dels darrers mesos i com a dona, m’ha aconsellat en el moment de prendre segons quines decisions. La Montse va llegir dos textos del meu nou llibre: L’art de perdre i L’art de caminar. I ho va fer amb un art únic i autèntic, amb deli...

Quan vaig viatjar a la ciutat d’Altamura l’any passat, per assistir al festival cultural que es fa en aquesta bellíssima ciutat italiana on tornaré enguany, ja vaig notar que hi havia moltes inquietuds culturals i una desafecció amb els polítics molt gran. Per això, ara no em sorprèn que el meu bon amic Francesco Fiore hagi decidit presentar-se a les eleccions i opti a ser alcalde del municipi.  Sé que el meu “fratello” Bartolomeo l’ha animat a fer el pas, com tants altres amics i amigues que té el Francesco, i que al final s’ha decidit perquè sap que cal fer un canvi i donar vida a allò que els altres han estat matant lentament: l’estima per la ciutat, la passió per viure-la, la necessitat de respirar-la a través de la història i el plaer de poder-hi ser mentre creix i es mostra al món.  El Francesco és una gran persona, destil·la amistat i generositat pels quatre costats, té la virtut de ser sempre educat, empàtic i amable amb tothom. És culte i modern tot i la...

Al final, després d’una pacient espera, em comencen a arribar uns documents molt especials. Parlo de la presentació del meu últim llibre a Tarragona, al Cafè Metropol el passat 6 de març, i més concretament dels vídeos de les intervencions de les persones que van llegir els meus textos dedicant-me abans unes paraules que sempre recordaré i agrairé. Els qui em coneixeu sabeu com d’important va ser aquell dia.  L’Alejandro, la Victòria, la Montse, el Manolo, la música del XavisS i la presència de l’estimat Bartolomeo, arribat d’Itàlia només per estar al meu costat unes hores, són els moments que ara tindré en vídeo. Els aniré penjant a youtube, compartint-los aquí i dosificant d’aquesta manera un moment que va ser breu i molt moltíssim intens.       Us demano, molt especialment, que els mireu amb calma i atenció. Tots els qui hi surten són persones especials que la vida m’ha regalat. El primer d’ells, així enceto la sèrie, és l’Alejandro. Animeu-vos a mirar...

És un plaer anunciar-vos que he iniciat la meva col·laboració en el projecte “Viaggio intimo con Mercedes Sosa” que impulsen tres persones que van conèixer, i molt a fons, a aquesta gran cantant. Els contactes els he fet amb el Popi (ombra musical de Sosa durant més de dues dècades) amb qui fa temps que tinc una relació amistosa amb constant contacte. El projecte “viatge íntim amb Mercedes Sosa” el faré doncs amb aquestes tres persones: Maria Letizia Gorga, Stefano De Meo i Pino Iodice. Ells fan actuacions en directe des de diferents ciutats italianes, cantant les seves cançons i llegint els poemes de Sosa mentre expliquen molts detalls de les seves vivències amb ella. Jo m’hi sumaré el proper mes de juliol a diverses d’aquestes ciutats. Els cants per a la llibertat de la “negra”, es mantenen vius gràcies a aquest projecte.  Ara, pensant en allò que podré experimentar, em venen al cap altres pensaments. La vida és l’art del retrobament (ho deia Vinicius de Moraes) i...

Hem de bastir ponts i cremar-ne altres si volem seguir endavant. I entre pont i pont, bateguem i creuem rierols secs o rius amb grans cabals. La pèrdua és inevitable, com també la sorpresa de tot aquell que ens és nou.     Sovint passa, però, que tenim un riu per creuar però no tenim ponts. O també, que tenim ponts però no hi ha rius que els travessin. I també hi ha, perquè sempre hi és, qui creu que entre un pont i l’altre pont, encara podem bastir un altre pont quan els dos primers no tenen nexe ni argument.  Perdoneu la metàfora, la volia compartir fa molts dies. Sóc, únicament, el viatger que creua ponts a la seva vida amb l’esperança de no poder aturar-se mai. Si falten ponts o no hi ha rius, s’acomiada al trajecte.