AGRICULTURA MENTAL

Arriba Sant Jordi i, amb la Diada, les presentacions de llibres dels autors. A alguns d’ells, com cada any, els acompanyo a les estrenes de les seves obres. Accepto només les propostes més properes. Enguany, començo aviat.  Aquest divendres, 6 d’abril, a les 20h a la Cantonada de Tarragona, presentarem “El pozo sin fondo de la noche”, del company periodista Ferran Gerhard. Serà al costat d’altres amics com l’editor Manuel Rivera i el compositor Conrad Setó. I amb el Carlos Villarubia, creador de l’epíleg del llibre, una obra que no deixa indiferent i de la qual, us en parlaré aviat.

Un gemec fa d’oració a la terra perduda. L’escletxa a la memòria és gran, repica angoixosament a les parets de la nostàlgia. I la vida no és amor, com el crit i l’eco que no casen. Et busquen per saber si hi ets...i et troben per fer-te fora. La distància...separa el vol de l’aire, aïlla l’ocell de la branca, amaga la terra a certs peus.

Els versos oculten les paraules introbables, improbables, impossibles. La vigília del crit, tot és esperança. Però els camins no troben cases. Els ocells es regiren a la foscor del cel i els arbres... els arbres, els arbres no poden evitar aquell final.  La veu retorna despoblada, infinita com la mirada oberta a la nit. Algú vigila a qui s’observa a l’altre... Però l’altre mai arriba.

Els propers dies us presentaré tres escrits que he fet al voltant dels refugiats i els immigrants que sovint duen un sol cos i un sol nom- i que acompanyo d’unes fotos retocades i inspirades en aquesta estranya sensació de buit que pateix mig món. El primer es diu “Crit” i és aquest:  La veu, transparent, absorbeix el dolor que s’esbalaeix onada avall. L’aigua du la derrota cosida a les vores, un eixam de fatigues silencioses, brins de vida que baixen rendits. A tot amor, també la terra, li neix l’absència.

He vist, indignat i trist, aquesta foto que comparteixo amb vosaltres i que evidencia que el món que estem creant és un cau de misèria humana. El poder de la política i les nacions, dels interessos dels més rics, esclafa als més pobres. Ja sé que dient això, no descobreixo res de nou. Però cal recordar-ho. A la foto: una bomba de 100.000 dòlars cau des d’un avió que val 100 milions i que gasta cada hora de vol 42.000 dòlars. I cau sobre una població on la gent cobra menys d’un dòlar al dia. A això li diuen guerra.

He dit per activa i passiva, que m’importa molt la gent gran. Fa mig any vaig llegir un molt bon article del periodista i professor de la UIC, Salvador Aragonés, sobre els ancians. Parla d’una realitat tan crua com veure a persones grans malaltes als hospitals, sense l’acompanyament dels seus. Parla de la soledat que persegueix als qui envelleixen, de la passivitat dels qui haurien de tenir-ne cura. I del maltractament físic i psíquic que pateixen moltes persones de la tercera edat.  Als fills i nets que els desatenen se’ls hauria de condemnar d’alguna manera. Us convido a llegir l’article.  ¡Qué solos se quedan los ancianos!

La infància és el fil narrador de “Sottrazioni”, l’últim llibre del poeta i amic meu Bartolomeo Smaldone. Textos epigramàtics que orienten al lector fins a paisatges sil·làbics on s’hi pot jugar i jaure en calma. De nou, la poesia del Bartolomeo és propera i encoratja a seguir gaudint de la bellesa de les paraules, els fets, els gestos i les gestes.  Molt aviat hi haurà la presentació oficial vídeo que dóna pas a la criatura literària. De moment, a mode de tast, un poema breus i concís del llibre.  Conosco la forma degli alberi il volo delle api sulla rena magari riuscissi ad ignorare la forma e il volo della pena Traduït, seria així: Conec la forma dels arbres el vol de les abelles sobre la sorra potser hauria d’ignorar la forma i el vol de la pena --- El llibre apareix sota el segell editorial d'Alcesti, nova casa editorial a la qual desitgem tota la sort i empenta. La portada és d'una imatge del fotògraf Alain Laboile.