AGRICULTURA MENTAL

Ha estat poca la gent que sabia en què he treballat aquests darrers mesos a banda de la feina habitual que fem com a empresa de comunicació i marketing amb la Mar i els nostres col·laboradors. Des del passat mes d'abril, moment en que em van fer l'encàrrec, i fins aquest mati, hE estat escrivint un llibre. No es tracta de cap novel·la, ni un recull de poesies, ni de les meves memòries. És un llibre històric que aviat veurà la llum i que m'ha aportat moltes coses positives. Els darrers cinc mesos els he dedicat a aquest projecte que ha estat un nou repte personal que he complert no sense molts esforços. Hi ha gent que agafa el teclat (la ploma) i s'hi posa sense problemes i llavors existim els qui som més porucs i menys atrevits i tenim més dificultats. Els primers mesos em van servir per convertir-me en un ratolí de biblioteques, hemeroteques i arxius. He estat a tots aquests indrets desenes i desenes de vegades. Primer calia aconseguir les dades i més tard convertir-le

N'hi ha que parlen poc i quan parlen és per a dir veritats com a temples. L'alemany Hans-Gert Poettering, president del Parlament Europeu, ha estat clar al parlar de les aportacions econòmiques que esta fent el govern dels Estats Units a la banca privada. En una entrevista al diari El Pais, Poettering, ha dit textualment això: No podemos permitir que tras la crisis monetaria, los americanos pongan 700.000 millones de dólares en el sistema bancario, es decir, a unos bancos que ganan dinero para su uso privado. Además, hay otro aspecto. Nunca comprenderé que haya 700.000 millones de dólares de los contribuyentes disponibles para salvar al sistema financiero y no para luchar contra el hambre del mundo. Esto no es aceptable y por esto propongo correcciones. Crec que no cal cap gran anàlisi de les seves declaracions. O s'hi està d'acord o se'n divergeix. En tot cas, per a mi, el president del parlament diu una gran veritat. Estats Units destaca, entre moltes altres cose

Si el somni d'algun dels lectors d'aquest blog és ser regidor sense haver de passar pel dur tramit d'aconseguir formar part de la llista del partit corresponent, fer la pre-campanya i campanya i passar els nervis del dia de les eleccions, que truqui a l'Ajuntament de Valls . Com ja sabeu l'alcaldessa Dolors Batalls ha dimitit i aquest dissabte serà proclamat nou alcalde de la capital de l'Alt Camp l'Albert Batet. Com Batalla marxa ha de pujar el següent de la llista de Convergència i Unió, la persona que ocupava el número 11 a la llista de CiU a les ultimes eleccions. Pel que sembla hi ha problemes. El número 11 no està predisposat a entrar al consistori perquè les seves responsabilitats professionals li ocupen massa temps. Si el número 11 no vol, hauria d'entrar la número 12 però, curiós, és la Cap d'Alcaldia de l'Ajuntament de Valls. Si la número 12 no pot o no vol li tocaria el torn al número 13 però, encara més curiós, fa uns mesos va aconseg

Sempre he animat a aquelles persones que viatgen cada dia pels diferents blogs que els interessen i hi deixen el seu gra de sorra a obrir el seu espai propi, el seu blog particular. Crec que són gent que tenen moltes coses a dir i, a més de deixar les seves aportacions a blogs amics, han de tenir aquell racó més ampli on aportar les seves idees, impressions, opinions. El blogaire APA NOI és una d'aquestes persones que comento i al final s'ha decidit a obrir el seu blog. Diu que serà un espai per parlar dels tarragonins i d'elements de la ciutat de Tarragona. Ho celebro perquè segur que gràcies a les seves aportacions descobrirem coses noves. ha triat com a capçalera una imatge dels nans de Tarragona davant del Balcó del Mediterrani. És la mateixa imatge que acompanya aquest post i que m'he permès retocar per a donar una benvinguda especial al nou blogaire APA NOI . Ja està linkat en aquest blog i espero que aviat ho estigui a molts altres més. El seu blog és aquest.

Fa un any us vaig recomanar la lectura d'un llibre que avui té molta relació amb aquest post. L'obra en qüestió és "Delicioso suicidio en grupo" de l'escriptor finlandès Aarto Paasilinna i tracta un tema molt quotidià en aquest país nòrdic, el suïcidi. Diuen que el pitjor enemic de Finlàndia és la tristesa, l'apatia i la depressió que molt sovint porten al suïcidi fruit en part de ser un país amb un hivern quasi permanent. Fruit de la seva climatologia i pel fet d'estar per sobre el Cercle Polar Àrtic, a Finlàndia el sol hi brilla molt tímidament dos mesos i la resta de l'any, quan quasi sempre és hivern que és l'estació més llarga de l'any, hi ha foscor quasi absoluta durant tot el dia. Per això aquest país té, de mitjana, el doble de casos de suïcidi que cap altre estat europeu. Escric tot això per parlar del cas més recent que s'ha viscut, el d'un jove estudiant de 22 anys que ha matat a trets a deu companys del seu centre de forma

Dibuix de Tómas Müller Ja se sap que la vida monàrquica és cara i la Infanta Elena ho estava passant molt malament d'ençà del seu divorci amb en Marichalar. Per això ara, en temps de crisi i les oficines de l'atur més plenes que el Corte Inglés el primer dia de rebaixes, la nena gran dels Reis d'Espanya ha aconseguit una nova feina. Fins ara feia de professora de primària en una escola de la seva propietat, una pràctica molt estesa al nostre país quan un acaba la carrera i decideix obrir el seu propi centre d'ensenyament. Ara la Infanta Elena ha estat contractada per la Fundació Mapfre per a dirigir el Departament de Projectes Socials i Culturals. Disposarà d'un despatx a la seu de l'entitat i tindrà un contracte a mitja jornada pel qual cobrarà 200.000 euros l'any. Com podreu comprovar, el sou està una mica per sobre de la mitjana de les mitges jornades del nostre país. Res que ens pugui escandalitzar tractant-se d'una persona que ha patit molt en aq

Geshe Lobsang Dhonden Rimpoché és un monjo tibetà que passa uns dies a Santes Creus i que ha dit: Podem afrontar la crisi entrenant la ment. Cal tenir present que tot està en moviment, res és estàtic, i que defugir la negativitat i mantenir-se en pau fomenta la creativitat. Cal entrenar la ment i creure que existeix la possibilitat de ser sempre feliç. Home! érem pocs i ha arribat el Monjo a donar-nos lliçons per superar la crisi. La ment ben entrenada i la butxaca ben buida però a ell li és igual perquè viu en una comunitat que rep mil subvencions estatals i internacionals, una comunitat on la pobresa és la riquesa i que contrasta amb el nostre món on la pobresa és la mort i la riquesa és d'uns quants. Ja es podia haver dedicat a la relaxació i el silenci enlloc de venir a Santes Creus a rebatre les teories de Solbes i Zapatero. No sé pas com ens ho farem però de ben segur que només serem feliços mantenint el ritme de vida que ens hem imposat. Hi haurà algú que dirà que podríem v

La mort d'un treballador en una de les empreses del polígon L'Estació de Vila-seca ahir dimecres no ens pot deixar indiferents. En Javier tenia 37 anys i no es pot dir que fos en un lloc equivocat en un moment equivocat. Era al seu lloc de feina en el moment en què hi havia feina. Els qui si eren en un lloc erroni, els qui si estaven desubicats, són els quatre atracadors que van entrar a la nau a robar els diners. No se sap encara si el tret mortal a la cara de la víctima es va produir perquè l'escopeta va caure a terra o perquè aquest jove es va barallar amb un dels assaltants. Això, en aquests moments, pot arribar a ser secundari. El fet principal és que, un cop més, una banda d'atracadors havia entrat en un polígon i havia marxat amb el seu premi econòmic deixant una víctima. L'estiu del 2002 va passar el mateix a l'empresa Discoda del Polígon Entrevies de Tarragona. Uns atracadors volien els seus diners, un jove de 32 anys s'hi va posar pel mig i va acab

Les declaracions efectuades per un dels experts mundials en economia, el president de la consultora grup Sonnefeld, no ens poden deixar indiferents. Aquest senyor, Leopoldo Abadia , ha dit que la crisi actual, la que patim a Espanya i molts altres punts del món inclosos els Estats Unit, serà molt pitjor que la de l'any 1929, l'any del crac de la borsa de Nova York. Abadia ha parlat dels nostres polítics tot dient "a mi em preocupa molt que el govern espanyol no estigui prenent mesures. Fa el que pot, però no pren mesures, segurament perquè no saben quines mesures prendre. El que em preocupa és que l'oposició tampoc proposa res. Aquí tots diem que les coses estan malament, però quan cal actuar, fan mesuretes". Aprofitant una frase en castellà es pot dir que "Uno por el otro y la casa sin barrer". També hi ha una dita molt esmentada a Bosnia que diu "La casa es crema i la iaia fa mitja". Leopoldo Abadia té part de raó si veiem els esdeveniments d

En aquesta vida tot arriba i els abusos es paguen. Els metges han descobert un nou segment de població que han anomenat generació sorda . La formen tots aquells joves i adults que per culpa de l'ús abusiu de reproductora MP3 amb els que han escoltat i escolten música a gran volum, han quedat sords. No ho són com una tàpia, com en Beethoven o Van Gogh. Han perdut un 30 per cent de la seva capacitat d'audició i el pitjor del cas és que aquesta pèrdua és irreversible. Com sempre, ara que ja tenim el problema s'intentarà buscar la solució. La indústria musical incorporarà auto-limitadors de so a les noves generacions de reproductors. Un gran anunci que celebrem tot recordant a aquestes grans empreses que una part de la culpa en aquest problema, encara que sigui només una part, és seva. El problema dels joves, en alguns casos són també persones adultes, que s'han fet malbé les orelles rau en tres eixos: han escoltat la música molt alta, han escoltat música massa estona segui

L'estiu fa les seves últimes aparicions de l'any, es resisteix a marxar però el fred ja ha arribat per ocupar les seves hores de sol. Qualsevol de les dues èpoques de l'any, abans en teníem quatre, és bona. L'estiu ens fa despullar per mullar-nos, ens incita a menjar més i a des hores, ens obliga a sortir cada cap de setmana, ens marca el ritme i les hores. L'hivern és tot el contrari. Aquesta època de recolliment amb la sensació que aporta al cos el fred m'encanta. La llar de foc encesa als vespres davant del sofà, les converses en veu baixa al caliu de les flames que donen pau interior a una anima glaçada. Les nits de llençols i mantes i la sensació que el fred es cola per algun racó de la roba, els matins dropos, els dels cinc minuts més, si us plau. Les impressions quan finalment et lleves, el camí del llit a la dutxa desitjant aigua molt calenta i el canvi de temperatura al sortir de la dutxa per vestir-te. El fum que traiem per la boca mentre parlem, el na

Acabo de pujar l'estelada. Dic això perquè fa dies que la tenia penjada a la part inferior del blog i ara l'he ubicat al lloc que li toca. Els qui em coneixeu ja sabeu que no sóc cap persona pro-simbols, pro-països, pro-fronteres. Em considero més aviat un ciutadà del món, dels que pensen que a mitja vida cal reiniciar-la de nou i vendre-ho tot (deixar-ho) per cercar de nous horitzons diferents. Les meves arrels són a Catalunya i més concretament a Reus i Tarragona. Al primer lloc hi vaig neixer i al segon hi he crescut professionalment. Sempre he dit que sóc tarragoní d'adopció. Tot i això no em considero un bon català perquè estaria disposat a deixar aquesta nació/comunitat/fragment de país fàcilment. Mentre la segueixi fruint, Catalunya serà el meu racó vital, el meu espai, l'arbre del qual en sóc fruit malgrat tot cau pel seu propi pes. Us diré com sóc en deu punts: Esports: Sóc anti Barça, Espanyol i Madrid. M'estimo al Nàstic. Quan hi ha mundial de futbol va

M'ha sobtat la pàgina askphilosophers.org on un professor de filosofia del Amsherst College de Massachusetts, Alexander George, es pregunta què en pensarien ara mateix sobre el nostre món actual els grans filosofs de sempre. George, autor d'obres d'humor sobre matematiques o historia i del llibre ¿Qué diría Sócrates hoy? , editat en castellà per Temas de Hoy, fa una reflexió que es pot ampliar i molt. Aquest professor formula a la web les següents preguntes: Per què hem de respectar als morts? Per què els humans donem molts més valor als bens materials que a la vida? Per què els filòsofs converteixen les preguntes més senzilles en les més complicades i confoses? Tot buscant les respostes he pensat en altres preguntes i de sobte he imaginat la possibilitat que poguéssim retornar a la terra, ben vius i en bon estat de salut, tots aquells clàssics que porten segles alimentant-nos ja sigui a l'escola o a la vida diària. Fer reviure els personatges que ara considerem genis

A Espanya un de quatre nens és pobre. A la llista de ciutadans sense un duro o vivint en condicions pèssimes, la gent gran, hi hem de sumar la dels menors de 16 anys. Ho assegura un estudi presentat avui per La Caixa que avança altres dades encara més preocupants. Segons el document sobre pobresa elaborat per la caixa més rica, el 19,9 per cent de la població espanyola viu en una situació de pobresa moderada. Aquest nivell el tenen totes aquelles persones que cobren menys de 6.347 euros l'any. Hi ha encara casos pitjors catalogats com a pobresa alta que són els de les persones que cobren anualment menys de 3,219 euros. L'estudi dels pobres que han fet els més rics conclou que Espanya registra la taxa de pobresa infantil més alta de l'Europa dels 15. Per a rematar el panorama, a tall anecdòtic si voleu, on hi ha més pobres és a les comunitats que més reben de l'estat en allò que anomemen balances fiscals. No faig cap més lectura en aquest sentit ni parlo dels negrets d

Post dedicat, de manera molt especial, a tota la gent de Reus. Si el diccionari Collins us va deixar flipats, esmaperduts, bocabadats ... amb la seva definició de "polaco", aquesta absurda història que us presento supera allò vist fins ara. Buscant per la xarxa diversos temes polítics he topat amb el currículum del gendre de Francesc Cambó . Es tracta del senyor Ramon Guardans, nascut a Reus l'any 1919 i mort ara fa un any i pocs mesos. Tot llegint la seva biografia a la pàgina web de la Universitat Internacional de Catalunya he topat amb una sorpresa que m'ha descol·locat. Cliqueu a sobre de la foto que acompanya al post i tindreu la mateixa sensació. El text en castellà ens diu que Guardans era fill de Reus, ciutat viver de personatge il·lustres com Delgado, Gaudí i Fortuny . M'ha estranyat que defineixin la capital del Baix Camp com un municipi on les persones famoses es planten (ciutat viver) i m'he quedat del tot preocupat al no conèixer un dels seus

La proposta que ha fet el president del Congrés dels Diputats, José Bono, i que ha rebut el vist i plau dels dos principals partits, PP i PSOE, és per començar a riure i no parar en deu dies. Riure per no plorar ni indignar-se, quedi clar. Bono és partidari que, davant l'actual moment econòmic, el Congrés apliqui la màxima austeritat i ha aconseguit que en el pressupost del 2009 no hi hagi increment de sous per als diputats . Les 350 criatures escollides per les urnes i per la gràcia de Deu tindran la nòmina congelada el proper any. Mira que em sap greu! El sou d'un diputat a Madrid són 3.000 euros bruts, molt similar al sou de la gran majoria de ciutadans. A aquestes 3.000 euros cal sumar-hi altres cosetes i complements. Anem a fer un diputat a mida, made in Tarragona. Tenim el sou base que és de mig quilet al mes. Hi sumem un complement que tenen tots els diputats i que s'anomena "manutención y alojamiento". Si el diputat viu fora de Madrid el complement mensua

El passat mes de maig un grup de joves blocaires can decidir crear els Cats, els premis populars de la Catosfera. Van crear diverses categories i la gent que entrava al blog dels Cats anava proposant blogs per cada apartat. Al final els més proposats han estat els nominats al premi en cadascuna de les seves seccions. S'intenta premiar el blog més original, el blog revelació, compromès, visual, divertit, carismàtic, reflexiu, literari, de divulgació, comunitari o polític. En el meu cas, aquest blog on sou ara està nominat en l'apartat de blog polític. La competència és molt dura perquè nomes hi ha tres candidats i de molt alta qualitat. Si en teniu ganes i creieu que aquest espai anomenat Tot és possible es mereix el premi, nomes cal que feu clic sobre aquest enllaç . És el formulari per votar on se us demana que poseu el vostre nom, correu electrònic i que voteu ja sigui en cadascun dels apartats o en un de sol. Si us decidiu també us aconsello que voteu blogs que tots coneix

Las novelas de Javier Marías, las sandalias en verano, Menorca, jugar al mus, Chavela Vargas, estrenar ropa, las siestas en el sofá, un masaje en los pies, meterse en la cama en invierno, que tu perro te reciba cuando abres la puerta, los chistes de los niños, hacer un rompecabezas, compartir un paraguas, el silencio, el mar, el sol en invierno, la música, los amigos que resisten el paso del tiempo, el café de la tarde, los Reyes Magos, el olor de las sábanas limpias, Con faldas y a lo loco, el vino de Rioja y el jamón serrano, los primeros novios de tus hijos, los últimos novios de tus padres, el chiste de Forges, la ducha después del gimnasio, mojar pan, las películas de amor, las películas de amor, las películas de amor... Aquest llistat de coses que fan que la vida valgui la pena el reciten els periodistes Inaki Gabilondo i Gemma Nierga a la pel·lícula que porta el mateix nom: Cosas que hacen que la vida valga la pena . L'havia vista feia un temps i abans d'ahir la van em