AGRICULTURA MENTAL

Ha estat poca la gent que sabia en què he treballat aquests darrers mesos a banda de la feina habitual que fem com a empresa de comunicació i marketing amb la Mar i els nostres col·laboradors. Des del passat mes d'abril, moment en que em van fer l'encàrrec, i fins aquest mati, hE estat escrivint un llibre. No es tracta de cap novel·la, ni un recull de poesies, ni de les meves memòries. És un llibre històric que aviat veurà la llum i que m'ha aportat moltes coses positives. Els darrers cinc mesos els he dedicat a aquest projecte que ha estat un nou repte personal que he complert no sense molts esforços. Hi ha gent que agafa el teclat (la ploma) i s'hi posa sense problemes i llavors existim els qui som més porucs i menys atrevits i tenim més dificultats. Els primers mesos em van servir per convertir-me en un ratolí de biblioteques, hemeroteques i arxius. He estat a tots aquests indrets desenes i desenes de vegades. Primer calia aconseguir les dades i més tard convertir-les en lletres. Les visites a aquests equipaments culturals s'han complementat amb les més de cinquanta entrevistes que he fet a persones que són protagonistes d'aquest capítol històric convertit en llibre. M'he retrobat amb gent que feia temps que no veia i he conegut altres personatges que m'han captivat i ajudat en tot moment. El darrer mes i mig ha estat el de la creació de l'obra, el temps dedicat a escriure el llibre. Aquest matí he anat a l'oficina de l'editor a fer la part més fàcil, la maquetació de cada pàgina, la tria dels centenars de fotos fetes especialment per aquesta ocasió, l'intercanvi d'opinions amb els qui han de donar forma final al llibre. Ara, superat el repte, em sento molt orgullós de la feina feta. D'aquí a un mes i mig, a meitats del novembre, podreu veure el resultat, la criatura. En parlarem.

N'hi ha que parlen poc i quan parlen és per a dir veritats com a temples. L'alemany Hans-Gert Poettering, president del Parlament Europeu, ha estat clar al parlar de les aportacions econòmiques que esta fent el govern dels Estats Units a la banca privada. En una entrevista al diari El Pais, Poettering, ha dit textualment això: No podemos permitir que tras la crisis monetaria, los americanos pongan 700.000 millones de dólares en el sistema bancario, es decir, a unos bancos que ganan dinero para su uso privado. Además, hay otro aspecto. Nunca comprenderé que haya 700.000 millones de dólares de los contribuyentes disponibles para salvar al sistema financiero y no para luchar contra el hambre del mundo. Esto no es aceptable y por esto propongo correcciones.

Si el somni d'algun dels lectors d'aquest blog és ser regidor sense haver de passar pel dur tramit d'aconseguir formar part de la llista del partit corresponent, fer la pre-campanya i campanya i passar els nervis del dia de les eleccions, que truqui a l'Ajuntament de Valls. Com ja sabeu l'alcaldessa Dolors Batalls ha dimitit i aquest dissabte serà proclamat nou alcalde de la capital de l'Alt Camp l'Albert Batet. Com Batalla marxa ha de pujar el següent de la llista de Convergència i Unió, la persona que ocupava el número 11 a la llista de CiU a les ultimes eleccions. Pel que sembla hi ha problemes. El número 11 no està predisposat a entrar al consistori perquè les seves responsabilitats professionals li ocupen massa temps. Si el número 11 no vol, hauria d'entrar la número 12 però, curiós, és la Cap d'Alcaldia de l'Ajuntament de Valls. Si la número 12 no pot o no vol li tocaria el torn al número 13 però, encara més curiós, fa uns mesos va aconseguir una plaça de tècnic de joventut al consistori vallenc. Si el número 13 no pot o no vol, passaríem a la número 14 però, coses de la vida, és del sector crític amb la fins ara alcaldessa. Vaja que CiU ho té pelut per aconseguir algú que pugui ocupar el lloc de regidor o regidora i per això proposo que us hi presenteu els qui vulgueu. Segur que us agafen sempre i quan no hagin parlat ja, amb allò de les presses i sense mirar, amb la dona de la neteja o amb el conserge municipal per tapar el forat. El joc de la cadira promet i caldrà veure qui és l'afortunat o afortunada que aconsegueix aquest seient especial, imantat com tots els seients municipals.
Ja em sembla estrambòtica la situació tot i que, per altra banda, no és única. Hi ha un municipi de costa, ara no recordo el nom, on hi ha dues regidores que són funcionaries de la casa i tres partits de govern que han anat col·locant a les places de tècnic a gent del partit. El problema serà, com en el cas de Valls o tants altres municipis com Tarragona o Reus, el dia que els partits que els han col·locat estiguin situats a l'altra banda, a l'oposició, perquè llavors aquestes persones passen dels despatxos a l'arxiu, de la lluentor del càrrec a la foscor i la indiferència. Crec que els partits es fan un mal favor si comencen a endollar a tort i a dret als seus perquè tot en aquest vida té un preu i cada acció la seva factura.

Sempre he animat a aquelles persones que viatgen cada dia pels diferents blogs que els interessen i hi deixen el seu gra de sorra a obrir el seu espai propi, el seu blog particular. Crec que són gent que tenen moltes coses a dir i, a més de deixar les seves aportacions a blogs amics, han de tenir aquell racó més ampli on aportar les seves idees, impressions, opinions. El blogaire APA NOI és una d'aquestes persones que comento i al final s'ha decidit a obrir el seu blog. Diu que serà un espai per parlar dels tarragonins i d'elements de la ciutat de Tarragona. Ho celebro perquè segur que gràcies a les seves aportacions descobrirem coses noves. ha triat com a capçalera una imatge dels nans de Tarragona davant del Balcó del Mediterrani. És la mateixa imatge que acompanya aquest post i que m'he permès retocar per a donar una benvinguda especial al nou blogaire APA NOI. Ja està linkat en aquest blog i espero que aviat ho estigui a molts altres més. El seu blog és aquest.

Fa un any us vaig recomanar la lectura d'un llibre que avui té molta relació amb aquest post. L'obra en qüestió és "Delicioso suicidio en grupo" de l'escriptor finlandès Aarto Paasilinna i tracta un tema molt quotidià en aquest país nòrdic, el suïcidi. Diuen que el pitjor enemic de Finlàndia és la tristesa, l'apatia i la depressió que molt sovint porten al suïcidi fruit en part de ser un país amb un hivern quasi permanent. Fruit de la seva climatologia i pel fet d'estar per sobre el Cercle Polar Àrtic, a Finlàndia el sol hi brilla molt tímidament dos mesos i la resta de l'any, quan quasi sempre és hivern que és l'estació més llarga de l'any, hi ha foscor quasi absoluta durant tot el dia. Per això aquest país té, de mitjana, el doble de casos de suïcidi que cap altre estat europeu.
Escric tot això per parlar del cas més recent que s'ha viscut, el d'un jove estudiant de 22 anys que ha matat a trets a deu companys del seu centre de formació d'un petit municipi a l'oest de Helsinky. Feta la carnisseria, ha incendiat l'edifici amb diversos còctels molotov, s'ha encarat amb la policia intercanviant més trets i al final s'ha disparat un tret al cap que no lli ha causat la mort immediata tot i que ha mort hores després. Ha estat un cas més que se suma al darrer que va tenir lloc ara farà un any quan un altre estudiant va assassinar, també amb una pistola, a vuit persones abans de suïcidar-se ell.

Aquest jove, el primer que us he comentat, era addicte a internet, amant dels jocs violents i de les pel·lícules de terror. Fa pocs dies havia enregistrat un vídeo en un camp de tir. Se'l veia amb la pistola a la mà i llavors, mirant a càmera, deia: el següent seràs tu. La policia havia estat alertada de l'actitud del jove i el va interrogar ahir mateix però el van deixar anar al considerar que no era perillós. Hores després, el desastre, la massacre que ha commocionat un país que és el tercer del món en l'index d'armes de foc per habitant, 30 armes per cada 100 finlandesos.La depressió i l'apatia i la tristesa donen pas al consum d'alcohol i drogues i aquests excessos provoquen els trastorns que acaben en desgracies com la d'aquest centre educatiu. Les autoritats de Finlàndia es lamenten pels fets però no hi ha solucions a la vista perquè els polítics són els primers en no saber què cal fer. Avui, més que fa un any, us torno a recomanar aquest llibre i us convido a pensar com es podria canviar la situació a Finlàndia. Cal posar fre a aquesta bogeria.

Acabo penjant un vídeo que, no em pregunteu el motiu, m'ha vingut al cap escrivint aquest post. Silvio Rodríguez i el seu tema "causas y azares".

Ja se sap que la vida monàrquica és cara i la Infanta Elena ho estava passant molt malament d'ençà del seu divorci amb en Marichalar. Per això ara, en temps de crisi i les oficines de l'atur més plenes que el Corte Inglés el primer dia de rebaixes, la nena gran dels Reis d'Espanya ha aconseguit una nova feina. Fins ara feia de professora de primària en una escola de la seva propietat, una pràctica molt estesa al nostre país quan un acaba la carrera i decideix obrir el seu propi centre d'ensenyament.

Ara la Infanta Elena ha estat contractada per la Fundació Mapfre per a dirigir el Departament de Projectes Socials i Culturals. Disposarà d'un despatx a la seu de l'entitat i tindrà un contracte a mitja jornada pel qual cobrarà 200.000 euros l'any. Com podreu comprovar, el sou està una mica per sobre de la mitjana de les mitges jornades del nostre país. Res que ens pugui escandalitzar tractant-se d'una persona que ha patit molt en aquesta vida laboral. Per acabar d'estar a l'alçada de la nova feina, la Infanta s'ha comprat un pis nou al barri del Niño Jesús de Madrid, un raconet de 500 metres quadrats amb un preu que frega els 2 milions d'euros. Si fem els càlculs, pel que cobrarà i el que val la casa, la hipoteca la podrà assumir amb una certa normalitat com la resta de ciutadans del país. Un dels seus veïns serà el dibuixant i humorista Antonio Mingote tot i que no era necessari perquè ella sola ja fa riure i no li cal ajuda. El més curiós del cas és que l'altra dia, assabentada la premsa de tots aquests canvis, una càmera de Tele 5 va coincidir amb ella pel carrer i la reportera li va preguntar pel sou que cobraria per la mitja jornada. Ella, la Infanta, no va respondre. Va exercir de portaveu un dels seus guardaespatlles tot dient a la periodista: "¡Baja la cámara, esto no es Ana Obregón!".

Quina santa raó va tenir aquest cavaller protector de la Infanta. És clar que no ho és com l'Ana Obregón perquè, malgrat caigui malament i ningú la suporti, la Obregón s'ho curra per viure de les exclusives i alguna vegada a la seva vida va treballar. La crisi ens porta sorpreses, un president pinotxo i una família reial que marca distancies socials. 3,2,1 infanta endollada.

Geshe Lobsang Dhonden Rimpoché és un monjo tibetà que passa uns dies a Santes Creus i que ha dit: Podem afrontar la crisi entrenant la ment. Cal tenir present que tot està en moviment, res és estàtic, i que defugir la negativitat i mantenir-se en pau fomenta la creativitat. Cal entrenar la ment i creure que existeix la possibilitat de ser sempre feliç.

La mort d'un treballador en una de les empreses del polígon L'Estació de Vila-seca ahir dimecres no ens pot deixar indiferents. En Javier tenia 37 anys i no es pot dir que fos en un lloc equivocat en un moment equivocat. Era al seu lloc de feina en el moment en què hi havia feina. Els qui si eren en un lloc erroni, els qui si estaven desubicats, són els quatre atracadors que van entrar a la nau a robar els diners. No se sap encara si el tret mortal a la cara de la víctima es va produir perquè l'escopeta va caure a terra o perquè aquest jove es va barallar amb un dels assaltants. Això, en aquests moments, pot arribar a ser secundari. El fet principal és que, un cop més, una banda d'atracadors havia entrat en un polígon i havia marxat amb el seu premi econòmic deixant una víctima. L'estiu del 2002 va passar el mateix a l'empresa Discoda del Polígon Entrevies de Tarragona. Uns atracadors volien els seus diners, un jove de 32 anys s'hi va posar pel mig i va acabar mort. Aquesta crónica dels fets la signava jo mateix ara fa sis anys. Era una víctima més i va impactar a la nostra societat, entre la gent d'apeu. I això passa constantment. La víctima d'ahir a Vila-seca és la quinzena en el portem d'any a l'Estat Espanyol en aquestes circumstancies.

És ben cert que els empresaris dels polígons industrials es queixen sovint, massa sovint, de la poca presencia policial en aquests espais que, per molts ajuntaments, són aliens a la resta de la ciutat. Es patrulla pels carrers del centre i pels barris però s'obvien les parcel·les industrials que també són del terme. Molts dels empresaris dels polígons no disposen de seguretat privada per evitar la despesa que els suposaria i al final, la desídia d'uns i la passivitat dels altres, perjudica als treballadors que, per un o altre motiu, són allí treballant del tot desemparats i desconeixedors dels perills que els envolten. Ningú obliga a les empreses dels polígons a tenir seguretat i als ajuntaments, a través de les seves policies locals, a cobrir aquestes zones. I així passen els fets que passen. La víctima de Vila-seca seguirà sent un número per l'estat, el 15é de l'any. On tocarà la setzena?

Les declaracions efectuades per un dels experts mundials en economia, el president de la consultora grup Sonnefeld, no ens poden deixar indiferents. Aquest senyor, Leopoldo Abadia, ha dit que la crisi actual, la que patim a Espanya i molts altres punts del món inclosos els Estats Unit, serà molt pitjor que la de l'any 1929, l'any del crac de la borsa de Nova York. Abadia ha parlat dels nostres polítics tot dient "a mi em preocupa molt que el govern espanyol no estigui prenent mesures. Fa el que pot, però no pren mesures, segurament perquè no saben quines mesures prendre. El que em preocupa és que l'oposició tampoc proposa res. Aquí tots diem que les coses estan malament, però quan cal actuar, fan mesuretes".
Aprofitant una frase en castellà es pot dir que "Uno por el otro y la casa sin barrer". També hi ha una dita molt esmentada a Bosnia que diu "La casa es crema i la iaia fa mitja". Leopoldo Abadia té part de raó si veiem els esdeveniments diaris referents a la crisi i les accions de govern. Cada dia tenim més motius per a preocupar-nos i no veiem que els qui ens han de defensar ens puguin tranquil·litzar perquè estan més nerviosos que nosaltres. Segons aquest senyor, la crisi no ha tocat fons i estem lluny del fons perquè patirem crisi el que queda de 2008 i tot el 2009.Mentre a Espanya tenim el que tenim, a Estats Units van petant les grans companyies i els esforços del govern Bush per reflotar-les ja no funcionen. Avui la borsa ha fet miracles per no enfonsar-se però, i demà? Aguantarà? I quan peti la borsa què farem?

Venen mals temps i no tenim ningú vàlid per a exercir de capità d'aquest gran vaixell que es diu Espanya i que va sense rumb i a la deriva.

En aquesta vida tot arriba i els abusos es paguen. Els metges han descobert un nou segment de població que han anomenat generació sorda. La formen tots aquells joves i adults que per culpa de l'ús abusiu de reproductora MP3 amb els que han escoltat i escolten música a gran volum, han quedat sords. No ho són com una tàpia, com en Beethoven o Van Gogh. Han perdut un 30 per cent de la seva capacitat d'audició i el pitjor del cas és que aquesta pèrdua és irreversible. Com sempre, ara que ja tenim el problema s'intentarà buscar la solució. La indústria musical incorporarà auto-limitadors de so a les noves generacions de reproductors. Un gran anunci que celebrem tot recordant a aquestes grans empreses que una part de la culpa en aquest problema, encara que sigui només una part, és seva.
El problema dels joves, en alguns casos són també persones adultes, que s'han fet malbé les orelles rau en tres eixos: han escoltat la música molt alta, han escoltat música massa estona seguida i, sobretot, no han escoltat els consells dels qui els deien que allò que feien els portaria conseqüències. Ara, els joves sords han d'escoltar la televisió a un volum més alt i els qui són al seu costat i no estan encara sords, també perdran una mica d'oïda. És el cercle viciós. Igual que existeix el fumador passiu, existirà el sord passiu. Aquesta mateixa generació de durs d'orella tindrà altres problemes perquè, conjuntament amb la generació que els ha seguit, és la generació de les consoles i els vídeo-jocs, de l'aïllament i l'autisme, de la pèrdua de valors tant importants com mirar la bellesa i escoltar el silenci, parlar i dialogar, aprendre per millorar. Hi ha de tot, és clar. I dins d'aquest tot hi són ells, els nens i joves que es passen el dia amb els ulls fixats en una petita pantalla vivint en mons de fantasia, guerres, copes d'Europa o ninos amb bigoti que salten i passen pantalles. Per als pares ha estat la solució. Mentre el nen juga no molesta. I el nen ha respòs al pare, mentre juga que no el molestin. I així s'ha establert aquest nou sistema de vida tant tribal on sobren les paraules quan es menja a taula perquè, de fet, quines paraules s'han de dir un nen i un pare que viuen en dos paratges diferents? Tant a prop de la taula i tant lluny al mateix temps.

L'estiu fa les seves últimes aparicions de l'any, es resisteix a marxar però el fred ja ha arribat per ocupar les seves hores de sol. Qualsevol de les dues èpoques de l'any, abans en teníem quatre, és bona. L'estiu ens fa despullar per mullar-nos, ens incita a menjar més i a des hores, ens obliga a sortir cada cap de setmana, ens marca el ritme i les hores. L'hivern és tot el contrari. Aquesta època de recolliment amb la sensació que aporta al cos el fred m'encanta. La llar de foc encesa als vespres davant del sofà, les converses en veu baixa al caliu de les flames que donen pau interior a una anima glaçada. Les nits de llençols i mantes i la sensació que el fred es cola per algun racó de la roba, els matins dropos, els dels cinc minuts més, si us plau. Les impressions quan finalment et lleves, el camí del llit a la dutxa desitjant aigua molt calenta i el canvi de temperatura al sortir de la dutxa per vestir-te. El fum que traiem per la boca mentre parlem, el nas ben fred i vermell, les galtes enrojolades, el peus sense tacte, les mans vestides amb guants, els abrics llargs i les bufandes, els jerseis de coll alt, les moltes capes de roba sobre la nostra pell.

Estimo el fred i m'enamoren els mesos que ara vindran. Aquesta nit ja he tingut les primeres sensacions tot buscant un tros de llençol a la mateixa matinada que fa una setmana em feia dormir quasi nu. Hivern... no marxis ni em fallis, fes-me gaudir.
Per acomiadar una estació i dir-li endavant a l'altra, aquí us deixo amb un vídeo única amb dos dels grans del violí. A l'esquerre l'Andre Rieu que s'ha fet popular per recuperar la música de la Loteria de Nadal (la del senyor calb) i a la dreta el líder dels Dubliners John Sheahan que, tot i els seus 70 anys, no es queda enrere.

Acabo de pujar l'estelada. Dic això perquè fa dies que la tenia penjada a la part inferior del blog i ara l'he ubicat al lloc que li toca. Els qui em coneixeu ja sabeu que no sóc cap persona pro-simbols, pro-països, pro-fronteres. Em considero més aviat un ciutadà del món, dels que pensen que a mitja vida cal reiniciar-la de nou i vendre-ho tot (deixar-ho) per cercar de nous horitzons diferents. Les meves arrels són a Catalunya i més concretament a Reus i Tarragona. Al primer lloc hi vaig neixer i al segon hi he crescut professionalment. Sempre he dit que sóc tarragoní d'adopció.

Tot i això no em considero un bon català perquè estaria disposat a deixar aquesta nació/comunitat/fragment de país fàcilment. Mentre la segueixi fruint, Catalunya serà el meu racó vital, el meu espai, l'arbre del qual en sóc fruit malgrat tot cau pel seu propi pes. Us diré com sóc en deu punts:

Esports: Sóc anti Barça, Espanyol i Madrid. M'estimo al Nàstic. Quan hi ha mundial de futbol vaig a favor d'Itàlia i Anglaterra. M'encanta Itàlia com a país i Anglaterra pel seu futbol.

Televisió: Sóc anti TV3 i pro Telecinco només per les notícies. Visca Ferran Monegal!

Política: Sóc anti PSC, ERC I IC-V. Sóc pro-CiU. En polítiques econòmiques confio en el PP.

Societat: Sóc pro-ciutadans catalans perquè ens tenen per res i som i fem molt en el conjunt de l'Estat.

Cultura: Sóc ciutadà del món. Qualsevol acte cultural nou m'enamora. Ara bé, on hi hagi l'Àliga de Tarragona... la resta que esperi.

Turisme: Sóc dels qui creuen que cal viatjar per tot el món però aprofitant la vellesa per descobrir el teu país i el teu estat. Tot allò nou val la pena. Si algun dia em perdo em trobareu o a Malta, a l'Alguer o a Castelmola (Sicilia).

Economia: Tinc la que tinc i abans en tenia més. Amb les esquerres hi perdo, per què?

Amics: Em quedo amb els d'aquí que ja sé com són. N'hi ha que ho eren però ja no formen part de la llista. Per tant, no són res, passat.

Nous Amics: Sóc molt obert a fer-ne. No m'importa si em parlen en castellà. Tot el contrari, com el parlo bé, és tot un plaer.

Amor: Sé del cert que sóc amb la persona que desitjava, la Mar, qui em sorpren cada dia més i millor.

Vicis: Fumo bastant i menjo molt bé. El tema alcohol (xupitos i copes després dels àpats) el porto més que dignament. La lectura és un oci que se'm nega per la feina i la feina és, ara que treballo lliurement, un oci imprescindible.

Fetes aquestes argumentacions, us penjo l'estelada virtual que heu vist a dalt i us anuncio que casa meva és plena d'aquests elements. Bona Diada!

M'ha sobtat la pàgina askphilosophers.org on un professor de filosofia del Amsherst College de Massachusetts, Alexander George, es pregunta què en pensarien ara mateix sobre el nostre món actual els grans filosofs de sempre. George, autor d'obres d'humor sobre matematiques o historia i del llibre ¿Qué diría Sócrates hoy? , editat en castellà per Temas de Hoy, fa una reflexió que es pot ampliar i molt. Aquest professor formula a la web les següents preguntes: Per què hem de respectar als morts? Per què els humans donem molts més valor als bens materials que a la vida? Per què els filòsofs converteixen les preguntes més senzilles en les més complicades i confoses?
Tot buscant les respostes he pensat en altres preguntes i de sobte he imaginat la possibilitat que poguéssim retornar a la terra, ben vius i en bon estat de salut, tots aquells clàssics que porten segles alimentant-nos ja sigui a l'escola o a la vida diària. Fer reviure els personatges que ara considerem genis, famosos i universals per què van crear algún invent, van tenir un gran pensament o van aconseguir una gran fita. Òbviament si aconseguíssim això el món actual podria millorar o anar directament a norris. El que si caldria fer, per augmentar l'actual superpoblació, seria sacrificar o, més ben dit, intercanviar la població recuperada del passat per població actual que no aporti res a la societat. Jo tinc una llista inacabable però de moment, com només parlo d'una utopia, no la faré pública.

En tot cas, penseu això que us proposo. Apunteu en un paper 10, 15 o 20 noms de personatges que us han marcat i sigueu feliços un moment tot pensant en el fet de poder-los tenir a prop. Què els hi diríeu? I, sobretot com proposa el professor de Massachusetts, què dirien ells?

A Espanya un de quatre nens és pobre. A la llista de ciutadans sense un duro o vivint en condicions pèssimes, la gent gran, hi hem de sumar la dels menors de 16 anys. Ho assegura un estudi presentat avui per La Caixa que avança altres dades encara més preocupants. Segons el document sobre pobresa elaborat per la caixa més rica, el 19,9 per cent de la població espanyola viu en una situació de pobresa moderada. Aquest nivell el tenen totes aquelles persones que cobren menys de 6.347 euros l'any. Hi ha encara casos pitjors catalogats com a pobresa alta que són els de les persones que cobren anualment menys de 3,219 euros. L'estudi dels pobres que han fet els més rics conclou que Espanya registra la taxa de pobresa infantil més alta de l'Europa dels 15. Per a rematar el panorama, a tall anecdòtic si voleu, on hi ha més pobres és a les comunitats que més reben de l'estat en allò que anomemen balances fiscals. No faig cap més lectura en aquest sentit ni parlo dels negrets de l'Àfrica per evitar ferir sensibilitats però crec que cal reflexionar sobre la resta d'informació.
Tampoc seré jo qui faci demagògia barata sobre el tema dient, per exemple, que allò que cobren els qualificats com a pobresa alta és el mateix que guanyen en un més molts dels regidors de govern, alcaldes, consellers, diputats o senadors espanyols o, anant més lluny, el mateix que ingressen en un sol dia molts dels futbolistes que juguen la Liga de las Estrellas. De fet, posats a ser demagògics, els 3.000 euros anuals d'aquests ciutadans de pobresa alta els guanyen cada segon que estic gastant per fer aquest post les companyies telefòniques, els bancs, les petrolieres i altres grans empreses del nostre país. Sort, i acabo amb la demagògia barata, que com cada dia deuen morir alguns d'aquests membres de la pobresa alta, els seus 3.000 euros anuals van a parar als següents de la llista que abans de ser membres d'aquesta classe social no devien saber ni tan sol què eren. I el món segueix girant...

Em permeto fer aquesta demagògia barata per posar-me al nivell d'alguns personalitats espanyoles que en saben molt més i als quals no vull dedicar més espai. Senzillament aquests dos enllaços. Enllaç 1 i Enllaç 2. Per cert, quants diners val portar fins a Madrid 130 ambaixadors espanyols que viuen a 130 països estrangers?

Post dedicat, de manera molt especial, a tota la gent de Reus.

Si el diccionari Collins us va deixar flipats, esmaperduts, bocabadats ... amb la seva definició de "polaco", aquesta absurda història que us presento supera allò vist fins ara. Buscant per la xarxa diversos temes polítics he topat amb el currículum del gendre de Francesc Cambó. Es tracta del senyor Ramon Guardans, nascut a Reus l'any 1919 i mort ara fa un any i pocs mesos. Tot llegint la seva biografia a la pàgina web de la Universitat Internacional de Catalunya he topat amb una sorpresa que m'ha descol·locat.

Cliqueu a sobre de la foto que acompanya al post i tindreu la mateixa sensació. El text en castellà ens diu que Guardans era fill de Reus, ciutat viver de personatge il·lustres com Delgado, Gaudí i Fortuny. M'ha estranyat que defineixin la capital del Baix Camp com un municipi on les persones famoses es planten (ciutat viver) i m'he quedat del tot preocupat al no conèixer un dels seus fills il·lustres, un tal Delgado. Us imagineu qui és? El General Prim !!!

La traducció feta per la màquina que deuen tenir ha estat feta literal i no s'han molestat a revisar el text. Prim és en Delgado i sort que la màquina no va traduir Gaudí com a "Disfrutar" perquè llavors tindríem dos reusencs famosos més. Considero que és del tot criticable que una universitat com la Internacional de Catalunya hagi deixat passar aquesta greu errada simplement per la passivitat en mirar-se el text traduït. A Reus no en tenim cap de Delgado il·lustre i que se sàpiga Prim no patia cap malaltia de trastorn alimentari. El proper dilluns faré arribar un correu a aquesta universitat tot sol·licitant que facin el canvi oportú i proposant-los que, a partir d'ara, quan es faci la traducció al castellà s'ho mirin una mica més. L'enllaç amb la pàgina esmentada és aquest.

La proposta que ha fet el president del Congrés dels Diputats, José Bono, i que ha rebut el vist i plau dels dos principals partits, PP i PSOE, és per començar a riure i no parar en deu dies. Riure per no plorar ni indignar-se, quedi clar. Bono és partidari que, davant l'actual moment econòmic, el Congrés apliqui la màxima austeritat i ha aconseguit que en el pressupost del 2009 no hi hagi increment de sous per als diputats. Les 350 criatures escollides per les urnes i per la gràcia de Deu tindran la nòmina congelada el proper any. Mira que em sap greu!

El sou d'un diputat a Madrid són 3.000 euros bruts, molt similar al sou de la gran majoria de ciutadans. A aquestes 3.000 euros cal sumar-hi altres cosetes i complements. Anem a fer un diputat a mida, made in Tarragona. Tenim el sou base que és de mig quilet al mes. Hi sumem un complement que tenen tots els diputats i que s'anomena "manutención y alojamiento". Si el diputat viu fora de Madrid el complement mensual és de 1.700 euros i si és de Madrid se'n va als 820. Si el diputat és a més portaveu d'alguna de les nombroses comissions parlamentaries cobrarà mensualment uns altres 1.000 euros i si es portaveu adjunt més de 700. Més cosetes i complements. El Congrés proporciona als seus diputats dietes diàries en els seus viatges i aquestes són de 120 euros al dia en desplaçaments pel territori nacional i 150 si el viatge és a l'estranger. A més, també se'ls retornen a tots els diners que es gasten en desplaçaments fins a Madrid. Si hi arriben en avió o tren se'ls paga l'import del bitllet i si hi van en cotxe reben 25 cèntims per quilometre. Per acabar amb el ball de xifres, comentar que el president del Congrés cobra un extra de 12.900 euros mensuals, els vicepresidents 6.024 i els secretaris de la mesa més de 5.700. Si heu anat apuntant els complements i sou base del nostre diputat fet a mida, ens dóna una xifra al·lucinant, 4.700 euros + desplaçaments + bitllets de viatge ...

Doncs, SI. Jo crec que el sou ja se'l poden congelar i fins i tot rebaixar-lo per sentir una mica de vergonya aliena en cas que en tinguin. Ja sabem que a Itàlia un diputat cobra 10 vegades més però també cal mirar cap a altres horitzons, allí on hi ha els petits pobles de qualsevol comarca on els alcaldes fan molta més feina que a Madrid i sovint no veuen ni un duro o tenen un sou mileurista. La proposta de Bono és una venda de fum del govern socialista que, un cop més, ha oblidat que el poble no és ruc i té memòria.

El passat mes de maig un grup de joves blocaires can decidir crear els Cats, els premis populars de la Catosfera. Van crear diverses categories i la gent que entrava al blog dels Cats anava proposant blogs per cada apartat. Al final els més proposats han estat els nominats al premi en cadascuna de les seves seccions. S'intenta premiar el blog més original, el blog revelació, compromès, visual, divertit, carismàtic, reflexiu, literari, de divulgació, comunitari o polític. En el meu cas, aquest blog on sou ara està nominat en l'apartat de blog polític. La competència és molt dura perquè nomes hi ha tres candidats i de molt alta qualitat.

Si en teniu ganes i creieu que aquest espai anomenat Tot és possible es mereix el premi, nomes cal que feu clic sobre aquest enllaç. És el formulari per votar on se us demana que poseu el vostre nom, correu electrònic i que voteu ja sigui en cadascun dels apartats o en un de sol. Si us decidiu també us aconsello que voteu blogs que tots coneixem perquè són de les comarques de Tarragona. Hi veureu nominats al Té la Mà Maria, Tens un racó dalt del món, Ara Mateix (Zel), Així ho penso, Connexions from Tarragona, Waipueduca, La Garrofa de Mont-roig...

Jo ja els he votat a tots i espero que els premis Cats ens donin moltes alegries a tots nosaltres.

Las novelas de Javier Marías, las sandalias en verano, Menorca, jugar al mus, Chavela Vargas, estrenar ropa, las siestas en el sofá, un masaje en los pies, meterse en la cama en invierno, que tu perro te reciba cuando abres la puerta, los chistes de los niños, hacer un rompecabezas, compartir un paraguas, el silencio, el mar, el sol en invierno, la música, los amigos que resisten el paso del tiempo, el café de la tarde, los Reyes Magos, el olor de las sábanas limpias, Con faldas y a lo loco, el vino de Rioja y el jamón serrano, los primeros novios de tus hijos, los últimos novios de tus padres, el chiste de Forges, la ducha después del gimnasio, mojar pan, las películas de amor, las películas de amor, las películas de amor...

Aquest llistat de coses que fan que la vida valgui la pena el reciten els periodistes Inaki Gabilondo i Gemma Nierga a la pel·lícula que porta el mateix nom: Cosas que hacen que la vida valga la pena. L'havia vista feia un temps i abans d'ahir la van emetre per televisió. Em va agradar tornar-la a veure perquè coincideixo amb totes les coses que ells diuen i en moltes més que podria afegir a la llista. Però no ho faré Us deixaré aquesta tasca voluntària a tots vosaltres en un intent de buscar els millors moments de la vida, aquells que ens fan feliços. Acompanyo el post amb el vídeo de la cançó que tanca la pel·lícula i que, com era d'esperar per culpa de la maleïda publicitat, no es va escoltar perquè la van tallar conjuntament amb els crèdits. La canta la Pastora Vega, una veu única que amb els anys millora i serà una joia ben aviat. La canta amb Antonio Martínez Ares i com veureu, la lletra no té cap desperdici i és pura poesia.