AGRICULTURA MENTAL

La vida colpeja constantment i provoca dolor quan hi ha pèrdues tant importants com la que em comunicaven ahir al vespre.  Ha mort l’amic Rafa González. Amic (en primer lloc perquè són molts anys i moltes les vivències que em quedo per a mi) i periodista perquè vaig tenir la sort de compartir amb ell onze anys de trajectòria professional, set a la ràdio, a Onda Rambla, i quatre a la televisió, a Més TV.  Ens varem conèixer el 1995. Jo venia de la COPE i entrava a treballar a Onda Rambla. Ell hi feia la secció d’esports, la seva especialitat, centrada en el seu sempre estimat Nàstic de Tarragona.  Varem treballar molt junts presentant programes magazine i altres d’entreteniment. I, el que és més important, varem compartir hores i hores de conversa, desenes de cerveses, sopars de complicitat i mil rialles sempre amb amor i estima.  Més tard, a la televisió de Tarragona, vam tornar a coincidir. Jo era el Cap de Programes i ell el Cap d’Esports. Quat...

D’ençà que vaig iniciar-me professionalment en el món de la comunicació, l’any 1990, he estat una persona afortunada. Pocs professionals del sector poden dir que han treballat en tots els àmbits possibles: ràdio, televisió, premsa escrita, gratuïts, com a corresponsal d’un diari estatal i exercint de cap de premsa d’algun gabinet de comunicació. Jo, i ho dic molt humilment, tinc aquest plaer que es suma al de seguir treballant en una feina que, des de sempre, m’ha enamorat. Hem quedem records agradables de totes les etapes, i companys de feina que ara són amics a totes les empreses on he treballat. La ràdio és, amb diferència, el mitjà on més còmode em sento. La televisió va ser una bona experiència però em va acabar avorrint. Fa sis anys que vaig marxar voluntàriament de Més TV, la televisió de Tarragona, on vaig dirigir el Departament de Programes.  

Ens ha deixat el pintor Tomás Olivar, un dels artistes més coneguts de la ciutat de Tarragona, a qui vaig conèixer quan treballava a la televisió de Tarragona. Era un home curiós, amb un bon sentit d’humor i unes mans privilegiades per plasmar a la tela els paisatges plens de colors i altres elements que la seva ment imaginava.    La relació amb ell no es va quedar únicament en el reportatge que li vaig fer per Més TV. El mateix any em va convidar a veure l’entrada del Braç de Santa Tecla a la Catedral des del balcó del seu estudi del Pla de la Seu. Acompanyat de tota la seva família, i envoltats de moltes de les seves obres en un espai que desprenia una màgia especial, va ser una estona molt agradable.  I al cap de pocs dies em va regalar una samarreta pintada a mà especialment per a mi perquè el reportatge televisiu que li havia fet li havia agradat molt. Posteriorment ens vam anar veient, retrobant-nos a alguns actes culturals de la ciutat i per festes...