AGRICULTURA MENTAL

Cal que estiguem orgullosos d’aquelles fites i gestes que ens proposem en un moment concret i que acaben sortint bé. Ningú ens vindrà a dir que som bons en unes accions concretes i hem de ser nosaltres mateixos els qui, amb humilitat, siguem capaços de veure on l’encertem i on fallem.  Avui us dono a conèixer la web d’Avanti Comunicació, l’empresa de comunicació, màrqueting i publicitat que vaig crear l’agost del 2010, projecte il·lusionador des del primer instant que el vaig iniciar i en el que treballo amb ganes i molta il·lusió cada dia.  Avanti ha crescut a tots els nivells i ara és ja una empresa coneguda, consolidada, respectada i referent en molts casos en el sector de la comunicació. Oferim cada dia més serveis, hem diversificat les línies de treball conscients de les necessitats del mercat i ens hem especialitzat en alguns temes com ara els gabinets de premsa i comunicació, el control de les xarxes socials o la generació d’imatges corporatives i la promoció i dif

Del tercer i darrer dia a Roma en puc destacar diverses coses. La primera la pluja, que ens ha acompanyat de bon mati i que ha col·lapsat la ciutat per complet. Però també ens ha regalat una altra visió interessant que calia veure. A les pel·lícules sempre plou. A les grans ciutats, també.  Els habitants de Roma parlen constantment de les gestes humils del nou Sant Pare, el Papa Francisco, que s’ha fet amb un tros del cor dels italians i amb tot l’espai destinat als souvenirs de les botigues. Diuen que el Papa es passeja per Palau i quan sona un telèfon l’agafa sense problemes i atén en persona a la gent que truca al Vaticà a qui fa venir dient-los: sóc el Papa, vingui i els espero. Quan arribin preguntin per mi i baixo. Senzill és l’acte i gran venint de qui ve.  Goethe no és cap Sant però es queda a prop quan descobreixes el seu Museu ubicat a la casa on va viure. A part de poeta, novel·lista i científic, aquest personatge era un gran artista com es demostra amb la col·le

Els qui ens dediquem a definir els espais, paisatges i persones amb mots i frases, poesies i textos, tenim fàcil crear en una ciutat, Roma, que et satura la vista amb la bellesa que amaga cada racó que camines.  Després del mati de compres a llocs assequibles i del tafaneig a tots aquells altres comerços de moda amb preus intocables, i d’una bona “birra alla spina”, ha arribat la tarda i amb ella el moment de presentar a l’Institut Cervantes, ple a vesar de públic, la Red Internacional de Escritores por la Tierra i els diferents llibres previstos amb lectura de poesia inclosa per uns assistents molt atents.  Entre ells, el famós actor Omero Antonutti, protagonista de tantes pel·lícules com El Dorado (Carlos Saura), Good Morning Babilonia (Paolo i Vittorio Taviani) o El Sur (Victor Erice). Antonutti és tot un cavaller i sobretot una persona agraïda que ha vingut a escoltar, donar suport a la cultura i participar amb la seva presència. La primera foto és la meva amb ell tot

Roma ens ha acollit avui, 7 d’octubre, per regalar-nos durant tres dies la seva majestuositat, el seu llegat romà, el seu art que s’enfila per cadascuna de les llambordes dels seus carrerons cèntrics i de cada edifici històric que acull galeries amb exposicions, comerços d’antiquaris o petits museus que engrandeixen la capital italiana.  Demà tocarà l’acte de presentació de la Red Internacional de Escritores por la Tierra a l’espai cultural més emblemàtic que uneix la cultura espanyola i la dels nostres veïns, el Instituto Cervantes. Allí, a més de presentar la RIET, s’hi presentaran alguns llibres de diferents poetes i entre ells, el meu estimat “Aforo Completo” que fa més d’un any que gira pel món i encara té vida.  Allotjats a la Casa di Goethe, on va néixer el poeta, novel·lista, científic i artista, amb un museu dedicat a la seva obra artística i literària a la segona planta, som al centre de Roma, a la Via Corso. Des d’aquí, al centre, tots els carrers porten a la Ro

L’essència de la decisió del tancament del blog ha estat, com deia l’altra dia al que creia que seria l’últim post, el fet que el nom que li vaig posar al seu moment, tot és possible, ja no té raó de ser. Només jo sabré el perquè vaig decidir iniciar aquesta aventura i només jo sé, realment, el perquè la finalitzo.  Els darrers dies he penjat una trentena dels vostres comentaris i n’han quedat pendents de publicar una setantena. Tots ells han estat mostres de suport i agraïment a la tasca realitzada. Parlo de la labor, sempre agradable però feixuga, de posar cada dia un text per compartir. No és senzill, us ho garanteixo.  Quan els vents et són favorables és un plaer escriure però quan travesses èpoques convulses suposa un esforç que, ara mateix, no puc realitzar. Sé que a molts de vosaltres us entristeix que aquest espai tanqui portes i desaparegui, ho farà oficialment aquest dissabte dia 31 a les dotze de la matinada. També sé que altres persones podran respirar tranqui

Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest   blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs.  La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada.  Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vostra participac

I al final, set dies després que agreugés el seu estat, aquesta matinada, a dos quarts de sis, ens ha deixat la iaia Laura.  Ara ja descansa en pau amb els altres éssers estimats que van marxar abans com l’avi Lluís o el meu germà Carles.  El cel guanya bones persones mentre a la terra se’ls troba molt a faltar.  Gràcies per tot iaia. 

Poder compartir amb un bon amic és un dels regals de la vida que sempre gaudeixo. Amb l’Alejandro sempre és un plaer estar-hi, mantenir una conversa intel·ligent, parlar de temes interessants, escoltar-lo i veure que m’escolta... És d’aquelles persones que es fan estimar i que quan toca, sense que ho demanis però just en el moment en què ho necessites, diu la seva en el punt concret on anaves a preguntar-li el seu parer sobre algun tema.  Fa pocs dies varem compartir un bon tiberi a Cambrils. Aquest diumenge, una orxata i un granissat de llimona a la Plaça del Mercadal de Reus. Molt aviat, un viatge. Les meves tardes amb l’Alejandro, i amb tants altres amics que m’acompanyen en aquesta etapa de la meva vida, fan que allò que sembla greu es transformi en fets lleugers i suportables.  Com em deia avui ell, cal viure a la vida tots els moments que un vol amb seguretat perquè els anys passen molt ràpid i quan te’n adones de certes coses ja és massa tard. Viure i deixar viu

Acabo de parlar amb un amic músic que, si no té res d'especial a nivell d'actuacions, podrà venir a actuar a la presentació d'Aforo Completo a les illes i ciutats on el presentaré d'aquí a ben poc. Per això escric això, que ell coneix prou bé, que ens uneix des de fa uns quants anys . Coses entre amics llunyans que no sap ningú.  En un barrio de casas muy viejas, la plaza y la iglesia… se ha perdido un hombre. Más pronto renacerá. Y mi alma va como las hojas de un viejo diario, que un viento loco sacude una noche, no sé donde van… el deseo de amar a la vida me salvará.  Y mi alma desnuda, pronto renacerá en esta nueva noche dormida, pronto renacerá. Más que dices, que comes, que miras, que haces, que ríes entre los restos más bellos, y antiguos de nuestra ciudad. La tarea de andar por la vida me salvará.  Grazie Michele

Els Menehune són unes criatures que viuen amagades als boscos frondosos i a les valls interiors de l'illa de Hawaii. Es diu que van ser els primers pobladors d'aquest indret i que són uns éssers de poca estatura, entre un pam i seixanta centímetres, que treballen de nit i saben fer de tot. Gaudeixen cantant, ballant o nedant i el seu menjar preferit són les bananes i el peix. Fins abans d'ahir no coneixia l'existència dels Menehune . Els vaig descobrir després de veure una obra d'art d'una artista que comença a divulgar les seves creacions a través de Facebook. Utilitza el nom artístic de Kauhane i es nodreix de la mitologia hawaiana tot i que beu de moltes altres fonts i especialment dels seus aprenentatges més espirituals i personals.  Rere la Kauhane com artista hi ha la persona, la Estefania MacGregor, que ha decidit mostrar-nos el seu art i aquest gest s'ha d'agrair sempre. Perquè el seu estil és del tot diferent als altres. Hi ma

Per més que intentis passar desapercebut el dia del teu aniversari, les xarxes socials, que tenen moltes utilitats al món actual i són obligades si no ens volem quedar enrere en molts sentits, t’obliguen a respondre a totes aquelles persones que se’n assabenten del “teu dia”.  Aquest divendres, 16 d’agost, més de 150 persones de les que tinc afegides com a “amistats” al Facebook m’han volgut felicitar. I molts altres ho han fet per telèfon. Amb la gran majoria dels qui ho han fet per Internet hi tinc una relació més que bona o del tot bona. Als qui han optat per la telefonia mòbil hi tinc un tracte molt més quotidià i directe.  No deixa de sorprendre la capacitat que tenen espais com Face i Twitter. Si no els tens, sembla que no existeixis. Una altra de les utilitats que tenen és la capacitat de difusió d’un esdeveniment. Fa pocs dies apuntava que apareixia el meu últim llibre “Cafè N” i que es pot adquirir fent comandes a través d’un correu i a hores d’ara ja tinc més d

La historia del vídeo que comparteixo avui és d’aquelles que toca la fibra a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat. Es va produir fa uns mesos a la ciutat de Wuppertal, a Alemanya, durant l’actuació d’un cor infantil.  Els seus components van començar a cantar el tema “Mad world” del Tears for Fears. I de sobte un dels nens va marxar de l’escenari. Al cap d’un moment va abandonar el cor un segon nen. I un tercer, el quart... El públic assistent no entenia res i lentament, el cor anava perdent-se, desapareixent. Fins que va quedar un sol nen cantant. Enllestida la cançó, el nen que era al davant de la gent, atònita i estorada, va llençar un missatge que va impactar i desvetllar el perquè de la desaparició del cor de nens.  Mireu-vos el vídeo i ho sabreu tot.

Fràgil com una Tanagra, amb cos de ballarina i peus de terracota, petita i abandonada en el record fins la troballa, anyosa per força i preciosa de naixement. I delicada, tal volta com l’aire que li ha donat vida fins el moment del naixement en mans d’un altre.  Elegant en la mirada sempre regalada i mai observada fins el descobriment. Tímida i plaent baixant el cap que amaga el primer amor que ara enyora per no haver gaudit a temps. I estàtica en el gest, quieta i pausada, aturada en un instant que encara es manté.  I si ens regala encara més moments? On posem les paraules que li ha adreçat la gent? En quin costat del rostre amaga el secret? Tanagra, senyora del seu temps.  Τανάγρα