Archive for 2013
LA FEINA BEN FETA NO TÉ FRONTERES: AVANTI
Cal que estiguem
orgullosos d’aquelles fites i gestes que ens proposem en un moment concret i
que acaben sortint bé. Ningú ens vindrà a dir que som bons en unes accions
concretes i hem de ser nosaltres mateixos els qui, amb humilitat, siguem
capaços de veure on l’encertem i on fallem.
Avui us dono a
conèixer la web d’Avanti Comunicació, l’empresa de comunicació, màrqueting i
publicitat que vaig crear l’agost del 2010, projecte il·lusionador des del
primer instant que el vaig iniciar i en el que treballo amb ganes i molta
il·lusió cada dia.
Avanti ha crescut
a tots els nivells i ara és ja una empresa coneguda, consolidada, respectada i
referent en molts casos en el sector de la comunicació. Oferim cada dia més
serveis, hem diversificat les línies de treball conscients de les necessitats
del mercat i ens hem especialitzat en alguns temes com ara els gabinets de
premsa i comunicació, el control de les xarxes socials o la generació d’imatges
corporatives i la promoció i difusió de productes i marques. Els clients pels
quals treballo són en primer lloc amics i aquest rol que assumeixen tots ells
fa que el tàndem entre ells i jo sigui un camí creixent que sempre dóna bons
fruits.
Ara estrenem nova
web i avui us convido a visitar-la. Entre AQUÍ i ja em direu què us sembla.
Avanti Comunicació és al vostre servei.
DIARI DE ROMA (3): EL PAPA, GOETHE I LES SET CAMISES
Del tercer i darrer dia a Roma en
puc destacar diverses coses. La primera la pluja, que ens ha acompanyat de bon
mati i que ha col·lapsat la ciutat per complet. Però també ens ha regalat una
altra visió interessant que calia veure. A les pel·lícules sempre plou. A les
grans ciutats, també.
Els habitants de Roma parlen
constantment de les gestes humils del nou Sant Pare, el Papa Francisco, que s’ha
fet amb un tros del cor dels italians i amb tot l’espai destinat als souvenirs
de les botigues. Diuen que el Papa es passeja per Palau i quan sona un telèfon
l’agafa sense problemes i atén en persona a la gent que truca al Vaticà a qui
fa venir dient-los: sóc el Papa, vingui i els espero. Quan arribin preguntin
per mi i baixo. Senzill és l’acte i gran venint de qui ve.
Goethe no és cap Sant però es
queda a prop quan descobreixes el seu Museu ubicat a la casa on va viure. A
part de poeta, novel·lista i científic, aquest personatge era un gran artista
com es demostra amb la col·lecció dels seus aiguaforts plens de detalls que
rememoren el passat, una ciutat i les seves afores encara no habitats, o a les
persones que vivien en una època en que Roma era una ciutat prospera però més
petita i més calmada. La primera imatge d’aquest escrit és una de les obres de
Goethe que he fotografiat al seu Museu.
Abans de marxar de la ciutat ha
tocat fer algunes compres. I he triat una bona camisa a 7Camicie, una franquícia que té
botigues a altres ciutats europees i que ofereix aquestes peces de vestir
elegants amb mil varietats de colors combinats. No són barates però si que són
belles. La compra ha valgut la pena. La que he comprat avui dijous serà la
camisa dels diumenges.
Segona imatge. El Temple d’Adrià,
un dels monuments que més m’ha captivat per la seva monumentalitat. Al seu
davant, un se sent petit. Al seu costat, esdevens història i reps l’energia que
desprenen les seves columnes que s’alcen cap al cel. Hi ha òbviament altres
indrets més coneguts però aquest m’ha colpit només veure’l.
L’últim acte viscut a Roma ha
estat la visita a una cooperativa anomenada Armadillo al barri del Trastevere.
Instal·lada en un bloc d’edificis de gent senzilla, i on hi viu per cert el
sempre genial director de cinema Nanni Moretti, aquesta botiga ofereix cafès i
menjars de comerç just, roba, objectes de regal i mil coses més. També llibres.
N’he comprat tres: Un mese con Montalbano (Andrea Camilleri), Mia sorella c’ha
due bocche (Ninni Binetti) i Pasolini, una via violenta. Una compra de luxe en
una ciutat per abandonar-se i somiar, viure i renovar-se.
DIARI DE ROMA (2): ART I LLETRES, POESÍA
Els qui ens dediquem a definir
els espais, paisatges i persones amb mots i frases, poesies i textos, tenim
fàcil crear en una ciutat, Roma, que et satura la vista amb la bellesa que
amaga cada racó que camines.
Després del mati de compres a
llocs assequibles i del tafaneig a tots aquells altres comerços de moda amb
preus intocables, i d’una bona “birra alla spina”, ha arribat la tarda i amb
ella el moment de presentar a l’Institut Cervantes, ple a vesar de públic, la
Red Internacional de Escritores por la Tierra i els diferents llibres previstos
amb lectura de poesia inclosa per uns assistents molt atents.
Entre ells, el
famós actor Omero Antonutti, protagonista de tantes pel·lícules com El Dorado
(Carlos Saura), Good Morning Babilonia (Paolo i Vittorio Taviani) o El Sur
(Victor Erice). Antonutti és tot un cavaller i sobretot una persona agraïda que
ha vingut a escoltar, donar suport a la cultura i participar amb la seva
presència. La primera foto és la meva amb ell tot just abans de començar l’acte, moment que he aprofitat per parlar amb calma
amb aquest personatge.
La segona imatge és una
demostració de l’amor i la passió que desperten a Roma, i a tota Itàlia, la
cultura i les lletres. Omplir una sala com la del Instituto Cervantes, per a
unes 80 persones, seria un repte al nostre país on les presentacions de llibres
no arrosseguen, ni de lluny, a tants incondicionals.
Però aquí, a la capital romana,
és senzill desbordar els espais de culte i cultes. La presentació ha estat tot
un repte i una oportunitat de presentar al món els meus textos.
Ofereixo una tercera foto. La del
President de la Red Internacional de Escritores por la Tierra, Ángel Juárez, l’amic
i poeta italià Bartolomeo Smaldone (que ha recorregut mig país per estar amb
nosaltres) i un servidor. La foto està feta just al davant del restaurat om hem
sopar, Arancia Blu, on se’ns ha ofert pernil de Parma, assortiment de formatges,
pizza i xocolata a la pedra i casolana de postres.
Demà toca tornar cap a casa però
fins al vespre, quan sortirà el nostre vol, hi haurà temps per seguir gaudint
Roma.
DIARI DE ROMA (1): ROMA CITTÀ APERTA
Roma ens ha acollit avui, 7 d’octubre,
per regalar-nos durant tres dies la seva majestuositat, el seu llegat romà, el
seu art que s’enfila per cadascuna de les llambordes dels seus carrerons cèntrics
i de cada edifici històric que acull galeries amb exposicions, comerços d’antiquaris
o petits museus que engrandeixen la capital italiana.
Demà tocarà l’acte de presentació
de la Red Internacional de Escritores por la Tierra a l’espai cultural més
emblemàtic que uneix la cultura espanyola i la dels nostres veïns, el Instituto
Cervantes. Allí, a més de presentar la RIET, s’hi presentaran alguns llibres de
diferents poetes i entre ells, el meu estimat “Aforo Completo” que fa més d’un
any que gira pel món i encara té vida.
Allotjats a la Casa di Goethe, on
va néixer el poeta, novel·lista, científic i artista, amb un museu dedicat a la
seva obra artística i literària a la segona planta, som al centre de Roma, a la
Via Corso. Des d’aquí, al centre, tots els carrers porten a la Roma sempre
esperada i desitjada per un servidor.
La primera imatge que comparteixo
en aquest Diari de Roma és de la mítica Fontana di Trevi que no decep a cap dels
seus espectadors quan se la troben, de cop, darrera d’un carreró on mai podries
pensar-te que s’hi amagués aquest monument.
La segona imatge és d’una de les
places més emblemàtiques, grandioses i monumentals de la gran ciutat oberta (città
aperta com la pel·lícula de Rossellini) que és Roma, la Piazza Venezia. Als
peus del Capitoli, al costat del Fòrum Romà i amb el monument a Victor Manuel
II com a principal element protagonista, aquest espai o plaça meravella a qui
la veu i trepitja d’a prop.
La Plaça Venècia és punt de
partida de moltes rutes. Al davant la Via Corso, a la dreta al fons el Coliseu
i a l’esquerra més grans vies i més grans monuments i edificis. El dinar d’avui
ha estat de primera: pasta amb marisc i un bon vi blanc italià. La gastronomia
en aquest país també es patrimoni mundial. Demà, segona entrega del Diari de
Roma.
TOT HA ESTAT POSSIBLE
L’essència de la decisió del
tancament del blog ha estat, com deia l’altra dia al que creia que seria l’últim
post, el fet que el nom que li vaig posar al seu moment, tot és possible, ja no
té raó de ser. Només jo sabré el perquè vaig decidir iniciar aquesta aventura i
només jo sé, realment, el perquè la finalitzo.
Els darrers dies he penjat una
trentena dels vostres comentaris i n’han quedat pendents de publicar una
setantena. Tots ells han estat mostres de suport i agraïment a la tasca
realitzada. Parlo de la labor, sempre agradable però feixuga, de posar cada dia
un text per compartir. No és senzill, us ho garanteixo.
Quan els vents et són favorables
és un plaer escriure però quan travesses èpoques convulses suposa un esforç
que, ara mateix, no puc realitzar. Sé que a molts de vosaltres us entristeix
que aquest espai tanqui portes i desaparegui, ho farà oficialment aquest
dissabte dia 31 a les dotze de la matinada. També sé que altres persones podran
respirar tranqui-les ara que no caldrà que entrin cada dia, des del despatx al
mati i migdia, o des de casa a la tarda i vespre, per saber “què ha escrit avui”
aquest periodista incòmode que sóc jo per alguns "personatges" de la ciutat.
He pres altres decisions que acompanyen
el tancament del blog. Una d’elles és deixar d’escriure. Ara em dedicaré a fer
la feina de periodista però poso punt i final a l’aventura literària iniciada
fa pocs anys i que m’ha dut a publicar una dotzena de llibres com autor i
coautor.
Només us vull agrair a tots i a
totes el vostre suport incondicional en aquests sis anys durant els quals he escrit
més de 1.500 textos que han llegit més de 126.000 persones de més de 140
països. Són dades de Google Analytics, les oficials que ningú pot posar en
dubte ni en quarantena. Amb vosaltres si que tot ha estat possible. Us duré
sempre al cor i ens seguirem veient i parlant al carrer, tot fent un cafè o
compartint taula. La vida continua i encara ha de donar moltes més sorpreses i
algun que altre disgust. Res que no es pugui suportar, com fins ara.
Hi ha un altre balanç, molt més calmat, d’allò que he
viscut els darrers sis anys. Ha estat una època molt intensa. A part de la
publicació dels dotze llibres, han passat moltes més coses. Pel camí he perdut
al meu germà Carles i a la meva àvia Laura, a un gran amic com el Rafa i a
moltes altres persones, com el Josep Maria Yago o l’Àngel Mula, amb qui he
compartit molt bones estones, converses i feina.
A nivell personal la cosa tampoc ha anat gens bé però s'ha fet tot el possible i s'hi han posat totes les ganes i els esforços. He
tingut la sort de viatjar a diferents països i d’explicar-vos-ho en els diaris
corresponents escrits per cada ocasió. I sempre he pensat que tot era encara
possible. I ara, arribat el moment i per altres circumstàncies, deixo de
creure, com deia a l’inici d’aquest post, en l’essència del títol d’aquest
blog. Ara, ja no és tot possible.
Em permetreu tots i totes, amics, coneguts i gent per saludar,
algunes aportacions que crec que, per vivència personal, puc fer.
Gaudiu de la vida com us vingui i planteu-li cara sense
por. Allò que hagi de passar, passarà.
No us deixeu acovardir davant les veus critiques dels
altres que diuen voler-vos bé. Ni els escolteu, mireu sempre recte el vostre
camí perquè només vosaltres el sabreu fer.
Quan us diguin que sou d’una forma que no reconeixeu en
vosaltres mateixos, gireu l’esquena a qui us ho diu i feu la vostra.
Maneu vosaltres mateixos en les vostres emocions i
arrisqueu-vos. Recordeu aquella frase que diu “En mi hambre mando yo”.
Preneu decisions sense por a errar perquè no hi ha res
que ajudi més a créixer en aquesta vida que els propis errors que hem de
cometre.
Poseu vida als anys i no anys a la vida. Si per timidesa
o inseguretat deixeu passar oportunitats, personals o laborals, més tard us
adonareu que tornar enrere és sovint complicat o del tot impossible.
No us dosifiqueu com a persones en el gest de ser
feliços, de compartir amb els altres, d’aprendre constantment en companyia, de
tenir les vostres estones amb vosaltres mateixos, de viure els sentiments i les
emocions. No us negueu la vostra pròpia essència.
Res més. Ara si. L’últim que tanqui la porta.
P.D: Aquest és l'escrit número 1.509. La imatge que acompanya el post és una metàfora de la vida. El transatlàntic de la informació que ha estat fins avui aquest blog, torna als seus origens: un petit bot sense timó que anirà marxant horitzó enllà fins a desaparèixer del tot.
P.D: Aquest és l'escrit número 1.509. La imatge que acompanya el post és una metàfora de la vida. El transatlàntic de la informació que ha estat fins avui aquest blog, torna als seus origens: un petit bot sense timó que anirà marxant horitzó enllà fins a desaparèixer del tot.
A10
Aquest post és el darrer escrit
que dóna vida a aquest blog. El “Tot és
possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el
nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors
incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la
caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple
d’entrebancs.
La motxilla pesa massa en alguns
sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual
que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada.
Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vostra participació, més o menys activa, però constant.
Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vostra participació, més o menys activa, però constant.
Toca fer una ciavoga a la vida
personal i el primer pas serà aquesta absència, desdibuix tal vegada, convertit
en un silenci que tindrà altres camps a envair. Sis anys de presència i més de
1.500 escrits publicats, amb totes les vivències que els han nodrit, són
suficients per dir prou i fer-ho ara. Allò que algú va definir com a un “transatlàntic
de la informació” s’ha escorat i fa aigües per tot arreu. I jo, el capità, em salvo a temps del naufragi avisant abans a la tripulació, tots vosaltres.
Aquest blog estarà al vostre
abast, per si voleu consultar-ne els continguts o recordar els seus textos,
fins el proper 31 d’agost. Aquell dia desapareixerà de la xarxa. On mor qualsevulla
cosa o element, n’hi neix un altre al mateix moment. Només queda dir-vos
GRÀCIES i A10 (Adéu).
Tancaré l'escrit amb dos vídeos, un de caire sentimental (el segon) i l'altre amb l'esperit dels bons propòsits futurs (que m'autoregalo). Els qui ja em coneixeu, sabeu que havia de ser així. Us demano, únicament i per últim cop, que visioneu els dos vídeos i els escolteu sencers.
LA IAIA LAURA ENS HA DEIXAT
Ara ja descansa en pau amb els altres éssers estimats que van marxar abans com l’avi Lluís o el meu germà Carles.
El cel guanya bones persones mentre a la terra se’ls
troba molt a faltar.
Gràcies per tot iaia.
Gràcies per tot iaia.
MIS TARDES CON ALEJANDRO
Poder compartir amb un bon amic és un dels regals de la vida que sempre gaudeixo. Amb l’Alejandro sempre és un plaer estar-hi, mantenir una conversa intel·ligent, parlar de temes interessants, escoltar-lo i veure que m’escolta...
És d’aquelles persones que es fan estimar i
que quan toca, sense que ho demanis però just en el moment en què ho
necessites, diu la seva en el punt concret on anaves a preguntar-li el seu
parer sobre algun tema.
Fa pocs dies varem compartir un bon tiberi a Cambrils.
Aquest diumenge, una orxata i un granissat de llimona a la Plaça del Mercadal
de Reus. Molt aviat, un viatge. Les meves tardes amb l’Alejandro, i amb tants
altres amics que m’acompanyen en aquesta etapa de la meva vida, fan que allò
que sembla greu es transformi en fets lleugers i suportables.
Com em deia avui ell, cal viure a la vida tots els
moments que un vol amb seguretat perquè els anys passen molt ràpid i quan te’n
adones de certes coses ja és massa tard. Viure i deixar viure, tot és possible.
La foto mostra a una bona amiga que em va acompanyar en un viatge ara fa tres anys i va provocar la meva admiració. Espero poder-la veure ben aviat.
LAS CALLES DE…
Acabo de parlar amb un amic músic que, si no té res d'especial a nivell d'actuacions, podrà venir a actuar a la presentació d'Aforo Completo a les illes i ciutats on el presentaré d'aquí a ben poc. Per això escric això, que ell coneix prou bé, que ens uneix des de fa uns quants anys. Coses entre amics llunyans que no sap ningú.
En un barrio
de casas muy viejas, la plaza y la iglesia… se ha perdido un hombre. Más pronto
renacerá. Y mi alma va como las hojas de un viejo diario, que un viento loco
sacude una noche, no sé donde van… el deseo de amar a la vida me salvará.
Y mi alma
desnuda, pronto renacerá en esta nueva noche dormida, pronto renacerá. Más que
dices, que comes, que miras, que haces, que ríes entre los restos más bellos, y
antiguos de nuestra ciudad. La tarea de andar por la vida me salvará.
Grazie Michele
Tag :
PERSONAL
MENEHUNE KAUHANE
Els Menehune són unes criatures
que viuen amagades als boscos frondosos i a les valls interiors de l'illa de Hawaii.
Es diu que van ser els primers pobladors d'aquest indret i que són uns éssers
de poca estatura, entre un pam i seixanta centímetres, que treballen de nit i
saben fer de tot. Gaudeixen cantant, ballant o nedant i el seu menjar preferit
són les bananes i el peix.
Fins abans d'ahir no coneixia
l'existència dels Menehune. Els vaig descobrir després de veure una obra d'art
d'una artista que comença a divulgar les seves creacions a través de Facebook.
Utilitza el nom artístic de Kauhane i es nodreix de la mitologia hawaiana tot i
que beu de moltes altres fonts i especialment dels seus aprenentatges més
espirituals i personals.
Rere la Kauhane com artista hi ha
la persona, la Estefania MacGregor, que ha decidit mostrar-nos el seu art i
aquest gest s'ha d'agrair sempre. Perquè el seu estil és del tot diferent als
altres. Hi manen molt els símbols però aquests es combinen amb les figures
humanes i amb els animals sovint immersos en el paisatge polinesi.
La Kauhane mostra al seu Facebook
el procés de creació de les obres compartint primer el quadre a mitges, encara
pendent de més pinzellades de l'autora, i ensenyant el resultat final. Les
seves obres són a la venda en aquesta xarxa social a preus molt assequibles.
Jo he adquirit una de les seves
obres. Es diu "Unlock" i és un festival de colors, amb la tècnica del
collage, i una frase central que em guardo i té molta importància per a mi
aquestes dies i setmanes.
Dilluns la tindré col·locada al meu despatx de casa.
Serà un plaer poder-la observar cada dia. Quan me la miri em vindrà al cap la
Kauhane i ella em conduirà directament a Hawaii i aquestes illes em faran
viatjar de nou als boscos on cercaré, qui sap quan els trobaré, als Menehune,
els nans treballadors que canten. ballen i neden.
Us recomano que descobriu l'obra
de la Kauhane. Si no podeu per la xarxa de Facebook no us preocupeu. Em diuen
que molt aviat hi haurà quadres seus a la botiga Showroom, al número 9 del
carrer Unió de Tarragona.
Les imatges que acompanyen aquest post són quadres
d'ella. La primera pertany a l'obra anomenada "Menehune", la segona es diu "Indirah" i la tercera és la que he comprat jo, "Unlock",
SOBRE LES XARXES I LES LLETRES
Per més que intentis passar desapercebut el dia del teu
aniversari, les xarxes socials, que tenen moltes utilitats al món actual i són
obligades si no ens volem quedar enrere en molts sentits, t’obliguen a
respondre a totes aquelles persones que se’n assabenten del “teu dia”.
Aquest divendres, 16 d’agost, més de 150 persones de les
que tinc afegides com a “amistats” al Facebook m’han volgut felicitar. I molts
altres ho han fet per telèfon. Amb la gran majoria dels qui ho han fet per
Internet hi tinc una relació més que bona o del tot bona. Als qui han optat per
la telefonia mòbil hi tinc un tracte molt més quotidià i directe.
No deixa de sorprendre la capacitat que tenen espais com
Face i Twitter. Si no els tens, sembla que no existeixis. Una altra de les
utilitats que tenen és la capacitat de difusió d’un esdeveniment. Fa pocs dies
apuntava que apareixia el meu últim llibre “Cafè N” i que es pot adquirir
fent comandes a través d’un correu i a hores d’ara ja tinc més de mitja edició
venuda. No amagaré que m’agrada que les edicions d’una obra meva s’acabin
exhaurint en poc temps i em sorprèn gratament perquè això vol dir, i serveix
per a tots els escriptors, que l’autor acaba generant un públic lector fidel i
adepte.
Si, és cert que només són lletres i paraules. Però també
ho és que certes paraules arriben al cor i l’ànima de les persones que les
llegeixen, escolten, devoren i fan seves. Aquí rau un dels plaers de la vida,
en crear en societat i aconseguir que una part de la societat, comparteixi o no
els teus plantejaments, s’alimenti amb tu i t’aporti a tu mateix altres
elements que et nodreixen.
En xarxa o sense ella, però millor que sigui amb xarxa,
la possibilitat de debatre, dialogar i divergir ha d’existir a les nostres
vides.
EL COR PERDUT
La historia del vídeo que comparteixo avui és d’aquelles que toca la fibra a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat. Es va produir fa uns mesos a la ciutat de Wuppertal, a Alemanya, durant l’actuació d’un cor infantil.
Els seus components van començar a cantar el tema “Mad
world” del Tears for Fears. I de sobte un dels nens va marxar de l’escenari. Al
cap d’un moment va abandonar el cor un segon nen. I un tercer, el quart...
El públic assistent no entenia res i lentament, el cor
anava perdent-se, desapareixent. Fins que va quedar un sol nen cantant.
Enllestida la cançó, el nen que era al davant de la gent, atònita i estorada, va
llençar un missatge que va impactar i desvetllar el perquè de la desaparició
del cor de nens.
Mireu-vos el vídeo i ho sabreu tot.
TANAGRA
Fràgil com una Tanagra, amb cos
de ballarina i peus de terracota, petita i abandonada en el record fins la
troballa, anyosa per força i preciosa de naixement. I delicada, tal volta com l’aire
que li ha donat vida fins el moment del naixement en mans d’un altre.
Elegant en la mirada sempre
regalada i mai observada fins el descobriment. Tímida i plaent baixant el cap
que amaga el primer amor que ara enyora per no haver gaudit a temps. I estàtica
en el gest, quieta i pausada, aturada en un instant que encara es manté.
I si ens regala encara més moments?
On posem les paraules que li ha adreçat la gent? En quin costat del rostre
amaga el secret? Tanagra, senyora del seu temps.
Τανάγρα
