AGRICULTURA MENTAL

Aquest petit poema forma part d’un un projecte que estic iniciant i que tindrà format musical, literari i teatral. No vull avançar massa cosa més però si puc dir que l’agafo amb il·lusió. Això es diu “Espio el cel”.  Si us plau, perdona la meva absència. Sóc, tan sols, un jonc mogut pel vent foll. Tinc un petit desig. Has d’oblidar-me. 

Agraeixo a l’Elisabet Soler, periodista que tot just ara inicia la seva carrera al Diari de Tarragona, l’entrevista que em va fer fa pocs dies i que aquest diumenge sortia publicada a la contraportada del Diari de Tarragona. Va ser una estona molt agradable la viscuda amb ella tot responent les preguntes. L’Elisabet posa ganes a l’ofici i això és clau. Li auguro un bon futur i sap que em té al seu costat.  Com explico a l’entrevista, el món és ple de poesia. Cada acció o gest viscut o fet en primera persona, són també poesia. Preparo ara la traducció del nou llibre al castellà i a l’italià. A finals de juliol marxo cap al país veí per a presentar-lo i, aprofitant el viatge, desconnectar uns dies.  Si voleu llegir la conversa, només cal que cliqueu a sobre i s’amplia. La foto me la va fer, fa pocs dies, la sensual i bella Yolanda Díaz. Quan et miren amb bons ulls, la càmera es dóna i surten fotos com aquestes. M’encanta.

Després de molts dies sense escriure gairebé res, he tornat a l’hàbit, tal volta obligació, de seguir generant emocions i traslladar les meves sobre el paper. Retorno havent fet una pausa que el cap i el cos em demanaven després de la mort del meu pare. Ja us podeu imaginar que ha estat un cop dur acompanyat de molts altres sentiments.  A totes les persones que m’heu enviat missatges privats, whatsapps, correus, comentaris a les xarxes, que m’heu trucat per telèfon o m’heu vist en persona, a tots i a totes... moltes gràcies. En moments delicats és quan notes qui tens al costat i també quan aquelles persones amb qui menys relació tens, o amb qui fa temps que no et parles, reaccionen i et sorprenen gratament. Si em coneixeu només que sigui un pèl, ja sabeu que quan m’enutjo sóc volcànic però que, sota la persona irritada, hi ha algú que sempre s’ha donat als altres i ha estat generós. Vaig per la vida fent amics i en sóc ple. Aquelles persones que no hi són és perquè no vol

Imatge en homenatge al meu pare que ens ha deixat aquest dimarts després d'una llarga malaltia. De moment, amb l'absència de les paraules, la llum il·lumina l'entorn i el descans reclama el seu espai. Oi que em permeteu descansar unes hores? ... potser uns dies?

He retornat a les lectures de Garcia Lorca, el meu poeta i autor teatral favorit des de sempre. Tinc totes les seves obres completes, llibres biogràfics i altres que parlen de la seva relació amb Salvador Dalí o Buñuel.     Curiosament he tornat a llegir els seus llibres aquests dies perquè, l’altra dia i no sé el perquè, em va venir al cap l’inici d’una poesia d’ell que diu: Y yo me la llevé al rio creyendo que era mozuela pero tenía marido Aquest fragment de “La casada infiel” ha estat el tret de sortida de la recerca de moments anteriors perquè, a mi, llegir a Lorca em porta records de fa uns quants anys, de l’època en que el vaig descobrir gràcies a una sèrie sobre la seva vida que va produir la televisió espanyola.  De Garcia Lorca tinc una joia que conservo amb molta cura i que té més de 80 anys. Es tracta d’un disc que va enregistrar el poeta l’any 1931 al costat de la Argentinita, una cantant i actriu famosa en aquella època. Al disc, ella canta i ell toca el

Est, Oest, Sud o Nord, no hi ha cap diferència real ni té cap importància el destí si no ens garantim que el viatge que fem és un viatge interior. Només si fem el viatge interior, veure’m el món sencer i molt més enllà.  No m’he begut pas l’enteniment. Són algunes de les conclusions de les vivències dels darrers temps, exercides gràcies a l’estudi de les matèries sufís que tant m’apassionen. Gràcies a elles aplico altres aprenentatges al dia a dia. Sé, per exemple, que la paciència no passa per aguantar passivament i que la impaciència significa sempre una ullada massa curta que no permet contemplar la sortida.  Els sufís, i aquells que anem seguint les seves essències, mai esgoten la paciència perquè saben que fa falta temps perquè la mitja lluna arribi a ser lluna plena gràcies a l’altra mitja lluna. Així de fàcil ara que ho explico. I tant complicat de comprovar si no tens en compte el concepte. També saben (sabem) que l’amor i l’intel·lecte són molt diferents. L’i

Fa pocs dies, el passat divendres, hores abans de la presentació del meu nou llibre, vaig fer una visita a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Tenia un clar objectiu. Havia d’entregar un exemplar dedicat a Mossèn Xavier Fort, el capellà d’aquest centre sanitari. El vaig trobar, li vaig donar el llibre, varem parlar una bona estona i li vaig demanar dues coses: que resés pel meu pare que ara està molt malalt i que ens féssim una foto junts. La foto la vaig posar a Facebook i vaig compartir la joia del moment. En poques hores, més de 130 persones van deixar algun comentari recordant la seva experiència amb Mossèn Xavier quan havien estat a l’hospital. Ell, aquest capellà de 78 anys, em va visitar tots els dies que vaig estar ingressat l’any passat i en vaig aprendre moltes coses. Per això li vaig escriure aquest text. LES TRINXERES DE DÉU. Hi ha un moment a la vida, un instant precís que potser el vius o mai el notes, en que toca assumir un risc que pot acabar en frac

Aquest vespre, abans d’anar a dormir, he pensat en la dolçor d’Ana Maria Matute quan parlava o llegia. També m’ha vingut al cap la seva gran imaginació per a crear personatges i espais, la seva imatge sempre infantil i el rostre regalant tendresa. A Paraíso inhabitado, Matute diu:  Nací cuando mis padres ya no se querían. Uno de mis recuerdos más lejanos se remonta a la noche en que vi correr al Unicornio que vivía enmarcado en la reproducción de un famoso tapiz. Con asombrosa nitidez, le vi echar a correr y desaparecer por un ángulo del marco, para reaparecer enseguida y retomar su lugar; hermoso, blanquísimo y enigmático. Nunca supe por qué razón el Unicornio había intentado escapar del cuadro y durante mucho tiempo me intrigó, y aun me atemorizó un poco. Por aquellos días yo no debía de tener más de cinco años -quizá sólo cuatro-, pero ese recuerdo tiene un lugar relevante entre los primeros de mi vida. A veces, los recuerdos se parecen a algunos objetos, aparentemente i

De la meva última estada a Roma en recordo molt especialment la visita a la Domus Aurea, un palau immens que durant molts segles va estar soterrat i, per tant, ben protegit de robatoris i espoliacions il·legals de material i patrimoni. La Domus Aurea la va fer construir l’emperador Neró i, entenent que el seu nom traduït vol dir “Casa d’or”, era un espai ple d’incrustacions d’or, pedres precioses i marfil.  Diuen també que alguns dels seus sostres s’obrien mitjançant unes comportes per llençar flors i perfums quan Neró feia alguna de les seves estranyes festes. Però l’emperador va morir i el seu successor, Trajà, va fer cobrir amb runes diverses la Domus Aurea per construir, en aquella àmplia zona, les seves pròpies termes.  La decisió de Trajà, amb tota la mala intenció del moment, va aconseguir que el temple de Neró es mantingués intacte fins que cap al segle XV un jove habitant de Roma va redescobrir l’espai quan va caure per un forat que comunicava les voltes soterrad

Fa dues dècades que ens va deixar l’Ovidi Montllor. Avui fa tot just que moria. Tenia 53 anys i va deixar un llegat musical que encara es recorda avui i es mantindrà a la memòria col·lectiva per sempre. Els qui el van conèixer, diuen que l’Ovidi era una persona amable, tímida i carinyosa. En fa la cara.   Avui, que recordem   la seva absència, toca més que mai tenir-lo present i agrair-li totes les cançons que va cantar i composar, tants concerts en directe i discos enregistrats per a nodrir als qui sempre l’hem seguit. Recordarem les poesies de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart que ell musicava tant bé al costat del guitarrista Toti Soler. Ovidi Montllor no marxarà mai. La seva música no permetrà cap adéu i convidarà sempre a noves retrobades amb aquest gran mestre.  Comparteixo ara amb vosaltres aquest directe tot cantant “Perquè vull”. 

Començo el post amb una foto del final de la presentació del llibre “Invasió de camp”. Conversant amb la Victòria, l’Alejandro i amb l’Alba, em deien que els havia encantat l’acte. I ho comparteixo. Només puc tenir paraules d’agraïment cap a les més de 80 persones que van omplir el Cafè Metropol donant-me caliu i serenor amb el seu silenci i les seves mirades.  Dels amics i amigues que van llegir els meus textos en puc dir moltes coses. Són grans persones i les tinc al costat quan toca, també ara que travesso uns moments molt difícils. L’Alejandro, la Montse i la Victòria ho van brodar i el Manolo, editor del llibre, va posar la cirereta al pastís presentant tot l’esdeveniment.  Els germans Saltor, Oriol i Jaume, i el Xaviss, van estrenar el seu projecte musical, anomenat El Nord, amb dos temes rítmics i frescos, amb personalitat pròpia i amb ganes de col·laborar amb mi d’ara en endavant. I la sorpresa de la nit, que va ser immensa, la va protagonitzar el meu

Quan escrius llibres tens ganes que altres ulls els devorin, altres ànimes els despullin i se’ls facin seus. L’ofici d’escriure és fàcil i agradable, un regal del cel quan arriba el moment de posar-te davant del públic i sincerar-te amb ell. Aquest vespre serà un moment especial, un instant de compartir amb molts amics i amigues que heu confirmat la vostra assistència, amb altres persones que no conec encara i que també hi seran.  Aquests dies són molt intensos per a mi, molt més del que havia previst i per temes aliens a la presentació. Els supero, un a un, tot esperant que arribin altres moments millors. Han estat també dies plens d’entrevistes amb els mitjans de comunicació.  Ahir al migdia, a Tarragona Ràdio. Em va entrevistar l’amic i periodista Miquel González Richart. Va ser una bona estona de desconnexió, calma i aprenentatge. Avui comparteixo aquesta entrevista amb vosaltres. Espero que us agradi. Sé que aquest vespre us hi veuré a tots i a totes. La foto que a

He d’agrair als mitjans de comunicació la seva voluntat de donar a conèixer l’acte de presentació del llibre que farem demà. A les entrevistes de ràdio que us avançava aquest matí, hi sumo ara més noticies de més diaris. Tot recordant que aquest migdia, a partir de les 12h, seré en directe als microfons de Tarragona Ràdio per respondre les preguntes del periodista Miquel González. ( Clic aquí ) Ara, si cliqueu sobre cadascun dels enllaços que comparteixo, podreu llegir les noticies publicades. La foto que acompanya aquest post és de la informació que publica avui el Diari de Tarragona.  TARRAGONA21 INFOCAMP NOTICIES TGN WEB DEL CAFÈ METROPOL

Com sempre que publico un llibre, diversos mitjans de comunicació em dediquen un espai, que els agraeixo de tot cor, per parlar-ne. Aquesta setmana el diari Noticies TGN treu la noticia a les seves pàgines de cultura explicant que l’acte és demà i donant a conèixer els noms dels lectors i lectores o els del grup que actuarà.  Comparteixo amb vosaltres aquesta noticia publicada. També parla de la presentació del llibre el Diari Més en la seva edició d’avui i, com en l’altre cas, agraeixo l’espai dedicat als meus companys. Igualment la comparteixo.  Aquest dimarts a la tarda, al programa Bressol de Lletraferits d’Ona La Torre que presenta la companya Sònia Ferrer, em van entrevistar. Va ser una conversa amena, completa i plena de moments molt macos que aviat compartiré aquí.  Aquest migdia em podreu escoltar a Tarragona Ràdio (96.7 de la FM) en directe a partir de les 12h del migdia amb l'amic Miquel González. Si no sou a Tarragona, es pot escoltar a través de la seva

Avui que estic generós, comparteixo aquest petit curs adreçat a secretàries d’oficina i als seus caps.  Coses que mai ha de fer una secretària: deixar-se oberta la porta del despatx on hi ha tota la documentació de l’empresa un cap de setmana sencer. Escanejar papers del jefe i deixar els documents escanejats a la carpeta que tothom pot consultar i copiar. Riure les gràcies al jefe quan aquestes no en fan i/o mantenir la feina a base de genuflexions (bajadas al pilón) . Coses que mai ha de fer un cap: parlar malament d’extreballadors seus a persones i entorns en comú (sobretot quan les ciutats són petites i semblen un poble on tot se sap). Pensar-se que els qui l'envolten són rucs sense saber que el ruc és ell. Coses que caben en un USB: documents fotocopiats, documents escanejats i molta altra informació que pots repartir a qui et sembla: mitjans, partits, ajuntaments, empreses i particulars. Aquest curs és gratuït. Ja us deia que avui estic generós. Com va

Sempre havia pensat en dir als lectors quines cançons escolto mentre escric i creo cada llibre. Ara m’he decidit a fer-ho i per això el nou llibre, Invasió de camp, inclou al final una llista dels temes musicals que han ajudat a crear els textos d’aquesta obra. I, anant més lluny encara, hi ha creada una “playlist” o llistat musical amb tots els temes que es pot escoltar directament amb el programa Spotify.  Si teniu aquesta aplicació instal·lada al vostre ordinador o mòbil, només cal que aneu a aquest enllaç i gaudireu de la llista de temes que inclou quasi tres hores de música. I si no teniu Spotify instal·lat, aneu a Google i de manera gratuïta us el podeu descarregar i començar a gaudir. La llista “Invasió de camp” està tenint molt èxit fins el moment. Ja té una desena de subscriptors que la segueixen i escolten. Espero que us agradi.  

Em ve de gust compartir un petit fragment de l’obra teatral “El jardín de los cerezos” d’Antón Chéjov. Es tracta d’una conversa que mantenen els protagonistes a les cambres que donen directament al jardí dels cirerers.  Les seves paraules són una crida per recordar èpoques viscudes en aquell mateix espai i en altres temps, una mena de reflexió sobre els canvis que experimenta la vida en tants pocs anys. I, de pas, és també l’evidencia que tot és efímer davant dels nostres ulls o de les nostres ànimes perquè el jardí que sempre els ha acollit, ara és ven. Varia : Ania está durmiendo. (Abre despacio la ventana) El sol ha salido ya y no hace ningún frío. ¡Mire, mamaíta, qué árboles más maravillosos! ¡Dios mío!... ¡Qué aire más limpio!... Están cantando los mirlos. Gaev : (Abriendo otra ventana) El jardín está completamente blanco... ¿No se te había olvidado Liuba?...¿Recuerdas esa larga alameda, tirante como una correa y recta, recta, que brilla en las noches de luna?... ¿

Per promocionar la presentació d’aquest proper divendres, he decidit fer un vídeo on anuncio l’acte i us convido a tots i a totes a ser-hi. Per circumstàncies que no puc compartir de manera pública, serà un acte molt especial. Al seu un vídeo molt casolà, he escollit la terrassa de casa meva per enregistrar-lo. De l’acte de presentació d’aquest divendres us en donaré més detalls al llarg de la setmana. De moment us avanço que aquest vespre la periodista Sònia Ferrer m’entrevistarà en directe per Ona La Torre (107.0 FM), la ràdio de Torredembarra, a partir de les 19.30h. El dimecres, sortirà una entrevista meva al diari Noticies TGN. Ara us deixo amb el vídeo promocional.