Archive for de març 2015
ESPIO EL CEL
Aquest petit poema forma part d’un un projecte
que estic iniciant i que tindrà format musical, literari i teatral. No vull
avançar massa cosa més però si puc dir que l’agafo amb il·lusió. Això es diu “Espio
el cel”.
Si us plau, perdona la meva absència. Sóc, tan
sols, un jonc mogut pel vent foll. Tinc un petit desig. Has d’oblidar-me.
CONVERSA I FOTO
Agraeixo a l’Elisabet Soler, periodista que
tot just ara inicia la seva carrera al Diari de Tarragona, l’entrevista que em
va fer fa pocs dies i que aquest diumenge sortia publicada a la contraportada
del Diari de Tarragona. Va ser una estona molt agradable la viscuda amb ella
tot responent les preguntes. L’Elisabet posa ganes a l’ofici i això és clau. Li
auguro un bon futur i sap que em té al seu costat.
Com explico a l’entrevista, el món és ple de
poesia. Cada acció o gest viscut o fet en primera persona, són també poesia.
Preparo ara la traducció del nou llibre al castellà i a l’italià. A finals de
juliol marxo cap al país veí per a presentar-lo i, aprofitant el viatge,
desconnectar uns dies.
Si voleu llegir la conversa, només cal que
cliqueu a sobre i s’amplia. La foto me la va fer, fa pocs dies, la sensual i
bella Yolanda Díaz. Quan et miren amb bons ulls, la càmera es dóna i surten
fotos com aquestes. M’encanta.
30 de març 2015
RETORN, COMIAT I COMANDA
Després de molts dies sense escriure gairebé
res, he tornat a l’hàbit, tal volta obligació, de seguir generant emocions i
traslladar les meves sobre el paper. Retorno havent fet una pausa que el cap i
el cos em demanaven després de la mort del meu pare. Ja us podeu imaginar que
ha estat un cop dur acompanyat de molts altres sentiments.
A totes les persones que m’heu enviat
missatges privats, whatsapps, correus, comentaris a les xarxes, que m’heu
trucat per telèfon o m’heu vist en persona, a tots i a totes... moltes gràcies.
En moments delicats és quan notes qui tens al costat i també quan aquelles
persones amb qui menys relació tens, o amb qui fa temps que no et parles,
reaccionen i et sorprenen gratament.
Si em coneixeu només que sigui un pèl, ja
sabeu que quan m’enutjo sóc volcànic però que, sota la persona irritada, hi ha
algú que sempre s’ha donat als altres i ha estat generós. Vaig per la vida fent
amics i en sóc ple. Aquelles persones que no hi són és perquè no volen ser-hi o
perquè se l’han jugat o s’han equivocat i no volen admetre-ho ni resoldre el
conflicte. Jo, aquí, ja no hi puc fer res.
La vida continua, ara sense el pare. Els dies
segueixen, l’espectacle de respirar no ens ha d’abandonar. A partir d’avui, intentaré
seguir apropant-vos lletres, mots i paraules. Us asseguro que hi haurà l’intent,
que ho provaré tots els dies, que faré l’esforç de ser-hi.
I permeteu-me una comanda, un desig. Us proposo una acció, un gest que aquests dies
em demana un molt bon amic que ha perdut al seu germà a l’accident aeri dels
Alps. Digueu als qui teniu a prop, ara que hi són, que els estimeu. Intenteu
reconduir amistats i amors perduts, arrisqueu-vos a demanar perdó o disculpes
si heu errat, netegeu els mals moments que teniu a l’ànima i estimeu. Ara,
encara hi sou a temps.
Tag :
PERSONAL
FEDERICO, DE NOU
He retornat a les lectures de Garcia Lorca, el
meu poeta i autor teatral favorit des de sempre. Tinc totes les seves obres
completes, llibres biogràfics i altres que parlen de la seva relació amb
Salvador Dalí o Buñuel.
Curiosament he tornat a llegir els seus llibres aquests dies perquè, l’altra dia i no sé el perquè, em va venir al cap l’inici d’una poesia d’ell que diu:
Curiosament he tornat a llegir els seus llibres aquests dies perquè, l’altra dia i no sé el perquè, em va venir al cap l’inici d’una poesia d’ell que diu:
Y yo me la llevé al rio creyendo que era
mozuela pero tenía marido
Aquest fragment de “La casada infiel” ha estat
el tret de sortida de la recerca de moments anteriors perquè, a mi, llegir a
Lorca em porta records de fa uns quants anys, de l’època en que el vaig
descobrir gràcies a una sèrie sobre la seva vida que va produir la televisió
espanyola.
De Garcia Lorca tinc una joia que conservo amb
molta cura i que té més de 80 anys. Es tracta d’un disc que va enregistrar el
poeta l’any 1931 al costat de la Argentinita, una cantant i actriu famosa en
aquella època. Al disc, ella canta i ell toca el piano. Els temes, lletra i
música, són del propi Garcia Lorca. Comparteixo aquest vídeo d’una de les
cançons, per a mi les més divertida i maca de tot el disc. El tema es diu “Anda
jaleo”.
AMOR I INTEL·LECTE EN UN VIATGE INTERIOR
Est, Oest, Sud o Nord, no hi ha cap diferència
real ni té cap importància el destí si no ens garantim que el viatge que fem és
un viatge interior. Només si fem el viatge interior, veure’m el món sencer i
molt més enllà.
No m’he begut pas l’enteniment. Són algunes de
les conclusions de les vivències dels darrers temps, exercides gràcies a l’estudi
de les matèries sufís que tant m’apassionen. Gràcies a elles aplico altres
aprenentatges al dia a dia. Sé, per exemple, que la paciència no passa per
aguantar passivament i que la impaciència significa sempre una ullada massa
curta que no permet contemplar la sortida.
Els sufís, i aquells que anem seguint les
seves essències, mai esgoten la paciència perquè saben que fa falta temps
perquè la mitja lluna arribi a ser lluna plena gràcies a l’altra mitja lluna.
Així de fàcil ara que ho explico. I tant complicat de comprovar si no tens en
compte el concepte.
També saben (sabem) que l’amor i l’intel·lecte
són molt diferents. L’intel·lecte lliga a la gent amb nusos i no arrisca res. L’amor
dissol tots els conflictes i ho arrisca tot. L’intel·lecte pren mesures i l’amor
aposta per jugar-se-la. L’intel·lecte no es fragmenta i l’amor esdevé pols en
algun moment. Però, hi ha un element comú: un cor destrossat amaga tresors que
va edificar l’amor i els tresors són ara runes intel·lectuals permanents.
Per acabar, no és el mateix sentir-se sol que
estar en soledat. Estant sol, un pot saber que està al bon camí. Però estar en
soledat és encara millor ja que implica que estem sols sense sentir-nos sols.
Només al cor d’una altra persona ens podem veure a nosaltres mateixos i només
hi ha una persona que dugui aquest cor.
LES TRINXERES DE DÉU
Fa pocs dies, el
passat divendres, hores abans de la presentació del meu nou llibre, vaig fer
una visita a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Tenia un clar objectiu. Havia
d’entregar un exemplar dedicat a Mossèn Xavier Fort, el capellà d’aquest centre
sanitari.
El vaig trobar,
li vaig donar el llibre, varem parlar una bona estona i li vaig demanar dues
coses: que resés pel meu pare que ara està molt malalt i que ens féssim una
foto junts. La foto la vaig posar a Facebook i vaig compartir la joia del
moment. En poques hores, més de 130 persones van deixar algun comentari
recordant la seva experiència amb Mossèn Xavier quan havien estat a l’hospital.
Ell, aquest capellà de 78 anys, em va visitar tots els dies que vaig estar
ingressat l’any passat i en vaig aprendre moltes coses. Per això li vaig
escriure aquest text.
LES TRINXERES DE DÉU.
Hi ha un moment
a la vida, un instant precís que potser el vius o mai el notes, en que toca
assumir un risc que pot acabar en fracàs. Sents per tot el cos que perds la
vida o que se’n va de les mans, que s’esvaeix la sensació de control i arriben
les preguntes. Ets conscient de la possible derrota, del canvi d’estat, de la
pèrdua. Tot va endavant o tot va enrere.
Els ateus no ens
abandonem a cap voluntat de cap déu ni pensem en cap repòs si veus la llum.
Però som efímers i també patim la por plena de dubtes. És cert que Déu no
provoca plaers ni evita dolors però té bons portaveus a la terra. Estirat al
llit, a la unitat de semicrítics i coronària, vaig rebre la visita del capellà
de l’hospital Joan XXIII.
Escoltant a
Mossèn Xavier vaig saber que els homes de Déu també són pacients, malalts i
mortals. Han estat a l’altra costat de la trinxera, han lluitat per sobreviure
i han parlat amb ell per alleugerir temors. La seva presència aquells dies,
cada matí quan venia, em va aportar pau i molta calma. La seva mirada
reconfortava i les seves paraules eren dòcils.
Vaig entendre
que Déu també coneix els dos costats de la trinxera i ajuda, amb la fe que li
professen els seus, a molta gent malalta que trontolla o que es desdibuixa del
tot. El meu germà Carles li va demanar que marqués el seu destí i uns dies més
tard ens va deixar. Jo no vaig demanar res perquè segueixo sense creure en
divinitats. Però si confio en els seus portaveus, més mortals i més palpables. Potser
per això i gràcies a ell, a Mossèn Xavier, vaig acabar d’entendre al Carles.
13 de març 2015
UNICORNIS I ILLES
Aquest vespre, abans d’anar a dormir, he
pensat en la dolçor d’Ana Maria Matute quan parlava o llegia. També m’ha vingut
al cap la seva gran imaginació per a crear personatges i espais, la seva imatge
sempre infantil i el rostre regalant tendresa. A Paraíso inhabitado, Matute
diu:
Nací cuando mis padres ya
no se querían. Uno de mis recuerdos más lejanos se remonta a la noche en que vi
correr al Unicornio que vivía enmarcado en la reproducción de un famoso tapiz.
Con asombrosa nitidez, le vi echar a correr y desaparecer por un ángulo del
marco, para reaparecer enseguida y retomar su lugar; hermoso, blanquísimo y
enigmático.
Nunca supe por qué razón el Unicornio había intentado escapar del cuadro y durante mucho tiempo me intrigó, y aun me atemorizó un poco. Por aquellos días yo no debía de tener más de cinco años -quizá sólo cuatro-, pero ese recuerdo tiene un lugar relevante entre los primeros de mi vida. A veces, los recuerdos se parecen a algunos objetos, aparentemente inútiles, por los que se siente un confuso apego. Sin saber muy bien por qué razón, no nos decidimos a tirarlos y acaban amontonándose al fondo de ese cajón que evitamos abrir, como si allí fuéramos a encontrar alguna cosa que no se desea, o incluso se teme vagamente.
Nunca supe por qué razón el Unicornio había intentado escapar del cuadro y durante mucho tiempo me intrigó, y aun me atemorizó un poco. Por aquellos días yo no debía de tener más de cinco años -quizá sólo cuatro-, pero ese recuerdo tiene un lugar relevante entre los primeros de mi vida. A veces, los recuerdos se parecen a algunos objetos, aparentemente inútiles, por los que se siente un confuso apego. Sin saber muy bien por qué razón, no nos decidimos a tirarlos y acaban amontonándose al fondo de ese cajón que evitamos abrir, como si allí fuéramos a encontrar alguna cosa que no se desea, o incluso se teme vagamente.
I ha estat llegint-la a ella, a la gran Ana Maria
Matute, quan he fet la composició mental del
paisatge mínim que tots hauríem de tenir al cap. O, més ben dit, del paisatge
de mínims perquè en ell ens hi haurien de cabre diverses coses: els éssers
estimats, els records de l’etapa més brillant que tinguéssim i els somnis que
encara no hem fet reals. Amb aquestes tres coses, tres senzilles coses que
molts no tenen o han perdut, podríem abandonar la terra i marxar a aquella illa
solitària d’on venim quan naixem i on tornem quan toca deixar de ser allò que
som ara.
El magnífic Italo Svevo ja ho deia, encertadament, fa quasi un
segle: A diferencia de
las demás enfermedades, la vida siempre es mortal.
DOMUS AUREA
De la meva última estada a Roma en recordo
molt especialment la visita a la Domus Aurea, un palau immens que durant molts
segles va estar soterrat i, per tant, ben protegit de robatoris i espoliacions il·legals
de material i patrimoni. La Domus Aurea la va fer construir l’emperador Neró i, entenent
que el seu nom traduït vol dir “Casa d’or”, era un espai ple d’incrustacions d’or,
pedres precioses i marfil.
Diuen també que alguns dels seus sostres s’obrien
mitjançant unes comportes per llençar flors i perfums quan Neró feia alguna de
les seves estranyes festes. Però l’emperador va morir i el seu successor, Trajà,
va fer cobrir amb runes diverses la Domus Aurea per construir, en aquella
àmplia zona, les seves pròpies termes.
La decisió de Trajà, amb tota la mala intenció
del moment, va aconseguir que el temple de Neró es mantingués intacte fins que
cap al segle XV un jove habitant de Roma va redescobrir l’espai quan va caure
per un forat que comunicava les voltes soterrades. Els problemes pressupostaris
per mantenir l’enorme patrimoni que té Itàlia, i l’existència de les Termes de
Trajà a la zona, han impedit que la Domus Aurea es pugui obrir al públic
habitual.
Hi ha l’ocasió d’anar amb algun habitant de
Roma que tingui certa influència per baixar a aquesta zona que impacta per la
seva grandesa i el silenci sepulcral. És la història que no surt als llibres, i
que ara reposa amagada, la que també ens aporta coneixements.
Sovint ens quedem amb l’essència de les coses
i els fets, no acabem de donar importància (potser per distracció o per les
presses en viure d’altres maneres) i perdem grans detalls. Trajà contra Neró.
El primer va desterrar el llegat del segon i, seguint fidel a la seva llegenda,
és Neró qui ens desperta un interès real (potser morbo per saber què hi ha sota
terra) tot i haver estat desterrat i soterrat.
Diuen que el primer cop que Neró va entrar a
la Domus Aurea, va dir: Ara ja puc començar a viure com un ésser humà.
La imatge és d’una de les moltes estances i
sales que es podrien veure de la Domus Aurea si no estigués tancada al públic. Sort dels qui encara se la juguen per acompanyar-te tot gaudint del plaer de la descoberta.
20 ANYS SENSE L'OVIDI
Fa dues dècades que ens va deixar l’Ovidi
Montllor. Avui fa tot just que moria. Tenia 53 anys i va deixar un llegat
musical que encara es recorda avui i es mantindrà a la memòria col·lectiva per
sempre. Els qui el van conèixer, diuen que l’Ovidi era una persona amable,
tímida i carinyosa. En fa la cara.
Avui, que recordem la seva absència, toca més que mai tenir-lo
present i agrair-li totes les cançons que va cantar i composar, tants concerts
en directe i discos enregistrats per a nodrir als qui sempre l’hem seguit. Recordarem
les poesies de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart que ell
musicava tant bé al costat del guitarrista Toti Soler.
Ovidi Montllor no marxarà mai. La seva música
no permetrà cap adéu i convidarà sempre a noves retrobades amb aquest gran
mestre.
Comparteixo ara amb vosaltres aquest directe
tot cantant “Perquè vull”.
GRÀCIES PER LA INVASIÓ
Començo el post amb una foto del final de la
presentació del llibre “Invasió de camp”. Conversant amb la Victòria, l’Alejandro
i amb l’Alba, em deien que els havia encantat l’acte. I ho comparteixo. Només
puc tenir paraules d’agraïment cap a les més de 80 persones que van omplir el
Cafè Metropol donant-me caliu i serenor amb el seu silenci i les seves mirades.
Dels amics i amigues que van llegir els meus
textos en puc dir moltes coses. Són grans persones i les tinc al costat quan
toca, també ara que travesso uns moments molt difícils. L’Alejandro, la Montse
i la Victòria ho van brodar i el Manolo, editor del llibre, va posar la
cirereta al pastís presentant tot l’esdeveniment.
Els germans Saltor, Oriol i Jaume, i el
Xaviss, van estrenar el seu projecte musical, anomenat El Nord, amb dos temes
rítmics i frescos, amb personalitat pròpia i amb ganes de col·laborar amb mi d’ara
en endavant. I la sorpresa de la nit, que va ser immensa, la va protagonitzar
el meu millor amic a Itàlia, el poeta Bartolomeo Smaldone, que, sense
avisar-me, va venir a Tarragona només per la presentació. Agafar dos vols, dos
trens, un autobús i un taxi per estar al meu costat és una acció que parla per
si sola, que mostra amor fraternal, empatia i la necessitat de tenir a la vora,
per palpar-los, als teus éssers estimats. El Bartolomeo em va donar ales amb la
seva presència i ens va llegir, en italià, un fragment del pròleg que ha escrit
per al meu llibre.
Entre el públic, tantíssims amics i amigues
(no els citaré un per un per no deixar-me’n cap) i moltes altres persones que van
volar veure en directe què ofereix aquesta nova obra que, si tot va bé, presentaré
a Itàlia de cara al juliol. Abans, el proper 11 d’abril, seré a Reus per donar
a conèixer el llibre. Al maig, si ho acabo de concretar, aniré a Tortosa.
Resumir la presentació d'ahir es pot fer de moltes formes
però crec que així, recordant a tots els seus protagonistes, és la millor. Gràcies
per aquesta invasió tan especial. Comparteixo amb vosaltres algunes de les fotos
de l’acte que, com vaig dir tot just començar, vaig dedicar al meu pare. Podeu ampliar les imatges clicant sobre elles. Les fotos les van fer el Txiqui López, el Txema Morera i el Ramon Sans. El vídeo el va enregistrar una empresa, amb el Xavi Inglés al capdavant.
07 de març 2015
AQUEST VESPRE, INVASIÓ
Quan escrius llibres tens ganes que altres
ulls els devorin, altres ànimes els despullin i se’ls facin seus. L’ofici d’escriure
és fàcil i agradable, un regal del cel quan arriba el moment de posar-te davant
del públic i sincerar-te amb ell. Aquest vespre serà un moment especial, un
instant de compartir amb molts amics i amigues que heu confirmat la vostra
assistència, amb altres persones que no conec encara i que també hi seran.
Aquests dies són molt intensos per a mi, molt
més del que havia previst i per temes aliens a la presentació. Els supero, un a
un, tot esperant que arribin altres moments millors. Han estat també dies plens
d’entrevistes amb els mitjans de comunicació.
Ahir al migdia, a Tarragona Ràdio. Em va entrevistar l’amic i periodista Miquel González Richart. Va ser una bona estona de desconnexió, calma i aprenentatge. Avui comparteixo aquesta entrevista amb vosaltres. Espero que us agradi. Sé que aquest vespre us hi veuré a tots i a totes.
Ahir al migdia, a Tarragona Ràdio. Em va entrevistar l’amic i periodista Miquel González Richart. Va ser una bona estona de desconnexió, calma i aprenentatge. Avui comparteixo aquesta entrevista amb vosaltres. Espero que us agradi. Sé que aquest vespre us hi veuré a tots i a totes.
La foto que acompanya al post la varem fer
ahir a l’acabar l’entrevista. És el Miquel, la seva gossa guia i un servidor.
06 de març 2015
INVASIÓ ALS MITJANS (2)
He d’agrair als mitjans de comunicació la seva
voluntat de donar a conèixer l’acte de presentació del llibre que farem demà. A
les entrevistes de ràdio que us avançava aquest matí, hi sumo ara més noticies
de més diaris. Tot recordant que aquest migdia, a partir de les 12h, seré en
directe als microfons de Tarragona Ràdio per respondre les preguntes del periodista
Miquel González. (Clic aquí)
Ara, si cliqueu sobre cadascun dels enllaços
que comparteixo, podreu llegir les noticies publicades. La foto que acompanya
aquest post és de la informació que publica avui el Diari de Tarragona.
05 de març 2015
INVASIÓ ALS MITJANS
Com sempre que publico un llibre, diversos
mitjans de comunicació em dediquen un espai, que els agraeixo de tot cor, per
parlar-ne. Aquesta setmana el diari Noticies TGN treu la noticia a les seves
pàgines de cultura explicant que l’acte és demà i donant a conèixer els noms
dels lectors i lectores o els del grup que actuarà.
Comparteixo amb vosaltres aquesta noticia
publicada. També parla de la presentació del llibre el Diari Més en la seva
edició d’avui i, com en l’altre cas, agraeixo l’espai dedicat als meus
companys. Igualment la comparteixo.
Aquest dimarts a la tarda, al programa Bressol
de Lletraferits d’Ona La Torre que presenta la companya Sònia Ferrer, em van
entrevistar. Va ser una conversa amena, completa i plena de moments molt macos
que aviat compartiré aquí.
Aquest migdia em podreu escoltar a Tarragona Ràdio
(96.7 de la FM) en directe a partir de les 12h del migdia amb l'amic Miquel González. Si no sou a
Tarragona, es pot escoltar a través de la seva web a www.tarragonaradio.cat (a la part de
dalt del web, on hi posa “en directe”).
COSES QUE MAI
Avui que estic generós, comparteixo aquest
petit curs adreçat a secretàries d’oficina i als seus caps.
Coses que mai ha de fer una secretària: deixar-se
oberta la porta del despatx on hi ha tota la documentació de l’empresa un cap
de setmana sencer. Escanejar papers del jefe i deixar els documents escanejats
a la carpeta que tothom pot consultar i copiar. Riure les gràcies al jefe quan aquestes no en fan i/o mantenir la feina a base de genuflexions (bajadas al pilón).
Coses que mai ha de fer un cap: parlar
malament d’extreballadors seus a persones i entorns en comú (sobretot quan les
ciutats són petites i semblen un poble on tot se sap). Pensar-se que els qui l'envolten són rucs sense saber que el ruc és ell.
Coses que caben en un USB: documents
fotocopiats, documents escanejats i molta altra informació que pots repartir a
qui et sembla: mitjans, partits, ajuntaments, empreses i particulars.
Aquest curs és gratuït. Ja us deia que avui
estic generós. Com va dir Publio Sirio: El hombre que no sabe callar tampoco
sabe hablar. Quina gran veritat!
LA MÚSICA DEL LLIBRE
Sempre havia pensat en dir als lectors quines
cançons escolto mentre escric i creo cada llibre. Ara m’he decidit a fer-ho i
per això el nou llibre, Invasió de camp, inclou al final una llista dels temes
musicals que han ajudat a crear els textos d’aquesta obra. I, anant més lluny
encara, hi ha creada una “playlist” o llistat musical amb tots els temes que es
pot escoltar directament amb el programa Spotify.
Si teniu aquesta aplicació instal·lada al
vostre ordinador o mòbil, només cal que aneu a aquest enllaç i gaudireu de la
llista de temes que inclou quasi tres hores de música. I si no teniu Spotify
instal·lat, aneu a Google i de manera gratuïta us el podeu descarregar i
començar a gaudir. La llista “Invasió de camp” està tenint molt èxit fins el
moment. Ja té una desena de subscriptors que la segueixen i escolten. Espero
que us agradi.
EL JARDÍ DELS CIRERERS
Em ve de gust
compartir un petit fragment de l’obra teatral “El jardín de los cerezos” d’Antón
Chéjov. Es tracta d’una conversa que mantenen els protagonistes a les cambres
que donen directament al jardí dels cirerers.
Les seves paraules són una crida
per recordar èpoques viscudes en aquell mateix espai i en altres temps, una
mena de reflexió sobre els canvis que experimenta la vida en tants pocs anys.
I, de pas, és també l’evidencia que tot és efímer davant dels nostres ulls o de
les nostres ànimes perquè el jardí que sempre els ha acollit, ara és ven.
Varia: Ania está durmiendo. (Abre despacio la ventana)
El sol ha salido ya y no hace ningún frío. ¡Mire, mamaíta, qué árboles más
maravillosos! ¡Dios mío!... ¡Qué aire más limpio!... Están cantando los mirlos.
Gaev: (Abriendo otra ventana) El jardín está
completamente blanco... ¿No se te había olvidado Liuba?...¿Recuerdas esa larga
alameda, tirante como una correa y recta, recta, que brilla en las noches de
luna?... ¿No se te había olvidado?
Liubov Andreevna: (Contemplando el jardín desde la ventana) ¡Oh, mi
infancia! ¡Mi pureza!...¡Desde este cuarto de los niños, donde dormía, solía
mirar el jardín!... ¡Cuando la dicha y yo nos despertábamos juntas cada mañana,
estaba igual que ahora!... ¡No ha cambiado nada!... (Riendo de alegría) ¡Todo,
todo blanco!... ¡Oh mi jardín!... ¡Después de un otoño gris e inclemente..., de
un frío invierno..., ser otra vez joven y estar llena de felicidad!... ¡Los
ángeles celestiales no te han abandonado!... ¡Si pudiera alzar de mi pecho y de
mis hombros una pesada piedra!... ¡Si pudiera olvidar mi pasado!
Gaev: Pues bien, sí... Por extraño que resulte, el
jardín se venderá para pagar las deudas.
Chéjov és un autor a recordar si es coneix i
a descobrir en cas que no se’l conegués. Quantes grans tardes he passat llegint
el “Tio Vania”, “La gaviota” o “las tres hermanas”.
EL VÍDEO I LES ENTREVISTES
Per promocionar la presentació d’aquest proper divendres, he decidit fer un vídeo on anuncio l’acte i us convido a tots i a totes a ser-hi. Per circumstàncies que no puc compartir de manera pública, serà un acte molt especial. Al seu un vídeo molt casolà, he escollit la terrassa de casa meva per enregistrar-lo.
De l’acte de
presentació d’aquest divendres us en donaré més detalls al llarg de la setmana.
De moment us avanço que aquest vespre la periodista Sònia Ferrer m’entrevistarà
en directe per Ona La Torre (107.0 FM), la ràdio de Torredembarra, a partir de les 19.30h.
El dimecres, sortirà una entrevista meva al diari Noticies TGN. Ara us deixo
amb el vídeo promocional.
02 de març 2015