AGRICULTURA MENTAL

Alguns de vosaltres m’havíeu demanat fa temps que posés fotos de les presentacions del meu últim llibre a Tarragona, a Reus i a Itàlia. Avui resolc l’assignatura pendent i us faig aquest regal que us permetrà veure les imatges més curioses dels tres actes.  Feu clic AQUÍ i accedireu als moments més interessants del Cafè Metropol de Tarragona, el Centre d’Art Cal Massó de Reus i el Palazzo Llanfranchi de Matera. Totes les fotos es poden ampliar clicant a sobre d'elles.  Espero que aquest petit present us agradi. La foto que acompanya el post està feta a les escales de la catedral de la ciutat d’Altamura. Al meu costat, asseguda i compartint els auriculars per on escoltàvem a Franco Battiato, m'acompanya la bona amiga Pasqua Spadone.  Per cert, teniu les fotos també al menú principal del blog, a la barra horitzonal que hi ha sota el títol. A la part dreta i central hi ha les imatges de les principals presentacions dels darrers anys. 

Els poemes de Catul, els haikus musicals de Faruk Tekbilek, els diàlegs del carter i Neruda, l’illa que no existeix cantada per nens, veure envellir als qui més estimo. Tot és aprenentatge.  La imatge és real i mostra a un noi asiàtic, d’un poble molt petit i remot, d’una família molt pobre en diners, al costat del seu pare. Ell, el fill, s'ha acabat de llicenciar a la universitat. Dos exemples de vida. Aprenentatge. 

Mirant-me en aquesta cuina, només puc dir que les finestres sempre paren l’orella quan parlen les cases. La pluja arrenca a córrer quan sap que no et quedes al seu paisatge. Al manicomi la paraula és comprensió i té un preu. A fora, tots som com un acordió a les mans d’un vell borratxo. En aquesta cuina, no et confirmo cap estat estable.

Hem estripat la pell del món i no ens ha fet vergonya. Mai, un desastre mundial s’havia deixat créixer enmig de la inconsciència col·lectiva, girant l’esquena i mirant a un altre costat.  La imatge és d’un nen de Síria que acaba de rescatar a la seva germana petita. Havia quedat soterrada a casa gràcies a una bomba llençada pels russos, els mateixos que diuen estar defensant a la població civil. I així va el món...

Sense tenir por a la mort, sinó a la vida no viscuda. Sabent que no hem de viure eternament, que només hem de viure. Sobretot això... que hem de viure.  La imatge és d’una mare i la seva filla de tres anys que van ser atacats amb àcid per l’home de la casa: el marit de la dona i pare de la nena. 

És l’evidència, com va dir un soldat, d’estar fart de persones grans creant guerres en les que hi moren els joves. És el trist resultat de veure que els relleus generacionals estan acabant amb el nostre món i que, lluny de salvar-nos, no hi ha cap altre món que ens aculli.  La de la imatge és una adolescent yazidí que protegeix de l’ISIS, amb un fusell d’assalt, a la seva família. Qui sap si encara viu aquesta heroi de la guerra que només desitja la pau.