AGRICULTURA MENTAL

Comunicava ahir al meu Facebook, el principal mitjà de difusió de la meva activitat actualment, que afronto des del passat dissabte una nova etapa, nou repte, professional. He estat nomenat Delegat del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona (prefereixo la paraula delegat a la de president). La reunió d’afiliats celebrada a Tarragona així ho va decidir i estic content dels suports rebuts per part dels companys de professió. 

Com ja he avançat als mitjans de comunicació que em truquen aquests dies per preguntar-me quin pla d’acció tinc previst, basaré aquest mandat en la col·lectivitat, comptant amb tothom i abandonant personalismes que havien identificat al sindicat els darrers anys. S’ha d’intentar fer una diagnosi real del sector, de cada tipus de mitjà en concret i intentar pal·liar la delicada situació que viu el periodisme ara mateix. 

Com sempre, seré dialogant amb els companys i estaré obert a idees i propostes, amb ganes de fer equip i unir esforços per sumar. Properament hi haurà reunions amb els afiliats a diferents ciutats com Tarragona, Reus, Valls, El Vendrell i Tortosa. 

I gràcies als mitjans que esmenten el nomenament. Destaco aquest que podeu llegir AQUÍ   

La dolçor de la flauta i la sensualitat del piano en aquesta peça del Conrad, anomenada “L’herència de la llum”, em porten a escriure aquest text:

Onades de flors llueixen el seu bosc, el regalen a uns ulls que clamen bellesa i criden vida. No hi ha paraules noves quan jau tanta bellesa davant teu. I el ritme de les fulles als seus arbres, que quan cauen fan d’ocell, conviden a abandonar-se a l’aire i salpar cap al verd blau, ara cel o boscatge fràgil, que ens frega el cap i besa amb sentiment. 

Tanta rutina ens fa de bandera que no veiem el nostre signe més vital: la pausa per contemplar, el gest d’esguardar-nos ben endins de l’ànima, el silenci de la llum quan ens xopa el ulls i refem l’horitzó, la calma pel fet d’existir sense que ningú ho noti o pressenti. 

Haureu de disculpar el meu silenci d’aquests dies anteriors per motius de salut ja superats i el nou silenci que potser vingui aquesta setmana. Inicio el canvi que no deixa de ser, com indica la poesia visual que he preparat per a vosaltres, una mudança de casa, un canvi de llar sempre a millor. Amb el trasllat hi ha també la migració de la línia telefònica i el corresponent ADSL de manera que puc estar incomunicat del món unes hores i alguns dies. 

A hores d’ara, amb una part de la mudança feta, estic molt content de com s’està configurant la nova casa. Ho dic perquè és ella mateixa qui em proposa on col·locar cada moble i objecte, cada llibre i cada cd. Si no li agrada on ho poso inicialment, em provoca una afectació visual que m’obliga a canviar-ho de lloc. Les cases, si aprenem a entendre-les i les rebem com ens reben elles a nosaltres, ja les fan aquestes coses.

De moment la nostra aventura, entre un servidor i la nova casa, funciona bé. Espero un bon matrimoni per molts anys.  

Abres la puerta y noto que vuelves a mí, inevitablemente.

El ruido del pasador ya no rompe mi reposo: me tranquiliza, me conforta, aparta la desgarrada pesadilla que tu ausencia me impone. 

Cuando te oigo venir, arranco la mirada de este triste yeso gris en el que araño mis desgracias. Es entonces cuando abres la pequeña puerta y me alargas la desgastada bandeja de plástico: ese trozo de jardín chino que dibujo con delicadeza en el techo cada madrugada y que, de tarde en tarde, me acerca a ti. 

Acabo de tenerte en mi último sueño. 

Estabas aquí, tumbada, mientras tenues luces penetraban por un inexistente tragaluz. Yacías acurrucada a mi lado y, por primera vez, era yo quien te observaba. 

Estabas unida a mí, respirando dulcemente; tu pelo derramado sobre la almohada en finísimas cascadas doradas que se prolongaban en el cauce desbocado de la sabana.

Alargué mi mano para acariciar la calidez adivinada en las pálidas ondulaciones de tus mejillas. Aturdido por tu proximidad, puse mi cara sobre tu mano e inventé mil posibilidades para gozar de ti sin que despertaras. 

Como siempre, el ruido del pasador me desvela. Te veo entrar, apenas haciendo ruido, para dejar mi comida  y volverte sin mirar. 

Mi tiempo se consume en ti, ¿acaso no lo ves? Dejo mis pensamientos flotar en la oscuridad para formar tu imagen en esa pared de allá, a mi alcance.

Quizá crees que mi soledad tiene pensamientos dirigidos a otros: a mis padres, a mis compañeros, a mis amigos. O quizá supones mi mente llena de imágenes cotidianas: mis tardes de lectura, mis paseos con el perro, mi sillón de lectura frente a la chimenea ¿por qué no?,… 

¡Y nunca creerías que sea en ti en quien pienso! 

………

No he oído el pasador. Quizá esta vez no quieras despertarme. 

Percibo la leve corriente de aire y supongo tu falda arremolinándose en torno a tus piernas… e imagino unos suaves dedos posándose en mi pecho… 

No es el pasador el que chasquea. Sé que estás amartillando el arma, y por fin comprendo que otros no han pagado y que yo lo haré por ellos. Intentas adivinar cuál será mi último pensamiento: mi hermano, mis amigos, quizá mi perro… 

Y, sin embargo, es en ti en quien pienso.

Més enllà de les llistes dels llibres més venuts per la Diada, escric aquestes línies per donar les gràcies a totes les persones que aquest dimecres s’han decidit a comprar el llibre de la Victòria Forns que presentàvem aquest passat dimarts.  Sobretot atès que es tracta d’un projecte del tot solidari perquè els deu euros que es fan pagar pel llibre van tots, integrament, al menjador social de Bonavista. 

Aquest espai, inaugurat ara farà sis mesos, ha passat de servir dinar a 40 persones diàriament, que era la previsió inicial, a servir-ne per 130. I això, òbviament, suposa una gran inversió de diners per comprar el menjar i mantenir les instal·lacions. Sort del voluntariat, que enriqueix la labor de la gent que impulsa el menjador amb l’amiga Raquel al capdavant, per tirar endavant el dia a dia que et permet veure les situacions, sempre delicades, que pateixen moltes famílies de la nostra pròpia ciutat. 

I sort, també s’ha de dir, a les moltes aportacions anònimes que duen menjar al menjador, que fan campanyes per recaptar diners, que busquen recursos com sigui i on sigui. I al Banc d’Aliments de Reus i a la Unió Europea, a alguns comerciants del Mercat Central que duen menjar, a restaurants cuinen un dia al mes per la gent del menjador, a tantes altres persones. 

La iniciativa de comprar el llibre que us deia, més enllà que sigui un llibre d’una política tot i estar enfocat des de la seva vesant més humana, és una molt bona proposta per recollir diners i la gent que el compra demostra la seva solidaritat. El nivell de vendes, un dia després de posar-lo a la venda, és molt alt. I esperem que es mantingui. Com a persona que ha aportat el seu gra de sorra al projecte literari, i com a editor de l’obra, moltes gràcies!

La imatge és de la Rambla Nova de Tarragona, aquest migdia. 

Més de 200 persones han omplert el Saló Noble de la Casa Canals, i el pati exterior on s’han hagut d’instal·lar pantalles per al públic que no hi cabia, per presenciar la presentació del llibre “Victòria Forns. Parlem de Tarragona”. Ha estat un acte ple de complicitats que he tingut el plaer de presentar com a coordinador i editor del llibre, acompanyat per l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, i de la pròpia protagonista, la Victòria. Compartir taula amb elles (per cert, he triat una camisa rosa per l’ocasió) ha estat un plaer. 

Crec que els polítics tenen la necessitat de parlar cara a cara amb els ciutadans d’a peu, amb els representants de col·lectius, associacions i entitats. I aquí s’ha aconseguit sense problemes i així s’ha transmès als assistents. Ho diuen també els mitjans de comunicació com el Tarragona21 en la seva crònica de l’acte on, per cert, no m’han tret massa afavorit (què hi farem!). Ho podeu llegir AQUÍ

Les imatges que comparteixo en aquest escrit (de l'Alba Gómez Forns i del TGN21) parlen per si soles. El llibre ha aixecat molt interès, hem comptat amb la presència de representants de molts partits polítics i d’una nodridíssima representació de la societat civil de la ciutat de Tarragona. Veure el saló ple de càmeres de diferents televisions, de fotògrafs de diferents mitjans  i de tota la gent que ens ha vingut a acompanyar, fa realment goig. 

El llibre es pot comprar a les llibreries de Tarragona i si passeu avui, Sant Jordi, per l’estand de CiU a la Rambla Nova, la Victòria us signarà l’exemplar que compreu. Tots els guanys van destinats al menjador social de Bonavista, equipament social amb el que col·laboro d’ençà que va obrir portes ara fa sis mesos. És un bon regal i una bona ocasió per conèixer més a fons la ciutat de Tarragona que tant m’estimo i ens estimem molts.

Feta la feina principal, que en aquest cas ha estat de coordinació, avui toca presentar el primer dels tres llibres que vaig anunciar per enguany. Es tracta del llibre “Victòria Forns. Parlem de Tarragona”, una obra molt coral on divuit ciutadans i ciutadanes de Tarragona, de diferents àmbits, han mantingut una conversa amena i distesa amb la Victòria Forns, per qui treballo fa quasi un any. 

 Portaveu del CiU a l’Ajuntament de Tarragona i Diputada al Parlament, la Victòria ha fet allò que sempre reclama el poble, que els polítics estiguin en contacte amb els ciutadans i coneguin el seu parer de primera mà. A ella no li costa gens dialogar, escoltar i aportar propostes de manera que ha estat fàcil tirar endavant aquesta obra que presentarem aquest vespre, 19.30 hores, a la Casa Canals. Cal destacar que el llibre es ven a 10 euros i que tots els diners van destinats integrament al menjador social de Bonavista. 

Ens hi acompanyarà la Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i autora del pròleg del llibre de la Victòria, i una més que àmplia representació de tot el teixit social, cívic, empresarial i polític de la ciutat. I els 18 escollits i escollides que es van asseure amb la Victòria per mantenir les converses. Hi ha des del rector de la URV a la peixatera a qui compra al Mercat Central ella, passant per un pagès molt divertit, un tècnic de cultura, un aparellador o la directora general de les empreses químiques. La foto que acompanya l’escrit és la portada del llibre i aquí sota us afegeixo l’entrevista que li feien aquest cap de setmana al Diari de Tarragona. 

Si voleu venir, ja ho sabeu. Aquest vespre, 19.30 hores, a la Casa Canals de Tarragona. 

Com diu la poeta Elisabeth Bishop, l’art de perdre es domina fàcilment i hi ha tantes coses decidides a perdre’s que la seva pèrdua no és cap desastre. 

De fet, tots perdem un dia cada dia. Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt properes, objectes quotidians, el cap per amor, les llàgrimes per soledat. I perdem aromes de cases que deixem enrere, olors de pells amades que reposaven a les parets de la cambra, carrers que ja no trepitgem, les gotes de pluja que toquen als altres.

Perdem ciutats, persones i els seus paisatges. La pell en cada gest i l’aire que s’escapa a un pam del nostre nas, i els noms de totes les persones que no hem conegut i en haguessin estat properes, el tacte de les seves mans i la dolçor dels seus rostres. Tots perdem alguna cosa en l’art de viure. I no és, en cap moment, una pèrdua real ni cap desastre. 

Avui la cançó que acompanya el text irradia alegria i positivitat. La canta Ana Moura i es diu “Desfado”. Diu, un fragment de la lletra: El destí vol que no cregui en el destí, el meu fado es no tenir fado. Ai quina tristesa, en la meva alegria i quina alegria aquesta gran tristesa... i com trobo a faltar trobar a faltar...

A Reus la Setmana Santa es viu molt intensament i hi ha certs actes que són obligats i tenen una significació molt especial. Un d’ells es diu “Les tres Gràcies” i té el seu punt àlgid quan el Sant Crist de la Sang arriba a la seva església, després d’una solemne processó, i entra de cara al públic mirant cap a la porta del temple. En aquell moment, abans que entri, es produeix un tens silenci i la imatge es gira cap als altres tres costats que no veu. I fetes les tres gràcies, els tres girs, la gent crida “Visca Cristo Rei”. 

El meu germà Carles, devot/creient/amant/apassionat... i Cavaller del Sant Sepulcre, era peça clau en aquesta cerimònia i segueix estant-hi viu gràcies a la meva mare que, amb tot el meu respecte i la màxima admiració i amor que cap al Carles, va cada any a “Les tres Gràcies” i prega per ell. 

Ma mare, com alguns ja sabeu, té un blog sota el nom de “Magnòlia”. Allí escriu, es relaxa, es buida, es renova, fa memòria i segueix respirant. Déu!, si  jo la pogués reconfortar d’alguna manera! 

Us demano/aconsello/recomano que llegiu aquest article que li dedica ella al meu germà tot just ara. CLIC AQUÍ

Arribar als famosos costa. Ara que ha mort García Márquez hi ha un clar exemple de personal que diu haver-lo conegut o haver-lo contactat. El mateix personal que creient-se, les seves mentides, es creu capacitat, ara que el mort ja està fred, a haver tingut abans el privilegi de fer de mitjancer per altres persones que volien conèixer al difunt. 

Els periodistes ho tenim més fàcil tot i que, amb tot,  costa arribar al moment de mantenir una conversa, i sempre és mínima, amb certes persones que passen a formar part de la història mundial. Pel fet d’haver conegut a una persona famosa en una recepció, en una entrega de premis o en un concert, i haver-hi creuat una mirada i quatre paraules (o sense parlar-hi dient jo vaig estar allí quan ell també hi era), no es pot dir que un era amic del famós que sigui.

Bé. Si que es pot. Però aquests que ho fan són els “yoyoistes” que fan del seu món bàsic la seva vida diària. I s’alimenten d’ombres de les ombres de les engrunes. Mal personal. 

Jo mateix podria dir que vaig conèixer a Garcia Márquez perquè fa uns anys, va estar de convidat a la festa del “botillo” de Luís del Olmo. I no és el cas. Jo mateix podria dir que vaig conèixer a Garcia Lorca perquè el 1998, quan el centenari del seu naixement, vaig tenir la gosadia d’entrevistar a la seva germana. Jo mateix podria dir que sóc íntim d’Adriano Celentano quan, per sort, vaig coincidir un dia en que Franco Battiato va quedar amb ell i, junts, varem fer tres vermutets per acabant dient-nos, entre tots  i a la vegada (fruit del vermut), que ens estimàvem. I així, vint casos més. I jo,de nou jo, podria recordar que he entrevistat a Mike Oldfield, Jean Michel Jarre, a Pink Floyd i he pres canyes amb Yan Tiersen...

Quina mania hi ha  per part d’alguns, en dir que són amics dels famosos quan no ho són? Perquè han de magnificar als morts quan tothom parla d’ells i alguns ens volen dir que ells senten més pena que la resta de mortals? Perquè tots els morts segueixen sent bons?

Arribar als famosos costa però no deixen de ser persones com nosaltres que han pogut aprofitar millor el seu talent i les seves virtuts. Si us plau, no fem demagògia amb els morts. Narcisistes, yoyoistes, egocèntrics i egoistes... deixeu els vostres discursets. Us fareu un favor..

He triat aquesta peça del Conrad que pertany al cd “L’Ebre: somni, música, memòria”  per mantenir les converses entre la seva música i els meus textos nascuts mentre l’escolto. I avui, aprofitant que el fragment del Conrad és del 1995, he cercat un text meu del 1997 que m’ha vingut a buscar per generar la sinergia que convenia. Sota el text, el vídeo i la música. Gaudiu.

CONSIDERANT-TE AIGUA

Per la finestra que tinc a un pam, per fora el terrat, passa l’aigua com un llarg somriure.

De totes les musiques del món, aquesta es la que estimo més. Si quan corre l’aigua estic escoltant Mozart, deixo d’escoltar-lo  per escoltar les notes de l’aigua. . . És el que estic fent ara: la seva veu clara entra per la finestra i omple les habitacions de la casa i les meves cambres interiors.

Aturo l’escriptura per evitar que el teclejar del meu ordinador profani aquesta simfonia sacra. . . La música més meravellosa del món!

La sala és a punt per la cata de vins avui i aquí, al sud de França, on la cultura pels caldos de la terra és un fet. Deu convidats i l'amfitrió. Tres negres, tres blancs i dos caves esperen impacients a ser assaborits amb el paladar, el tacte a la gola, l’olfacte de nas, la vista del color i els sons del paisatge que recrees quan arriba el moment en què el fruit de la terra inunda el teu interior. 

És un exercici senzill a base de proves, com tot en aquesta vida, i al final endevines quin és el teu vi predilecte, què et proporciona personalment, allò que et demana i les emocions que li regales tu. 

Un negre, un blanc, un cava... i torna a començar la roda. No hi ha confusió ni desengany, es passa del plaer a l’èxtasi si saps diferenciar. I en tries un. El teu vi del dia perquè demà, o en pocs dies, l’exhibició tornarà a iniciar-se i amb ella, amb plaer, de nou tots els sentits en el seu punt àlgid. 

Tornes a casa i deixes enrere la terra del cultiu però, sense dir-ho a ningú, te’n endus un tros dins l’ànima.

Aquest text, que m’ha costat molt treball acabar, el tenia pendent des de fa uns dies, arran d’un missatge molt especial que vaig rebre. I avui, més que mai, el vídeo que acompanya l’escrit té una significació molt important. És una cançó que canten Kate Bush i Peter Gabriel, un tema que fa anys que m’apassiona i que comparteixo en la versió subtitulada en castellà. El text es diu com la cançó. La imatge que acompanya el text també ha estat triada amb delicadesa.

NO ET RENDEIXIS (DON’T GIVE UP)

Ara  que es manté encara la teva dolçor en els meus llavis, que mantinc les mans plenes de màgia i la cambra sembrada de quadres de l’última nit serena i transparent , em permets cuidar la lluna i dur-la als teus ulls si és creixent?

Em permets pintar els carrers d’aquell indret perdut al cel que batega amb les abraçades del nostre foc?

Duc el sol ple de teulades i un rastre de cendres que cobreixen les espines i fan volar els perfums. Mantinc el llit ple d’ocells i faig un niu a terra per als arbres, bufo plugims de silenci i ressono en la paciència.

I sento cantar les teves ones mentre aprenc les geografies salades del teu cos, deixo entrar les primaveres de les teves nits amb besades i un no res ben callat que reposa als teus cabells. Provoco al vers i calmo les notes que et faran present.

Ara, tot just ara, em permets dur-te la lluna i gaudir d’aquest moment?

Déjame que prenda los recuerdos que aprisionan el alma en el segundero de tu reloj, seré silencioso, sin tiempo, sin peso que haga retrasar su curso.

Entre la esfera y el cristal, aprisionados, casi pegados a tus pulsos,  quedarán unidos todos los besos en uno, las lágrimas que no afloraron, las palabras sujetas en pensamientos, las pasiones sobre el hielo.

Tal vez, y solo tal vez, en algún segundo heriré imperceptiblemente tus pulsos para hacer mas llevaderos los silencios.

Y cuando tu tiempo pleno de sensaciones sea una explosión de cometas, seguiré siendo un instante prendido en el segundero de tu reloj.

Torno ara del sopar que ens ha aplegat a empresaris i comerciants de la ciutat de Tarragona amb un convidat d’excepció, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. Ha estat una molt bona estona pel retrobament d’amics i envoltat de moltes cares conegudes. El Jordi Jané (Vicepresident del Congreso de los Diputados) amb qui hi tinc una relació molt especial, regidors de CiU i del PSC a l’ajuntament de Tarragona, l’Albert Ribot (president dels venedors del Mercat Central),  companys empresaris del sector de la comunicació i altres persones que he conegut avui i amb qui, a partir d’ara, podré establir sinergies, col·laboracions, contactes de treball interessants. 

La meva vida social és agitada tot i que em marco uns límits per no assistir cada dia a actes. Amb un parell a la setmana estic content i en certa forma necessito participar d’aquesta activitat pública. Avui, per exemple, he concretat la realització d’un nou curs sobre xarxes socials que impartiré, d’aquí a un parell de setmanes, per un important col·lectiu comercial de la ciutat. Mig centenar d’alumnes a un bon preu per persona. Tot suma i tot fa xarxa. 

Estem obligats tots, vulguem o no, a socialitzar-nos si ens volem considerar persones normals i arribar a grans puguen saludar coneguts pel carrer i tenint treball. Si, ja sé que s’està millor a casa fent allò que ens ve més de gust. Però ser-hi, entre els altres i ampliar l’agenda telefònica i de contactes, és essencial als nostres dies. Ho diuen tots els bons sociòlegs, psicòlegs i antropòlegs. Per alguna cosa serà.

Sopars com els d’avui valen la pena. El món és tan petit o tan gran com nosaltres vulguem. Som els qui hi posem els límits i les fronteres. 

Les dues fotos són del sopar d’aquesta nit.

Segueixo mirant i recuperant textos antics, dels escrits en aquells llibres que us comentava que mai he publicat. Aquest té uns quinze anys. Es diu “La tarde y los recuerdos”.

La tarde se fue durmiendo sobre los muros, sobre los adoquines de la estrecha calleja, su última mirada descansó sobre un rincón lleno de preguntas. Parecía esperar que aquella mirada de sensaciones pasase por el alambique del tiempo y así poder beberse en silencio los recuerdos.

Un grupo de sillas jugaba a las películas por señas sin que sus brazos llegasen a izarse sobre la estilizada mesita. El perchero - vestido de semáforo verde - contemplaba en la distancia la jugada con sobria elegancia. A su lado, un paragüero con una libreta dorada llevaba el tanteo. Sobre una mesa dos periódicos reían y se intercambiaban las noticias rancias de la mañana.

Desde el fondo llegaron atenuados los sonidos de una hora incierta marcados en la campana de una taza de café con cucharilla de plata. A la tarde se le cerraban los ojos. Llegando de las neveras y en una fría avalancha, la noche se fue apoderando de la calle a golpes de segunderos. 

La luz artificial rompió el juego de sombras y los ceniceros se llenaron de estrellas apresadas en las ascendentes volutas de humo que se diluían en modo de ofrenda al recuerdo y de sensaciones.

A aquest text se li escau aquest "Chocolate Jesus" del camaleònic i genial Tom Waits que tantes bones estones em regala. 

Un camp verd que convida a la calma renovada i constant, el cel amb el seu silenci, conreu i arbres plens de vida, una masia on imaginar històries del passat que encara es mantenen a prop dels ulls que la guaiten des de la llunyania. I el cel, ara blau i ple de núvols, apassiona el moment en què tries mirar sense dir res. I al fons, en la distancia però xiuxiuejant, el mar que recorda altres èpoques en que era més a prop però menys de casa. 

S’obre la porta, s’inunda la cambra de llum i davant, tot el paisatge. Noves passes, rutes per descobrir, parets que s’agombolen per pietat cap al nou hoste. Els objectes cercaran sols els seus racons i el cor assumirà el canvi bategant noves danses, més suaus, que clamaran més dies nous.

Fa un parell de dies, divendres, us parlava de la presentació del poemari d’Enrique Villagrasa al qual vaig assistir. I us deia que el colofó final de l’acte va tenir com a protagonista una nena jove que va interpretar, majestuosament, dues peces amb el seu violí. D’ella només en sabia el nom, Inés. I ara, a l’obrir el correu, he vist un missatge que m’ha enviat un anònim i que conté tota la història musical d’aquesta jovencella. 

I com crec que es mereix que la conegueu, la comparteixo tot seguit amb vosaltres i afegeixo un vídeo on l’escoltareu tocar. I us quedareu perplexes perquè tocar així amb només 12 anys és un regal del cel i un do que poques persones tenen al seu abast. Moltes gràcies a qui hagi enviat la informació que ara publico. Aquesta és la Inés. 

Inés Issel Burzyñska nació en Tarragona en 2001. Con cuatro años empezó a estudiar violín con su madre Iwona Burzyñska, lenguaje musical en la Escuela de Música Nou Art de Tarragona y piano con la profesora Natalia Oterino. Inició clases de ballet en la Escuela Artis de Tarragona y posteriormente obtuvo el Grado II en la Royal Academy of Dance de Londres, en Inglaterra. En 2007 participó en el Concurso Infantil de Piano de Torroella de Montgrí, en Barcelona. En 2008 comenzó a estudiar violín con la profesora Eva Graubin en Barcelona. Ha participado en clases magistrales con Bartosz Bryla, Evgueni Grach, Eva Graubin y Oleg Kryssa.

Desde el curso 2012-2013 es alumna de la Escuela Superior de Música Reina Sofía, en la Cátedra de Violín Telefónica con el Profesor Titular Zakhar Bron. Disfruta de Beca de Matrícula AIE y Fundación Albéniz.

En 2008, ganó el Primer Premio en el Concurso Instrumental Sant Anastasi de Lérida, en la categoría de iniciación al violín, galardón que volvió a conseguir en 2012 en la categoría juvenil. Asimismo, en 2009, recibió el Primer Premio en el Concurso Corda de Barcelona, en la categoría "D" (Infantil), y en 2010 en el Concurso de Interpretación Musical Arjau de Barcelona. En 2011 ganó el Tercer Premio en el Concurso Internacional Kocian en Ústí nad Orlicí, en la República Checa, donde fue la única participante procedente de España.

En 2006 realizó su primer concierto para Juventudes Musicales de España, en Reus, acompañada al piano por su padre, Piotr Issel. En 2012 dio un concierto solidario para la Fundación Internacional de Solidaridad Compañía de María en beneficios del Hospital de Monvu en la República del Congo, y realizó su primer recital junto con su madre (violín) y el pianista Cecilio Tieles en el Auditorio Santa Lucía de Tarragona.

Acabo de rellegir aquest llibre, Memorias de un amante sarnoso, del gran Groucho Marx. L’enginy d’aquest personatge, actor i humorista, no té límits quan escriu i explica algunes de les seves anècdotes. De totes les que hi ha en aquest llibre no sabria quina escollir com a millor. Comparteixo aquesta que llegireu tot seguit perquè és l’última que he marcat mentre llegia.  

“Hace algunos años, un espectáculo hacia su debut en Boston. No diré el nombre de la estrella femenina. Sin embargo, en un musical donde hasta las figurantas destacaban por su belleza, aquella muchacha sobresalía como una de las grandes y embelesadoras figuras del teatro. No tenía demasiado talento, pero cantaba bastante bien y bailaba apropiadamente con la misma gracia con que lo hacían el resto de coristas, lo cual no es mucho decir.

Por desgracia, no la conocí demasiado bien. Con todo, si la hubiera conocido, no me habría hecho ningún bien, ya que a ella le gustaba beber y a mí no. Además era mantenida por el propietario de unas plantaciones brasileñas. No era una alcohólica, pero le gustaba echar tres o cuatro tragos antes de la representación y durante ella.

En el primer acto, el telón se levantaba sobre una escena campestre. El escenario estaba cubierto de rosas y nuestra muchacha estaba sentada en un columpio. Mientras aquella pieza de seductora feminidad se columpiaba, entonaba una canción tan estúpida, que estoy convencido que la había escrito ella misma…

“Empújame hacia arriba, empújame muy fuerte, empújame a la cima, del árbol que hay enfrente”.

A nadie le importaba lo que cantaba, ni siquiera la escuchaban. No hacían más que mirarla. Apenas había un marido en el público que no estuviera hipnotizado, y una esposa que mirara con indignación a su marido. Durante las dos semanas precedentes en Filadelfia, había cantado su verso y estribillo, obteniendo unos aplausos convencionales. Sin embargo la noche del estreno en Boston, un extraño flujo mágico pareció llenar el teatro y los aplausos fueron ensordecedores.

El telón tuvo que alzarse una y otra vez. Cantando la canción ocho veces más, la chica columpio sus bonitas piernas por encima del público. El resto de la compañía estaba perpleja. ¿Que había añadido la chica a aquella canción insignificante para provocar ese entusiasmo?. En realidad no había añadido nada. Se había limitado a sustraer algo. En aquella noche memorable había echado unos cuantos tragos mas de los acostumbrados y, ofuscada por el alcohol, se había olvidado de ponerse las bragas.”

Si ja era un sentimental nat, imagineu-vos ara. Seré molt sincer i directe. Les hòsties que m’ha donat aquesta vida els darrers anys no són normals. Ho serien ben repartides però no pas en un sol individu. I no explicaré pas els meus drames però sí les meves emocions camuflades.

Com a conclusió, us puc dir amb la boca ben oberta, que trobo molt a faltar al meu germà Carles. Molt, molt, però molt. I silencio el dolor quan vaig, cada diumenge a casa dels pares a dinar, però el mantinc quan surto del dinar. No es mereixen el meu paper real trisot i del tot inconfromista. I consti que als meus pares me’ls estimo més que a la meva vida. Se’m fa complicat, a mi que tinc mala memòria per moltes coses, recordar el pis on viuen ells fa anys, els meus pares, amb sis persones. Els avis ja no hi són, el Carles tampoc. Ara, en som tres.

Surto sovint amb els amics, a dinar o a sopar, perquè m’omplen molt i me’ls estimo a tots. Però en la soledat de casa meva canvia el paisatge. Enyoro al Carles, vull que estigui amb mi i m’esbronqui com només ell ho sabia fer, i que al mateix moment m’aconselli. Això va ser així durant molt anys. 

I al final dels seus dies – aquí faig una concessió mai dita fins ara – varem canviar els papers, el rol, el costat de la trinxera. Ell sabia que es moria i m’ho va comunicar. I ho va fer amb una elegància magnànima, dient-me,  un dia a soles ( i em consta que li va  dir el mateix a la nostra mare): Que Déu faci amb mi el que vulgui, però que ho faci ja.

Els qui em coneixeu més a fons sabeu que el Carles, d’ençà que va patir la seva malaltia i fins que ens va deixar, va patir tres anys. I van ser tres anys de regal per a tots els qui l’estimàvem i l’estimem encara. Van ser èpoques que no desitjo a ningú i menys a uns pares que han d’acabar enterrant a un fill. Ells, els pares, van envellir molts segles de cop i van deixar de ser-hi. De fet, i ho tinc clar, mai més hi seran o, com a mínim, com jo havia pensat que hi serien en la meva maduresa. 

Però sé, que cada cop que el cos em demana plorar (i cada dia m’ho demana varies vegades) és tot pensant en una persona a qui trobo tant a faltar. Tant, tant, tant... que s'ho mereix. A voltes el dolor constant obliga a repensar-te, reinventar-te. I a viure de nou quan no hi ha ganes de res.

Avui, aprofitant que em canvio de casa, he comprat un moble fet a mida que té un únic objectiu: deixar-hi reposar la gorra que duia el Carles els darrers temps. El moble el vaig encarregar a mida a uns bons amics i els vaig demanar tan sols això i us ben asseguro que serà, a la meva nova casa, un emblema perquè els amics, quan hi vinguin, em preguntin de qui és la gorra i jo els pugui explicar com era de “gran” el meu germà Carles. I l'emblema no és pas al moble, és la gorra, la seva gorra.

CARLES, t'estimo molt!!! T'estimo tan que no en tinc prou amb aquesta vida per dir-ho.

De regal... un cop més i que sigui així sempre... aquest tema de Lluis Llach. I una foto, la que acompanya aquest escrit, de la IAIA LAURA, que ens va deixarm aviat farà, vuit mesos. El núvol blanc del Llach és per ells dos i pel meu avi Lluis. A tots, des del vostre núvol blanc, petons, molts petons...

No es ningún evangelio, o quizás se convierte en ello teniendo en cuenta que al poeta lo hace humano, popular y visiblemente cercano el propio lector que es aquel ser que genera la voluntad de crecimiento y continuidad de quien pare las asilvestradas silabas y rimas compartidas en formato de papel. 

Lectura del mundo es la última gestación socioemocional del poeta Enrique Villagrasa, nacido en tierra de secano (Teruel) y reinventado a base de palabras y emociones en la siempre adorada, y bañada por el mar, Tarragona. El nuevo poemario de Enrique no nace en estas dos ciudades. Se crea en Zaragoza, cuando el autor apoyó un acto del gran poeta y escritor Jaime Siles, y se imprime en Sevilla tras el interés de un editor andaluz por publicar buena poesía. Andaba buscándola y la encontró.  Lo ha contado hoy Villagrasa en su presentación, hace unas horas, mientras citaba las redes sociales como elemento de comunicación útiles. ¡Y cuánta razón tienes Enrique!

En la presentación, realizada en la sala de actos del Puerto de Tarragona, estaban hoy todas sus generaciones. Su madre, su esposa y su hijo. Y amigos varios. Entre ellos, y me ha sorprendido gratamente, mucha gente joven y adolescente. Como ejemplo, una jovencísima niña violoncelista, se llama Inés,  que ha interpretado dos piezas clásicas nada sencillas y muy bien ejecutadas.

Mientras hablaban los protagonistas de la presentación, he ojeado el libro y me he detenido ante una de las poesías de esta obra que se ha traducido al chino, rumano y otros idiomas más que no recuerdo pero que, sumados a las otras traducciones de la poesía de Enrique, internacionalizan aún más su obra.

Me ha cautivado un poema en especial. Se lo he comentado a Enrique mientras me firmaba su libro, y me ha respondido: Este poema es el que más le gusta a Jaime Siles. 

Comparto solo las primeras palabras del poema animándoos a que compréis la obra entera. Cuesta nueve euros para el bolsillo y no tiene precio para el alma. 

Allí deja de ser allí cuando es aquí. Explicar el poema no se puede: es volver a escribir. Es el lector quien reescribe, da fe y el poema es. 

Acabo explicando, lectores y lectoras de este blog, que con Enrique nos conocemos hace muchos años porqué compartimos la profesión del periodismo. Y siempre ha habido respeto mutuo, amistad y mucha cercanía. En caso contrario, ¿de qué este escrito? Enhorabuena Enrique. Y sí, este no es tu último libro de poesía.

He decidit encetar una nova secció al blog que anomeno “Converses amb Conrad” i que ja té un precedent publicat fa pocs dies. Es tracta de combinar els paisatges sempre suggestius que em provoquen els sons creats pel músic, compositor i multi-intrumentista Conrad Setó, per compartir les paraules que em regalen les seves creacions que acompanyen i complementen l’escrit. 

Avui, segona entrega, toca una peça anomenada Arabesque, que és també el nom d’un dels millors discos de la Jane Birkin, i que, escoltada, m’ha generat interiorment el següent:

Fragmento les emocions per la supervivència, esquerdo els núvols amb els ulls clucs per evitar incendis del cel. I tot just inicio el pas que em relleva de la por de transitar sense etapa. Cuso els peus davant l’espill per trobar els moments abandonats. Recordo aquell amor mentre el trec de la cartera i el vesteixo ditejant-lo en la distància. 

Recorro hotels, teatres i ponts, aquells indrets on els somnis es tatuen i on l’absència sembra carícies i miratges tan reals com l’amor que s’amaga a la cartera. Tinc el cos ple de costures i no em puc ordenar els cabells. Surto fora dels carrers, em xopo d’aigua, em remullo les ferides que es renoven al present. I retoco les parpelles per mirar de nou al cel. 

La tempesta du la calma i la calma em fa valent. I palpo les cantonades i els racons d’aquesta gent quan de nou trepitjo terra i apareixen amb el vent. 

   

En un monestir llunyà, habitat per monjos budistes, he fet girar el molinet de les oracions, el Mani Korlo. I ha circulat l’energia dels seus mantres beneficiant la meva ànima. No he arribat al Nirvana però he entès que l’entrenament espiritual al qual em sotmeto sovint és un punt de partida per la calma. 

En aquest monestir, on el Tantra inunda l’atmosfera interior, el molinet m’ha guiat en la meva vesant més espiritual. Som energia i el producte dels nostres actes passats i els gestos del futur, depenem d’allò que fem per evitar que allò que ens passa pel costat desvií el seu camí i ens impacti a l’ànima. 

Om mani padme hum : meditació, paciència, disciplina, saviesa, generositat i diligencia.

Tot té un principi, un paisatge inicial, una mirada primera que es pot variar. Amb imaginació i visió delicada, un espai buit es pot veure guarnit per arribar a saber si és aquell que et pertoca i et donarà la calma que necessites. Si els ingredients són l’absència de veïnat, la llunyania de les cases més properes, un finestral amb vistes al camp, un immoble antic però renovat i la sensació que aquelles parets buides es poden reconvertir en una llar pròpia i personal, ja hi ha tres quartes parts de la feina feta. 

Fer-hi cabre elements i objectes de manera adequada perquè tots ells s’hi sentin còmodes, aportar a cada petit racó allò que li és adient, notar que cada peça que es mou quadra en el marc pensat quan el propi marc era un simple buit, fa palès que no has errat en el triatge i que, com deia al començar, tot té un principi i un paisatge inicial que fem a mida si hi posem ganes. 

Avui és dia 10. Queden només tres setmanes, potser menys, per comprovar l’encert o... el gran  encert.  

Foto: l'escala temporal, la finestra que roba llum i una porta fugitiva que té por davant del dubte del seu ús. 

Inicio el segon repte de l’any, el segon llibre dels tres que vaig comentar-vos que escriuria, coordinaria, editaria i/o publicaria aquest 2014. Enllestit el primer, que es presentarà el proper 22 d’abril a les 19.30 hores a la ciutat de Tarragona (ja us diré el lloc i de quin llibre es tracta), tinc sobre la taula tots els documents que permetran donar forma al segon. 

I aquest si és un veritable repte si tinc en compte el motiu, la protagonista, els actors secundaris i el guió que serà la clau de l’obra quan estigui enllestida. No serà tasca fàcil, i menys en aquests moments particulars, però sé que la feina sortirà endavant. Potser el major esforç que em suposarà tirar-ho endavant, m’esperonarà per plasmar en format de llibre l’essència inicial i els meus pronòstics. 

No us amagaré que el punt de partida del llibre ve envoltat de molt dolor fruit d’una absència. Però al mateix temps us confessaré que, ara mateix, tirar endavant un projecte com el que comento em pot ajudar molt si ho porto bé. Si res falla, a finals d’aquest mes tindré enllestides les primeres pàgines i el mes de maig serà clau per finalitzar-ho del tot. Al juny la presentació aquí, a Tarragona, i a Madrid. 

I assolida la feina esmentada, em posaré a treballar amb el meu nou llibre personal, que es dirà “Invasión de campo”, que intueixo que serà el meu darrer llibre. Òbviament serà el darrer perquè serà l’últim que hauré escrit però vull dir que serà el darrer de tots. Que pressento que el cap, el cor i l’ànima ja em diuen prou en l’àmbit de les lletres. Fa poques hores la mare em preguntava si és cert que deixaré d’escriure. I li he dit que, molt em temo, que si. 

Altres funcions tindré en aquesta vida, vull pensar, que ja aniré descobrint quan arribi el moment. I si no arriba, ja farem el que toqui i vingui.

Una proclama a la vida des de la visió menys pessimista i més real, una cançó que ja hagués volgut signar personalment perquè la comparteixo al cent per cent. En un directe on el públic fa un cor celestial que acompanya al cantant, al Vasco Rossi, més enllà dels núvols. I que diu així:

Vivir. Ha pasado tanto tiempo. Vivir es un recuerdo sin tiempo. Vivir es un poco como perder el tiempo. Vivir y sonreír. 

Vivir! Así, como nunca lo has hecho, y luego pensar que mañana va a ser siempre mejor. Hoy no tengo tiempo. Hoy me quiero quedar fuera!.  

Vivir!  con la esperanza de sentirse mejor . Vivir! y nunca estar satisfecho.  Vivir! a medida que el viento esté siempre. Vivir! !...... Cómo reir! 

Vivir!  Incluso si estás muerto por dentro. Vivir! Debes estar siempre contento. Vivir! es como un mandamiento. Vivir ..... o sobrevivir .... Sin desanimarse nunca, y combatir y luchar contra todo, Contra !..... Hoy no tengo tiempo. Hoy me quiero quedar fuera! 

Vivir  y esperar estar mejor. Vivir y nunca estar satisfecho. Vivir y estar siempre en el viento. Vivir..... y sonreír, da igual. como nunca lo has hecho, y pensar que mañana va a ser Mejor !!!!!

Digueu-me agricultor quan el mot es desperti i cruixi la paraula. Permeteu-me cultivar el meu camí, posar-hi colors a les foscors que se’m preparen, endolcir les passes si encara sumen i no vaig enrere. 

Tanqueu els ulls en l’equilibri que m’imposo tot just quan neix el dia i respireu de nit, quan guardi el trapezi en el cove de la lluna.   

No em maldo sol ni m’esperono a caure al buit, no em malmeto sol a les contrades que diviso, ni endevino el joc que em neguiteja cada cop que cerco el blanc i quelcom el rebateja escopint la llum del meu paisatge.

Digueu-me pel meu nom quan la paraula s’hi escaigui i la sanefa del meu rostre m’interpreti. I en l’espai de relligar les lletres i la cara, de saber del tot segur que us sóc davant, deixeu-me un pam del cel que us vaig pintar una tarda. No ho faig de mala fe ni actuo amb covardia. És, tan sols, que no dormo de nit ni visc de dia. 

Avui us regalo una cançó del Biaggio Antonacci que es diu “Il cielo ha una porta sola”. Us la tradueixo i us demano que escolteu i mireu el vídeo que pertany a la pel·lícula italiana “Ex”. 

EL CIELO TIENE UNA SOLA PUERTA

Oye, ¿cómo va? ha dejado de hacer viento, considera que en mi es primavera hace media hora, el cielo tiene una sola puerta. Has dejado de hacer daño a tus frágiles pensamientos, has comenzado a hacer paz contigo misma tú, y no vives todo siempre en sombra…

Tú me gustas… tú me dices: no soy capaz de amarte cómo quieres.

Escribirte desde aquí, que es también tierra tuya, es como hacerte respirar aquello que respiro, el barco blanco de cada hora.

Tú me gustas… tú me dices: no mereces mi peor parte… no, ¡tú no!

Y no es por darte prisa, y no es por la distancia, todo vivo y vive sin ti. Yo te escribo para sentir, yo te escribo sin tiempo, podría también no recibir. Que lo que yo siento por ti… es fuerte, lo que yo siento por ti es siempre que 

Tú… me gustas… tú me dices: no soy capaz de amarte.  

Ahí ¿qué tiempo hace? tu estarás ya en el mar, tomate tu tiempo y no te sientas con culpas nunca, la voluntad decide aun. Tú me gustas… tú me dices.

El cielo tiene una sola puerta… ¡ábrela!...

Aquest mati, sortint del meu cau, he cridat: No escriuré cap línia més!

I les paraules que tinc reposant sobre la taula, esperant que les cridi per treballar al text, han saltat dels seus seients per protestar pel meu gest que han considerat del tot injust. Veient que no els responia, s’han ajuntat en secret durant hores i no m’han llençat ni un accent ni una coma. I m’han declarat la guerra.

Com a primera mesura, han pres possessió del pis esborrant les lletres de les marques dels mobles i altres objectes, s’han endut als meus llibres i als meus papers i, tots a una, s’han amotinat en un racó d’una prestatgeria. 

Han passat moltes hores. Les he escoltat parlar en veu baixa, han plorat i han rigut entre elles, han recordat llocs llunyans on les vaig fer viatjar, els objectes que van definir gràcies als meus dits, han parlat d’una dona, d’un petó i una mirada. I llavors he plorat jo. 

He intentat amistançar-me amb elles, els he apropat folis en blanc perquè en gaudissin en llibertat però elles m’han demanat ordre i concert perquè se sentien perdudes sense mi. Els he parlat sobre la meva vida, els meus temors i el meu cansament, sobre els meus dubtes i projectes que són a quilòmetres de distància. Els he dit que aviat tindrem nous espais, noves cambres i racons on ser feliços, un finestral que dóna al camp, una terrassa sola per nosaltres on podrem prendre el sol i veure el mar. 

I en veu ben alta, extasiat i ple de llàgrimes, de dolor a les mans, de ferides al cor i arrugues a l’ànima, he optat per recordar alguns dels meus escrits cercant, al final si fos possible, companyonia i la complicitat perduda. Algunes, les més agosarades, se m’han apropat per asseure’s a la meva falda. I lentament, amb timidesa, les altres les han seguit tot pujant-me pels braços i l’esquena, reposant-me a les parpelles tancades que clamaven per retrobar-me a mi mateix. 

Al final, per pressió lingüística i sil·làbica, he decidit no llençar la tovallola avui. I no serà ara quan deixaré d’escriure cap línia més. Però sé que s’apropa el moment en que no hi haurà volta enrere, l’instant de l’orfandat. Jo romandré orfe de mots i elles ja no seran lletres ni paraules. Foli en blanc, pau interior. El desig del no res, de la cambra buida plena de llum.