Archive for d’abril 2014
NOU PROJECTE PROFESSIONAL
Comunicava
ahir al meu Facebook, el principal mitjà de difusió de la meva activitat
actualment, que afronto des del passat dissabte una nova etapa, nou repte,
professional. He estat nomenat Delegat del Sindicat de Periodistes de Catalunya
a la demarcació de Tarragona (prefereixo la paraula delegat a la de president). La reunió d’afiliats celebrada a Tarragona així
ho va decidir i estic content dels suports rebuts per part dels companys de
professió.
Com ja he avançat
als mitjans de comunicació que em truquen aquests dies per preguntar-me quin
pla d’acció tinc previst, basaré aquest mandat en la col·lectivitat, comptant
amb tothom i abandonant personalismes que havien identificat al sindicat els
darrers anys. S’ha d’intentar fer una diagnosi real del sector, de cada tipus
de mitjà en concret i intentar pal·liar la delicada situació que viu el
periodisme ara mateix.
Com sempre, seré
dialogant amb els companys i estaré obert a idees i propostes, amb ganes de fer
equip i unir esforços per sumar. Properament hi haurà reunions amb els afiliats
a diferents ciutats com Tarragona, Reus, Valls, El Vendrell i Tortosa.
I gràcies als
mitjans que esmenten el nomenament. Destaco aquest que podeu llegir AQUÍ
CONVERSES AMB CONRAD (4): L’HERÈNCIA DE LA LLUM
La dolçor de la
flauta i la sensualitat del piano en aquesta peça del Conrad, anomenada “L’herència
de la llum”, em porten a escriure aquest text:
Onades de flors
llueixen el seu bosc, el regalen a uns ulls que clamen bellesa i criden vida. No
hi ha paraules noves quan jau tanta bellesa davant teu. I el ritme de les
fulles als seus arbres, que quan cauen fan d’ocell, conviden a abandonar-se a l’aire
i salpar cap al verd blau, ara cel o boscatge fràgil, que ens frega el cap i
besa amb sentiment.
Tanta rutina ens
fa de bandera que no veiem el nostre signe més vital: la pausa per contemplar,
el gest d’esguardar-nos ben endins de l’ànima, el silenci de la llum quan ens
xopa el ulls i refem l’horitzó, la calma pel fet d’existir sense que ningú ho
noti o pressenti.
29 d’abril 2014
POESIA VISUAL PER TEMES BANALS
Haureu de
disculpar el meu silenci d’aquests dies anteriors per motius de salut ja superats
i el nou silenci que potser vingui aquesta setmana. Inicio el canvi que no deixa de ser,
com indica la poesia visual que he preparat per a vosaltres, una mudança de
casa, un canvi de llar sempre a millor. Amb el trasllat hi ha també la migració
de la línia telefònica i el corresponent ADSL de manera que puc estar
incomunicat del món unes hores i alguns dies.
A hores d’ara,
amb una part de la mudança feta, estic molt content de com s’està configurant
la nova casa. Ho dic perquè és ella mateixa qui em proposa on col·locar cada
moble i objecte, cada llibre i cada cd. Si no li agrada on ho poso inicialment,
em provoca una afectació visual que m’obliga a canviar-ho de lloc. Les cases,
si aprenem a entendre-les i les rebem com ens reben elles a nosaltres, ja les
fan aquestes coses.
De moment la
nostra aventura, entre un servidor i la nova casa, funciona bé. Espero un bon
matrimoni per molts anys.
SIN TU ESPACIO
Abres la puerta y noto que vuelves a mí, inevitablemente.
El ruido del pasador ya no rompe mi reposo: me tranquiliza,
me conforta, aparta la desgarrada pesadilla que tu ausencia me impone.
Cuando te oigo venir, arranco la mirada de este triste yeso
gris en el que araño mis desgracias. Es entonces cuando abres la pequeña puerta
y me alargas la desgastada bandeja de plástico: ese trozo de jardín chino que
dibujo con delicadeza en el techo cada madrugada y que, de tarde en tarde, me
acerca a ti.
Acabo de tenerte en mi último sueño.
Estabas aquí, tumbada, mientras tenues luces penetraban por
un inexistente tragaluz. Yacías acurrucada a mi lado y, por primera vez, era yo
quien te observaba.
Estabas unida a mí, respirando dulcemente; tu pelo derramado
sobre la almohada en finísimas cascadas doradas que se prolongaban en el cauce
desbocado de la sabana.
Alargué mi mano para acariciar la calidez adivinada en las
pálidas ondulaciones de tus mejillas. Aturdido por tu proximidad, puse mi cara
sobre tu mano e inventé mil posibilidades para gozar de ti sin que despertaras.
Como siempre, el ruido del pasador me desvela. Te veo
entrar, apenas haciendo ruido, para dejar mi comida
y volverte sin mirar.
Mi tiempo se consume en ti, ¿acaso no lo ves? Dejo mis
pensamientos flotar en la oscuridad para formar tu imagen en esa pared de allá,
a mi alcance.
Quizá crees que mi soledad tiene pensamientos dirigidos a
otros: a mis padres, a mis compañeros, a mis amigos. O quizá supones mi mente
llena de imágenes cotidianas: mis tardes de lectura, mis paseos con el perro, mi
sillón de lectura frente a la chimenea ¿por qué no?,…
¡Y nunca creerías que sea en ti en quien pienso!
………
No he oído el pasador. Quizá esta vez no quieras
despertarme.
Percibo la leve corriente de aire y supongo tu falda
arremolinándose en torno a tus piernas… e imagino unos suaves dedos posándose
en mi pecho…
No es el pasador el que chasquea. Sé que estás amartillando
el arma, y por fin comprendo que otros no han pagado y que yo lo haré por ellos.
Intentas adivinar cuál será mi último pensamiento: mi hermano, mis amigos, quizá
mi perro…
Y, sin embargo, es en ti en quien pienso.
INICI I FINAL DEL VIATGE TOT PERDENT LA MEMÒRIA
Els dos textos que comparteixo avui es podrien unir en un de sol que es diria "Triangle de les Bermudes" perquè el primer proposa un viatge quimèric i el segon planteja un escenari utòpic. Però entre els dos hi ha un espai d'absència, una pausa en la memòria que no sé on ha anat a parar. I d'aquí el títol que us deia tot i que no caldrà utilitzar-lo perquè els dos textos caminen sols, sense companyia i amb horitzons diferents.
TRIANGLE
Ets la lluna
nova que creix i minva en aquest mirall tant clar del temps.
Empenyores els
estels perquè no facin nosa a aquest viatge.
VIATGE LLARG
L'estiu
descalç, et portarà fins els indrets on s'aturen els avions, on els vaixells
perden la consciencia del mar.
Transcorreran
els dies sense cap pressa i els cossos retornaran a la saviesa.
D'imprevist,
amb a penes una doble sensació, hi serà de nou la felicitat.
La mar
infinita, el sol immediat.
GRÀCIES PEL VOSTRE GRA DE SORRA
Més enllà de les
llistes dels llibres més venuts per la Diada, escric aquestes línies per donar
les gràcies a totes les persones que aquest dimecres s’han decidit a comprar el
llibre de la Victòria Forns que presentàvem aquest passat dimarts. Sobretot atès que es tracta d’un projecte del
tot solidari perquè els deu euros que es fan pagar pel llibre van tots,
integrament, al menjador social de Bonavista.
Aquest espai,
inaugurat ara farà sis mesos, ha passat de servir dinar a 40 persones
diàriament, que era la previsió inicial, a servir-ne per 130. I això,
òbviament, suposa una gran inversió de diners per comprar el menjar i mantenir
les instal·lacions. Sort del voluntariat, que enriqueix la labor de la gent que
impulsa el menjador amb l’amiga Raquel al capdavant, per tirar endavant el dia
a dia que et permet veure les situacions, sempre delicades, que pateixen moltes
famílies de la nostra pròpia ciutat.
I sort, també s’ha
de dir, a les moltes aportacions anònimes que duen menjar al menjador, que fan
campanyes per recaptar diners, que busquen recursos com sigui i on sigui. I al
Banc d’Aliments de Reus i a la Unió Europea, a alguns comerciants del Mercat
Central que duen menjar, a restaurants cuinen un dia al mes per la gent del
menjador, a tantes altres persones.
La iniciativa de
comprar el llibre que us deia, més enllà que sigui un llibre d’una política tot
i estar enfocat des de la seva vesant més humana, és una molt bona proposta per
recollir diners i la gent que el compra demostra la seva solidaritat. El nivell
de vendes, un dia després de posar-lo a la venda, és molt alt. I esperem que es
mantingui. Com a persona que ha aportat el seu gra de sorra al projecte
literari, i com a editor de l’obra, moltes gràcies!
La imatge és de la Rambla Nova de Tarragona, aquest migdia.
PARLANT DE TARRAGONA, MILLOR IMPOSSIBLE
Més de 200
persones han omplert el Saló Noble de la Casa Canals, i el pati exterior on s’han
hagut d’instal·lar pantalles per al públic que no hi cabia, per presenciar la
presentació del llibre “Victòria Forns. Parlem de Tarragona”. Ha estat un acte
ple de complicitats que he tingut el plaer de presentar com a coordinador i
editor del llibre, acompanyat per l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa,
i de la pròpia protagonista, la Victòria. Compartir taula amb elles (per cert,
he triat una camisa rosa per l’ocasió) ha estat un plaer.
Crec que els
polítics tenen la necessitat de parlar cara a cara amb els ciutadans d’a peu,
amb els representants de col·lectius, associacions i entitats. I aquí s’ha aconseguit
sense problemes i així s’ha transmès als assistents. Ho diuen també els mitjans
de comunicació com el Tarragona21 en la seva crònica de l’acte on, per cert, no
m’han tret massa afavorit (què hi farem!). Ho podeu llegir AQUÍ
Les imatges que comparteixo en aquest escrit (de l'Alba Gómez Forns i del TGN21) parlen per si soles. El llibre ha
aixecat molt interès, hem comptat amb la presència de representants de molts
partits polítics i d’una nodridíssima representació de la societat civil de la
ciutat de Tarragona. Veure el saló ple de càmeres de diferents televisions, de fotògrafs
de diferents mitjans i de tota la gent
que ens ha vingut a acompanyar, fa realment goig.
El llibre es pot
comprar a les llibreries de Tarragona i si passeu avui, Sant Jordi, per l’estand
de CiU a la Rambla Nova, la Victòria us signarà l’exemplar que compreu. Tots
els guanys van destinats al menjador social de Bonavista, equipament social amb
el que col·laboro d’ençà que va obrir portes ara fa sis mesos. És un bon regal i
una bona ocasió per conèixer més a fons la ciutat de Tarragona que tant m’estimo
i ens estimem molts.
23 d’abril 2014
ARA TOCA PRESENTAR-LO
Feta la feina
principal, que en aquest cas ha estat de coordinació, avui toca presentar el
primer dels tres llibres que vaig anunciar per enguany. Es tracta del llibre “Victòria
Forns. Parlem de Tarragona”, una obra molt coral on divuit ciutadans i
ciutadanes de Tarragona, de diferents àmbits, han mantingut una conversa amena
i distesa amb la Victòria Forns, per qui treballo fa quasi un any.
Portaveu del CiU a l’Ajuntament de Tarragona i
Diputada al Parlament, la Victòria ha fet allò que sempre reclama el poble, que
els polítics estiguin en contacte amb els ciutadans i coneguin el seu parer de
primera mà. A ella no li costa gens dialogar, escoltar i aportar propostes de
manera que ha estat fàcil tirar endavant aquesta obra que presentarem aquest
vespre, 19.30 hores, a la Casa Canals. Cal destacar que el llibre es ven a 10
euros i que tots els diners van destinats integrament al menjador social de
Bonavista.
Ens hi
acompanyarà la Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i autora del
pròleg del llibre de la Victòria, i una més que àmplia representació de tot el
teixit social, cívic, empresarial i polític de la ciutat. I els 18 escollits i
escollides que es van asseure amb la Victòria per mantenir les converses. Hi ha
des del rector de la URV a la peixatera a qui compra al Mercat Central ella,
passant per un pagès molt divertit, un tècnic de cultura, un aparellador o la
directora general de les empreses químiques. La foto que acompanya l’escrit és
la portada del llibre i aquí sota us afegeixo l’entrevista que li feien aquest
cap de setmana al Diari de Tarragona.
Si voleu venir,
ja ho sabeu. Aquest vespre, 19.30 hores, a la Casa Canals de Tarragona.
L’ART DE PERDRE
Com diu la poeta Elisabeth
Bishop, l’art de perdre es domina fàcilment i hi ha tantes coses decidides a
perdre’s que la seva pèrdua no és cap desastre.
De fet, tots
perdem un dia cada dia. Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt
properes, objectes quotidians, el cap per amor, les llàgrimes per soledat. I
perdem aromes de cases que deixem enrere, olors de pells amades que reposaven a
les parets de la cambra, carrers que ja no trepitgem, les gotes de pluja que
toquen als altres.
Perdem ciutats, persones
i els seus paisatges. La pell en cada gest i l’aire que s’escapa a un pam del
nostre nas, i els noms de totes les persones que no hem conegut i en haguessin
estat properes, el tacte de les seves mans i la dolçor dels seus rostres. Tots
perdem alguna cosa en l’art de viure. I no és, en cap moment, una pèrdua real
ni cap desastre.
Avui la cançó que
acompanya el text irradia alegria i positivitat. La canta Ana Moura i es diu “Desfado”.
Diu, un fragment de la lletra: El destí vol que no cregui en el destí, el meu
fado es no tenir fado. Ai quina tristesa, en la meva alegria i quina alegria
aquesta gran tristesa... i com trobo a faltar trobar a faltar...
21 d’abril 2014
LES TRES GRÀCIES: EL CARLES I LA MARE
A Reus la Setmana
Santa es viu molt intensament i hi ha certs actes que són obligats i tenen una
significació molt especial. Un d’ells es diu “Les tres Gràcies” i té el seu
punt àlgid quan el Sant Crist de la Sang arriba a la seva església, després d’una solemne processó, i entra de cara al públic mirant cap a la porta del temple.
En aquell moment, abans que entri, es produeix un tens silenci i la imatge es
gira cap als altres tres costats que no veu. I fetes les tres gràcies, els tres
girs, la gent crida “Visca Cristo Rei”.
El meu germà
Carles, devot/creient/amant/apassionat... i Cavaller del Sant Sepulcre, era peça clau en aquesta cerimònia i segueix
estant-hi viu gràcies a la meva mare que, amb tot el meu respecte i la màxima admiració
i amor que cap al Carles, va cada any a “Les tres Gràcies” i prega per ell.
Ma mare, com
alguns ja sabeu, té un blog sota el nom de “Magnòlia”. Allí escriu, es relaxa,
es buida, es renova, fa memòria i segueix respirant. Déu!, si jo la pogués reconfortar d’alguna manera!
Us
demano/aconsello/recomano que llegiu aquest article que li dedica ella al meu
germà tot just ara. CLIC AQUÍ
FAMOSOS I MORTS
Arribar als
famosos costa. Ara que ha mort García Márquez hi ha un clar exemple de personal
que diu haver-lo conegut o haver-lo contactat. El mateix personal que
creient-se, les seves mentides, es creu capacitat, ara que el mort ja està
fred, a haver tingut abans el privilegi de fer de mitjancer per altres persones
que volien conèixer al difunt.
Els periodistes
ho tenim més fàcil tot i que, amb tot,
costa arribar al moment de mantenir una conversa, i sempre és mínima,
amb certes persones que passen a formar part de la història mundial. Pel fet d’haver
conegut a una persona famosa en una recepció, en una entrega de premis o en un
concert, i haver-hi creuat una mirada i quatre paraules (o sense parlar-hi
dient jo vaig estar allí quan ell també hi era), no es pot dir que un era amic
del famós que sigui.
Bé. Si que es
pot. Però aquests que ho fan són els “yoyoistes” que fan del seu món bàsic la
seva vida diària. I s’alimenten d’ombres de les ombres de les engrunes. Mal
personal.
Jo mateix podria
dir que vaig conèixer a Garcia Márquez perquè fa uns anys, va estar de convidat
a la festa del “botillo” de Luís del Olmo. I no és el cas. Jo mateix podria dir
que vaig conèixer a Garcia Lorca perquè el 1998, quan el centenari del seu
naixement, vaig tenir la gosadia d’entrevistar a la seva germana. Jo mateix
podria dir que sóc íntim d’Adriano Celentano quan, per sort, vaig coincidir un
dia en que Franco Battiato va quedar amb ell i, junts, varem fer tres vermutets
per acabant dient-nos, entre tots i a la
vegada (fruit del vermut), que ens estimàvem. I així, vint casos més. I jo,de
nou jo, podria recordar que he entrevistat a Mike Oldfield, Jean Michel Jarre,
a Pink Floyd i he pres canyes amb Yan Tiersen...
Quina mania hi ha
per part d’alguns, en dir que són amics
dels famosos quan no ho són? Perquè han de magnificar als morts quan tothom
parla d’ells i alguns ens volen dir que ells senten més pena que la resta de mortals?
Perquè tots els morts segueixen sent bons?
Arribar als
famosos costa però no deixen de ser persones com nosaltres que han pogut
aprofitar millor el seu talent i les seves virtuts. Si us plau, no fem
demagògia amb els morts. Narcisistes, yoyoistes, egocèntrics i egoistes...
deixeu els vostres discursets. Us fareu un favor..
CONVERSES AMB CONRAD (3): ESSERS DE LLUM
He triat aquesta peça del Conrad que pertany al cd “L’Ebre: somni, música,
memòria” per mantenir les converses
entre la seva música i els meus textos nascuts mentre l’escolto. I avui,
aprofitant que el fragment del Conrad és del 1995, he cercat un text meu del
1997 que m’ha vingut a buscar per generar la sinergia que convenia. Sota el
text, el vídeo i la música. Gaudiu.
CONSIDERANT-TE AIGUA
Per la finestra que tinc a un pam, per fora el terrat, passa l’aigua com un
llarg somriure.
De totes les musiques del món, aquesta es la que estimo més. Si quan corre
l’aigua estic escoltant Mozart, deixo d’escoltar-lo
per escoltar les notes de l’aigua. . . És el que estic fent ara: la seva veu
clara entra per la finestra i omple les habitacions de la casa i les meves
cambres interiors.
Aturo l’escriptura per evitar que el teclejar del meu ordinador profani aquesta simfonia sacra. . . La música més meravellosa del món!
19 d’abril 2014
TASTAVINS
La sala és a punt
per la cata de vins avui i aquí, al sud de França, on la cultura pels caldos de la
terra és un fet. Deu convidats i l'amfitrió. Tres negres, tres blancs i dos caves esperen impacients a ser
assaborits amb el paladar, el tacte a la gola, l’olfacte de nas, la vista del
color i els sons del paisatge que recrees quan arriba el moment en què el fruit
de la terra inunda el teu interior.
És un exercici
senzill a base de proves, com tot en aquesta vida, i al final endevines quin és
el teu vi predilecte, què et proporciona personalment, allò que et demana i les
emocions que li regales tu.
Un negre, un
blanc, un cava... i torna a començar la roda. No hi ha confusió ni desengany,
es passa del plaer a l’èxtasi si saps diferenciar. I en tries un. El teu vi del
dia perquè demà, o en pocs dies, l’exhibició tornarà a iniciar-se i amb ella,
amb plaer, de nou tots els sentits en el seu punt àlgid.
Tornes a casa i
deixes enrere la terra del cultiu però, sense dir-ho a ningú, te’n endus un
tros dins l’ànima.
MIGDIA
El coixí de la tarda s’aplana i
encarcara a sobre dels carrers graellats, estrets i curts del port. Ells pisos alts, humits i foscos rebutgen
el sol vermell i groc a franges. Retenen
Les olors dolces de pixum de gat i claveguera. Gats pillastrets provoquen un
cadell amb morral i la mà d’un nen agafa un gatet ferit que no ho desitja. La roba plora i penja des dels
balcons amb barana on un canari canta engabiat i les dones fan feina i no són
vistes.
Foto: carrer de Roma
NO ET RENDEIXIS
Aquest text, que m’ha costat molt treball
acabar, el tenia pendent des de fa uns dies, arran d’un missatge molt especial
que vaig rebre. I avui, més que mai, el vídeo que acompanya l’escrit té una
significació molt important. És una cançó que canten Kate Bush i Peter Gabriel,
un tema que fa anys que m’apassiona i que comparteixo en la versió subtitulada
en castellà. El text es diu com la cançó. La imatge que acompanya el text també
ha estat triada amb delicadesa.
NO ET RENDEIXIS (DON’T GIVE UP)
Ara que es manté encara la teva dolçor en els meus
llavis, que mantinc les mans plenes de màgia i la cambra sembrada de quadres de
l’última nit serena i transparent , em permets cuidar la lluna i dur-la als
teus ulls si és creixent?
Em permets pintar els carrers d’aquell indret
perdut al cel que batega amb les abraçades del nostre foc?
Duc el sol ple de teulades i un rastre de
cendres que cobreixen les espines i fan volar els perfums. Mantinc el llit ple
d’ocells i faig un niu a terra per als arbres, bufo plugims de silenci i ressono
en la paciència.
I sento cantar les teves ones mentre aprenc
les geografies salades del teu cos, deixo entrar les primaveres de les teves
nits amb besades i un no res ben callat que reposa als teus cabells. Provoco al
vers i calmo les notes que et faran present.
Ara, tot just ara, em permets dur-te la lluna
i gaudir d’aquest moment?
NOSTALGIAS
Déjame que prenda los recuerdos que aprisionan el alma en el segundero de tu reloj, seré silencioso, sin tiempo, sin peso que haga retrasar su curso.
Entre la esfera y el cristal, aprisionados, casi pegados a tus pulsos, quedarán unidos todos los besos en uno, las lágrimas que no afloraron, las palabras sujetas en pensamientos, las pasiones sobre el hielo.
Tal vez, y solo tal vez, en algún segundo heriré imperceptiblemente tus pulsos para hacer mas llevaderos los silencios.
Y cuando tu tiempo pleno de sensaciones sea una explosión de cometas, seguiré siendo un instante prendido en el segundero de tu reloj.
SOCIALITZACIÓ SI O SI
Torno ara del
sopar que ens ha aplegat a empresaris i comerciants de la ciutat de Tarragona amb
un convidat d’excepció, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. Ha estat una molt
bona estona pel retrobament d’amics i envoltat de moltes cares conegudes. El Jordi
Jané (Vicepresident del Congreso de los Diputados) amb qui hi tinc una relació molt especial, regidors de CiU i del PSC a
l’ajuntament de Tarragona, l’Albert Ribot (president dels venedors del Mercat
Central), companys empresaris del sector
de la comunicació i altres persones que he conegut avui i amb qui, a partir d’ara,
podré establir sinergies, col·laboracions, contactes de treball interessants.
La meva vida
social és agitada tot i que em marco uns límits per no assistir cada dia a
actes. Amb un parell a la setmana estic content i en certa forma necessito
participar d’aquesta activitat pública. Avui, per exemple, he concretat la
realització d’un nou curs sobre xarxes socials que impartiré, d’aquí a un
parell de setmanes, per un important col·lectiu comercial de la ciutat. Mig
centenar d’alumnes a un bon preu per persona. Tot suma i tot fa xarxa.
Estem obligats
tots, vulguem o no, a socialitzar-nos si ens volem considerar persones normals
i arribar a grans puguen saludar coneguts pel carrer i tenint treball. Si, ja
sé que s’està millor a casa fent allò que ens ve més de gust. Però ser-hi,
entre els altres i ampliar l’agenda telefònica i de contactes, és essencial als
nostres dies. Ho diuen tots els bons sociòlegs, psicòlegs i antropòlegs. Per
alguna cosa serà.
Sopars com els d’avui
valen la pena. El món és tan petit o tan gran com nosaltres vulguem. Som els
qui hi posem els límits i les fronteres.
Les dues fotos
són del sopar d’aquesta nit.
LA TARDE Y LOS RECUERDOS
Segueixo mirant i recuperant textos antics,
dels escrits en aquells llibres que us comentava que mai he publicat. Aquest té
uns quinze anys. Es diu “La tarde y los recuerdos”.
La tarde se fue durmiendo sobre los muros, sobre los adoquines de la estrecha calleja, su última mirada descansó sobre un rincón lleno de preguntas. Parecía esperar que aquella mirada de sensaciones pasase por el alambique del tiempo y así poder beberse en silencio los recuerdos.
La tarde se fue durmiendo sobre los muros, sobre los adoquines de la estrecha calleja, su última mirada descansó sobre un rincón lleno de preguntas. Parecía esperar que aquella mirada de sensaciones pasase por el alambique del tiempo y así poder beberse en silencio los recuerdos.
Un grupo de sillas jugaba a las películas por señas sin que sus brazos llegasen a izarse sobre la estilizada mesita. El perchero - vestido de semáforo verde - contemplaba en la distancia la jugada con sobria elegancia. A su lado, un paragüero con una libreta dorada llevaba el tanteo. Sobre una mesa dos periódicos reían y se intercambiaban las noticias rancias de la mañana.
Desde el fondo llegaron atenuados los sonidos de una hora incierta marcados en la campana de una taza de café con cucharilla de plata. A la tarde se le cerraban los ojos. Llegando de las neveras y en una fría avalancha, la noche se fue apoderando de la calle a golpes de segunderos.
La luz artificial rompió el juego de sombras y los ceniceros se llenaron de estrellas apresadas en las ascendentes volutas de humo que se diluían en modo de ofrenda al recuerdo y de sensaciones.
A aquest text se li escau aquest "Chocolate Jesus" del camaleònic i genial Tom Waits que tantes bones estones em regala.
LA VISTA DEL PAISATGE
Un camp verd que
convida a la calma renovada i constant, el cel amb el seu silenci, conreu i
arbres plens de vida, una masia on imaginar històries del passat que encara es
mantenen a prop dels ulls que la guaiten des de la llunyania. I el cel, ara
blau i ple de núvols, apassiona el moment en què tries mirar sense dir res. I
al fons, en la distancia però xiuxiuejant, el mar que recorda altres èpoques en
que era més a prop però menys de casa.
S’obre la porta,
s’inunda la cambra de llum i davant, tot el paisatge. Noves passes, rutes per
descobrir, parets que s’agombolen per pietat cap al nou hoste. Els objectes
cercaran sols els seus racons i el cor assumirà el canvi bategant noves danses,
més suaus, que clamaran més dies nous.
Tag :
PERSONAL
LA JOVE VIOLINISTA
Fa un parell de dies,
divendres, us parlava de la presentació del poemari d’Enrique Villagrasa al
qual vaig assistir. I us deia que el colofó final de l’acte va tenir com a
protagonista una nena jove que va interpretar, majestuosament, dues peces amb
el seu violí. D’ella només en sabia el nom, Inés. I ara, a l’obrir el correu,
he vist un missatge que m’ha enviat un anònim i que conté tota la història
musical d’aquesta jovencella.
I com crec que es
mereix que la conegueu, la comparteixo tot seguit amb vosaltres i afegeixo un
vídeo on l’escoltareu tocar. I us quedareu perplexes perquè tocar així amb
només 12 anys és un regal del cel i un do que poques persones tenen al seu
abast. Moltes gràcies a qui hagi enviat la informació que ara publico. Aquesta és la Inés.
Inés Issel Burzyñska nació en Tarragona en 2001. Con cuatro
años empezó a estudiar violín con su madre Iwona Burzyñska, lenguaje musical en
la Escuela de Música Nou Art de Tarragona y piano con la profesora Natalia
Oterino. Inició clases de ballet en la Escuela Artis de Tarragona y
posteriormente obtuvo el Grado II en la Royal Academy of Dance de Londres, en
Inglaterra. En 2007 participó en el Concurso Infantil de Piano de Torroella de
Montgrí, en Barcelona. En 2008 comenzó a estudiar violín con la profesora Eva
Graubin en Barcelona. Ha participado en clases magistrales con Bartosz Bryla,
Evgueni Grach, Eva Graubin y Oleg Kryssa.
Desde el curso 2012-2013 es alumna de la Escuela Superior de Música Reina Sofía, en la Cátedra de Violín Telefónica con el Profesor Titular Zakhar Bron. Disfruta de Beca de Matrícula AIE y Fundación Albéniz.
En 2008, ganó el Primer Premio en el Concurso Instrumental Sant Anastasi de Lérida, en la categoría de iniciación al violín, galardón que volvió a conseguir en 2012 en la categoría juvenil. Asimismo, en 2009, recibió el Primer Premio en el Concurso Corda de Barcelona, en la categoría "D" (Infantil), y en 2010 en el Concurso de Interpretación Musical Arjau de Barcelona. En 2011 ganó el Tercer Premio en el Concurso Internacional Kocian en Ústí nad Orlicí, en la República Checa, donde fue la única participante procedente de España.
En 2006 realizó su primer concierto para Juventudes Musicales de España, en Reus, acompañada al piano por su padre, Piotr Issel. En 2012 dio un concierto solidario para la Fundación Internacional de Solidaridad Compañía de María en beneficios del Hospital de Monvu en la República del Congo, y realizó su primer recital junto con su madre (violín) y el pianista Cecilio Tieles en el Auditorio Santa Lucía de Tarragona.
Desde el curso 2012-2013 es alumna de la Escuela Superior de Música Reina Sofía, en la Cátedra de Violín Telefónica con el Profesor Titular Zakhar Bron. Disfruta de Beca de Matrícula AIE y Fundación Albéniz.
En 2008, ganó el Primer Premio en el Concurso Instrumental Sant Anastasi de Lérida, en la categoría de iniciación al violín, galardón que volvió a conseguir en 2012 en la categoría juvenil. Asimismo, en 2009, recibió el Primer Premio en el Concurso Corda de Barcelona, en la categoría "D" (Infantil), y en 2010 en el Concurso de Interpretación Musical Arjau de Barcelona. En 2011 ganó el Tercer Premio en el Concurso Internacional Kocian en Ústí nad Orlicí, en la República Checa, donde fue la única participante procedente de España.
En 2006 realizó su primer concierto para Juventudes Musicales de España, en Reus, acompañada al piano por su padre, Piotr Issel. En 2012 dio un concierto solidario para la Fundación Internacional de Solidaridad Compañía de María en beneficios del Hospital de Monvu en la República del Congo, y realizó su primer recital junto con su madre (violín) y el pianista Cecilio Tieles en el Auditorio Santa Lucía de Tarragona.
MEMORIAS DE UN AMANTE SARNOSO
Acabo
de rellegir aquest llibre, Memorias de un amante sarnoso, del gran Groucho
Marx. L’enginy d’aquest personatge, actor i humorista, no té límits quan escriu
i explica algunes de les seves anècdotes. De totes les que hi ha en aquest
llibre no sabria quina escollir com a millor. Comparteixo aquesta que llegireu
tot seguit perquè és l’última que he marcat mentre llegia.
“Hace algunos años, un
espectáculo hacia su debut en Boston. No diré el nombre de la estrella
femenina. Sin embargo, en un musical donde hasta las figurantas destacaban por
su belleza, aquella muchacha sobresalía como una de las grandes y embelesadoras
figuras del teatro. No tenía demasiado talento, pero cantaba bastante bien y
bailaba apropiadamente con la misma gracia con que lo hacían el resto de
coristas, lo cual no es mucho decir.
Por desgracia, no la conocí demasiado
bien. Con todo, si la hubiera conocido, no me habría hecho ningún bien, ya que
a ella le gustaba beber y a mí no. Además era mantenida por el propietario de
unas plantaciones brasileñas. No era una alcohólica, pero le gustaba echar tres
o cuatro tragos antes de la representación y durante ella.
En el primer acto, el telón se
levantaba sobre una escena campestre. El escenario estaba cubierto de rosas y
nuestra muchacha estaba sentada en un columpio. Mientras aquella pieza de
seductora feminidad se columpiaba, entonaba una canción tan estúpida, que estoy
convencido que la había escrito ella misma…
“Empújame hacia arriba, empújame
muy fuerte, empújame a la cima, del árbol que hay enfrente”.
A nadie le importaba lo que
cantaba, ni siquiera la escuchaban. No hacían más que mirarla. Apenas había un
marido en el público que no estuviera hipnotizado, y una esposa que mirara con
indignación a su marido. Durante las dos semanas precedentes en Filadelfia,
había cantado su verso y estribillo, obteniendo unos aplausos convencionales.
Sin embargo la noche del estreno en Boston, un extraño flujo mágico pareció
llenar el teatro y los aplausos fueron ensordecedores.
El telón tuvo que alzarse una y
otra vez. Cantando la canción ocho veces más, la chica columpio sus bonitas
piernas por encima del público. El resto de la compañía estaba perpleja. ¿Que
había añadido la chica a aquella canción insignificante para provocar ese entusiasmo?.
En realidad no había añadido nada. Se había limitado a sustraer algo. En
aquella noche memorable había echado unos cuantos tragos mas de los
acostumbrados y, ofuscada por el alcohol, se había olvidado de ponerse las
bragas.”
CARLES, CADA COP
Si ja era un
sentimental nat, imagineu-vos ara. Seré molt sincer i directe. Les hòsties que m’ha
donat aquesta vida els darrers anys no són normals. Ho serien ben repartides
però no pas en un sol individu. I no explicaré pas els meus drames però sí les meves emocions camuflades.
Com a conclusió,
us puc dir amb la boca ben oberta, que trobo molt a faltar al meu germà Carles.
Molt, molt, però molt. I silencio el dolor quan vaig, cada diumenge a casa dels
pares a dinar, però el mantinc quan surto del dinar. No es mereixen el meu paper real trisot i del tot inconfromista. I consti que als meus pares
me’ls estimo més que a la meva vida. Se’m fa complicat, a mi que tinc mala
memòria per moltes coses, recordar el pis on viuen ells fa anys, els meus pares, amb
sis persones. Els avis ja no hi són, el Carles tampoc. Ara, en som tres.
Surto sovint amb
els amics, a dinar o a sopar, perquè m’omplen molt i me’ls estimo a tots. Però en
la soledat de casa meva canvia el paisatge. Enyoro al Carles, vull que estigui
amb mi i m’esbronqui com només ell ho sabia fer, i que al mateix moment m’aconselli.
Això va ser així durant molt anys.
I al final dels seus dies – aquí faig una concessió mai dita fins ara – varem canviar els papers, el rol, el costat de la trinxera. Ell sabia que es moria i m’ho va comunicar. I ho va fer amb una elegància magnànima, dient-me, un dia a soles ( i em consta que li va dir el mateix a la nostra mare): Que Déu faci amb mi el que vulgui, però que ho faci ja.
I al final dels seus dies – aquí faig una concessió mai dita fins ara – varem canviar els papers, el rol, el costat de la trinxera. Ell sabia que es moria i m’ho va comunicar. I ho va fer amb una elegància magnànima, dient-me, un dia a soles ( i em consta que li va dir el mateix a la nostra mare): Que Déu faci amb mi el que vulgui, però que ho faci ja.
Els qui em
coneixeu més a fons sabeu que el Carles, d’ençà que va patir la seva malaltia i
fins que ens va deixar, va patir tres anys. I van ser tres anys de regal per a
tots els qui l’estimàvem i l’estimem encara. Van ser èpoques que no desitjo a
ningú i menys a uns pares que han d’acabar enterrant a un fill. Ells, els pares, van envellir molts segles de cop i van deixar de ser-hi. De fet, i ho tinc clar, mai més hi seran o, com a mínim, com jo havia pensat que hi serien en la meva maduresa.
Però sé, que cada
cop que el cos em demana plorar (i cada dia m’ho demana varies vegades) és tot
pensant en una persona a qui trobo tant a faltar. Tant, tant, tant... que s'ho mereix. A voltes el dolor constant obliga a repensar-te, reinventar-te. I a viure de nou quan no hi ha ganes de res.
Avui, aprofitant que
em canvio de casa, he comprat un moble fet a mida que té un únic objectiu:
deixar-hi reposar la gorra que duia el Carles els darrers temps. El moble el vaig encarregar a mida a uns bons amics i els vaig demanar tan sols això i us ben
asseguro que serà, a la meva nova casa,
un emblema perquè els amics, quan hi vinguin, em preguntin de qui és la gorra i
jo els pugui explicar com era de “gran” el meu germà Carles. I l'emblema no és pas al moble, és la gorra, la seva gorra.
CARLES, t'estimo molt!!! T'estimo tan que no en tinc prou amb aquesta vida per dir-ho.
De regal... un cop més i que sigui així sempre... aquest tema de Lluis Llach. I una foto, la que acompanya aquest escrit, de la IAIA LAURA, que ens va deixarm aviat farà, vuit mesos. El núvol blanc del Llach és per ells dos i pel meu avi Lluis. A tots, des del vostre núvol blanc, petons, molts petons...
LECTURA DEL MUNDO SEGÚN ENRIQUE VILLAGRASA
No es ningún evangelio, o quizás se convierte en ello
teniendo en cuenta que al poeta lo hace humano, popular y visiblemente cercano
el propio lector que es aquel ser que genera la voluntad de crecimiento y
continuidad de quien pare las asilvestradas silabas y rimas compartidas en
formato de papel.
Lectura del mundo es la última gestación socioemocional del
poeta Enrique Villagrasa, nacido en tierra de secano (Teruel) y reinventado a
base de palabras y emociones en la siempre adorada, y bañada por el mar,
Tarragona. El nuevo poemario de Enrique no nace en estas dos ciudades. Se crea
en Zaragoza, cuando el autor apoyó un acto del gran poeta y escritor Jaime
Siles, y se imprime en Sevilla tras el interés de un editor andaluz por
publicar buena poesía. Andaba buscándola y la encontró. Lo ha contado hoy Villagrasa en su presentación,
hace unas horas, mientras citaba las redes sociales como elemento de comunicación
útiles. ¡Y cuánta razón tienes Enrique!
En la presentación, realizada en la sala de actos del Puerto
de Tarragona, estaban hoy todas sus generaciones. Su madre, su esposa y su
hijo. Y amigos varios. Entre ellos, y me ha sorprendido gratamente, mucha gente
joven y adolescente. Como ejemplo, una jovencísima niña violoncelista, se llama
Inés, que ha interpretado dos piezas clásicas
nada sencillas y muy bien ejecutadas.
Mientras hablaban los protagonistas de la presentación, he
ojeado el libro y me he detenido ante una de las poesías de esta obra que se ha
traducido al chino, rumano y otros idiomas más que no recuerdo pero que,
sumados a las otras traducciones de la poesía de Enrique, internacionalizan aún
más su obra.
Me ha cautivado un poema en especial. Se lo he comentado a
Enrique mientras me firmaba su libro, y me ha respondido: Este poema es el que
más le gusta a Jaime Siles.
Comparto solo las primeras palabras del poema animándoos a
que compréis la obra entera. Cuesta nueve euros para el bolsillo y no tiene
precio para el alma.
Allí deja de ser allí cuando es aquí. Explicar el poema no
se puede: es volver a escribir. Es el lector quien reescribe, da fe y el poema
es.
Acabo explicando, lectores y lectoras de este blog, que con
Enrique nos conocemos hace muchos años porqué compartimos la profesión del
periodismo. Y siempre ha habido respeto mutuo, amistad y mucha cercanía. En
caso contrario, ¿de qué este escrito? Enhorabuena Enrique. Y sí, este no es tu
último libro de poesía.
CONVERSES AMB CONRAD (2): ARABESQUE
He decidit
encetar una nova secció al blog que anomeno “Converses amb Conrad” i que ja té
un precedent publicat fa pocs dies. Es tracta de combinar els paisatges sempre
suggestius que em provoquen els sons creats pel músic, compositor i
multi-intrumentista Conrad Setó, per compartir les paraules que em regalen les
seves creacions que acompanyen i complementen l’escrit.
Avui, segona
entrega, toca una peça anomenada Arabesque, que és també el nom d’un dels
millors discos de la Jane Birkin, i que, escoltada, m’ha generat interiorment
el següent:
Fragmento les
emocions per la supervivència, esquerdo els núvols amb els ulls clucs per
evitar incendis del cel. I tot just inicio el pas que em relleva de la por de
transitar sense etapa. Cuso els peus davant l’espill per trobar els moments
abandonats. Recordo aquell amor mentre el trec de la cartera i el vesteixo
ditejant-lo en la distància.
Recorro hotels,
teatres i ponts, aquells indrets on els somnis es tatuen i on l’absència sembra
carícies i miratges tan reals com l’amor que s’amaga a la cartera. Tinc el cos
ple de costures i no em puc ordenar els cabells. Surto fora dels carrers, em
xopo d’aigua, em remullo les ferides que es renoven al present. I retoco les
parpelles per mirar de nou al cel.
La tempesta du la
calma i la calma em fa valent. I palpo les cantonades i els racons d’aquesta
gent quan de nou trepitjo terra i apareixen amb el vent.
11 d’abril 2014
MANI KORLO
En un monestir
llunyà, habitat per monjos budistes, he fet girar el molinet de les oracions,
el Mani Korlo. I ha circulat l’energia dels seus mantres beneficiant la meva
ànima. No he arribat al Nirvana però he entès que l’entrenament espiritual al
qual em sotmeto sovint és un punt de partida per la calma.
En aquest
monestir, on el Tantra inunda l’atmosfera interior, el molinet m’ha guiat en la
meva vesant més espiritual. Som energia i el producte dels nostres actes
passats i els gestos del futur, depenem d’allò que fem per evitar que allò que
ens passa pel costat desvií el seu camí i ens impacti a l’ànima.
Om mani padme hum
: meditació, paciència, disciplina, saviesa, generositat i diligencia.
Tag :
PERSONAL
L’ESPAI EL REFEM NOSALTRES
Tot té un
principi, un paisatge inicial, una mirada primera que es pot variar. Amb
imaginació i visió delicada, un espai buit es pot veure guarnit per arribar a
saber si és aquell que et pertoca i et donarà la calma que necessites. Si els
ingredients són l’absència de veïnat, la llunyania de les cases més properes,
un finestral amb vistes al camp, un immoble antic però renovat i la sensació
que aquelles parets buides es poden reconvertir en una llar pròpia i personal,
ja hi ha tres quartes parts de la feina feta.
Fer-hi cabre
elements i objectes de manera adequada perquè tots ells s’hi sentin còmodes,
aportar a cada petit racó allò que li és adient, notar que cada peça que es mou
quadra en el marc pensat quan el propi marc era un simple buit, fa palès que no
has errat en el triatge i que, com deia al començar, tot té un principi i un
paisatge inicial que fem a mida si hi posem ganes.
Avui és dia 10.
Queden només tres setmanes, potser menys, per comprovar l’encert o... el
gran encert.
Foto: l'escala temporal, la finestra que roba llum i una porta fugitiva que té por davant del dubte del seu ús.
ANEM PEL SEGON
Inicio el segon
repte de l’any, el segon llibre dels tres que vaig comentar-vos que escriuria,
coordinaria, editaria i/o publicaria aquest 2014. Enllestit el primer, que es
presentarà el proper 22 d’abril a les 19.30 hores a la ciutat de Tarragona (ja
us diré el lloc i de quin llibre es tracta), tinc sobre la taula tots els
documents que permetran donar forma al segon.
I aquest si és un
veritable repte si tinc en compte el motiu, la protagonista, els actors
secundaris i el guió que serà la clau de l’obra quan estigui enllestida. No
serà tasca fàcil, i menys en aquests moments particulars, però sé que la feina
sortirà endavant. Potser el major esforç que em suposarà tirar-ho endavant, m’esperonarà
per plasmar en format de llibre l’essència inicial i els meus pronòstics.
No us amagaré que
el punt de partida del llibre ve envoltat de molt dolor fruit d’una absència.
Però al mateix temps us confessaré que, ara mateix, tirar endavant un projecte
com el que comento em pot ajudar molt si ho porto bé. Si res falla, a finals d’aquest
mes tindré enllestides les primeres pàgines i el mes de maig serà clau per
finalitzar-ho del tot. Al juny la presentació aquí, a Tarragona, i a Madrid.
I assolida la
feina esmentada, em posaré a treballar amb el meu nou llibre personal, que es
dirà “Invasión de campo”, que intueixo que serà el meu darrer llibre. Òbviament
serà el darrer perquè serà l’últim que hauré escrit però vull dir que serà el
darrer de tots. Que pressento que el cap, el cor i l’ànima ja em diuen prou en
l’àmbit de les lletres. Fa poques hores la mare em preguntava si és cert que deixaré d’escriure. I li he dit
que, molt em temo, que si.
Altres funcions
tindré en aquesta vida, vull pensar, que ja aniré descobrint quan arribi el
moment. I si no arriba, ja farem el que toqui i vingui.
Tag :
PERSONAL
VIURE (VIVERE)
Una proclama a la vida des de la visió menys pessimista i més real, una
cançó que ja hagués volgut signar personalment perquè la comparteixo al cent
per cent. En un directe on el públic fa un cor celestial que acompanya al
cantant, al Vasco Rossi, més enllà dels núvols. I que diu així:
Vivir. Ha pasado tanto tiempo.
Vivir es un recuerdo sin tiempo. Vivir es un poco como perder el tiempo. Vivir
y sonreír.
Vivir! Así, como nunca lo has
hecho, y luego pensar que mañana va a ser siempre mejor. Hoy no tengo tiempo. Hoy
me quiero quedar fuera!.
Vivir! con la esperanza de sentirse mejor . Vivir! y
nunca estar satisfecho. Vivir! a medida
que el viento esté siempre. Vivir! !...... Cómo reir!
Vivir! Incluso si estás muerto por dentro. Vivir! Debes
estar siempre contento. Vivir! es como un mandamiento. Vivir ..... o sobrevivir
.... Sin desanimarse nunca, y combatir y luchar contra todo, Contra !..... Hoy
no tengo tiempo. Hoy me quiero quedar fuera!
Vivir y esperar estar mejor. Vivir y nunca estar
satisfecho. Vivir y estar siempre en el viento. Vivir..... y sonreír, da igual.
como nunca lo has hecho, y pensar que mañana va a ser Mejor !!!!!
DIGUEU-ME
Digueu-me
agricultor quan el mot es desperti i cruixi la paraula. Permeteu-me cultivar el
meu camí, posar-hi colors a les foscors que se’m preparen, endolcir les passes si
encara sumen i no vaig enrere.
Tanqueu els ulls en l’equilibri que m’imposo tot
just quan neix el dia i respireu de nit, quan guardi el trapezi en el cove de
la lluna.
No em maldo sol
ni m’esperono a caure al buit, no em malmeto sol a les contrades que diviso, ni
endevino el joc que em neguiteja cada cop que cerco el blanc i quelcom el
rebateja escopint la llum del meu paisatge.
Digueu-me pel meu
nom quan la paraula s’hi escaigui i la sanefa del meu rostre m’interpreti. I en
l’espai de relligar les lletres i la cara, de saber del tot segur que us sóc
davant, deixeu-me un pam del cel que us vaig pintar una tarda. No ho faig de mala
fe ni actuo amb covardia. És, tan sols, que no dormo de nit ni visc de dia.
Avui us regalo
una cançó del Biaggio Antonacci que es diu “Il cielo ha una porta sola”. Us la
tradueixo i us demano que escolteu i mireu el vídeo que pertany a la pel·lícula
italiana “Ex”.
EL CIELO TIENE UNA SOLA PUERTA
Oye, ¿cómo va? ha dejado de hacer viento, considera que en mi es primavera hace media hora, el cielo tiene una sola puerta. Has dejado de hacer daño a tus frágiles pensamientos, has comenzado a hacer paz contigo misma tú, y no vives todo siempre en sombra…
Tú me gustas… tú me dices: no soy capaz de amarte cómo quieres.
Escribirte desde aquí, que es también tierra tuya, es como hacerte respirar aquello que respiro, el barco blanco de cada hora.
Tú me gustas… tú me dices: no mereces mi peor parte… no, ¡tú no!
Y no es por darte prisa, y no es por la distancia, todo vivo y vive sin ti. Yo te escribo para sentir, yo te escribo sin tiempo, podría también no recibir. Que lo que yo siento por ti… es fuerte, lo que yo siento por ti es siempre que
Tú… me gustas… tú me dices: no soy capaz de amarte.
Ahí ¿qué tiempo hace? tu estarás ya en el mar, tomate tu tiempo y no te sientas con culpas nunca, la voluntad decide aun. Tú me gustas… tú me dices.
El cielo tiene
una sola puerta… ¡ábrela!...
EL CAPELLÀ QUE BUSCAVA UN LLORO QUE NO CANTÉS LA MARSELLESA
Havent viscut dues situacions curioses el mateix dia, ahir dilluns, us
explicaré els dos casos i les coincidències que els hi he cercat. Al migdia,
mentre feia un cafè a la Plaça de la Font vaig gaudir d’un concert d’un lloro
que, tancat en una gàbia minúscula, va xiular “La Marsellesa” sense
equivocar-se en cap nota.
Més tard, al migdia i quan anava cap a casa, un capellà jove que conduïa un
cotxe humil, em va preguntar com arribar al Media Markt. El vaig acompanyar a la
sortida de la Nacional 340 i allí li vaig indicar com arribar-hi. Abans de marxar
i agrair-me el detall de guiar-lo, em va preguntar si aquest centre comercial
estaria obert tot afegint que havia de comprar un aparell de música per la
parròquia perquè treballa amb nens petits amb deficiències i utilitza cd’s per
fer la classe.
En la seva argumentació del perquè de la compra he trobat les respostes,
els nexes en comú i les coincidències. El lloro, engabiat en un espai que no li
correspon, preconitzava la seva llibertat xiulant una proclama de la rebel·lió
tan evident com “La Marsellesa”. I el capellà, ple de llibertat per fer allò
que ha triat i que és ajudar als altres, buscava “un lloro” dels que regalen
música.
Propera al centre comercial de Les Gavarres, on hi ha Media Markt, hi
trobareu una rotonda on la gent va començar a abandonar-hi els seus animals de
companyia. Primer eren gossets, després gatets i darrerament també hi ha
tortugues i aus exòtiques que passen el dia volant per la zona però mengen allí,
a la rotonda, perquè molts ciutadans els duen menjar.
L’amo del lloro no deu estar massa “catòlic” per tenir a la pobre bestiola
tancada en una gàbia tan petita, al capellà perdut me'l vaig trobar quasi davant
d’un bar de Bonavista que es diu “Paraíso” i el vaig guiar a una zona on hi havia “lloros”
de tot tipus. Tot anava lligat però amb un cert desordre. Coses de la vida.
EL MEU PACTE AMB LES PARAULES
Aquest mati, sortint del meu cau, he cridat: No escriuré cap línia més!
I les paraules que tinc reposant sobre la taula, esperant que les cridi per
treballar al text, han saltat dels seus seients per protestar pel meu gest que
han considerat del tot injust. Veient que no els responia, s’han ajuntat en
secret durant hores i no m’han llençat ni un accent ni una coma. I m’han
declarat la guerra.
Com a primera mesura, han pres possessió del pis esborrant les lletres de
les marques dels mobles i altres objectes, s’han endut als meus llibres i als
meus papers i, tots a una, s’han amotinat en un racó d’una prestatgeria.
Han passat moltes hores. Les he escoltat parlar en veu baixa, han plorat i
han rigut entre elles, han recordat llocs llunyans on les vaig fer viatjar, els
objectes que van definir gràcies als meus dits, han parlat d’una dona, d’un
petó i una mirada. I llavors he plorat jo.
He intentat amistançar-me amb elles, els he apropat folis en blanc perquè
en gaudissin en llibertat però elles m’han demanat ordre i concert perquè se
sentien perdudes sense mi. Els he parlat sobre la meva vida, els meus temors i
el meu cansament, sobre els meus dubtes i projectes que són a quilòmetres de
distància. Els he dit que aviat tindrem nous espais, noves cambres i racons on
ser feliços, un finestral que dóna al camp, una terrassa sola per nosaltres on
podrem prendre el sol i veure el mar.
I en veu ben alta, extasiat i ple de llàgrimes, de dolor a les mans, de
ferides al cor i arrugues a l’ànima, he optat per recordar alguns dels meus
escrits cercant, al final si fos possible, companyonia i la complicitat
perduda. Algunes, les més agosarades, se m’han apropat per asseure’s a la meva
falda. I lentament, amb timidesa, les altres les han seguit tot pujant-me pels
braços i l’esquena, reposant-me a les parpelles tancades que clamaven per
retrobar-me a mi mateix.
Al final, per pressió lingüística i sil·làbica, he decidit no llençar la
tovallola avui. I no serà ara quan deixaré d’escriure cap línia més. Però sé
que s’apropa el moment en que no hi haurà volta enrere, l’instant de l’orfandat.
Jo romandré orfe de mots i elles ja no seran lletres ni paraules. Foli en
blanc, pau interior. El desig del no res, de la cambra buida plena de llum.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL