AGRICULTURA MENTAL

Alejandro és un pou de coneixements i l’home de les històries viscudes i les metàfores a mida. És això i moltes altres coses. Però sobretot, és una persona que necessito a la meva vida. Com a la Raquel, al Santi, al Manolo o al benvolgut Bartolomeo entre molts altres éssers que m’ho fan tot més fàcil.  M’és imprescindible tenir-los al meu voltant, poder palpar a amics de veritat, dels que no et generen cap mal i sumen, dels que no et fan patir gratuïtament, que es mostren madurs i amb seny, que tenen les idees clares i el cap ben moblat. Avui hem parlat de les persones que tendeixen a fer tot el contrari al que jo reclamo i demano, de les persones que es compliquen la vida i t’ho expliquen per fer-te sentir culpable o partícip actiu del dolor. Són gent que, en el gest que els regales d’estima, no accepten la teva bonhomia i trien fer-te patir de nou. Fins fa poc pensava que era una forma rara d’estimar.  Ara, havent llegit aquestes últimes setmanes a Albert B...

La felicitat i el patiment són estats mentals i les seves causes principals no existeixen pas fora de la pròpia ment. Si volem ser veritablement feliços i alliberar-nos del patiment, hem d’aprendre a controlar la nostra ment. Aquesta petita reflexió, de fa uns dies, té molts vincles amb dues frases que he llegit en un llibre molt interessant que ha acabat de llegir avui.  El llibre es diu “Cometas en el cielo” i és del Khaled Hosseini. La primera de les frases que vaig anotar és aquesta: “La perspectiva es un lujo que sólo pueden permitirse las mentes que no están atormentadas por un enjambre de demonios.” La segona frase diu: “Cuando mientes, le robas al otro el derecho a la verdad. Cuando engañas, robas el derecho a la equidad.” Les dues frases posen en evidència la necessitat que tenim les persones de ser honestes amb els altres però sobretot amb nosaltres mateixos. La lluita per aconseguir-ho és delicada i difícil de manera que sovint no s’aconsegueix si no t...

La voluntat dels arbres és créixer. La dels núvols, amagar-se entre les ombres. Aquest comentari l’escrivia fa poques hores al Facebook arran d’una foto feta davant de casa que ha provocat molts comentaris macos. La foto és la d'aquest escrit i avui hi haurà segon escrit (molt interessant) a les dotze del migdia.  Torno a la frase inicial per comentar que les xarxes socials ens permeten ara, en aquests temps, difondre allò que no hem de callar-nos internament, promoure idees i xuclar engrunes de les converses que atenem atentament. Tots vivim gràcies a les idees del passat i és absurd girar-se d’esquena al present tot pensant que el futur serà als nostres peus. Si no ets al carrer parlant, socialitzant, vivint... no existeixes. Els caus són la foscor i les ombres porten tristor i depriments dies. Viure és envoltar-se de més persones garantint-nos sempre els nostres moments personals. Creixem amb fermesa com els arbres que són arrelats a la terra per evitar ser passat...

Els petits poblets de França són com els carrerons secundaris del gran Paris, et transporten a paisatges que has llegit als llibres o has viscut a alguna pel·lícula. Si heu vist “Amelie” i heu estat als carreronets parisencs sabreu de què parlo. Ella, Amelie, diu que la vida no és altra cosa que un assaig inacabable d’una obra que mai s’arriba a estrenar.  No sé si realment és així. Amelie va molt perduda al món real i és plena de dubtes en el seu univers particular. No vol dir pas que estigui boja, ni de lluny. Vol dir, potser, que es passa el dia assajant la seva obra i té por de sortir a escena, davant del públic, a viure allò que ara tan sols imagina.  Faig aquesta reflexió assegut al despatx de casa, al racó on escric cada dia. Davant meu hi ha el paisatge que veieu a la foto (la podeu ampliar). Em provoca constantment amb els canvis de cel i el cansament de les tardes que s’apaguen i pinzellen el cel amb els seus càlids colors. Ara, amb el fred, només em ca...

M’han recomanat que deixi la ment en blanc per esvair allò que toca i aconseguir un major control. I el consell venia d’una persona de màxima confiança. Ho he intentat i ho he aconseguit.  Però també m’ha servit per posar humor als sons que, de tant en tant, van trencant el silenci sepulcral que busques.  Medito la conversa amb un company, abans de marxar cap casa, tot preguntant-me si jo recordava les pel·lícules en blanc i negre del Tarzán que feien fa uns anys a la televisió cada dissabte a la tarda. I em responc interiorment: Si que les recordo. Sempre hi havia un negre que queia pel penya-segat i sempre era el mateix negre i el mateix penya-segat. Li deuria trobar el gustet a això de fer puenting sense corda. Arribo a casa. He vist un veí imitant Manolo Escobar a la porta d’entrada al bloc. I he pensat: ja el van trobar el carro que li van pispar?  Un altre veí a la porta de l’ascensor xiulant “ mi unicornio azul ” de Silvio Rodríguez. I m’he pregunt...