AGRICULTURA MENTAL

El Pitu, la Maribel, l'Alejandro, el Santi, l’Anton, la Cori, l’Apeles, la Raquel, el Ramon, el Roger, el Miquel, l’Albert, la Maria i altres noms que em guardo. Tots ells són, realment, el meu patrimoni personal i el meu tresor més ben cuidat.  Les persones van i venen però n’hi ha que es mantenen sempre al seu lloc, que hi són quan les necessites. I tenir amics és vital, el millor que pots tenir i el millor que et pot passar. No planyo a qui no en té perquè per alguna raó no en deuen tenir però aplaudeixo a les persones que confien en ells, els amics, per compartir, fer-los confidències i concessions, buscar-hi complicitat.  Us adoneu de la rellevància d’una vida amb un bon cercle d’amistats i la mancança que déu suposar sentir-se sol?. Perquè, com deia Josep Pla, hi ha amics, coneguts i gent per saludar. I jo parlo dels primers. No escric ara això per cap motiu en particular. És, únicament, perquè en tinc ganes.  La propera setmana, el dijous especialment, a m

Acabo de tornar del Palau de Congressos de Tarragona on he moderat una taula rodona amb l’assistència d’un públic molt nombrós, més de 250 persones (foto), i sis convidats. El torn de presentar-los, fer-los preguntes i , per acabar, donar la paraula al públic que ha preguntat, ha estat un d’aquells moments que tant ens agrada als periodistes i comunicadors.  La interacció entre un ponent i un assistent a la ponència canvia radicalment. Perquè quan el ponent parla està enviant ordres a l’assistent però quan qui havia escoltat i rebia ordres pot canviar de rol i preguntar al ponent, és el ponent qui perd la seguretat amb la que parlava i es posa a l’alçada del públic. És una fórmula ideal, un concepte just i necessari en la nostra societat.  Amb la formulació de preguntes es trenca el paper dominant del ponent i el públic assumeix el protagonisme. Tots els assistents estant pendents, per primer cop, d’un dels seus. I dalt de l’escenari, atent i compromès amb la resposta pe

I Se senten les veus de les fulles que van caient al nostre bosc, són discursos del coneixement que congrien espills contra la bellesa, minúscules estètiques sense eròtiques. II El món és una cega cançó que aixopluga l’estranya bellesa. El mar cull les paraules i omple càntirs de mots. Amb placidesa teixirem sempre teranyines mesquines. La lluna escopirà petxines i algues al bosc mullat per la vesprada. Pells, fulles, coralls folls entre espills o miralls que niuen entre els llampecs. La cendra es bellugarà a veu de violi. I per les muntanyes pujaran nits camalligades al vent, arbres acaronats per la pluja. Encendrem la lluna per il·luminar-nos i coneixerem millor la nostra transparència. L’herba de l’estiu cavalcarà al bell mig dels llavis. Recollirem l’escuma de les roques i confiats en els estels, seguirà caient la nit. ---- Carícies sobre l'oceà...

No sóc creient però respecto a certa part del clergat perquè considero que hi ha missioners, jesuïtes i capellans de barris marginals i ciutats petites que realment compleixen una funció social.  Don Pino era un d’ells. Parlo de Pino Puglisi, un capellà sicilià nascut a Palermo que va ser mossèn de San Gaetano, al barri del Broncaccio de la capital siciliana.  Va centrar el seus esforços en ajudar als joves i aïllar-los del crim organitzat que, en aquella època i parlem de les dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta, era quasi bé un ofici a Palermo. La màfia utilitzava als nens per a distribuir heroïna i altres drogues i Don Pino va decidir combatre el problema. Ho va fer creant un espai per a nens anomenat “Padre Nuestro” i aquest espai, en poc temps, era el punt de referència de tots els menors del barri i de les seves famílies.  Però els seus plans topaven frontalment amb la màfia. I la Cosa Nostra, que li havia fet arribar el seu malestar a Don Pino amb ame

La setmana s’inicia amb intensitat i molta feina agradable amb el cap de setmana de desconnexió ja enrere però encara al cap. I comparteixo ara, en aquest breu escrit, una imatge d’una cantant d’un grup conegut que també col·laborarà al nou disc del XavisS.  Ja avançaré al seu moment el nom. Aquest dimecres toca sessió de gravació, que es prolongarà les properes setmanes, i després posar a les cançons la secció de cordes, ramasteritzar i enllestir la feina. Tot pinta molt i molt bé.  Ella, la protagonista de la foto, posarà la veu a la cançó més especial de totes les que he composat per al disc.