LA TEVA CIUTAT, TARRAGONA
Tants anys enyorant-te i de nou et somriu la ciutat, la teva ciutat, Tarragona. Les pedres de tots els racons de tots els carrers de la Part Alta han deixat de fer-se les dures i s’apropen a la teva espatlla cada cop que gires una cantonada. I les palpes amb l’aire de la teva ombra que s’ha aturat a saludar una portalada antiga que ara, havent-te vist, ja pot morir de vella i corcar-se. I al cor de la teva ciutat hi ha un senyor de ferro assegut en un banc que no gosa a llevar-se la boina per por que li caigui el bastó i en el gest esquerdi l’empedrat de la Rambla que ara reviu els colors oblidats fa una dècada. I tot baixant, sempre ben recte, hi ha una casa amb unes golfes que sap de la teva absència. Ja no hi té vida ni en regala a qui l’habita. I la llum no penetra en la finestra ni rep la teva pell per reposar-hi. Tot i el desconcert de la tornada és tot ara harmoniós al teu pas per la ciutat, la teva ciutat, Tarragona.