AGRICULTURA MENTAL

Em torna a enamorar la creativitat de la Francesca Woodman. 37 anys després de la seva desaparició, aquesta fotògrafa i artista en altres disciplines segueix demostrant que el cos és art en aquelles vessants més inversemblants. I quan el treball és en primera persona, sent tu el model, el risc és major però la victòria de la mirada dels altres, més contundent. Quina llàstima que aquella tarda d’hivern del 19 de gener de 1981, decidís llençar-se des d’una terrassa de Nova Work. Perquè si amb 23 anys de vida havia aconseguit tota aquesta majestuositat, us imagineu si encara fos viva?  

Som aquí per tocar la joia d’un amor que resisteix. Aquell amor que no hem mort quan el mal s’ha vesat al nostre cor. Els amors que fan mal són aquells que queden.  Porta’m paciència quan et dono la meva presència. Entendrem junts el perquè de les espines que esquerden la carn. Perquè el ventre ple de desgràcia té dins seu la llum.     Aquest text ha nascut tot observant la imatge de la Francesca Woodman que acompanya aquest post.   

Nàixer en una família d’artistes ajuda, fins i tot condiciona, a que siguis artista en alguna de les moltes vessants de les arts. La Francesca Woodman, protagonista d’aquest escrit dominical, complia aquesta condició perquè els seus pares eren artistes plàstics i ella va dedicar-se, ben encertadament, al món de la fotografia.  La Francesca,nascuda el 1958 a Denver, va quedar marcada per la seva estada a Roma on va crear les seves obres més interessats. Parets esquerdades com a fons de les imatges, ambients que cavalquen entre el romanticisme i l’angoixa, fabriques abandonades o velles mansions en decadència. D’aquests fonts va beure i el resultat en són les seves fotografies. La seva experiència italiana, vivint i pensant durant tot un any al Palazzo Cenci, va ser determinant posteriorment, a la seva tornada a Estats Units.  El problema de la Francesca Woodman no va ser Roma o l’art, va ser l’amor. Un desengany amorós i una ruptura sentimental la van submergir...