Archive for de desembre 2017
COMIAT DE L’ANY, PERSPECTIVES DEL PROPER
Marxo en molt poques hores de viatge,
per passar el cap d’any i desconnectar una mica que ja em feia falta. Per això em
permeto de fer-vos aquest escrit que serè l’últim del 2017. Crec que ha estat
un bon any a nivell de creació literària. A nivell de quantitat n’hi ha hagut
de millors però estic satisfet de la qualitat dels textos que finalment he
salvat.
El 2018 se’m presenta molt atractiu si
penso en l’activitat que tinc prevista. A part de seguir presentant “El trist
atzar” a altres ciutats –perquè és un llibre que encara no ha de morir en l’oblit-
publicaré dos llibres i, fins i tot, podria ser que un tercer. Un d’ells serà
de reflexions personals i l’altre és un encàrrec en el que treballo fa un any.
El tercer, tindria àmbit històric i té temàtica esportiva.
El meu compromís amb vosaltres,
lectors i lectores del blog, és seguir portant-vos textos quan em sigui
possible. Enguany us he apropat més de 200 escrits i sé, pels comentaris que
rebo i llegeixo encara que no pengi, que us han agradat. Això em fa feliç.
Ara us deixo. Com us deia, queda molt
poc per pujar a l’avió i iniciar el meu camí de descans.
Un desig pel proper any: renoveu-vos,
renaixeu en cada gest, viviu intensament. I com diria Julio Cortázar:
Hay que abrir de par en par todas las ventanas y tirar todo a la
calle, pero sobre todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella.
UN BON CONTE DE NADAL
No sóc cap amant dels musicals, però reconec que hi ha alguns que m’agraden i emocionen. Annie, portada als teatres i a la gran pantalla per Thomas Meehan i amb una peça que em colpeix interiorment anomenada “Tomorrow”, o tot el conjunt de Mary Poppins, em semblen veritables obres d’art. Però si n’hi ha una que he vist tantes vegades i he de reveure cada cert temps, és l’adaptació de “Cuento de Navidad” de Charles Dickens. Estrenada al cinema l'any 1970 sota el títol “Scrooge” (a Espanya va ser Muchas gracias, Mr. Scrooge), l’Albert Finney fa un paper veritablement espectacular.
Si heu llegit el llibre de Dickens, ja sabreu de què va la
història. En cas contrari, abans de veure la pel·lícula llegiu-lo. Hi ha una escena
que em sembla especialment encantadora –dins del drama que suposa per al
personatge el moment que, ell, no coneix- que es posa a escena amb una escenografia
i coreografia úniques, divertides i corals, ben harmonitzades en tot moment.
Ara acabo de veure aquesta pel·lícula i volia compartir l’escena.
Ja em direu què us ha semblat. A partir dels 40 segons comença la part més interessant.
A TERRA FERMA, A L’AIGUA ENDINS
La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les
ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les
gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina
que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o
alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat.
A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta
solidesa.
NAMJOO
Torno a reescoltar la música d’una persona
que vaig conèixer fa uns anys a Sevilla, en el marc d’un seminari sobre Drets
Humans al que vaig assistir per parlar de comunicació. Era a finals del 2010. L’acte estava organitzat
per l’ajuntament d’aquella ciutat i va durar cinc dies que van estar plens de
ponències, grups de treball i conferències. Hi havia convidats de diferents països però, sobretot, hi havia gent molt interessant.
La convivència entre trots els ponents i conferenciants que
vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots
els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part
dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van
participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs.
Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques,
l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en
fluxos migratoris, directors d’instituts de drets humans, psicòlegs especialitzats
en assistència a víctimes de la immigració i altres persones que coneixen bé la
temàtica. A algunes les vaig entrevistar a la prestigiosa revista “Cuadernos
para el dialogo” quan em van demanar una col·laboració meva. En vaig parlar en
aquest escrit.
Escric tot això perquè un dels convidats amb qui vaig
establir contacte aquells dies és el Mohsen Namjoo, cantant iranià i gran
compositor, persona que lluita pels drets de la seva terra i per les persones
que hi viuen. Ho fa a través del mitjà que més coneix i amb l’instrument que
més domina, la seva veu. Aquells dies a Sevilla va fer un concert oficial dins
del seminari però també va regalar-nos tantes altres petites actuacions acústiques a la seva
habitació, per a quatre gats com jo, quan tornàvem de sopar cada nit. Quin bells
records!
El Mohsen és divertit, ple de vida i optimista malgrat al
seu país, i més en aquella època en que ens vam conèixer, no hi ha massa motius
per ser-ho. Ara que el torno a escoltar, perquè de tant en tant em retrobo amb la seva música i m’agrada
gaudir-la, vull compartir amb vosaltres dos dels seus molts vídeos. No us
espanteu, canta en persa. Com comprovareu, la seva música i la seva
interpretació tenen molts matisos.
EVIDÈNCIA CONTEMPORÀNIA
La bohèmia del moment és la revolta diària en sentir-se
diferent. Al final de cada persona hi ha una nit de mirada blau, metàl·lica,
inacabable.
Cada ésser amaga un circ ambulant, una residència fixa, la tendresa
momentània, una peça de roba vella. I una paraula que fa nosa.
Sobre la pell de la humanitat no hi podem escriure cap nom.
Només la marca de la jungla on pertanyem.
CANVIS, RETOCS
Aquests dies estic més ocupat en canviar la imatge del blog
que en escriure-hi textos. Cada cert temps m’agrada canviar l’aspecte d’aquest espai
web, la façana principal que és la que es veu quan s’hi entra. Miro sempre de
fer-hi canvis agradables, per aconseguir que la imatge de blog sigui, com els
textos, agradables a la vista i l’ànima. Continent i contingut han de ser
cuidats amb la mateixa voluntat.
Escric això només per evidenciar allò que hi ha: que entreu
aquests dies i veieu una nova fesomia. I no serà la definitiva perquè estic
encara acabant de fer el nou disseny. Estarà enllestit, si és possible i res
falla, en poques hores.
ELOGI DE L'OMBRA
És evident que Orient i Occident
estan a anys llum en tots els sentits. Personalment, sóc un amant de la
literatura àrab, un apassionat del seu cinema i tinc, des de fa molts anys,
molt interès en les tradicions i formes de viure. També es evident que no és el
mateix la vida i els hàbits a la Xina o al Japó, que a Turquia o Egipte, perquè
l’Orient Pròxim, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient són com la nit i el dia.
Us explico tot això per
parlar-vos d’un llibre que havia llegit fa molts anys i que ara, editat en
català, he tornat a gaudir i molt. “Elogi de l’ombra”, del Junichirò Tanizaki,
és un assaig sobre la realitat de la vida oriental comprada amb el nostre món
occidental. Escrita l’any 1933, aquesta obra no ha quedat massa endarrerida en
el relat actual dels dos cantons de món. Seguim vivint de manera distinta,
sense entendre’ns i, en el cas dels europeus, menystenint-los a ells al
considerar-los menys evolucionats. Només considerem modernitzats als japonesos
i pensem que els xinesos treballen poc i amb mà d’obra molt barata. Estem
carregats de tòpics i estereotips que, sovint i en tots els casos sempre per
desconeixement, són falsos.
De les moltes lectures encertades
que fa Tanizaki al seu llibre, n’he volgut destacar una per a compartir-la amb
vosaltres. Però us aconsello que compreu el llibre. És fàcil de llegir, molt
agradable, i us aportarà molt de coneixement.
FRAGMENT:
En realitat, la bellesa d'una
habitació japonesa, produïda únicament per un joc sobre el grau d'opacitat de
l'ombra, no necessita cap accessori. A l'occidental
que ho veu li sorprèn aquesta nuesa i creu estar tan sols davant uns murs grisos
i desproveïts de qualsevol ornament, interpretació totalment legítima des del
seu punt de vista, però que demostra que no ha captat en absolut l'enigma de l’ombra.
Però nosaltres, no contents amb
això, projectem un ampli ràfec a l'exterior d'aquestes estances on els raigs de
sol entren ja amb molta dificultat, construïm una galeria coberta per allunyar
encara més la llum solar. I, finalment, a
l'interior de l’habitació, els shòji (portes corredisses de fusta) no deixen
entrar més que un reflex tamisat de la llum que projecta el jardí.
Ara bé, precisament aquesta llum
indirecta i difusa és l'element essencial de la bellesa de les nostres
residències. I perquè
aquesta llum gastada, atenuada, precària, impregni totalment les parets de
l'habitatge, pintem a propòsit amb colors neutres aquestes parets arrebossades.
Tot i que que s'utilitzen pintures brillants per a les càmeres de seguretat,
les cuines o els passadissos, les parets de les habitacions gairebé sempre s’enguixen
i molt poques vegades són brillants.
Perquè si brillessin, s'esvairia
tot l’encant subtil i discret d'aquesta escassa llum. A nosaltres ens agrada
aquesta claredat tènue, feta de llum exterior i d'aparença incerta, atrapada en
la superfície de les parets de color crepuscular i que conserva tot just un
últim alè de vida. Per a
nosaltres, aquesta claredat sobre una paret, o més aviat aquesta penombra, val
per a tots els ornaments del món i la seva visió no ens cansa mai.
---
Sobre Junichirò Tanizaki, autor
de qui he llegit altres obres, us comento que va néixer l’any 1886 a Tokio en
una família ben posicionada que va perdre la seva fortuna quan va morir l’home
de la casa, l’avi de l’escriptor. Traslladats a un poblet dels afores, Tanizaki
va dedicar-se a l’ensenyança en una casa d’una gent rica. Va ser tot un expert
en les festes populars i la cultura ancestral japonesa, o en la seva literatura
i en la xinesa. Si us agrada “Elogi de l’ombra”, podeu seguir amb “La història
d’un cec”, els “Contes d’amor” o els “Set contes japonesos”.
ELS PETONS I ELS ÀNGELS DE L’ALDA
Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes.
Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les
últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de
Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment.
Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que
no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van
provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres
estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore
Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop vídua, amb Michele
Pierri, l’Alda va tenir un bon ritme creatiu traduït en tantíssimes obres i,
sobretot, en tants altres poemes que mai va publicar, que tenia a tots els
racons de casa seva i que regalava als seus amics.
L’Alda Merini va morir a finals de l’any 2009 als 78 anys
però va deixar molts documents imprescindibles per comprendre, en part, la
història de la literatura italiana. Molts dels documents són a més en format de
vídeo, extractes d’entrevistes i programes sencers a casa seva. Sovint els
reviso, necessito recordar la força de persones com ella que, amb elements importants
en contra, no defalleixen i planten cara al moment per anar endavant, sense
canviar el rol ni el personatge, mantenint la seva persona i essència.
Dissortadament, no vaig conèixer a l’Alda Merini en persona
però si vaig la vaig redescobrir a fons el juliol de l’any 2014. M’havien
convidat a presentar un llibre meu a Itàlia i a la mateixa trobada, entre el
públic, hi havia la Barbara, la filla de l’Alda. Vam tenir temps, tres tardes
ben bones, per parlar. Em va apropar molts aspectes de la seva mare, em va
parlar de tantes altres coses que jo desconeixia i, especialment, em va
dibuixar davant dels ulls aquella part de l’Alda que no s’explica a cap llibre
ni a cap documental.
D’allí en va sortir un petit text que li vaig dedicar i que
vaig publicar al llibre “Invasió de camp”. És aquest:
SEMPRE
Per Alda Merini
Sempre hi haurà una illa de la utopia on les rareses seran
quotidianes i els desitjos prendran forma. Existirà un tros de terra on tot
serà possible i els nostres seran sempre nostres i mai ens deixaran.
Vindrà el temps de la calma i la serenor, de la fugida dels
disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París o qualsevol
espai verge on no haurem naufragat i farem nostre..
Sempre hi ha paraules per alimentar els ulls i mirades que ens
tapen la boca per regalar la bellesa del silenci.
Tssshh. Silenci i calma.
---
He escollit dos vídeos perquè conegueu millor a l’Alda
Merini. El primer és un petit fragment d’una entrevista feta a casa seva on
parla de l’amor, la poesia, la música i altres temes. En destaco algunes
petites frases seves com “que bonic és somiar, però la gent no somia. La gent
no té temps de somiar” o “sóc, segurament l’única dona italiana que no ha
tingut amor. Potser per això en canto tant als meus poemes”.
El segon vídeo que us poso és una cançó que es diu “Il bacio”.
De fet està basada en un poema d’ella, i està enregistrat en un disc d’homenatge.
Aquest tema, composat pel grandíssim Sergio Cammariere, és una preciositat. A
més, als dos minuts i vint segons, surt l’Alda recitant una altres de les seves
joies poètiques. M’he permès traduir-vos-la:
Tú me
preguntas cuantos amantes he tenido y como me descubrieron. Yo te digo que cada
uno descubre la luz, y cada uno siente su miedo, pero mi pare más pura ha sido
el beso.
Volvería
sobre los montes de Abruzo donde nunca he estado, pero si me preguntan cuáles
son los orígenes de mis versos, yo respondo: me basta con sumergirme en mi alma
para ver el universo.
Todos
me miran con ojos de desprecio. Desconocen los nombres de mis escritos sobre
las paredes, y no saben que son mensajes de los ángeles para celebrar las
lágrimas que he vertido para ti.
Aquest és el vídeo i amb ell tanco el post dedicat a l’Alda,
un personatge que hagués volgut conèixer i que no deixa mai d’impressionar-me. Escolteu amb calma i plaer la cançó. Com a mínim un parell de vegades, fins que us penetri i emocioni.
Tag :
POESIA