AGRICULTURA MENTAL

Marxo en molt poques hores de viatge, per passar el cap d’any i desconnectar una mica que ja em feia falta. Per això em permeto de fer-vos aquest escrit que serè l’últim del 2017. Crec que ha estat un bon any a nivell de creació literària. A nivell de quantitat n’hi ha hagut de millors però estic satisfet de la qualitat dels textos que finalment he salvat. 

El 2018 se’m presenta molt atractiu si penso en l’activitat que tinc prevista. A part de seguir presentant “El trist atzar” a altres ciutats –perquè és un llibre que encara no ha de morir en l’oblit- publicaré dos llibres i, fins i tot, podria ser que un tercer. Un d’ells serà de reflexions personals i l’altre és un encàrrec en el que treballo fa un any. El tercer, tindria àmbit històric i té temàtica esportiva. 

El meu compromís amb vosaltres, lectors i lectores del blog, és seguir portant-vos textos quan em sigui possible. Enguany us he apropat més de 200 escrits i sé, pels comentaris que rebo i llegeixo encara que no pengi, que us han agradat. Això em fa feliç. 

Ara us deixo. Com us deia, queda molt poc per pujar a l’avió i iniciar el meu camí de descans. 

Un desig pel proper any: renoveu-vos, renaixeu en cada gest, viviu intensament. I com diria Julio Cortázar:

No sóc cap amant dels musicals, però reconec que hi ha alguns que m’agraden i emocionen. Annie, portada als teatres i a la gran pantalla per Thomas Meehan i amb una peça que em colpeix interiorment anomenada “Tomorrow”, o tot el conjunt de Mary Poppins, em semblen veritables obres d’art. Però si n’hi ha una que he vist tantes vegades i he de reveure cada cert temps, és l’adaptació de “Cuento de Navidad” de Charles Dickens. Estrenada al cinema l'any 1970 sota el títol “Scrooge” (a Espanya va ser Muchas gracias, Mr. Scrooge), l’Albert Finney fa un paper veritablement espectacular. 

Si heu llegit el llibre de Dickens, ja sabreu de què va la història. En cas contrari, abans de veure la pel·lícula llegiu-lo. Hi ha una escena que em sembla especialment encantadora –dins del drama que suposa per al personatge el moment que, ell, no coneix- que es posa a escena amb una escenografia i coreografia úniques, divertides i corals, ben harmonitzades en tot moment. 

Ara acabo de veure aquesta pel·lícula i volia compartir l’escena. Ja em direu què us ha semblat. A partir dels 40 segons comença la part més interessant. 

La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat.

A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta solidesa.

La convivència entre trots els ponents i conferenciants que vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs. 

Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques, l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en fluxos migratoris, directors d’instituts de drets humans, psicòlegs especialitzats en assistència a víctimes de la immigració i altres persones que coneixen bé la temàtica. A algunes les vaig entrevistar a la prestigiosa revista “Cuadernos para el dialogo” quan em van demanar una col·laboració meva. En vaig parlar en aquest escrit.

Escric tot això perquè un dels convidats amb qui vaig establir contacte aquells dies és el Mohsen Namjoo, cantant iranià i gran compositor, persona que lluita pels drets de la seva terra i per les persones que hi viuen. Ho fa a través del mitjà que més coneix i amb l’instrument que més domina, la seva veu. Aquells dies a Sevilla va fer un concert oficial dins del seminari però també va regalar-nos tantes altres petites actuacions acústiques a la seva habitació, per a quatre gats com jo, quan tornàvem de sopar cada nit. Quin bells records!

El Mohsen és divertit, ple de vida i optimista malgrat al seu país, i més en aquella època en que ens vam conèixer, no hi ha massa motius per ser-ho. Ara que el torno a escoltar, perquè de tant en tant em retrobo amb la seva música i m’agrada gaudir-la, vull compartir amb vosaltres dos dels seus molts vídeos. No us espanteu, canta en persa. Com comprovareu, la seva música i la seva interpretació tenen molts matisos.  

La bohèmia del moment és la revolta diària en sentir-se diferent. Al final de cada persona hi ha una nit de mirada blau, metàl·lica, inacabable. 

Cada ésser amaga un circ ambulant, una residència fixa, la tendresa momentània, una peça de roba vella. I una paraula que fa nosa. 

Sobre la pell de la humanitat no hi podem escriure cap nom. Només la marca de la jungla on pertanyem.

Dur és el matí, de seda la tarda. El complot del temps no s’atura ni és fidel a cap cos. Tot és, a deshores, una evasió miserable de records. Del pensament en fem un ghetto, dels bons propòsits un festí condemnat a una altra vida.

Aquests dies estic més ocupat en canviar la imatge del blog que en escriure-hi textos. Cada cert temps m’agrada canviar l’aspecte d’aquest espai web, la façana principal que és la que es veu quan s’hi entra. Miro sempre de fer-hi canvis agradables, per aconseguir que la imatge de blog sigui, com els textos, agradables a la vista i l’ànima. Continent i contingut han de ser cuidats amb la mateixa voluntat.

Escric això només per evidenciar allò que hi ha: que entreu aquests dies i veieu una nova fesomia. I no serà la definitiva perquè estic encara acabant de fer el nou disseny. Estarà enllestit, si és possible i res falla, en poques hores.   

És evident que Orient i Occident estan a anys llum en tots els sentits. Personalment, sóc un amant de la literatura àrab, un apassionat del seu cinema i tinc, des de fa molts anys, molt interès en les tradicions i formes de viure. També es evident que no és el mateix la vida i els hàbits a la Xina o al Japó, que a Turquia o Egipte, perquè l’Orient Pròxim, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient són com la nit i el dia. 

Us explico tot això per parlar-vos d’un llibre que havia llegit fa molts anys i que ara, editat en català, he tornat a gaudir i molt. “Elogi de l’ombra”, del Junichirò Tanizaki, és un assaig sobre la realitat de la vida oriental comprada amb el nostre món occidental. Escrita l’any 1933, aquesta obra no ha quedat massa endarrerida en el relat actual dels dos cantons de món. Seguim vivint de manera distinta, sense entendre’ns i, en el cas dels europeus, menystenint-los a ells al considerar-los menys evolucionats. Només considerem modernitzats als japonesos i pensem que els xinesos treballen poc i amb mà d’obra molt barata. Estem carregats de tòpics i estereotips que, sovint i en tots els casos sempre per desconeixement, són falsos. 

De les moltes lectures encertades que fa Tanizaki al seu llibre, n’he volgut destacar una per a compartir-la amb vosaltres. Però us aconsello que compreu el llibre. És fàcil de llegir, molt agradable, i us aportarà molt de coneixement. 

FRAGMENT: 

En realitat, la bellesa d'una habitació japonesa, produïda únicament per un joc sobre el grau d'opacitat de l'ombra, no necessita cap accessori. A l'occidental que ho veu li sorprèn aquesta nuesa i creu estar tan sols davant uns murs grisos i desproveïts de qualsevol ornament, interpretació totalment legítima des del seu punt de vista, però que demostra que no ha captat en absolut l'enigma de l’ombra.

Però nosaltres, no contents amb això, projectem un ampli ràfec a l'exterior d'aquestes estances on els raigs de sol entren ja amb molta dificultat, construïm una galeria coberta per allunyar encara més la llum solar. I, finalment, a l'interior de l’habitació, els shòji (portes corredisses de fusta) no deixen entrar més que un reflex tamisat de la llum que projecta el jardí.

Ara bé, precisament aquesta llum indirecta i difusa és l'element essencial de la bellesa de les nostres residències. I perquè aquesta llum gastada, atenuada, precària, impregni totalment les parets de l'habitatge, pintem a propòsit amb colors neutres aquestes parets arrebossades. Tot i que que s'utilitzen pintures brillants per a les càmeres de seguretat, les cuines o els passadissos, les parets de les habitacions gairebé sempre s’enguixen i molt poques vegades són brillants. 

Perquè si brillessin, s'esvairia tot l’encant subtil i discret d'aquesta escassa llum. A nosaltres ens agrada aquesta claredat tènue, feta de llum exterior i d'aparença incerta, atrapada en la superfície de les parets de color crepuscular i que conserva tot just un últim alè de vida. Per a nosaltres, aquesta claredat sobre una paret, o més aviat aquesta penombra, val per a tots els ornaments del món i la seva visió no ens cansa mai.

Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes. 

Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment. Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop vídua, amb Michele Pierri, l’Alda va tenir un bon ritme creatiu traduït en tantíssimes obres i, sobretot, en tants altres poemes que mai va publicar, que tenia a tots els racons de casa seva i que regalava als seus amics. 

L’Alda Merini va morir a finals de l’any 2009 als 78 anys però va deixar molts documents imprescindibles per comprendre, en part, la història de la literatura italiana. Molts dels documents són a més en format de vídeo, extractes d’entrevistes i programes sencers a casa seva. Sovint els reviso, necessito recordar la força de persones com ella que, amb elements importants en contra, no defalleixen i planten cara al moment per anar endavant, sense canviar el rol ni el personatge, mantenint la seva persona i essència. 

Dissortadament, no vaig conèixer a l’Alda Merini en persona però si vaig la vaig redescobrir a fons el juliol de l’any 2014. M’havien convidat a presentar un llibre meu a Itàlia i a la mateixa trobada, entre el públic, hi havia la Barbara, la filla de l’Alda. Vam tenir temps, tres tardes ben bones, per parlar. Em va apropar molts aspectes de la seva mare, em va parlar de tantes altres coses que jo desconeixia i, especialment, em va dibuixar davant dels ulls aquella part de l’Alda que no s’explica a cap llibre ni a cap documental. 

D’allí en va sortir un petit text que li vaig dedicar i que vaig publicar al llibre “Invasió de camp”. És aquest:

He escollit dos vídeos perquè conegueu millor a l’Alda Merini. El primer és un petit fragment d’una entrevista feta a casa seva on parla de l’amor, la poesia, la música i altres temes. En destaco algunes petites frases seves com “que bonic és somiar, però la gent no somia. La gent no té temps de somiar” o “sóc, segurament l’única dona italiana que no ha tingut amor. Potser per això en canto tant als meus poemes”. 

El segon vídeo que us poso és una cançó que es diu “Il bacio”. De fet està basada en un poema d’ella, i està enregistrat en un disc d’homenatge. Aquest tema, composat pel grandíssim Sergio Cammariere, és una preciositat. A més, als dos minuts i vint segons, surt l’Alda recitant una altres de les seves joies poètiques. M’he permès traduir-vos-la: 

Tú me preguntas cuantos amantes he tenido y como me descubrieron. Yo te digo que cada uno descubre la luz, y cada uno siente su miedo, pero mi pare más pura ha sido el beso. 

Volvería sobre los montes de Abruzo donde nunca he estado, pero si me preguntan cuáles son los orígenes de mis versos, yo respondo: me basta con sumergirme en mi alma para ver el universo. 

Todos me miran con ojos de desprecio. Desconocen los nombres de mis escritos sobre las paredes, y no saben que son mensajes de los ángeles para celebrar las lágrimas que he vertido para ti. 

Aquest és el vídeo i amb ell tanco el post dedicat a l’Alda, un personatge que hagués volgut conèixer i que no deixa mai d’impressionar-me. Escolteu amb calma i plaer la cançó. Com a mínim un parell de vegades, fins que us penetri i emocioni. 

La mémoire de l’enfance dans une lagune perdue au bout de Procida. Mais j'oublierai en forme de deuil, pourquoi la sauvagerie de mon espèce est bien mienne. Je suis l'écrit jusqu'à l'oubli. 

(petit pensament que m’ha sorgit en francès)