Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2010

A L'ALBADA ES PARTICIPA

Imatge
Costa molt veure a la societat activa. Deixant a banda les grans manifestacions, actes de protesta o vagues generals, una gran part dels ciutadans i ciutadanes tendeixen a passar pel món que els envolta de manera desapercebuda, de puntetes. Per això avui vull dedicar aquest post a les persones que aquest divendres van omplir el local de l’Associació de Veïns de l’Albada, a Tarragona. S’hi havia convocat un sopar i xerrada distesa amb la Victòria Forns, la cap de llista de CiU a l’Ajuntament de Tarragona i número 8 a les llistes que la federació nacionalista presenta a les properes eleccions autonòmiques. La van acompanyar els regidors del grup municipal de CiU Joan Aregio, Jordi Sendra, Maribel Rubio, Raül Font i Fede Adan. Entre els assistents hi havia el president de l’entitat veïnal, Dani Juárez, i un servidor. No sóc massa seguidor dels actes socials però com ara he tornat a la ciutat de Tarragona i disposo de temps lliure em vaig decidir a acceptar la invitació que m’havien fet.

EL TOCANENS I EL BOCAMOLL

Imatge
Hi ha personatges que es donen a conèixer per la seva qualitat professional i no saben aprofitar aquesta ocasió per mantenir la seva professionalitat convertint-se en autèntics frikis prepotents i abominables. Es pensen que tenen la veritat absoluta i que tot allò que diguin serà paraula de Déu perquè els han posat al seu abast tots els mitjans i entarimats públics. I amb la fama pujada al cap, el cervell se’ls hi podreix. I en aquest punt inicien el descens al món dels mortals tot explicant els seus pecats i gestes que consideren normals i legals perquè surten de la seva boca, la d’un geni que tothom aplaudeix però que desconeix que és en un procés de caiguda lliure. Per això Pérez Reverte , avorrit i rebuscat quan escriu, es pot permetre el luxe d’insultar a l’ex-Ministre Moratinos tot dient que és un “perfecto mierda” i afegint “Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos”. I per aquest mateix motiu el Sánchez Dragó , autoproclamat Déu de les Lletres i soporífer autor, pot di

UN BANC SENSE LLUM, UNS POLÍTICS SENSE VERGONYA

Imatge
Us comentava fa pocs dies que no entenc perquè les administracions no ajuden, o no ho fan com tocaria, a aquelles entitats i col•lectius que treballen pel benestar dels altres i per solucionar mancances. Parlo de tasques que, legalment, són competència directa dels ajuntaments, governs autonòmics o del central. El passat divendres vaig visitar la delegació del Banc d’Aliments del barri de Bonavista. Un col•lectiu de persones es mobilitza per atendre les necessitats de més d’un centenar de famílies sense recursos on cap dels dos adults treballa, famílies que no perceben cap pensió ni ajuda o que perceben ajudes que fan riure i que no permeten ni arribar al dia 5. Són famílies nombroses i desesperades per una situació que no els dibuixa ni tan sols un futur perquè no el veuen o no el tenen. Els voluntaris del Banc d’Aliments de Tarragona aconsegueix el menjar que es distribueix mitjançant les aportacions que els fan des de la central del Banc, a Reus, la generositat d’una coneguda empr

MERCAT CENTRAL ... DE VOTS

Imatge
Magre favor fan alguns partits polítics a la nostra societat quan ara, just amb les eleccions autonòmiques a la cantonada i per tant amb la precampanya a punt del tret de sortida, han de convertir un tema seriós i delicat en una autèntica arma electoral. Parlo del Mercat Central de Tarragona i el seu projecte de reforma que ha estat aturat tot un mandat a l’Ajuntament per una trista ineficàcia dels qui havien d’impulsar-lo. El dilluns, el diputat del PSC per Madrid, Francesc Vallès, anunciava que el seu partit presentaria a les esmenes dels Pressupostos Generals de l’Estat per a demanar una partida d’un milió d’euros per a les obres. I ahir dimarts era Esquerra Republicana qui augmentava la quantitat demanar tot dient que en sol•licitaran dos. I hores més tard, es sumava a aquesta mena de subhasta Convergència i Unió dient que ells en demanarien quatre. Ja és prou trist que el PSC, partit que governa al consistori tarragoní i que ha estat incapaç d’aconseguir els diners que falten p

QUI ELS MOU I A CANVI DE QUÈ?

Imatge
No acabo d’entendre, o els entenc massa bé, els motius que porten als joves i estudiants francesos a protestar per l’edat de la jubilació que proposa el govern francès liderat per Sarkozy. Fa tretze dies que van iniciar-les les protestes i el país està completament paralitzat perquè, com sempre, quan es fan vagues i manifestacions es perjudica únicament a aquell que no en té la culpa i no pas al govern que és qui ha generat el debat i les protestes. Entenc que les persones que tenen edats properes a la jubilació, i molt especialment els qui es veuran afectats per la mesura de prolongar la seva vida laboral fins els 67 anys, posin el crit al cel i protestin. El que no em cap al cap és que siguin els més joves els qui mantinguin tot el país submergit en el caos. Estan dirigits pels sindicats en un intent de fer caure el govern? És l’oposició qui els incentiva d’una o altra manera? Qui els impulsa a sortir al carrer en massa, en una actitud gent dialogant i molt violenta per un tema que

LA VEU DE MILVA

Imatge
No sé el motiu pel qual els cantants italians tenen una veu diferent, trencada i que els identifica a la primera quan els escoltes. La Milva és una ambaixadora perfecte d’aquesta classe d’intèrprets que esmento. La Mia Martini, Alice, la gran Giuni Russo o la Gianna Nannini si parlem de dones; Fausto Leali,Paolo Conte i molts altres en els cas dels homes, captiven per les lletres i musiques dels seus temes però sobretot per la veu. Avui em quedo amb la Milva. Nascuda a Goro (Ferrara) ara fa 71 anys, vesteix els seus temes amb una veu única o poc habitual. A més, com a complement, canta moltes cançons de Franco Battiato, autor pel qui tinc autèntica devoció. El darrer treball de la Milva es diu “Non conosco nessun Patrizio!” i amb ell posa punt i final a la seva carrera . El CD és un homenatge a Battiato i totes són cançons ja composades anteriorment pel sicilià o creades per ell recentment. Milva i Battiato fa anys que col•laboren i el fruit de la seva unió es tradueix en èxits i m

TANT COSTA?

Imatge
Una reflexió que ampliaré els propers dies: Tant costa als ajuntaments facilitar la vida diària a aquelles entitats, associacions i col•lectius que treballen a favor dels altres i que fan tasques que són competència directe dels propis consistoris? Cal posar-los traves administratives constants i girar-s’hi d’esquena? On s’ha vist que tinguis persones que et treuen la feina de sobre i que a canvi rebin el silenci i les negatives per a millorar les seves instal•lacions i el sistema de treball? Properament parlaré de dos casos que reflecteixen aquesta situació kafkiana que cito.

CARMEN DE MONTILLA

Imatge
Seran moltes les persones, la majoria vinculades a forces polítiques, les que posaran el crit al cel quan sàpiguen que la CORI, partit amb representació a l’Ajuntament de Reus i liderat per l’amic Ariel Santamaria, ha fitxat a Carmen de Mairena per ocupar el número 2 de la llista que presenta al Parlament de Catalunya. Ja va sobtar que l’Ariel anunciés que es presentava a les eleccions autonòmiques i ara, amb aquest nou cop d’efecte, es produiran moltes converses i, sobretot, moltes crítiques. No veig que sigui cap despropòsit que aquest personatge del món artístic sigui a la llista i estic convençut que per dir el que acabo de dir, més d’un em titllarà de frikie. No passa res, me la bufa (i perdoneu l’expressió). La democràcia permet que tothom qui ho vulgui es presenti a les eleccions i crec que hi ha altres partits, molt més coneguts i amb moltes més història, que tenen gent més inepte a les seves llistes amb noms més populars que han acabat sent, o ho són a hores d’ara, del tot

NO HI HA MÉS CEC QUE AQUELL QUE NO HI VOL VEURE

Imatge
He vist un reportatge a La2 que m’ha produït un moment agredolç. El programa el presenta una noia discapacitada i en aquesta ocasió parlava de les noves tecnologies aplicades a la vida quotidiana de les persones invidents o amb deficiències visuals. La conductora de l’espai i un jove invident han sortit a passejar per Madrid per comprovar les millores que s’han fet a la ciutat per a eliminar les barreres arquitectòniques. Ella va en cadira de rodes i ell té com a company de viatge el bastó. La primera part del trajecte els ha portat fins el Metro de Madrid on ell ha demostrat que les maquines per compra els bitllets estan preparades per a les persones invidents. Una veu indica al comprador en quina part de la pantalla tàctil cal prémer per seguir els passos i aconseguir el tiquet. Feta la compra, primer problema. Falta un sistema de protecció, instal•lat a altres línies de Metro espanyoles, per evitar que la persona invident caigui a les vies o entre els vagons. La segona part ha con

ELS BLOGS ESTAN MORTS

Imatge
Els blocs, blogs o bitàcoles personals no tenen futur i estan morts. És una de les conclusions extretes d’un interessant debat celebrat aquest dimarts al vespre a la seu del Col•legi de Periodistes de la Demarcació de Tarragona. Els convidats eren els responsables dels diaris digitals online Tot Tarragona, Tarragona21, Delcamp.cat, Reus Digital i la Revista Cambrils. Hi vaig assistir com a espectador i vaig sortir satisfet i amb la sensació de no haver perdut el temps, tot el contrari. Ara passo a analitzar el contingut del debat i a donar la meva opinió. L’amic i regidor del PP a l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, va explicar que té la sensació que els blocs s’han mort i posava com a exemple el seu propi on segueix escrivint cada dia tot comprovant que cada cop té menys públic que segueixi els seus escrits. Els responsables dels digitals coincideixen amb Fernández a l’assegurar que els blocs han mort però afegint que les xarxes socials, especialment el Facebook, els han

UNA CONVERSA MOLT SINGULAR

Imatge
El programa Singulars que emet Canal 33 i que presenta el periodista Jaume Barberà va tenir com a convidat aquest dilluns a Joan Ramon Laporte, Catedràtic de Farmacologia de la UAB. La conversa va ser molt interessant perquè es va parlar de les vacunes de la GRIP A, la famosa epidèmia a punt de convertir-se en pandèmia que al final va quedar-se en un no res o, dit d’una altra manera, va tenir una repercussió mínima en relació a la que s’esperava inicialment. Laporte va aportar dades importants que demostren que, amb el naixement del virus esmentat les companyies farmacèutiques van fer l’agost i van aprofitar-se del moment. El preu de la vacuna de la grip té un cost aproximat de 70 cèntims d’euro, preu que es manté any rere any, però el de la Grip A, amb el mateix sistema d’estudi que les altres, va costar deu vegades més, 7 euros per unitat. Això té un nom i es diu robatori o atracament per no anomenar-ho estafa. També s’ha sabut, ho explicava el mateix Laporte, que abans que s’inici

UN RECONEIXEMENT MOLT BRILLANT

Imatge
Fa pocs dies que vaig reobrir aquest bloc i ja em donen la bona noticia que hem rebut un nou premi. Dic “hem” perquè, com sempre, els premis i reconeixements que s’entreguen a aquest espai els comparteixo amb tots vosaltres. Un bloc pot ser senzillament una bitàcola personal no compartida o poden esdevenir, cas d’aquest, un racó on es pot debatre, opinar i divergir. El premi esmentat porta per nom Sunshine Award i no té cap valor econòmic. La seva vàlua és sentimental i emocional perquè, com diu Mon de La Garrofa de Mont-roig que és qui ens entrega el premi, saps que algú ha pensat en tu en el moment de donar-lo. Això, òbviament, no té preu. Ara toca, com marca la tradició, entregar aquest premi a aquells espais que un servidor consideri mereixedors. La llista és llarga però ja l’he feta tot demanant disculpes als qui es quedin fora. Als qui el rebreu de part meva, dir-vos que ara us tocarà a vosaltres entregar aquest premi a altres blocs que considereu tot posant els noms, l’enlla

LA MEVA TRILOGIA

Imatge
podeu ampliar aquesta imatge clicant damunt Aprofito aquest espai personal per a presentar-vos els meus darrers dos llibres, ja publicats per Edicions La Banya, i el tercer que ja estic a punt d’enllestir. El primer, editat el passat mes de setembre, es diu “Pensaments lleugers” i és un resum, com indica el seu títol, de pensaments basats en emocions i sentiments que he anat tenint, i patint, els darrers mesos. El segon és una realitat des d’aquest passat divendres i porta per nom “Esperando la ausencia”. Escrit en castellà, és una continuació del primer i té la mateixa essència. Tinc previst presentar-lo públicament a diferents indrets de l’estat. De moment estic tancant un acte oficial de presentació amb els companys de La Discreta Academia, col•lectiu format per escriptors, filòsofs, pensadors i gent d’altres àmbit que té els seus orígens fundacionals en època del regnat del rei Felipe IV. Després d’anys de silenci, La Discreta es va tornar a oficialitzar a principis dels anys 8

PATRIMONI DE CONVENIÈNCIA

Ja és curiós que s’anunciï que s’executa el Pla de competitivitat 2009-2013, que inclou millores al patrimoni de Tàrraco, un mes abans que es compleixin els deu anys de la declaració de Patrimoni de la Humanitat. Ha passat una dècada i s’ha perdut en molts sentits. Els exemples a posar semblen el típic recurs però realment són realitats que cal recordar i que molesten als qui han estat incapaços de des bloquejar l’estat d’abandonament del teatre romà o el tancament de la Necròpolis, dos dels elements patrimonials inclosos a la llista de la Unesco l’any 2000. Deu anys són temps suficient per haver fet moltes més coses de les que realment s’han fet. Cal preguntar-se quin interès real hi havia per aconseguir la declaració de Patrimoni Mundial. Interessava únicament per atreure més turisme? Importava realment el llegat que tenim a la ciutat? Podia ser una bona eina electoral per jugar a favor de qui aconseguís la declaració? Sigui com sigui, han passat els primers deu anys i t

LES MEVES TARDES AMB LA MARGUERITTE

Imatge
La Margueritte passa dels 90 anys i viu en una residencia d’avis. Cada tarda passeja fins el parc del poble, seu en un banc i llegeix. I allí hi coneix al Germaine, un homenot alt i doble que regala bondat i incultura pels quatre costats. Els dos saben quants coloms viuen en aquell espai verd i com de complicada és la vida sense l’amor dels teus. Ella viu enclaustrada per decisió dels fills i ell sempre ha estat rebutjat per la seva mare que el considera, senzillament, una errada. I així neix una història única que permet aprendre als dos protagonistes. Ella li llegeix els llibres i ell comparteix les estones que, a certa edat, passen molt lentes. El final no l’explicaré perquè crec que val molt la pena veure aquesta pel•lícula. A mi, personalment, m’ha renovat molts sentiments que ja tenir a flor de pell. M’ha tocat molt a fons. Per cert, ell és en Gerard Depardieu i ella es diu Gisèle Casadesús, actriu amb una carrera molt extensa. Fa pocs dies vaig llegir una crítica de la pel•líc

COPIAR I ENGANXAR, IMAGINACIÓ AL PODER

Imatge
Els qui treballem al sector de la comunicació, el màrqueting i la premsa ja sabem que està tot inventat i que hi ha certes tasques molt complicades a resoldre. Quan reps un encàrrec per a crear una nova imatge corporativa d’una empresa, entitat o institució, t’has de trencar les banyes, literalment. Crear del no res un element que representi fidelment al client que et fa l’encàrrec és sempre complicat però amb ganes, esforç i creativitat arribes a tirar endavant el repte. Una altra cosa ben diferent és viure del nom i, cobrant quantitats de diners abusives i insultants, refer una mateixa imatge i vendre-la com a nova i única. Una tercera via, a la ciutat de Tarragona es va descobrir quan es va encarregar el disseny de la nova imatge municipal i l’empresa guanyadora va plagiar-la de l’Ajuntament de San Sebastián de Los Reyes, és la del copiar i enganxar. Consisteix en mirar logos i imatges corporatives d’empreses que creus que mai arribaran a veure la teva i fer-ne una de semblant,

REMENANT LA PERDIU

Imatge
El serial de les obres del Mercat Central de Tarragona ja passa dels límits de la normalitat i s’acosta més al surrealisme i al despropòsit. La decisió de Convergència i Unió de presentar al ple de demà divendres una moció per a proposar que l’estat aporti els famosos 8 milions d’euros que falten evidencia que hi ha algú que s’ha passat aquest mandat tocant-se els pebrots. Les promeses i els compromisos nascuts al consistori tarragoní han estat, trista i únicament, mentides de cara al vent. Les tasques arqueològiques fetes a la zona del Mercat, i pagades a preus astronòmics i insultants, han deixat clar que mai hi ha hagut un duro per aquestes obres i que, passant el pinzellet amunt i avall, a l’estil Karate Kid quan posava cera i la polia, la pel•lícula s’ha prolongat però no ha deixat de ser un drama. Els protagonistes, l’equip de govern, han sobreactuat fent un mal paper. Els venedors del Mercat han estat la ventafocs d’una història que no firmarien, pel mal guió, ni els germans

L'HOSTAL I EL PORT

Imatge
foto: cuptarragona.cat L’enderroc de l’emblemàtic edifici de l’Hostal del Sol de Tarragona ens diu moltes coses. Posa en evidencia l’interés que hi ha per part de l’actual ajuntament de conservar immobles que cal que es mantinguin i es rehabilitin per la seva importància arquitectònica. Tirar a terra l’Hostal és una errada històrica i tot per falta d’entesa entre el propietari i els gestor de la casa gran. L’edifici, la seva ubicació i la història que té al darrera obliguen a fer tot el contrari del què es farà però la política és així i ens pren allò que ens hauria de regalar, un edifici renovat reconvertit en espai cultural o, senzillament, reobert com a hotel o qualsevol altre negoci similar. Un cop la pala de la primera maquina foradi l’estructura ja no hi haurà marxa enrere ni temps per a les lamentacions. Queden poques hores per posar de nou la pota, per cometre un greuge contra la societat i la història però a qui hauria d’importar, no li importa gens. D’aquí a poc temps tamb

CRU, MOLT CRU.

Imatge
L’aparició de la taca de cru a les costes de Tarragona, a La Pineda i al port tarragoní, és un capítol més d’una història que es repeteix i que, com sempre, té els següents capítols: Es descobreix la taca que prové d’alguna de les empreses químiques presents a la nostra ciutat. L’empresa nega que la taca sigui seva o, com a molt, admet una part de la taca però no pas tota sencera. S’activen els plans d’emergència i els mitjans de comunicació viuen uns quants dies de la noticia. Els grups ecologistes i els ciutadans compromesos amb el món exigeixen que es castigui als culpables i les administracions diuen que obriran el corresponent expedient. Passen els mesos, de la notícia ja no se’n parla, les administracions no han sancionat a ningú i “si te he visto, no me acuerdo”. I així sumem un nou cas de contaminació sense resoldre, tot esperant al proper que es produeixi per a fer memòria i llistat dels abocaments que ja hem patit. I fetes les lamentacions, es torna a repetir el cicle que us

EL CÒNSOL DE SODOMA

Imatge
He tingut la ocasió de veure la pel•lícula “El Cònsol de Sodoma”, un recorregut per la vida del poeta Jaime Gil de Biedma que, personalment, admiro per la seva qualitat literària i per la intensitat vital que va gaudir. Suposo que compaginar el seu rol de persona pertanyent a la burgesia de l’època amb la vida bohèmia que tan estimava i on realment s’hi sentia identificat, no va ser gens fàcil per aquest creador. La pel•lícula m’ha agradat força. El Jordi Mollà fa un paperàs interpretant Gil de Biedma però els seus companys de repertori no es queden pas enrere. És una història dura, crua però real. És una narració ben explicada i portada a escena amb fragilitat i contundència, tot al seu moment precís. La seva estrena, a principis d’aquest any 2010, ha permès conèixer més a fons un personatge que sovint ha passat desapercebut tot i la seva gran qualitat com a creador poètic i literari. Al nostre país hi ha hagut pocs Gil de Biedma, n’han faltat. En ell s’hi identifica la rebel•lió, l

LA LAURA I EL LLIBRE

Imatge
Aquest text té relació amb un llibre que tenia mig penjat, pendent de continuar, i que aquest diumenge he decidit tirar endavant. De fet ja estava previst seguir escrivint-lo però abans tenia altres prioritats literàries i creatives que ja he complert. El llibre s'inicia amb una entrevista a la Laura, una dona de 90 anys nascuda a Tivissa i que fa molts anys que viu a Reus. La Laura va patir les conseqüències de la Guerra Civil espanyola, des dels seus inicis i amb la postguerra com a moment més delicat per la falta de menjar i pels estralls que els dos fronts havien causat entre la població. Una part de la conversa es dedica a aquesta dura etapa i una segona part serveix perquè la convidada dibuixi, en records i paraules, com era la ciutat de Reus durant les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta. Fer aquesta entrevista ha estat tot un plaer per dos motius. El segon, perquè considero que parlar amb la gent gran i escoltar-los és una assignatura pendent que tenim tots i el pri

FICCIÓ I REALITAT, PRIMER LA BROSSA.

Imatge
No acabo d'entendre les prioritats del caps de programes de certes televisions que opten per difondre entre els seus espectadors programes de baixa qualitat per deixar aquells més interessants en un segon pla, en franges d'emissió que conviden més a dormir que no pas a veure la caixa tonta. La nit del dijous, al programa Sense Ficció que presenta el periodista Joan Salvat a TV3, es va emetre un documental molt interessant sobre les especies invasores, un document d'una hora de durada que va començar a les dotze de la nit i que quan portava tres minuts d'emissió ja es va tallar per a emetre la maleïda publicitat. Abans del documental s'havia estrenat una sèrie de ficció americana que va ser, parlant en plata, "un truño" o sigui una porqueria, al•lucinació d'algun director yankee malalt que ens volia fer veure coses que no són, històries de malalties i epidèmies. Vaja, un argument més que mamat que no va aportar res de nou. L’audiència d'aquesta se

NOUS VAIXELLS, NOUS CAMINS

Imatge
Repintats el casc, reformats els camarots i reparats els danys ocasionats a la nau pel desgast del temps i les paraules, aquest bot amb rems de l’oceà virtual, anomenat blog i batejat al seu dia com a “Tot és possible”, torna a salpar ple d’energies. Com a capità d’aquest vaixell confio en la tripulació de l’anterior viatge, vosaltres. Els vents ens seran favorables malgrat alguns dels qui es creuen déus vulguin fer-nos naufragar o aconseguir que els esculls i les roques de la platja més propera aturin el nostre nou camí. Aquesta nau disposa, com l’anterior, dels estris necessaris per a la navegació. Informació puntual del món en format de diaris, ràdios i televisions. Estones d’esbarjo transformada en un mapamundi ple de càmeres web en directe. El bagul de rutes passades anomenat arxiu i aquells aparells que permeten saber l’hora, el dia i qui ens espia pel camí. Benvinguts a bord, gaudiu del viatge i animem-nos tots, els uns als altres, fent petar la xerrada cada cop que arribi