LLENQUES AL MIG DEL NO RES
No m’he sabut mai definir quan em pregunten si sóc més de fred o de calor. Per un costat, l’estiu m’agrada per la possibilitat de gaudir els paisatges amb els colors més vius, per la proximitat amb els amics que en mesos càlids també ho són. L’hivern em regala també molts bons moments. La calidesa de la llar quan ens tanquem a casa pel fred, la foscor del dia quan encara és de dia i els pensaments s’avancen per por a perdre’s en la nit. L’estiu és una illa desèrtica, tal vegada Itàlia o Grècia. L’hivern és una cabana al mig del bosc o una casa de pedra aïllada de la gran ciutat, en un poblet petit o potser al mig del no res. Les dues estacions, i els dos paisatges que dibuixo mentalment, tenen en comú la deserció interna de la persona. Al mig d’una illa o en un poblet tancat en una casa, la soledat cercada o compartida permet el creixement. Hi han, perquè sempre existeixen o poden existir, vincles que uneixen els dos paisatges. En el meu cas, les llenques s...