La sensació de veure que algú amb qui has compartit tota la vida, tots els dies des del primer i fins l’últim en què toca, et diu adéu, no és pas justa ni agradable. Ja són masses pèrdues en tants pocs anys i un comença a esgotar-se interiorment. La iaia Laura , la meva àvia, ha dit prou i avui ens han donat la trista notícia. Queda poc, diuen que hores, fins que ens deixi del tot. Marxarà quan ella, i el seu cos, ho decideixin, però ja no hi ha marxa enrere. Fer-li ara aquest petit homenatge, ara que encara viu, em sembla molt important. Tenir la oportunitat, aquest vespre, de dir-li “gràcies per tot allò que has fet per mi, pel Carles i per tots nosaltres” ha estat un regal. Els meus avis han estat molt especials a la vida del meu germà i la meva. Sé que el meu avi Lluís, que va morir fa 16 anys, estarà impacient de tornar-la a a veure. I també el meu germà Carles que aviat farà quatre anys que ens va deixar (el proper dijous dia 15), i amb qui sempre van t...
