AGRICULTURA MENTAL

Fa dies que vaig començar avançar a les xarxes socials que el proper 9 de desembre hi havia un esdeveniment important per a mi. Ara, tot just avui, puc ja fer la descoberta de tot l’acte. El proper divendres 9 de desembre, a les 20.15 hores a la Sala Santa Llúcia de Reus, faré una lectura antològica de les meves creacions poètiques, de prosa, aforismes i pensaments lleugers.  Serà amb una presentació prèvia de la poetessa reusenca, i sobretot amiga, Montse Farrés. Ella, la culpable de la moguda, obrirà l’acte al qual hi hem sumat a dues persones més. Per un costat, el bon amic i poeta Juan López Carrillo a qui he volgut convidar especialment perquè faci la lectura d’un parell de textos meus en castellà. I la música la posarà el Joan Pujol de manera que podrem crear una banda sonora única per al moment.  La presentació de l’antologia em permetrà llegir textos dels meus llibres Pensaments lleugers (2010), Esperando la ausencia (2010), Aforo Completo (2011), Agricultura Ment

Ja us puc confirmar que avui he decidit avançar els plans que tenia de cara a la presentació del meu proper llibre de prosa poètica. Inicialment volia presentar-lo sobre el mes de febrer o març del 2017 però ara accelero el procés, per tenir-lo a punt de cara a aquest proper mes de desembre.  Els textos ja estan enllestits fa dues setmanes i la portada està decidida després de la cessió de la foto que la protagonitzarà, cessió que m’ha fet el seu autor, un fotògraf turc de qui us parlaré ben aviat. Ara s’inicia la fase final de correcció i maquetació. Si res falla, en un mes el tindré a les mans.  I si falla alguna cosa haurem d’endarrerir els plans actuals. Us aniré dient. El que sí us puc avançar és que es tracta d’un treball molt madur del que n’estic molt content. No sé si superarà el nivell de critica de “Invasió de camp” que ha agradat i molt tant en la seva versió catalana com en la versió italiana. No tinc poc a decebre però sóc exigent amb mi mateix i caldrà supe

Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest.  Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai vas sentir, les coses que mai et vaig dir.  Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.   ... I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl 

L’últim bosc bevia l’aigua del riu que havia parit la muntanya, més amunt. Al pont, reflectit, el cos necessitava la pèrdua i la natura regalava llàgrimes. Pluja lleugera evaporant-se pels cabells i els primers ocells del matí eren terrestres per la por. Amb la boira s’ensumava eternitat i el cel no afegia blau a la retina.  Entre argila i molsa, el caos de l’aigua envaint-ho tot va vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot era coacció per a la memòria.  Foto: Vallfogona de Riucorb, 30 d’octubre de 2016. 

Més enllà de ser mostres estàtiques, perquè tenen aquesta funció inicial, les exposicions poden convertir-se en elements vius, en constant creixement i amb veu pròpia. Un clar exemple és la que porta per nom “Perifèria d’un somni” que va ser la carta de presentació del festival Al3Mura, aquella trobada cultural que vam fer el passat mes de juliol a les ciutats de Reus i Tarragona.  Amb Pier Paolo Pasolini com a figura principal, l’exposició la protagonitzaven 5 dibuixants que van escollir fragments de pel·lícules del cineasta italià per a fer-ne la seva versió/visió personal. Al Centre de Lectura de Reus, espai on vam alliberar per primer cop les obres, ja es va veure que aquella era una acció cultural diferent i no només una simple exposició amb quadres que es pengen un dia, es despengen un altre dia i acaben morint, plens de pols en un magatzem o, amb més sort, a les cases particulars de persones que mai més se’ls miren.  Aquesta perifèria del somni de Pasolini va més e

Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi i tancada al públic.  Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va fer castrar i més tard també va fer morir. A la seva

El nou treball del Nick Cave , Skeleton Tree , és una autèntica obra d'orfebreria musical. Cave, que ha perdut al seu fill de 15 anys fa pocs mesos en un accident en un penya-segat de Brighton, ha elaborat aquetsa mena d'òpera i reflexió en veu alta sobre la mort, el dolor i la pèrdua. Aquesta peça, anomenada Girl in Amber, és una mirada còmplice sobre la mortalitat. Us aconsello escoltar tot el disc, no us deixarà pas indiferents.

He provat a canviar-ho tot, a girar-me la pell del revés i tallar la línia que separa el cos de l’ombra. La terra gira, segueix girant mentre adquireixo fracassos i resto dies, mentre perdo el temps i la mort m’escorcolla els ossos. Però la vida no m’abandona, es nega a deixar d’existir abans d’hora, m’espera cada nit a la cantonada del dia. Allí em remata, omnipacient, i em vetlla la son.  A aquestes alçades no invento a Déu i trio el viarany més tort de la tortura que suposa fer un pas més.    Le premiar jour, la porte est vitrée. La dernier jour, una imatge à l’improviste. ... La música del Michael Wollny sempre m’acull i em recullo al seu voltant. 

L’art d’observar la bellesa no ha aconseguit envellir als nostres dies. S’ha perdut l’hàbit d’aturar-nos a mirar, de sorprendre’ns amb petites coses, de descobrir quelcom més enllà de davant nostre i a poca distància. Ens hem quedat cecs i freds. No hem après què som i hem calat foc al jardí de les nostres memòries.  L’edat de la innocència ha estat massacrada, tal vegada trepitjada, per l’ànsia de viure sense aprendre res dels sentiments ni entendre d’emocions.  Què hi portem ara a les butxaques? Bellesa esquinçada, amor desconegut, confitures amargues... i les arrels que no hem plantat per l’art que tenim de perdre el temps i fer-lo perdre als altres.  ... Observeu la bellesa, la gran bellesa.

Serveixi aquest escrit, el número 2500 que publico en aquest blog, per agrair-vos a tots i a totes els qui heu anat passant – i ho feu encara- per aquest espai d’internet obert fa més de deu anys. No faré pas balanç de quantes visites s’han rebut i de quins països eren, o de quins són els escrits més llegits de tots els temps. Únicament us agraeixo la vostra fidelitat i constància. Sobretot tenint en compte que hi ha hagut daltabaixos i èpoques de silenci importants, espais temporals en els que no he pogut escriure per falta de creativitat o perquè anímicament no travessava bons moments. Aquests últims deu anys, mireu com ha anat tot, he perdut gent molt important del meu costat i n’hi he anat sumant altra que, a hores d’ara, em són indispensables i imprescindibles.  Si us sóc sincer, m’he acostumat a les pèrdues però em nego a patir-ne cap més, com a mínim els propers... deu anys?  En fi, 2500 textos després (posem que metafòricament siguin folis) 2500 sospirs despré

La poesia ha de ser sempre senzilla, propera, explicar-nos fets que vivim o hem viscut, fent-nos tastar colors i sabors que sabem o ens eren desconeguts, seduint-nos en tots els sentits. La poesia ens ha de parlar, com parla el poeta a les seves paraules. Avui, comparteixo amb vosaltres aquest poema, del llibre “Poesia semplice” del meu gran amic – i germà italià- Bartolomeo Smaldone.  COM LES ALES D’OCELL T’estimo com les ales d’ocell estimen al seu petit cos. T’estimo a la primavera quan la resurrecció és a les flors, i t’estimo a l’hivern, en el fred d’un moll o sota la neu, recolzat al teu braç. T’estimo per instint i sovint per por, per tots els mals pensaments que em venen estant sol. T’estimo perquè no sé estimar, i pels petons llargs, per l’erotisme que hi ha a les teves mans. T’estimo perquè la vida comença amb l’amor.  ... La poesia mereix la seva banda sonora i, en aquesta ocasió, ha estat senzill trobar-la. Sylvain Chauveau

S’alleugereix l’ànima, malferida, i pesen els dies amb el seu silenci, sepulcral i angoixant. S’inicia el canvi d’hàbits, tot just quan la pell es muda i l’ombra es perd al fons dels llençols d’un llit que ja no es desfà. No esperes missatges matiners ni vas a dormir tard per fer comiats, retornen els caps de setmana on ets més mortal i menys deïtat.  I vius amb el cor esmorteït, passejant pels carrers amb les mans buides que ja no omple ningú. Fas el canvi d’hàbits que no volies, amb el cos regirat i el cap ple d’aigua que es vesa per les conques dels ulls.  Amb tot -el dolor i el silenci- tal volta és millor seguir amb el canvi d’hàbits en uns nous hàbits. Ora et labora. La pau és permanent rere les parets d’un monestir, en la clausura de la ment i l’exquisidesa de l’esperit que espera curar ferides.  Nota: Fa tres anys, ja havia advertit el desig (llegiu AQUÍ ) 

Trobar-te, saber-t’hi a prop, saber que hi ets, saber que no te’n vas. En aquest mateix espai, fer-nos fotos de viatge sense moure’ns a enlloc, cercar el blau i el verd amb els ulls tancats, desitjar la boca i el cos sense tacte possible, observar l’andana buida i sense trens. Trobar-te, saber que et quedes en aquest espai de mandra. I en aquest mateix espai, esquinçar la tarda del diumenge, trobar sota el llit pàgines de Dostoievski i a la paret, immòbil, una marina fosca de Turner anunciant el fred i l’hivern. La vida passa la vida sense permís i amb turment. Els espais de mandra simplifiquen el patiment.

Leonard Cohen estava malalt i es moria lentament. La seva filla Lorca (la passió del canadenc pel poeta espanyola era màxima) vivia al primer pis d’una casa humil del barri de Willshire, a Los Angeles. Ell, vivia al segon. Sortia molt poc, estava tancat moltes hores perquè el dolor li impedia fer massa vida normal. El seu fill, Adam, va instal·lar un micròfon a la taula del menjador de casa del Leonard i va portar a la sala les diferents guitarres acústiques del cantautor, diversos ordinadors i una cadira de rodes. Cohen només havia de cantar i, amb l’ajut de la cadira, desplaçar-se de punta a punta del menjador per escoltar la gravació al costat dels altaveus.  Així va crear el seu últim treball “You want it Darker”, sabent que seria el pòstum, ple de lletres que parlen de la mort i de l’entrega a Déu, un treball de comiat que dibuixa a la perfecció un funeral en vida, que construeix un diàleg entre el poeta i l’Altíssim, on Cohen deixa per a la posteritat frases com “Si t

La cultura interessa tot i que no sigui a les grans masses, tot i que mantingui viva només a una part minsa de la societat. Però interessa i permet sobreviure, intel·lectualment i també a nivell psicoemocional, als qui la generen, la transmeten, la devoren tendrament, la viuen amb passió, la necessiten com aigua per beure o, per exemple, la consideren essencial en la seva relació vital.  La trobada convocada per l’associació cultural Etcètera, aquest dijous a la tarda al Cafè La Cantonada de Tarragona, ha estat un èxit de participació. Que una vintena de persones hagin considerat que la cita podia ser útil, és més que agradable vistos els temps actuals. Entre les cares conegudes dels assistents, el cineasta Jesús Monllaó, l’escriptor Ferran Gerhard, els humoristes gràfics Napi i el Chicotriste, el periodista Tomàs Carot, els meus companys de junta i de viatge en aquesta aventura, Xavi, David i Santi; i tantes altres persones que fins ahir no coneixia i van venir a escoltar

Al Leonard Cohen el vaig descobrir el 1986, amb la publicació d’un cassette de commemoració dels 50 anys de la mort del poeta Garcia Lorca. Ell hi cantava “Take this waltz” i des d’aquell mateix dia, Cohen va passar a ser el meu músic de capçalera (per dir-ho així) al costat de Franco Battiato. Dos genis, dues passions que sempre he tingut.  A l’octubre del 2012 vaig tenir el plaer de veure’l en directe al Palau Sant Jordi. Els 90 euros que em va costar l’entrada se’m van quedar curts en aquell concert que va durar tres hores i on Cohen va demostrar ser jove de ment i de cos, amb una plena agilitat que sorprenia i engrescava. Tenim Cohen per anys, vaig pensar. Però ara fa quinze dies, amb l’aparició del seu últim disc, “You want it darker”, alguna cosa em grinyolava. Una tarda, escoltant-lo conjuntament amb el meu estimat germà italià Bartolomeo – ell des d’Itàlia i jo des de La Canonja però els dos escoltant-lo al mateix temps- vam concloure que aquest era el disc perfe

Just en aquell moment orfe de tot, orfe del dia en que falta el bon dia escrit, orfe del cafè amb el diari, de mirades i rialles, de la banda sonora dels divendres, dels dissabtes amb regust a poble, de les passejades en silenci, amb els dits creuats que mai encaixen a la mà de l’altre, orfes del gest de fer-se bé, mútuament, i no abandonar-se.  Just en aquell punt on quelcom ens pesa damunt nostre, aquell punt on no sabem què ens aixafa contra el terra, què ens trenca les ales, ens serra els ossos i ens cus els llavis. En aquell punt en que les ungles se’t rovellen i els ulls no se t’obren, has de fugir abans de podrir-te, t’has d’aixecar per marxar lluny.  Just en aquell moment, en aquell punt... em proposo el pas, un sol enlloc de cent. Se m’imposa el moment. El temps cau.  ... Si has arribat al final del text, no te'n estiguis d'escoltar i veure el vídeo que el complementa.