Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

MOLT BON ANY 2011

Imatge

EM RECORDAVA A SANDOKÁN

Imatge
La pèrdua de certes persones sap greu i la mort del periodista Luis Mariñas és un exemple clar. En tinc molt bons records perquè recordo haver crescut escoltant grans comunicadors i entre ells hi havia en Mariñas. Quan el veia per televisió sempre pensava que s’assemblava al Sandokán i me l’escoltava amb atenció perquè tenia una veu captivadora i una mirada penetrant que et submergia en les informacions que llegia i explicava. Sembla que fa anys que tenia problemes de cor i al final ha mort molt jove però amb un currículum que costa dècades aconseguir i que formarà part de la història durant molts més anys. No entraré a dir que “era una gran persona” perquè no el vaig conèixer personalment però si que us diré que era un gran periodista. És curiós. La carronya televisiva que alimenta als frikis i semi-famosillos es queda i els veritables informadors van deixant-nos orfes de bons telenotícies i espais de debat. Per acabar, mireu la semblança entre la foto de Mariñas que acompanya el

CNN, GH I ELS FRIKIS DE T5

Imatge
Hi ha decisions que mai es podran entendre. Quan Telecinco entra per la porta, la cultura i la bona informació surten per la finestra. La darrera idea de la cadena de tancar CNN i omplir aquest canal amb la programació en directe de 24 hores de Gran Hermano, ens ho diu tot. Ens marca les pautes ben clares i defineix les intencions d’un grup que sap vendre únicament brossa televisiva. Cal que la gent no pensi perquè si el ciutadà pensa es pot posicionar contra el sistema i no hi ha res pitjor. 24 hores veient frikis que només saben malparlar, insultar i fotre’s mà com els ximpanzés són, per als directius italians de T5, potser encara més primitius que els mamífers esmentats abans, més útils. Enhorabona a tota la gent que ha fet possible CNN aquests anys. Els vídeos que us acompanyen el post són d’ells, acomiadant-se de la seva audiència que, traduïda en allò que es diu share (percentatge de la quota de pantalla) era massa baix i ara pujarà gràcies al zoo mediàtic de les bestioles del

DE LA PLAZA DE MAYO AL MÓN. ENTREVISTA A BUSCARITA ROA.

Imatge
El Tribunal de l'Argentina ha condemnat aquests darrers dies a cadena perpètua a 13 repressors de l'última dictadura militar d'aquest país, entre ells a l’ex dictador Videla. El mateix tribunal ha imposat 25 anys de presó a altres repressors d’aquella època per uns fets que, recordem, van comportar la desaparició de milers de persones, també rebi el seu càstig. Els qui fa anys que lluiten per seure a la banqueta dels acusats als autors d'aquests crims poden començar a respirar. Un dels col•lectius, potser el més gran i més important, és de les Àvies i Mares de la Plaza de Mayo. Fa tres dècades que busquen als seus fills i néts, que viatgen per tot el món per fer arribar a tota la societat el seu missatge i les seves reivindicacions. Fa pocs dies una d'aquestes àvies, Buscarita Roa, va participar en el Primer Seminari sobre Drets Humans per l'Ajuntament de Sevilla. En aquest esdeveniment, de gran importància, també hi hem participat, en qualitat de ponents, qua

SINDE I LA SGAE PERDEN LA BATALLA

Imatge
A la Ministra Sinde li han tombat la seva llei amb la que pretenia prohibir les descarregues de la xarxa i sancionar-les. La guionista de la pel•lícula “mentidas y gordas” ha vist com les seves fal•làcies i enganys, encara més grossos, li petaven a la cara i els seus intents d’alimentar encara més als xupopters i pirates de la SGAE fracassaven. Al Paco, del bar del davant de la meva oficina, li volen fer pagar 50 euros trimestrals per tenir televisió. Del tot absurd i vergonyós. Com cobrar les músiques que es posen en una boda o els himnes dels clubs esportius, una altra vergonya que serveix únicament per alimentar uns artistes que no estan ni acabats perquè mai havien arribat a cap quota de fama important. Gràcies a la derrota de la llei Sinde podrem seguir descarregant pel•lícules de la xarxa, escoltant la música que volem i fent altres accions que, en cas que calgui pagar-les, les pagarem sempre i quan els guanys vagin destinats realment als artistes i no pas als qui en fan la sev

NO CAL DONAR PROTAGONISME

Imatge
Acabo d'eliminar el darrer post publicat ahir en aquest blog que per cert, per si algú no ho sabia, és el meu espai personal on escric allò que em sembla amb la màxima llibertat. Uns amis m'han demanat que el tregui i així ha estat, l'he tret. Ho he fet per dos motius, per la petició dels meus amics i per evitar donar protagonisme a aquells que és l'únic que busquen. Obviàment segueixo pensant el mateix que havia escrit. Més coses. Demà us explicaré les meves experiències viscudes a Sevilla on he participat com a ponent al Primer Seminario sobre Derechos Humanos conjuntament amb una trentena de ponents més procedents d'una quinzena de països. Ha estat molt gratificant. He fet moltes entrevistes interessants que també compartiré amb vosaltres en aquest espai i d'aquí uns dies penjaré el vídeo de la meva intervenció a Sevilla.

APRENENTATGES I DESIL·LUSIONS

Imatge
La vida t’ensenya moltes coses i la mort, per desgracia, encara més. Si tots els qui van pel món fent i desfent, sense tenir en compte sentiments viscuts i emocions compartides, poguessin aprendre els valors que es coneixen amb el sofriment i les males experiències, canviarien el rumb i serien més humans, donarien més valor a moltes coses que ara els passen desapercebudes. Avui parlo en aquest to per tractar a fons el concepte de solidaritat i ajuda. Escric aquesta reflexió uns dies després d’haver tingut un bon ensurt tot tornant de Reus cap a casa meva. Va ser el passat diumenge dia 5 a l’autovia de Bellisens, prop de la nacional 340. Una placa de gel, segurament que era la única que hi havia aquell dia en tota la província de Tarragona, es va interposar en el meu camí i, com no l’havia vist, vaig frenar la moto abans d’agafar la corba que venia tot just a sobre de la placa. La moto va sortir llençada contra la tanca metàl•lica que separa els dos carrils de la carretera i un servido

DENUNCIAR AMB LA CARA BEN TAPADA

Imatge
No hi ha acte més covard que criticar a les esquenes, denunciar amb la cara ben tapada, actuant d'esquenes. Ho fan els impresentables i els sonats mentals que veuen fantasmes on no n'hi ha. I quan hi ha mitjans de comunicació que molesten, que no obeeixen disciplines ni ordres, que han triat la seva independència per sobre la submissió i les subvencions oportunistes, queda el joc brut de minar el treball i la feina dels seus editors, treballadors i col·laboradors. Fa un parell de dies que el grup de Facebook del diari online Tot Tarragona ha estat suprimit pels administradors d'aquesta interessant xarxa social. Algun impresentable dels que deia abans, dels que amaguen la cara i treballen amb la maldat, va decidir denunciar el grup del TT que superava amb escreix els 4.000 seguidors. El joc brut, com les mentides i els actes fets amb mala fe, són com un bumerang i el mal que fas sempre et torna. Temps al temps.

25 ANYS D'UNA EINA MOLT ÚTIL

Imatge
La presentació del llibre que recull els primers anys de vida de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona va ser tot un èxit. El Saló d'Actes de l'Ajuntament es va omplir de públic format pels qui hem tingut la sort de col·laborar en la elaboració d'aquesta obra, més d'un centenar d'autors locals procedents de diferents àmbits creatius. Hi ha polítics, periodistes, professors i catedratics, alumnes i experts en mil materies que, per un o altre motiu, hem utilitzat aquest servei municipal en algún moment dels darrers 25 anys. El llibre ha quedat de primera. Publicat per Arola Editors, es tracta d'una obra coordinada per la directora de la Bilioteca Hemeroteca, l'Elena Virgili. Crec, i ho dic al meu escrit en aquest llibre, que espais com aquest cal que siguin potenciats i s'apropin al ciutadà. Valen molt la pena, són un punt de referència i una autèntica troballa quan et falta informació per a preparar llibres, reportatges i treballs. La meva enho

PIRATES DEL SEGLE XXI

Imatge
El passat diumenge era núvol i gris per als més pessimistes. Al matí anaven dalt de la barca tots junts i al vespre el Capità Cordovès Pepe Monti va abandonar la tripulació deixant a tots els militants remant sense control. En una altra barca hi ha anava el Capità Avellana 2.0 i va fer el mateix, al vespre de cap a l’aigua deixant solets als militants que, en aquest cas i un cop celebrades les eleccions, no tenien ni rems. I així, els militants que són sempre els qui fan grans als partits, la veritable tripulació, van embarrancar tot intentant salvar-se de la tempesta. Els qui ho van aconseguir estan construint una nova nau que anomenaran “projecte” però altres que s’han salvat del naufragi, no volen als mateixos comandants per la nova travessia. Estaran temps donant voltes, visitant ports tot cercant embarcacions més dignes i fortes per superar tempestes complicades. Ara, els capitans que van abandonar les seves naus, s’han fet llops de terra i s’han tancat a casa, com els covards,

OK, EL SHERIFF HA PERDUT LA XAVETA

Imatge
Mitjans de comunicació vetats per no publicar el que toca, ex-professors de l’Escola d’Adults denunciant l’assetjament al qual havien estat sotmesos, més de la meitat de la plantilla de la Policia Local donant-se de baixa per depressió, tots els regidors de l’oposició en bloc abandonant el ple pel menyspreu rebut de forma constant i ara, com a remat final d’una actuació que ens recorda als anys de la televisió en blanc i negre, l’expulsió d’un regidor del seu propi partit per motius de partit que no pas de ciutat. Són exemples de la forma de governar de l’alcalde d’un municipi costaner que comença per C i acaba per S, un personatge que ha demostrat equivocar-se en el fons i en les formes, que passarà a la història com un governant poc tolerant i gens dialogant en temes que no pot defensar. Prendre la decisió d’expulsar del teu propi equip a un dels seus membres evidencia que aquesta persona ja ha perdut el nord. Entre altres coses perquè parlem d’un dels pocs regidors que, en cas qu

UNES ELECCIONS DE PEL·LÍCULA

Tot citant un lema socialista cal dir, en veu ben alta, que la Catalunya que sap on va ha decidit que el tripartit se’n vagi cap a casa i CiU governi els propers quatre anys. Passa poques vegades que la frase que has creat se’t giri en contra però el màrqueting polític té aquests regals en forma de bumerang. Em permetreu que, com indica el títol de l’article, utilitzi alguns noms de pel•lícules per parlar de la jornada d’aquest diumenge. Per a Convergència i Unió, el 28-N ha estat millor impossible aconseguint un ampli suport del poble català que ha derrotat al tripartit. Els tres mosqueters sabien que tenien els dies comptats i com no han sabut aplicar el tots per a un i un per a tots i han triat el camí personal abans que el projecte comú, ara són on són. Esquerra Republicana ha pagat car apostar pel seu Independence Day tot lligant-se a un partit socialista que té zapadependència i un líder que defensa una Espanya unida i solida, sense fractures ni erosions. De capturar l

AJUDEM-LOS QUE SÓN POBRES

Imatge
Havent llegit el llistat de propietats que han declarat els caps de llista dels diferents partits que es presenten al Parlament de Catalunya, he començat a plorar tot pensant en la seva pobresa. Qui més patrimoni assumeix és la candidata del PP, Alicia Sánchez-Camacho, amb un total de 575.000 euros corresponents al valor d’un pis i als quals cal sumar els 4.000 euros que assegura tenir al seu compte corrent. Artur Mas (CiU) ha declarat un patrimoni de 502.000 euros i Albert Rivera de Ciutadans és el tercer a la llista amb 475.000 euros en possessions i 5.000 euros al compte corrent. Deixant a banda la xifra ridícula del valor dels pisos de tots els caps de llista, encara tens més motius de riure quan veus què tenen guardat al banc: 10.000 euros del republicà Joan Puigcercós, 13.000 del president Montilla i 46.000 de l’ecosocialista Joan Herrera a més dels ja comentats de Mas i Rivera. Una cosa és que no es declari tot allò que es té i una altra, molt diferent, que es pensin que som r

HI HA LLADRES... I LLADRES

Imatge
Un vigilant de seguretat d’una gran superfície de les Gavarres va aturar a un jove que marxava de l’establiment sense pagar tres DVD’s que volia robar. Va arribar una patrulla de la Policia Local i va interposar al jove una denuncia per robatori fet pel qual se li ha fet un judici ràpid i se l’ha condemnat. Això va passar fa un parell de dies i he de dir que em sembla bé que qui roba rebi el càstig conseqüent. La pregunta que em formulo ara és la següent: Perquè no els fan cap judici ràpid a aquells que es passen el dia robant carteres a les estacions de Metro o als carrers, estirant bosses de mà o fent altres robatoris. A tots aquests delinqüents, molts d’ells arribats de països estrangers, els agafa la Policia, els porta a la comissaria per apuntar-los un delicte més a la seva fitxa i, com el què s’ha robat no suma més de 300 euros, se’ls deixa anar de nou al carrer. Hi ha certs “personatges” d’aquests que cito que porten a les seves esquenes més d’un centenar de detencions. Perquè

PATRIMONI, CULTURA I APRENENTATGE

Imatge
Lluny queden aquells dies en que Pedro Piqueras va dir, en ple informatiu, textualment: van a ver la última moda en Cataluña. Consiste en montar torres humanas cuanto más altas mejor y, una vez arriba, lanzarse desde lo más alto. Ho deia tot mostrant un castell fent pinya. No va ser graciós, va ser trist. Per sort, com deia, ens queda lluny. Avui els castells són patrimoni de la humanitat i en Piqueras, com tots aquells que ens tenen rancúnia o animadversió, ho segueixen sent de la incultura. Enhorabona als qui van crear aquest art, als qui l’han fet gran i especialment a tots aquells que no han pogut viure aquest moment tot i haver-hi participat molt activament. Per evitar baralles en cas que hagués posat una foto d'una o altra colla, m'he decidit a posar, de manera simbòlica, una imatge d'una pinya, element principal per a fer castells.

MÍTINGS I CANDIDATS MADE IN USA

Imatge
M’encanten les campanyes electorals, m’emociona seguir-les, palpar tot l’ambient que es mou al seu voltant, a pocs metres dels candidats i dels caps de campanyes, dels estrategs que marquen els discursos i els argumentaris a seguir. M’apassiona comprovar com una idea sorgida en un despatx, una sala de brainstorming o un think tank acaba seduint als militants i simpatitzants i aquests ho transmeten a les multituds i les masses. L’únic que no comparteixo és aquesta mania que tenim de copiar les formes i accions de màrqueting dels nord-americans. Primer es van importar els mítings en què el candidat queda envoltat de públic. Al davant hi té als qui ha de convèncer i al darrera, distribuïts per edats, sexes i races, als qui ja ho estan perquè són militants del seu propi partit. En aquesta campanya que estem vivint a Catalunya ja hem vist un nou element importat dels yankis, el micròfon de cara que substitueix al de sempre. El candidat no ha de pujar a un faristol a llegir cap paper adr

"AL TRAPO" AMB LA TRAPOTE

Imatge
No sóc seguidor dels programes de la televisió brossa, tot el contrari. Quan fent zàping n’enxampo algun i el convidat té un mínim interès, el planyo per haver d’acabar pel món ensenyant les seves vergonyes i atenent les preguntes de pseudo-periodistes que només viuen de la carronya que ofereixen a un públic desnodrit culturalment. Veure a La Noria a la Beatriz Trapote, periodista que s’ha fet famosa per ensenyar els seus encants a Interviu i per ser la companya sentimental de Victor Janeiro, germà del també desnodrit Jesulin, no em va sorprendre. Si que em va deixar perplex comprovar que l’entrevistaven perquè havia escrit un llibre. Minuts després vaig descobrir que es tractava d’una nova edició del Kamasutra i llavors tot em va quadrar millor. Interviu, “braguetazo” amb el germà del torero i llibre sobre sexe per a rematar una imatge que mai ha estat neta i cau en picat cap al camí de la perdició que condemna als famosos de segona fila al cementiri dels elefants. I encara em va ac

DE LOGOS I DE BUROCRÀCIA LENTA

Imatge
No acabo d’entendre la lentitud de la burocràcia per aconseguir certs permisos o llicencies. Ara fa tres mesos vaig entrar una sol•licitud a la Oficina Española de Patentes y Marcas que depèn del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. La meva intenció era tenir els drets de diversos logotips, lemes comercials i altres marques que he anat creant els darrers anys ja siguin per a empreses, institucions i per a ús propi. Volia pensar que la gestió era ben senzilla però m’han demostrat que fins i tot en un tràmit tan senzill com aquest, són lents i avorrits. Primer per la paperassa que has de presentar-los i després pel temps que tarden a donar el vist i plau. Entregada la documentació ja has de pagar, i no són preus econòmics, i aquí comença l’espera que pot durar, com en el meu cas, quasi dos mesos. Tot per aconseguir que un funcionari d’aquesta oficina miri el mig centenar de logos i lemes que li has enviat, comprovi que no són cap plagi i et digui que ja són teus. Una vintena de

MONTILLA I LA GARANTIA

Imatge
Aquesta ja és l’última que ens podien vendre, el lema de campanya del PSC per a les autonòmiques amb Montilla al capdavant. El lema “Garantia de progrés” fa riure, senzillament. Si Montilla és aquesta garantia,comencem a marxar del país i que Déu agafi confessats als qui es quedin. Home, dit ras i curt, Montilla i el PSC són, a hores d’ara i vista la seva eficàcia compartida amb els dos socis de govern, garantia de res i no pas de progrés. No seré jo qui dirà en aquest blog a qui s’ha de votar el proper 28-N però si que m’atreveixo a dir a qui no cal donar suport electoral: als qui ho han fet pitjor impossible, als qui han comés errades que mai han admès i que mai han tingut “pebrots” de dimitir, als qui porten set anys col•locant a amics i coneguts als llocs de responsabilitat ben pagats, als qui aprofiten el final del seu mandat, conscients que ja són cadàvers polítics, per a blindar als qui ja havien endollat prèviament, als qui han permès que el nostre país hagi passat de ser el “

EL MEU FULL PARROQUIAL D'AVUI

Imatge
Estimats germans, que Déu sigui amb vosaltres (que a mi fa temps que em va abandonar). Al voltant de la visita del Sant Pare, Beneit XVI, a la ciutat de Barcelona faig constar tres petites apreciacions: Si tota la gent que avui s’ha llevat d’hora per omplir els carrers per on passa el recorregut del Papa demostrés la seva fe real anant a missa a les esglésies, al Vaticà li faltarien seus on celebrar aquests actes litúrgics i fins i tot haurien de llogar naus als polígons per falta d’espai. Si l’aportació de l’església catòlica en temps de crisis es basa en fer viatges per tot el món amb els milions d’euros de despesa que suposa que aquest home de Déu que els representa estigui ben segur, estem ben fotuts. Demà al matí, els aturats seguiran sense feina i els jubilats no hauran rejovenit, els coixos seguiran necessitant crosses i els cecs no podran deixar el seu bastó. Si l’aportació del Vaticà en temps de crisi és aquesta manca d’austeritat a la qual ja ens tenen acostumats fa segles

ADÉU ALS FORNS DE PA

Imatge
Llegeixo amb certa tristesa que els forns de pa es veuen obligats a obrir una secció de degustació dins de l’establiment per evitar la seva desaparició i que la majoria, tot i aquest nou servei, no aguantaran els temps actuals. No m’entristeix que facin les degustacions. Em posa de mala llet el perquè han hagut d’arribar a aquest punt. Si l’Estat s’hagués preocupat de fer les coses ben fetes prohibint la venda de pa congelat a les benzineres, grans superfícies comercials i altres establiments que no han de gaudir d’aquest tipus de llicencia, els forns de pa de sempre no estarien ofegats i a punt de tancar portes. Es va inventar el sistema barat de tenir un forn petit que descongela el pa prefabricat en pocs minuts i el serveix calent a totes les hores del dia sense pensar en l’intrusisme que significava aquest pas per al sector. I amb els permisos de venda i manipulació de pa i pastes donats a dojo a tothom , s’han carregat un ofici dels més antics del món. Els ciutadans del món he

ELS IMMIGRANTS, ARMA POLÍTICA PER GUANYAR VOTS

Imatge
Molta cura davant la demagògia que alguns partits politics estan creant, i generant entre alguns sectors de la societat, al voltant del tema de la immigració. No em sorprèn que fatxes i xenòfobs com l’Anglada de PxC basin el seu discurs electoral en el menyspreu cap als nouvinguts tot reclamant que, textualment, “els moros marxin de Catalunya, Espanya, Europa i l’Occident”. A personatges com aquest ja els tenim la mida agafada i sabem de quin peu calcen. Demano cura a la resta de formacions polítiques per evitar que acabin caient en el discurs fàcil que acaba sent demagògic i utilitzin el problema de l’atur i els immigrants com a arma electoral. Aquest dimecres el programa El Intermedio que presenta a La Sexta el popular periodista El Gran Wyoming va decidir respondre a la demagògia política amb un vídeo més demagògic. En altres casos condemnaria aquesta acció però, vist el què estem veient aquests dies previs a l’inici de la campanya electoral autonòmica, li passo per alt i fins i t

CATALUNYA COMENÇA I ACABA A BARCELONA

Imatge
Segueixo tenint aquesta sensació, que Catalunya comença i acaba a Barcelona i que les comarques de Tarragona interessen únicament quan arriben les eleccions perquè són un magatzem de vots que cal aconseguir al preu que sigui. Aquest dimarts, aprofitant que moderava una taula rodona al barri de l’Albada i que dos dels convidats eren polítics, un del PSC i un de CiU, vaig preguntar-los si aquesta sensació existeix realment o la tinc únicament jo. I la resposta va ser clara: Barcelona i la seva àrea metropolitana concentren un 80 per cent de la població de Catalunya i el govern de la Generalitat destina el percentatge de recursos corresponent. Però el repartiment no és ben bé real. Els dos representants polítics van admetre que quan es reparteixen els recursos econòmics del país, la balança queda desequilibrada i es beneficia a Barcelona en detriment de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona. La presencia de Mariano Rajoy a diferents poblacions de casa nostra també aquest dimarts

A L'ALBADA ES PARTICIPA

Imatge
Costa molt veure a la societat activa. Deixant a banda les grans manifestacions, actes de protesta o vagues generals, una gran part dels ciutadans i ciutadanes tendeixen a passar pel món que els envolta de manera desapercebuda, de puntetes. Per això avui vull dedicar aquest post a les persones que aquest divendres van omplir el local de l’Associació de Veïns de l’Albada, a Tarragona. S’hi havia convocat un sopar i xerrada distesa amb la Victòria Forns, la cap de llista de CiU a l’Ajuntament de Tarragona i número 8 a les llistes que la federació nacionalista presenta a les properes eleccions autonòmiques. La van acompanyar els regidors del grup municipal de CiU Joan Aregio, Jordi Sendra, Maribel Rubio, Raül Font i Fede Adan. Entre els assistents hi havia el president de l’entitat veïnal, Dani Juárez, i un servidor. No sóc massa seguidor dels actes socials però com ara he tornat a la ciutat de Tarragona i disposo de temps lliure em vaig decidir a acceptar la invitació que m’havien fet.

EL TOCANENS I EL BOCAMOLL

Imatge
Hi ha personatges que es donen a conèixer per la seva qualitat professional i no saben aprofitar aquesta ocasió per mantenir la seva professionalitat convertint-se en autèntics frikis prepotents i abominables. Es pensen que tenen la veritat absoluta i que tot allò que diguin serà paraula de Déu perquè els han posat al seu abast tots els mitjans i entarimats públics. I amb la fama pujada al cap, el cervell se’ls hi podreix. I en aquest punt inicien el descens al món dels mortals tot explicant els seus pecats i gestes que consideren normals i legals perquè surten de la seva boca, la d’un geni que tothom aplaudeix però que desconeix que és en un procés de caiguda lliure. Per això Pérez Reverte , avorrit i rebuscat quan escriu, es pot permetre el luxe d’insultar a l’ex-Ministre Moratinos tot dient que és un “perfecto mierda” i afegint “Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos”. I per aquest mateix motiu el Sánchez Dragó , autoproclamat Déu de les Lletres i soporífer autor, pot di

UN BANC SENSE LLUM, UNS POLÍTICS SENSE VERGONYA

Imatge
Us comentava fa pocs dies que no entenc perquè les administracions no ajuden, o no ho fan com tocaria, a aquelles entitats i col•lectius que treballen pel benestar dels altres i per solucionar mancances. Parlo de tasques que, legalment, són competència directa dels ajuntaments, governs autonòmics o del central. El passat divendres vaig visitar la delegació del Banc d’Aliments del barri de Bonavista. Un col•lectiu de persones es mobilitza per atendre les necessitats de més d’un centenar de famílies sense recursos on cap dels dos adults treballa, famílies que no perceben cap pensió ni ajuda o que perceben ajudes que fan riure i que no permeten ni arribar al dia 5. Són famílies nombroses i desesperades per una situació que no els dibuixa ni tan sols un futur perquè no el veuen o no el tenen. Els voluntaris del Banc d’Aliments de Tarragona aconsegueix el menjar que es distribueix mitjançant les aportacions que els fan des de la central del Banc, a Reus, la generositat d’una coneguda empr

MERCAT CENTRAL ... DE VOTS

Imatge
Magre favor fan alguns partits polítics a la nostra societat quan ara, just amb les eleccions autonòmiques a la cantonada i per tant amb la precampanya a punt del tret de sortida, han de convertir un tema seriós i delicat en una autèntica arma electoral. Parlo del Mercat Central de Tarragona i el seu projecte de reforma que ha estat aturat tot un mandat a l’Ajuntament per una trista ineficàcia dels qui havien d’impulsar-lo. El dilluns, el diputat del PSC per Madrid, Francesc Vallès, anunciava que el seu partit presentaria a les esmenes dels Pressupostos Generals de l’Estat per a demanar una partida d’un milió d’euros per a les obres. I ahir dimarts era Esquerra Republicana qui augmentava la quantitat demanar tot dient que en sol•licitaran dos. I hores més tard, es sumava a aquesta mena de subhasta Convergència i Unió dient que ells en demanarien quatre. Ja és prou trist que el PSC, partit que governa al consistori tarragoní i que ha estat incapaç d’aconseguir els diners que falten p

QUI ELS MOU I A CANVI DE QUÈ?

Imatge
No acabo d’entendre, o els entenc massa bé, els motius que porten als joves i estudiants francesos a protestar per l’edat de la jubilació que proposa el govern francès liderat per Sarkozy. Fa tretze dies que van iniciar-les les protestes i el país està completament paralitzat perquè, com sempre, quan es fan vagues i manifestacions es perjudica únicament a aquell que no en té la culpa i no pas al govern que és qui ha generat el debat i les protestes. Entenc que les persones que tenen edats properes a la jubilació, i molt especialment els qui es veuran afectats per la mesura de prolongar la seva vida laboral fins els 67 anys, posin el crit al cel i protestin. El que no em cap al cap és que siguin els més joves els qui mantinguin tot el país submergit en el caos. Estan dirigits pels sindicats en un intent de fer caure el govern? És l’oposició qui els incentiva d’una o altra manera? Qui els impulsa a sortir al carrer en massa, en una actitud gent dialogant i molt violenta per un tema que

LA VEU DE MILVA

Imatge
No sé el motiu pel qual els cantants italians tenen una veu diferent, trencada i que els identifica a la primera quan els escoltes. La Milva és una ambaixadora perfecte d’aquesta classe d’intèrprets que esmento. La Mia Martini, Alice, la gran Giuni Russo o la Gianna Nannini si parlem de dones; Fausto Leali,Paolo Conte i molts altres en els cas dels homes, captiven per les lletres i musiques dels seus temes però sobretot per la veu. Avui em quedo amb la Milva. Nascuda a Goro (Ferrara) ara fa 71 anys, vesteix els seus temes amb una veu única o poc habitual. A més, com a complement, canta moltes cançons de Franco Battiato, autor pel qui tinc autèntica devoció. El darrer treball de la Milva es diu “Non conosco nessun Patrizio!” i amb ell posa punt i final a la seva carrera . El CD és un homenatge a Battiato i totes són cançons ja composades anteriorment pel sicilià o creades per ell recentment. Milva i Battiato fa anys que col•laboren i el fruit de la seva unió es tradueix en èxits i m

TANT COSTA?

Imatge
Una reflexió que ampliaré els propers dies: Tant costa als ajuntaments facilitar la vida diària a aquelles entitats, associacions i col•lectius que treballen a favor dels altres i que fan tasques que són competència directe dels propis consistoris? Cal posar-los traves administratives constants i girar-s’hi d’esquena? On s’ha vist que tinguis persones que et treuen la feina de sobre i que a canvi rebin el silenci i les negatives per a millorar les seves instal•lacions i el sistema de treball? Properament parlaré de dos casos que reflecteixen aquesta situació kafkiana que cito.

CARMEN DE MONTILLA

Imatge
Seran moltes les persones, la majoria vinculades a forces polítiques, les que posaran el crit al cel quan sàpiguen que la CORI, partit amb representació a l’Ajuntament de Reus i liderat per l’amic Ariel Santamaria, ha fitxat a Carmen de Mairena per ocupar el número 2 de la llista que presenta al Parlament de Catalunya. Ja va sobtar que l’Ariel anunciés que es presentava a les eleccions autonòmiques i ara, amb aquest nou cop d’efecte, es produiran moltes converses i, sobretot, moltes crítiques. No veig que sigui cap despropòsit que aquest personatge del món artístic sigui a la llista i estic convençut que per dir el que acabo de dir, més d’un em titllarà de frikie. No passa res, me la bufa (i perdoneu l’expressió). La democràcia permet que tothom qui ho vulgui es presenti a les eleccions i crec que hi ha altres partits, molt més coneguts i amb moltes més història, que tenen gent més inepte a les seves llistes amb noms més populars que han acabat sent, o ho són a hores d’ara, del tot

NO HI HA MÉS CEC QUE AQUELL QUE NO HI VOL VEURE

Imatge
He vist un reportatge a La2 que m’ha produït un moment agredolç. El programa el presenta una noia discapacitada i en aquesta ocasió parlava de les noves tecnologies aplicades a la vida quotidiana de les persones invidents o amb deficiències visuals. La conductora de l’espai i un jove invident han sortit a passejar per Madrid per comprovar les millores que s’han fet a la ciutat per a eliminar les barreres arquitectòniques. Ella va en cadira de rodes i ell té com a company de viatge el bastó. La primera part del trajecte els ha portat fins el Metro de Madrid on ell ha demostrat que les maquines per compra els bitllets estan preparades per a les persones invidents. Una veu indica al comprador en quina part de la pantalla tàctil cal prémer per seguir els passos i aconseguir el tiquet. Feta la compra, primer problema. Falta un sistema de protecció, instal•lat a altres línies de Metro espanyoles, per evitar que la persona invident caigui a les vies o entre els vagons. La segona part ha con

ELS BLOGS ESTAN MORTS

Imatge
Els blocs, blogs o bitàcoles personals no tenen futur i estan morts. És una de les conclusions extretes d’un interessant debat celebrat aquest dimarts al vespre a la seu del Col•legi de Periodistes de la Demarcació de Tarragona. Els convidats eren els responsables dels diaris digitals online Tot Tarragona, Tarragona21, Delcamp.cat, Reus Digital i la Revista Cambrils. Hi vaig assistir com a espectador i vaig sortir satisfet i amb la sensació de no haver perdut el temps, tot el contrari. Ara passo a analitzar el contingut del debat i a donar la meva opinió. L’amic i regidor del PP a l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, va explicar que té la sensació que els blocs s’han mort i posava com a exemple el seu propi on segueix escrivint cada dia tot comprovant que cada cop té menys públic que segueixi els seus escrits. Els responsables dels digitals coincideixen amb Fernández a l’assegurar que els blocs han mort però afegint que les xarxes socials, especialment el Facebook, els han