AGRICULTURA MENTAL

Per més que passin anys sempre em quedaré sorprès en aquells actes on veig que regalen coses i la gent es torna boja i perd els papers. I més quan es tracta de racions de menjar que són simples degustacions però que pel fet de ser gratis s’han d’aconseguir al preu que sigui. Vas un lloc on fan la promoció del regal que sigui i passes pel davant de l’estand. Mentre no es dóna res la paradeta està buida perquè als allí presents els hi rellisca què es ven o promociona. En el moment en què s’ofereix alguna cosa l’espai s’omple de gent no saps ni d’on ha sortit però que sembla que no hagin menjat mai o que passin gana. I no és cap dels dos motius els que els mouen cap a la bogeria de posar-se a la primera fila i passar pel davant als altres. Veure-ho des de fora és divertit però també penós perquè no es tracta, com deia, d’un regal que omple l’estomac sinó d’un petit detall que hauria d’arribar a tots els públics però que acaba sent un caos provocat pels qui s’acostumen a repe

Amb la informació cal ser rigorosos i explicar-ho tot molt bé. Parlo de l’enquesta feta pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat que conclou que un 51,1 per cent dels habitants de Catalunya votaria SI a la independència mentre un 21 per cent diria que NO i un altre 21 per cent no aniria a votar. Quasi un cinc per cent són indecisos.  Vista la minsa participació de la població a les consultes populars que es van iniciar fa un parell d’anys a molts municipis, amb percentatges més que baixos tot i que els qui organitzaven la iniciativa deien tot el contrari, no es pot sortir públicament a dir aquesta “animalada” del 51 per cent de l’enquesta que comento. Qui es creu que un 70 per cent de la població (sumant els qui dirien si o no) aniria a votar en cas que es fes el referèndum? Ningú. Siguem realistes senyores i senyors. Generar discursos basats en estadístiques inventades o inflades sense més no porta a enlloc. La realitat és la que és. Si ara es convoqués un ref

Era sempre negatiu, un mal company de viatge. Ca- minava per tot arreu.

Després de dir SI al bust del president Artur Mas i de dir NO al mateix bust del president Artur Mas, l’alcalde de Tarragona ha decidit aplicar les seves dots artístiques i ha baixat un momentet a comprar dues pastilles de plastilina per començar a crear la talla del “presi”.  El batlle tarragoní, conegut col·leccionista de monuments de capitals europees fets amb escuradents i d’entrades de tots els concerts dels Loco Mia als que ha assistit, ha decidit fer ell mateix l’obra d’art. A mig matí s’ha tancat al seu despatx d’alcaldia i ha començat a treballar, amb les mans, en la elaboració de la peça que, com dèiem abans, serà de dos colors.  Com hi ha crisi, l’alcalde ha comprat la plastilina dels colors blanc i negre perquè, ha dit, és més sofert un bust així que fet a color i sobretot perquè s’estalvia en pasta i també en diners. A més, ha afegit l’alcalde, com és previsible que Mas estigui de president molts anys, com a mínim dos més, pensem que aquesta és una inversió q

La ciutat de Reus sempre ha tingut molta tradició de ràdio i el diari ReusDigital ha decidit fer un recorregut històric a través de quatre reportatges que publicarà en quatre entregues aquestes properes setmanes.  El periodista Albert Sunyol ha estat el responsable de recollir tot el material necessari, entrevistar a les persones vinculades a la història de la ràdio de la ciutat i traduir el treball de camp en aquests reportatges. Ho han titulat “ La meva ràdio, la nostra ràdio. Vuitanta-vuit anys d'emissions a Reus” i aquest passat divendres es publicava el primer capítol que va dels anys 1923 al 1939. Fa uns mesos l’Albert em va trucar per a fer-me una entrevista. Un servidor va iniciar la seva carrera professional, a finals dels noranta i principis d’aquella dècada, a la mítica Cadena Nova que tenia la seva seu a la Plaça del Mercadal . Posteriorment, del 1992 al 1995, vaig estar a Cope Reus, al carrer Llovera, i del 1997 al 1999 vaig tornar a treballar a Reus, a

  Fa temps que em plantejo, per pura necessitat de diversificar la meva creativitat en el món de les arts, la possibilitat de fer una exposició d'imatges que he anat captant amb la meva càmera quan he fet viatges ja siguin de plaer o per feina, aquí a prop o lluny, a l'estranger.  No cal anar massa lluny per trobar bons paisatges o elements a fotografiar  ni aprofitar la nostra estada en un indret molt conegut per fer la foto que fa tothom. A mi, particularment, m'agrada capturar coses rares enlloc dels elements més habituals. Sóc un amant de les portes, de les parets esquerdades, de les cares de certes persones o de petits detalls que per altres poden passar desapercebuts. Això nol vol dir, ni de lluny, que sigui millor que els altres o que sigui diferent. Són, senzillament, les meves fotos.  El meu arxiu ja és prou ampli per a fer la primera tria de fotos i, posteriorment, escollir aquelles que podrien formar part d'una exposició que compartiria amb el pú

Estimar: omplir un buit buidant-se plenament.

Llegida la notícia que ens diu que a la ciutat de Tarragona hi ha un bar per cada 61 habitants, cal plantejar-se diverses consideracions. No entraré ara en un debat demagògic, tot i que real, sobre la societat que tenim tot dient que a tots els bars hi ha sempre clients mentre a les biblioteques, que toquen a una per cada 40.000 o 50.000 habitants, hi ha quatre gats. Però si cal pensar, per exemple, en les esglésies . Com ja fa anys que la societat ha obert els ulls veient la realitat de certes religions, la catòlica per exemple, que passa per veure que els qui les representen a les altes instàncies gaudeixen de luxes en detriment dels fidels que les passen canutes (la gran majoria menys aquells rics que hi van per netejar la seva mala consciència) es pot obrir un debat sobre la necessitat de tenir tants temples de devoció. Cal tenir una església a cada barri si a cada missa hi van quatre gats? No seria més lògic tancar-ne unes quantes, destinant-les a centres s

Avís: Torna'm el tornavís.

En el nostre oceà particular, les persones són onades que van i venen i que llepen la nostra platja particular que es configura i agafa noves formes a cada instant deixat enrere. Depenent dels fets i successos la platja esdevé més neta i verge, més bruta, més plena de restes que el fons ha escopit perquè nosaltres les traiem i posem on toca.  En aquesta platja uns hi passegen molts dies i altres hi fan la seva visita. Uns quants, molt pocs, hi claven l’ombrel·la i hi prenen el sol dies i dies, mesos, potser anys. Altres hi són tot la vida. Els qui van i venen ja no hi són, els qui s’hi estan uns dies no poden tornar a trobar la platja, els qui s’hi estan més temps sempre hi poden tenir accés.  Jugar, riure, plorar, veure, viure, besar, estimar, mirar, abraçar, entendre, escoltar, parlar, ballar, sentir, notar, existir, respirar, caminar... tot és possible en aquesta platja particular que tenim tots si ens ho proposem. De nosaltres dependrà si les onades que van arribant,

Els humans ho tenim tot dominat. Fins i tot tenim l'aire condicionat.

Aprofitant aquesta cançó que canta l'Alex Filio, molt bon cantautor i millor persona, tema que es diu com el post "Vienes como el sol", escric aquests dos textos que inclouré al meu proper llibre. (1) Vienes de tres décadas pasadas pero te presentas con el próximo siglo en las manos. Vienes del antes reclamado a gritos en este ahora que ya envejece a nuestro lado. Llegas mil imágenes después pero traes la foto del día, de cada día. Hay tiempo aún de sucumbirnos sin límites ni fronteras, de iniciar el aprendizaje de volar con los pies en la tierra, de chapotear dando brincos en el arcoíris de cada mañana.  (2) No me llegas tarde, me llegas mucho, me llegas siempre. La cançó que canta l'Alex, de la qual us en parlaré molt més a fons un altre dia, és la que acompanya aquest escrit. Escolteu-la amb calma.

Els lavabos són sempre al fons a l'esquerra perquè les portes dels bars són sempre a la dreta.

A propósito de una canción de Sabina que me enloquece… Amor, ¿Te sumas a este rol que tanto amamos y que nos aleja de todo y todos constantemente? ¿Nos acompañamos un poquito más en esta ausencia de los que hablan por hablar y no dicen nada? ¿Nos ausentamos también hoy de los espejismos baratos y personajes inertes e inánimes? ¿Seguimos el rumbo? ¿Compartimos playa y océanos de silencio? A propósito de la canción, porqué es mejor el silencio que hablar sin decir nada, es esta.

Perdre els papers = Arxivar papers i deixar-los en l'oblit.