AGRICULTURA MENTAL

Llegint els assajos de Michel de Montaigne vaig saber de la importància que té que l’home no trepitgi de peus a terra quan ha de prendre decisions importants. Amb el pas del temps, sabent que els cavalls dotaven l’home de l’equilibri necessari per seguir sent terrenal i amb la capacitat de pensar levitant, vaig arribar a un petit poblet de França, prop de Lille, on un ceramista molt vell creava obres úniques en un taller també envellit i ple d’art a cada racó. Vaig passar tres o quatre dies en aquell poble i cada matí, a primera hora, m’escapava als afores fins el taller d’aquell vell ceramista. De totes les figures que tenia, em va cridar l’atenció un cavall podenc fet amb terrissa i que tenia el llom esmaltat de color vermell. No el tenia a la venda. De fet, cap dels elements que un veia allí es venien. Els havia fet feia uns anys i els guardava al taller on ara es dedicava a fer peces de souvenir per als turistes que visitaven Lille.  Després de tenir amb ell dues co...

La sala és a punt per la cata de vins avui i aquí, al sud de França, on la cultura pels caldos de la terra és un fet. Deu convidats i l'amfitrió. Tres negres, tres blancs i dos caves esperen impacients a ser assaborits amb el paladar, el tacte a la gola, l’olfacte de nas, la vista del color i els sons del paisatge que recrees quan arriba el moment en què el fruit de la terra inunda el teu interior.  És un exercici senzill a base de proves, com tot en aquesta vida, i al final endevines quin és el teu vi predilecte, què et proporciona personalment, allò que et demana i les emocions que li regales tu.  Un negre, un blanc, un cava... i torna a començar la roda. No hi ha confusió ni desengany, es passa del plaer a l’èxtasi si saps diferenciar. I en tries un. El teu vi del dia perquè demà, o en pocs dies, l’exhibició tornarà a iniciar-se i amb ella, amb plaer, de nou tots els sentits en el seu punt àlgid.  Tornes a casa i deixes enrere la terra del cultiu però...

Avui exposo primer el text i en segon lloc la explicació corresponent. El text es diu, com el títol del post, El cadàver .  Sé que en aquest blog hi entreu lectors cultes, preparats, poliglotes. Disculpeu-me pel títol però us recordo, i aquí teniu feina de recerca a Google , que hi ha cadàvers exquisits.  LE CADAVRE Il est. Et le soleil mortifié , éhontée . Moment léthargique dans un muscle vaincu. Pas d'armes , sans défens, mélangé à de l'argile . Projet irréversible , avenir fossile. Et le vent est fatale, insensé. Il n'ya pas de repos , respecté . Il est comme une dune volage, sans aucun sens. Résulté, Dieu sait jusqu'à quand . Plein de questions. Et plein d'angoisse d'autres yeux . Com heu comprovat, comparteixo avui amb vosaltres un petit text que vaig escriure fa pocs dies, per Sant Joan al migdia. Un cop enllestit, el mateix dia, el vaig enviar a un molt bon amic francès que fa temps que em proposa, sem...

Ara que són tres quarts d'una del migdia us dic a tots i totes bon cap de setmana i fins dilluns. Un servidor se’n va d’escapada i aquest és l’últim escrit de la setmana i el que fa 1.378 d'ençà que va aquest blog. Fa poca estona parlava amb un bon amic francès que m’assegura que aviat vindrà a passar quinze dies a la Costa Daurada. Serà un plaer atendre’l com es mereix perquè tinc records molt bons d’aquesta persona.  El 1993, quan vaig anar a Paris amb el meu germà (un dia us explicaré com varem aconseguir el viatge) varem veure dos concerts en directe. Un el protagonitzaven, a la plaça del Museu de les Armes, un trio ja famós en aquells temps que he anat seguit, els Frederick Goldman Jones. Nosaltres no els coneixíem però ens ho varem passar de primera.  L’altre concert que varem veure era d’un jove cantautor anomenat Benabar (realment es diu Bruno) que havia iniciat la seva carrera al cinema, sense èxit, i havia seguit en el món artístic però apostant per ...

Em rep a casa seva, a la Provença més bella i interior. La Catherine Camus passa desapercebuda pels carrers de Lourmarin, i també pels de París o la resta de França, tot i ser descendent d’un dels grans del pensament i la literatura. El seu pare, Albert Camus, ha deixat un llegat etern tot i la joventut amb la que va abandonar aquest món. Ella, la Catherine, el recorda dolçament i intenta, d’alguna manera prudent, estar a l’alçada del geni des de la distància que els separa, pel temps i l’aprenentatge, en molts sentits.  Escriptora i psicològa, la Catherine escolta atentament les meves preguntes i plantejaments. He vingut per treure noticia de la conversa i publicar-ho a la revista Cuadernos para el Diálogo. Marxaré més tard amb el convenciment que no he de compartir gran part del que hem parlat, per respecte a ella i per l’impacte que m’ha provocat l’estona compartida.  La Catherine em parla de la soledat que patia el seu pare i que ella gaudeix a estones. Em...

No acabo d’entendre, o els entenc massa bé, els motius que porten als joves i estudiants francesos a protestar per l’edat de la jubilació que proposa el govern francès liderat per Sarkozy. Fa tretze dies que van iniciar-les les protestes i el país està completament paralitzat perquè, com sempre, quan es fan vagues i manifestacions es perjudica únicament a aquell que no en té la culpa i no pas al govern que és qui ha generat el debat i les protestes. Entenc que les persones que tenen edats properes a la jubilació, i molt especialment els qui es veuran afectats per la mesura de prolongar la seva vida laboral fins els 67 anys, posin el crit al cel i protestin. El que no em cap al cap és que siguin els més joves els qui mantinguin tot el país submergit en el caos. Estan dirigits pels sindicats en un intent de fer caure el govern? És l’oposició qui els incentiva d’una o altra manera? Qui els impulsa a sortir al carrer en massa, en una actitud gent dialogant i molt violenta per un tema que...

Ara fa uns quants anys va caure a les meves mans un llibre d’un autor que no coneixia i que més tard em va agradar molt. El llibre era “El campesino de París” i l’havia escrit un escriptor francès que es deia Louis Aragon . Llegint algunes de les seves obres, les que s’han publicat en castellà, i buscant més informació d’Aragon, vaig topar-me amb la música del Jean Ferrat, un dels principals exponents de la chanson francesa. Ferrat tenia lletres molt polítiques i quan no escrivia les seves cançons es dedicava a musicar textos i poemes de Louis Aragon. El disc Ferrat chante Aragon va ser un dels seus treballs més venuts. El poeta va morir el 1982 i en aquella època el cantant va començar a reduir la seva producció musical espaiant les gravacions dels seus LP’s. Aquest cap de setmana Ferrat ens ha deixat, ha mort als 79 anys desprès de patir una llarga malaltia. Quan es mor un artista que t’ha omplert en certs moments de la vida, que t’ha permès gaudir algunes estones, que t’ha nodrit...

Acabo de veure una gran pel·lícula, de les que et deixen bons records i ganes de tornar-les a veure algun altre cop. Es diu Les chansons d'amour i és una producció francesa del 2007 dirigida per Christophe Honoré. A mi els musicals no em van, no m'agraden i se'm fan pesats tot i que hi ha alguna excepció, alguna pel·lícula musical que he suportat sense tancar la tele ni quedar-me dormit. Les chansons d'amour és una pel·lícula musical on els actors i actrius expressen una part del seu diàleg tot cantant. Però la narració i l'argument, a més de les excel·lents interpretacions de tots els qui hi participen, ho salven tot. La història és trista, tot un drama. No hi ha escenes per riure però la tendresa envaeix la pantalla en tot moment i et captiven les emocions i els sentiments dels personatges. Les cançons no són pas, com indica el títol, d'amor. Són temes que parlen el desamor, de sensacions tristes però també melancòliques. No penseu que veureu una porqueria...