AGRICULTURA MENTAL

Ara fa uns quants anys va caure a les meves mans un llibre d’un autor que no coneixia i que més tard em va agradar molt. El llibre era “El campesino de París” i l’havia escrit un escriptor francès que es deia Louis Aragon . Llegint algunes de les seves obres, les que s’han publicat en castellà, i buscant més informació d’Aragon, vaig topar-me amb la música del Jean Ferrat, un dels principals exponents de la chanson francesa. Ferrat tenia lletres molt polítiques i quan no escrivia les seves cançons es dedicava a musicar textos i poemes de Louis Aragon. El disc Ferrat chante Aragon va ser un dels seus treballs més venuts. El poeta va morir el 1982 i en aquella època el cantant va començar a reduir la seva producció musical espaiant les gravacions dels seus LP’s. Aquest cap de setmana Ferrat ens ha deixat, ha mort als 79 anys desprès de patir una llarga malaltia. Quan es mor un artista que t’ha omplert en certs moments de la vida, que t’ha permès gaudir algunes estones, que t’ha nodrit...

Acabo de veure una gran pel·lícula, de les que et deixen bons records i ganes de tornar-les a veure algun altre cop. Es diu Les chansons d'amour i és una producció francesa del 2007 dirigida per Christophe Honoré. A mi els musicals no em van, no m'agraden i se'm fan pesats tot i que hi ha alguna excepció, alguna pel·lícula musical que he suportat sense tancar la tele ni quedar-me dormit. Les chansons d'amour és una pel·lícula musical on els actors i actrius expressen una part del seu diàleg tot cantant. Però la narració i l'argument, a més de les excel·lents interpretacions de tots els qui hi participen, ho salven tot. La història és trista, tot un drama. No hi ha escenes per riure però la tendresa envaeix la pantalla en tot moment i et captiven les emocions i els sentiments dels personatges. Les cançons no són pas, com indica el títol, d'amor. Són temes que parlen el desamor, de sensacions tristes però també melancòliques. No penseu que veureu una porqueria...