Archive for de gener 2015
MATÈRIES DEL COS
Reculls, amb
les mans al vent, sorra vermellosa que desfan les lentes onades. Mentre, parles
i la veu atura l’aire. El gest de somniar-te és dolç i fràgil. Dus un prec d’intencions
als llavis i escrius un cúmul de despropòsits. Saps que esculpeixes els
vocables com ningú?
La ciutat
ens buida el cap i esborra el ulls dels amants passatgers. Els sentiments
perden alçada i escopir records a cop de llàgrima és un mètode encertat si et
falten arguments per viure. El deliri té ara forma de miralls que et mostren
sol, com els estels. El cel gaudeix tot ple de pigues, com aquell cos que ja no
tens.
Els cinc
sentits han mort plens de cristalls d’anestèsia. I la vida és tan minsa que
veus en les mentides, mots i en els mots, silencis.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
CONCRETANT EL DIA “D”
Aquest dijous hem tancat de forma definitiva
el lloc de presentació del meu nou llibre “Invasió de camp” i també el dia
perquè al final, per problemes d’agenda, hem avançat la data de l’acte.
Finalment doncs, presentarem el llibre el proper 6 de març (divendres) a les 20
hores al Cafè Metropol de Tarragona.
Aquest meravellós espai, que veieu a la foto i
que ja em va servir per a presentar “Agricultura Mental”, és el millor que
podia escollir. Té màgia i encant, un piano de cua que utilitzarem aquell dia i
un pati exterior amb terrassa per als mesos d’estiu.
Sobre l’acte del 6 de març, us puc avançar que
he escollit a cinc lectores, cinc dones i amigues, perquè llegeixin els meus
textos. Un altre amic, el Bartolomeo Smaldone, treballa ja en el pròleg. La
portada està pensada i quasi enllestida, els textos escollits ja estan
recopilats i altres petites sorpreses que hi haurà, també estan embastades.
Amb els dies aniré aportant més detalls. De
moment, anoteu-vos a l’agenda la data: divendres 6 de març, a les 20 hores, al
Cafè Metropol Espai Cultural.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
LLIBRES
CLIMATIC CHANGE, SOCIAL REVOLUTION
Es diu Isaac Cordal, es gallec i viu a Londres. El teniu a la foto que obre aquest post. L'Isaac fa unes escultures petites en ciment, d’uns 15 centímetres d’alçada, i les situa al mig del carrer i a altres espais per crear escenes de critica social.
Avui compartiré tres obres d’ells i els
propers dies hi haurà continuïtat aquí, al blog, per parlar molt més a fons de
la seva obra. La primera de les obres es diu “Canvi climàtic” i és una clara
crítica als governants internacionals i les seves cimeres que no serveixen mai
per a res.
La segona obra, i us recordo que es tracta d’escultures
petites que ell crea i pinta, evidencia la crítica cap a l’art modern, cap al
classisme i etiquetatge intel·lectual, cap a un aprenentatge en massa que no du
incorporada la qualitat ni les essències de l’art de sempre.
La tercera obra és, de nou, una crítica a la
poca cura que tenim pel nostre estimat planeta. Una parella de recent casats
amb mascares de gas i al cim d’una muntanya de quitrà, una boda que evoluciona
a mort en la mateixa etapa i moment.
Isaac Cordal és, sense cap dubte, un dels referents artístics a tenir en compte. No només per la seva originalitat i qualitat, que les té, sinó pel missatge i la forma en com el fa arribar a la societat. Té desenes d’obres i, com us deia abans, aviat en compartiré més aquí.
MITES I CAVERNES
Caigut el somni de Paris i amb el mite d’Itàlia
a l’horitzó, volo lliure i sense llasts que em maldin o provoquin
la caiguda. Sento la terra als meus peus però res mi arrela ni m’hi lliga. El
cel torna a ser net com les muntanyes.
Assegut aquí, a casa, tot es veu molt clar.
Els camps de conreu que tinc davant són per la meva agricultura. Els seus camins
m’hi criden, els ocells m’hi porten si els segueixo amb la mirada. Ha marxat la
tempesta i s’ha endut tots els núvols i la pluja. La calma té el meu nom.
És ben cert, sí. Hi penso. Però mentre hi
penso, sé que a qui penso ja és passat, incomprensió, un gest (més) maldestre i sense
mesura ni disculpes, un moment de pèrdua de molts valors i de mites que ara semblen
viure a les cavernes intel·lectuals quan jo els somiava als palaus de la
intel·ligència. Costa molt construir a mida al meu costat i ben poc fer-ho
caure tot a terra.
Paris encara em queda. Ara em falta el rostre.
El temps m’ajudarà.
PD: Aquest és l'escrit número 1900 que publico aquí al blog.
PD: Aquest és l'escrit número 1900 que publico aquí al blog.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
DEL PERIODISME AL CARRER
No sóc gens assidu a mirar TV3. Fa molt temps,
uns tres anys, que vaig decidir no veure-la en senyal de protesta pel seu
centralisme. En alguna ocasió però, quan sé d’algun programa que em pot aportar
alguna cosa nova, me la miro una estona. Això passa un parell de cops cada any
i aquest diumenge a la nit vaig mirar-me el programa “El convidat” que presenta
Albert Om.
Vaig apostar per veure’l al saber que l’Albert
seria el convidat del Jaume Marsé, un periodista que es va quedar a l’atur fa
uns anys i que, amb el temps i per moltes causes, ha acabat sent un sense
sostre. La seva història no és fàcil, com totes les de les persones que viuen
al carrer, però la pot explicar en primera persona tot recordant que l’alcohol
ha estat el gran problema que ha patit en la seva vida. I de l’alcohol a l’exclusió
social, hi ha un pas ben petit.
El Jaume Marsé va deixar moltes petites
perles, en forma de frases, durant la conversa de dos dies amb l’Albert Om. Parlant
del seu alcoholisme, deia:
"L’alcohol et pot portar al carrer, però el que
és segur és que el carrer et portarà a l’alcohol. Què hi ha avui en dia que valgui
un euro? Ets pots comprar una barra de pa però no res per posar-hi a dins. En
canvi, et pots comprar un cartró de vi que et treu el fred i la sensació de gana".
Parlant de la família, el Jaume explicava que “la
família t’ajuda però arriba un moment e que se’n cansa. Una persona pot
sacrificar-se per la família però una família no pot sacrificar-se per una
persona”.
També assegurava que la vida és com un llibre
afegint que “hi ha gent que té una vida monòtona com una guia de telèfons. A mi
m’agrada pensar que la meva vida és com una novel·la d’Agatha Christie perquè
no t’imagines mai el final”.
I per últim, destaco una frase que també em va
sobtar perquè deia que les papereres del voltant de les escoles “són com un
supermercat per als sense sostre perquè molts nens llencen els entrepans perquè
s’avorreixen que cada dia tinguin el mateix”.
És evident, com deia abans, que la vida del
Jaume Marsé ha estat molt intensa i poc generosa amb ell els darrers anys. I
per sort ha mantingut la seva intel·ligència per saber destriar les accions
dels motius que les provocaven, per saber destriar l’argument de la pregunta i
la resposta davant de tants moments durs que haurà travessat.
El Jaume va estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme
de Barcelona amb gent com el Ferran Monegal, el Màrius Carol o la Karmele
Marchante. I més tard ha aprés de la universitat de la vida que té les aules al
carrer i els mestres en forma de buit que cal omplir. Tot un exemple.
NO ES POT OBLIDAR
La jornada commemorativa d’avui té una
significació molt especial per la nostra humanitat que no pot, ni mai podrà,
oblidar. Avui tenim a la memòria que no fa tants anys, el món va llançar-se al
buit de la incoherència i es va tornar completament boig. I tot per culpa d’una
societat que va anar degradant-se plena de rancúnia i odi, que es va embrutar
les mans matant a milions de persones i va decidir morir lentament en una
angoixa provocada pels danys fets.
Les víctimes eren persones que tenien la mala
sort no pertànyer a la raça dels qui els van assassinar, torturar i exterminar
amb la màxima crueltat. No es poden massacrar pobles i ètnies per cap dels
motius, no es pot actuar com es va fer als camps de concentració ni fora d’ells.
Només espero que la memòria ens sigui fidel i
mai oblidem els errors del passat, que no els repetim ni ens hi emmirallem el
més mínim. Negar fets històrics no es pot permetre a ningú. Avui, més que mai i
especialment per aquesta commemoració, cal que reafirmem la nostra adhesió als
drets humans. Som persones, som pobles, tots som el món i la seva humanitat.
Tots. No es pot oblidar.
UN DOCUMENT DUR, REAL I NECESSARI
Avui us convido a llegir un escrit dur però
necessari. Aquesta que llegireu és una carta real que escriu una filla a la
seva mare. L'he traduït de l'italià al castellà perquè un dels protagonistes de la història em demanava si li podia fer el favor.
Querida mamá:
Fui a la fiesta y me acordé de lo que me dijiste. Me pediste que no bebiera
alcohol. Por eso, bebí una Sprite. Sentí orgullo de mí misma, tal como me
dijiste que sentiría. Me dijiste que no debería beber y conducir, al contrario
de lo que algunos amigos me dijeron. Hice una elección saludable y tu consejo
fue correcto, como todos los que me das siempre.
Cuando la fiesta finalmente se acabó, la gente empezó a conducir sin estar
en condiciones de hacerlo. Fui hasta mi auto con la certeza de que volvería a
casa en paz. Nunca me imaginé lo que me esperaba, mamá. Ahora estoy tirada en
la calle y oigo a un policía decir: "El chico que provocó este accidente
iba borracho".
Mamá, su voz parece tan distante. Mi sangre está derramada por todos lados
y estoy intentando con todas mis fuerzas no llorar. Puedo oír a los médicos
decir: "Esta chica va a morir". Tengo la certeza de que el joven, que
conducía a toda velocidad, decidió beber y conducir; y ahora yo tengo que
morir.
Por qué las personas hacen esto, mamá?. Sabiendo que esto va a arruinar
muchas vidas. El dolor me está cortando como un centenar de cuchillos afilados.
Dile a mi hermana que no llore; dile a papá que sea fuerte. Y, cuando vaya
al cielo, estaré velando por todos vosotros. Mi respiración se está
debilitando, cada vez más. Mamá, estos son mis últimos momentos y me siento tan
desesperada. Me gustaría que me pudieras abrazar mamá, mientras estoy tirada
aquí muriendo. Me gustaría poder decirte lo mucho que te quiero, mamá. Por
eso.. Te quiero... y... adiós..."
..
Aquestes paraules les va escriure un periodista que va
presenciar l’accident però no són seves. La noia, mentre moria, els hi anava dictant. El periodista, completament glaçat per l’impacte, les anava
anotant. Aquest periodista ha iniciat una campanya per conscienciar a la gent
jove a no beure alcohol si han de conduir.
Campanyes com aquestes són, encara que siguin tristes
i dures, les úniques que poden fer reflexionar a moltes persones. El nostre món
funciona malament perquè moltes persones no aprenen la lliçó fins que no és
massa tard. Tothom es pensa més llestos que els altres i ningú recorda que som
mortals i que únicament hi ha una vida per gaudir.
L’accident en qüestió va tenir lloc el 2012 en una
carretera que uneix Roma amb les ciutats veïnes. La foto que acompanya aquest
escrit, certament dura, també és real. La va fer el company del periodista un
cop la noia ja era morta.
ADÉU AL PASSAT
Adéu al passat. Ja no hi ha castells de sorra per
jugar ni casetes de fusta per mudar la pell i les vergonyes. El somni és un
vaixell, ancorat i molt llunyà, que no du rumb ni oneja cap bandera. Les passes
es perden a l’instant, s’esborren llepades per les ones, maleïdes per un mar
ple de bromera que agonitza en verd i blau, bogeria i oblit.
Adéu al passat i petó al present sempre tant
delicat i juganer, tant borrós i tant tribal. Sort del vent que cega mirades
perdudes i horitzons de confusió, de paisatges nocius ara que l’instant es mor
i torna a arribar el comiat. Adéu al passat. I nou petó al nou present si ens
arriba aire encara.
Pidolaire de silencis, sembraré els records
que encara tingui a prop per mirar-los, si puc i arribo o arriba, algun dia.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
DOS ANUNCIS ANTICS
He tornat a un vell hàbit que sempre em porta
bones sorpreses i que puc exercir cada vegada que començo a escriure un llibre
de caire històric i acabo visitant a diari les hemeroteques i biblioteques.
Aprofito la recerca de la informació que necessito amb el plaer de tafanejar
els diaris i revistes que es publicaven fa uns quants anyets, a les dècades
dels 70 i els 80.
He localitzat dos anuncis que m’han deixat
sorprès i que encara no entenc a hores d’ara. El primer, i aquest el trobo
indignant i vergonyós, és aquest que anuncia mètodes i formes per acabar amb la
“subnormalitat”. Sí, com ho escolteu i com ho podeu llegir. Aquesta publicitat
apareixia a les caixes de llumins i la campanya la promovia la “Asociación
Ayudale a Caminar”.
Si amplieu la imatge (feu clic sobre ella) i llegiu el contingut de la
publicitat, quedareu al·lucinats. Òbviament que l’única subnormalitat que no es
podia evitar en aquest cas és la dels creadors de la campanya i la dels membres
d’aquesta mena d’associació.
El segon anunci és més simpàtic. En aquest cas
és de la cervesa Xibeca que, en aquella època, es venia amb el lema “La cerveza
familiar, del buen conductor, de hoy y mañana”. Com veureu a l’anunci publicat
als diaris i revistes d’aquells anys, a les llars espanyoles bevia cervesa tot
déu: el pare, la mare, el nen i la nena. Fins i tot n’hi posaven al bol d’aigua
del gos. Hi havia un segon anunci de Xibeca, del tot masclista, que mostrava al
nen de la casa dient-li a sa mare: Mamá no te olvides de la Xibeca, papá la
espera en casa.
En aquells anys era “normal” pensar que la
dona feia totes les tasques de casa i el marit treballava, portava els diners a
casa i es limitava a seure a taula i viure com un senyor. Eren, per sort,
altres anys. Els temps han canviat, la publicitat també.
CARTA OBERTA
Aquest text que comparteixo avui tancarà el
meu nou llibre que presentaré el proper mes de març. Per ser concrets, ja
tenim data de la presentació a la ciutat de Tarragona. Posteriorment el
presentaré a Reus i a Tortosa. El text en qüestió es diu “Carta oberta” i és
això, una carta que ara ja no té cap secret ni destinatari.
CARTA OBERTA
Hi ha moments en que la vida et demana un
canvi, una transició, com les estacions. La nostra primavera va ser meravellosa
però ja ha marxat l’estiu, hem deixat passar la tardor i ara, de cop i
volta, fa tant fred, tant fred que tot es congela al nostre voltant. El nostre
amor s’ha adormit i la neu l’ha glaçat per sorpresa. Si t’adorms a la neu, no
escoltaràs l’arribada de la mort. Cuida’t i no et preocupis per mi. Ja no sento
res per ningú, tindré una vida lliure de depressions.
La mort del cor és la més horrible de totes.
Postdata: París és la ciutat dels amants, no la del
nostre amor.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
LOS ÁRBOLES MUEREN DE PIE
M’agrada molt veure
les obres de teatre sobre l’escenari però una altra cosa és llegir-les en un
llibre. No hi estic habituat. Garcia Lorca, el meu poeta preferit i que a més
és un gran creador d’obres teatrals, és l’autor que he llegit més pel que fa al
teatre. Aquesta tarda he escollit un altre gran autor teatral, Alejandro
Casona. L’obra escollida, “Los árboles mueren de pie”.
He triat una
frase que defineix l’obra: Mira ese árbol del jardín: hoy
vale porque da flor y sombra, pero mañana, cuando se muera como mueren los
árboles, en silencio y de pie, nadie volverá a acordarse de él.
Els personatges de
“Los árboles mueren de pie” són plens de matisos i la història és molt
interessant: un avi, el seu net real i el seu net postís amb la novia postissa.
Els quatre personatges principals de l’obra reparteixen el protagonisme d’una
obra que destaca, sobretot, per la bellesa d’algunes parts (moltes) del guió.
Hi ha un altre
fragment que em sembla molt bell i poètic, tot un regal que el món de la
literatura no pot passar per alt.
Mi cuarto era
estrecho y pobre, pero no hacía falta más; era mi talla. En el invierno entraba
el frío por los cristales, pero era un frío limpio, ceñido a mí como un vestido
de casa. Tampoco había rosas en la ventana; solo unos geranios cubiertos de
polvo. Pero todo a medida, y todo mío; mi pobreza, mi frío, mis geranios.
…
Lo que debía
ser un escenario se convirtió en su casa verdadera. Cuando decía
"abuela" no era una palabra recitada, era un grito que le venía de
dentro y desde lejos. Hasta cuando el falso marido la besaba le temblaban las
gracias en los pulsos. Siete días duró el sueño, y aquí tienes el resultado:
ahora ya sé que mi soledad va a ser más difícil, y mis geranios más pobres y mi
frío más frío. Pero son mi única verdad, y no quiero volver a soñar nunca por
no tener que despertar otra vez.
Us
recomano que, si en teniu ocasió i ganes, llegiu aquesta gran obra de Casona. I
si la voleu veure, a Youtube hi es sencera. La trobareu en dos vídeos, de les
dues parts, i podreu gaudir-la. El teatre és un gran gènere literari.
LA CARICATURA DE L’AVI
Lentament van arribant a casa meva diversos
objectes antics que eren dels meus avis i els meus pares, elements que tenen
una important rellevància sentimental a nivell personal. A la família, l’enamorat
de tenir aquests elements i aquestes coses era el meu germà Carles. A ell li
encantava tot allò antic i sempre ho sabia cuidar i cercar el lloc a cada cosa.
Com el Carles ja no hi és, ara la mare em passa a mi la responsabilitat de
tenir aquests objectes.
Quedi clar que a mi també m’agraden molt les
antiguitats però tinc por que se’m trenquin, se’m perdin o me les robin. Per
això sovint li dic a la mare, quan em parla d’algun objecte, que no el vull. Tot
i això, de tant en tant em convenç i vaig portant a casa algunes coses. L’última
incorporació ha estat una caricatura del meu avi Lluís que té, com a mínim,
tres quarts de segle o més. L’avi va nàixer el 1914 i la caricatura, que li va
fer un amic seu de la Penya Pueyo (a la que pertanyien tots dos), és de quan
ell era jove.
Recordo haver vist aquest dibuix quan jo era
petit i sempre em va despertar simpatia. Tenir-lo ara a casa meva, ho dic amb
el cor, és un plaer. Reconec que m’entristeix en alguns moments perquè penso molt, i els duc
sempre al cor, als dos protagonistes de la història: l’avi Lluís com a dibuixat
i al meu germà Carles com a hereu de l’obra. Però la resta del dia, la
caricatura em somriu.
Des d’aquí li dono les gràcies a la mare per
haver-me’l regalat. Li he buscat un lloc molt maco a casa.
FRASES I ANOTACIONS
La felicitat i el patiment són estats mentals
i les seves causes principals no existeixen pas fora de la pròpia ment. Si
volem ser veritablement feliços i alliberar-nos del patiment, hem d’aprendre a
controlar la nostra ment. Aquesta petita reflexió, de fa uns dies, té molts
vincles amb dues frases que he llegit en un llibre molt interessant que ha
acabat de llegir avui.
El llibre es diu “Cometas en el cielo” i és
del Khaled Hosseini. La primera de les frases que vaig anotar és aquesta: “La perspectiva es un lujo que sólo pueden permitirse las
mentes que no están atormentadas por un enjambre de demonios.”
La segona frase diu:
“Cuando mientes, le robas al otro el derecho a la verdad. Cuando engañas, robas
el derecho a la equidad.”
Les dues frases
posen en evidència la necessitat que tenim les persones de ser honestes amb els
altres però sobretot amb nosaltres mateixos. La lluita per aconseguir-ho és
delicada i difícil de manera que sovint no s’aconsegueix si no tenim clars
altres conceptes i valors. La veritat n’és un. Sense ella, sense la veritat, no
hi ha plena consciència de la resta de valors i s’inicia la pèrdua de la nostra
essència humana.
Acabaré amb una
altra frase que llegia ahir en una entrevista a l’escriptora Elsa Punset. He de
dir que no em convenç massa la seva obra però reconec que té alguns bons
pensaments. Aquesta és la frase: “Existen cinco maneras básicas en las que las
personas expresan y reciben amor: a través del contacto físico, compartiendo
tiempo de calidad con las personas, haciendo regalos, con actos de servicio o a
través de las palabras.”
Punset s’oblida
però que, en ocasions, hi ha persones que no saben rebre l’amor i altres que no
saben expressar-lo. En aquests casos, les cinc maneres que proposa queden en
res. I ella, no aporta pas les solucions a aquest conflicte.
SIGNES DEL TEMPS
Ben portat, el pas del temps és generós amb el
nostre cos si tenim clar que tot és en constant moviment i res dura massa. El
temps ens pren alçada física però ens en regala d’intel·lectual, ens corba l’esquena
però ens forma un esperit rígid. El pas dels dies és símbol de la vellesa que
camina i de la bellesa que canvia. El cos acompanya l’home i l’home a la seva
ànima.
Envellim amb massa rapidesa tot i ser prudents
amb els dies vençuts, notem massa els canvis, no ens hi conformem i protestem,
portes endins, per l’adéu als senyals de l’adolescència i la innocència de
certes edats.
Canes als cabells, barba blanca i algunes
petites arrugues. Símptomes que evidencien dues coses: encara som vius i anem
morint lentament.
Ben pensat, el pas del temps no es pot dur de
cap manera. No tenim temps.
Foto: avui, d'a prop.
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
He estat tota la tarda rellegint poesia a casa
i en silenci. El fred convidava a confinar-se al cau i gaudir. Quan el fred convida,
no li pots fer un lleig. El cas és que remenant llibres he topat amb Josep
Vicenç Foix i aquesta poesia que tant m’agrada. Hi coincideixo al cent per cent
amb els pensaments que clamen aquestes línies.
És quan dormo que hi veig clar
És quan plou que
ballo sol,
vestit d'algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era,
em vesteixo d'home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
sóc la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina.
vestit d'algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era,
em vesteixo d'home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
sóc la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina.
Tag :
JOSEP VICENÇ FOIX,
POESIA
L’ALTRA NOIA DEL PONT
Aquesta nit he
vist, crec que per quarta vegada, la pel·lícula “La chica del puente”. I ha
estat el primer cop que no l’he entès.
Se m’ha fet estrany el contingut quan
altres vegades l’he assaborit amb passió. He trobat rar el guió que sempre
havia aplaudit. Fins i tot la història se m’ha fet incomprensible i els
personatges m’han semblat absurds. Avui, davant dels meus ulls, hi havia una
altra noia del pont ben diferent a la de sempre.
En pocs dies
la miraré de nou perquè estic convençut que tornaré a trobar-li tots els
elements que avui, per motius diversos, ha perdut. El nostre cap genera els
canvis emocionals que fan possible les pèrdues o els guanys, les actituds d’aprenentatge.
Avui, de la pel·lícula he anotat una frase que altres cops m’havia resultat més
senzilla. És aquesta:
El futuro es... es como una sala de espera, como una gran estación con
bancos y corrientes de aire, y detrás de los cristales un montón de gente que
pasa corriendo, sin verme. Tienen prisa. Cogen trenes, o taxis. Tienen un sitio
a donde ir, alguien con quien encontrarse. Y yo me quedo sentada, esperando.
TRÁTAME BIEN
Ja fa dies que no visc
de fantasmes del passat ni de miratges sense futur. Qui vulgui perdre el seu
temps, endavant. Però sobretot, i això és molt important, que ningú pensi o
malpensi de mi. Passo de misèries dels altres perquè evito les meves pobreses.
Al meu paisatge ja li
sobren mars i núvols i no respondré a cap dels
dos fenòmens adversos. Han tingut temps d’arribar i no han arribat, o han
arribat tard i malament, o han estat enfosquint i restant, venint i marxant
sense més.
Equivocar-se és humà,
admetre l'errada és intel·ligent, silenciar l’error o rebel·lar-se per negar-lo és una
estupidesa que no perdono. En ocasions cal matar
a algú per ressuscitar-lo però potser ni faria falta si hem d'acabar repetint l’absurd cicle. Tampoc toca
deixar-nos ferir si tenim amor propi i sabent que qui ens fereix no sap ni què és el propi "amor propi".
Com canta Marina
Rossell: trátame bien, te trataré bien, quizás nos salvará la delicadeza.
I en aquest cas, ni
això. Poc tacte, poc futur (gens).
La foto que acompanya el
post és d’una casa abandonada que hi ha anant cap a Reus, davant de l’actual
Fira. La vaig titular, ja fa molts mesos, “La casa que mai habitàrem”.
ARBRES O NÚVOLS
La voluntat dels arbres
és créixer. La dels núvols, amagar-se entre les ombres. Aquest comentari
l’escrivia fa poques hores al Facebook arran d’una foto feta davant de casa que ha
provocat molts comentaris macos. La foto és la d'aquest escrit i avui hi haurà segon escrit (molt interessant) a les dotze del migdia.
Torno a la frase inicial per comentar que les
xarxes socials ens permeten ara, en aquests temps, difondre allò que no hem de
callar-nos internament, promoure idees i xuclar engrunes de les converses que
atenem atentament. Tots vivim gràcies a les idees del passat i és absurd
girar-se d’esquena al present tot pensant que el futur serà als nostres peus.
Si no ets al carrer
parlant, socialitzant, vivint... no existeixes. Els caus són la foscor i les
ombres porten tristor i depriments dies. Viure és envoltar-se de més persones
garantint-nos sempre els nostres moments personals. Creixem amb fermesa com els
arbres que són arrelats a la terra per evitar ser passatgers com els núvols,
condemnats a desaparèixer, perquè canvien de forma a cada segon.
Som arbres o núvols?
CONEIXEMENTS
Es necessari aprendre constantment de la vida
des de la maduresa que ens donen els dies. Els qui estem disposats a aconseguir
més i millors coneixements, obrint-nos a tot el món que ens envolta, aconseguim
el grau d’expertesa que ens permet mantenir el creixement personal.
Al sufisme, tantes vegades comentat per mi en
aquest blog, el paper d’ensenyament dels mestres és enfortir en els seus
deixebles la força de l’amor per alliberar els seus cors de les urpes del “jo”
i les seves passions.
La vida de l’ésser humà passa per aquesta
lluita constant entre el caos i l’harmonia, entre allò únic i allò múltiple,
entre l’egoisme i l’amor. El sufisme defensa l’opció de l’home perfecte: aquell
que s’abandona a la força suprema de l’amor diví i assoleix l’harmonia en la
seva existència fins aconseguir un “jo” real.
El nostre estat personal s’ha d’estudiar molt
a fons perquè, com en tot, rebre ensenyances beneficia el creixement. El
problema rau quan el missatge que rebem és equivocat, ens arriba de fonts
inexpertes o d’éssers que han perdut la llum i la guia del seu camí. Entre l’home
perfecte i l’imperfecte hi ha anys de creixement interior que només s’assoleixen
des de la maduresa.
Com en el sufisme, per als qui no us agradi el
referent que poso com a exemple però sí el tema de creixement, la història de
Pinotxo és la història de l’ànima humana a través del seu viatge espiritual. El
personatge de fusta creat per unes mans humanes, el nen que aprèn a través de
la seva aventura fantàstica però plena de moralitats que hauríeu de cercar si
en teniu ganes.
A Itàlia el Pinnochio (Pinotxo) és un símbol
del coneixement i no pas de mentida o un simple conte com algú es pugui pensar.
Les persones les regalen a aquelles altres persones a qui volen ajudar a
créixer i volar. Els qui els reben, no els poden perdre mai, ni regalar a ningú
altre, ni rebutjar el regal. És la tradició, la història, l’evidència del creixement
i la maduresa en relació a l’acció feta.
Si podeu, proporcioneu-vos coneixements
constants. Madureu exteriorment amb l’ajut dels altres, doneu-vos als altres i
rebreu. Si podeu, feu-ho.
PD: La foto és d’un Pinotxo que tinc a casa,
adoptat des de fa uns dies, que ha tornat d’un llarg viatge i ara, aviat, n’iniciarà
un de nou. Coses de la vida.
CICLES I CÍCLICS
Les il·lusions perdudes són veritats trobades.
El nostre camí vital és llarg i ple de decisions que cal prendre malgrat puguin
ser doloroses. Ja fa un temps que vaig decidir guarir-me el cor, el cap i la
ment en detriment de certes emocions i sentiments. Va ser el mateix dia que
vaig saber que hi ha persones cícliques que viuen fent-se mal i deixant-se’l
fer de manera constant. Inicien la caiguda i quan són a terra, aixequen el cap
però mai arriben a volar. De nou comencen la caiguda i de nou acaben al terra.
I així van repetint el cicle.
El problema el tenen les altres persones si
cauen en els cicles que no són seus. Hi ha un punt en que el cor no vol més mal
i en que el cap demana calma. Aquí te’n adones de totes les coses que abans no
veies i sobretot, observes allò que deia per començar, que les il·lusions
perdudes són veritats trobades.
Si em permeteu un consell, no feu cas dels
silencis que mai haguéssiu esperat. Qui els provoca no mereix més atenció que
la que us presta, cap. La vida va endavant, ells es queden enrere.
Tag :
PERSONAL
LES CASES, LES COSES
Les nits s’esgoten com les ciutats, cansades de rebre a tothom. Els carrers no volen tantes passes ni les places tanta gent que les
visiti. Els sospirs arriben de les cases que acullen els comerços plens de
clients que les clivellen lentament. La condemna és silenciosa entre els murs
dels habitatges que omplim.
Les cases tenen ànima i bon cor, ganes de
viure en pau deshabitades, en la calma al mig del camp o d'enlloc. Les cases volen sequera
de mirades, donen ombra i fred a qui cerca sol i companyia, són esquerpes, assilvestrades.
Les cases s’escuren, es marceixen amb les nits
i amb les ciutats. Al final deixen de ser cases per començar a ser coses. I nosaltres, som les
coses que malvivim les cases.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
LA CASA
Aquest text l’he escrit mentre regava les plantes a la terrassa de casa i em mirava els camps de conreu
que hi tinc davant.
Al pati de la casa hi ha un nen que juga, tot
sol, amb els fruits caiguts del llimoner. Al costat de la petita porta d’entrada,
una dona gran i una de jove cusen roba vella. Al llindar, un home jau
descansant al costat d'un gos.
El primer bri d’aire fresc de la tarda acaba
de néixer i el nen deixa el joc per córrer cap a casa. El gos observa el nen, l’home
guaita al gos i les dones se’ls miren. El nen surt de la casa i abandona el
pati pel carrer del fons. L’home marxa, de bracet de la dona jove, pel mateix
carrer que el nen. La dona gran arriba a la porta del pati i gira cap a l’esquerra.
El gos va al seu darrera.
Al pati de la casa hi queda l’aire fresc de la
tarda i la pols dels camins portes enfora. Dos ocells, a la branca de
l’arbre, picotegen les llimones fins que cauen al terra. Ja no importa quina
hora és perquè ningú espera al temps.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
SILENCIS I RAONAMENTS
Hi ha certs silencis estranys i d’altres que
són incomprensibles però he decidit no preocupar-me per cap dels dos ara que un
d’ells m'ha tocat d’a prop. Aquest divendres he tingut la ocasió de parlar sobre
diversos temes importants amb una persona igualment molt important. No només per la
seva edat (que també) sinó perquè li demano que em digui la seva opinió quan ja
tot ha passat, sense que el seu parer em condicioni abans o durant un procés.
I ja fa temps que les meves decisions
coincideixen amb les seves conclusions quan li plantejo un tema, una vivència
recent, una situació concreta. En aquest cas he parlat amb ell de la recent desaparició
de les meves dues muses i ell ha coincidit en dir-me que la millor opció ha
estat enllestir a les dues. Ho ha definit amb una frase: Una no té existència i
l’altra et complica la teva existència.
És el mateix plantejament que vaig fer abans
de prendre la decisió, tot esperant que cert silenci s'acabés, per
evitar mals majors. I també perquè la vida són quatre dies i s’han de viure en
condicions i amb els plaers que li vulguem atorgar. Sempre he cregut que cadascú la viu o la
malbarata com li sembla.
El problema, em deia el meu amic, és que
sovint les persones que malbaraten la vida no se’n adonen com la van perdent
fins que arriben a una certa edat en que ja n’han gastat la meitat. I llavors
ja decideixen malbaratar amb laments l’altra meitat. Els qui la viuen amb
intensitat i buscant-hi els plaers, sempre són capaços de prendre delicades
decisions que els garanteixen temps millors.
Al final, els silencis estranys passen a ser incomprensibles
i aquests, desapareixen de les nostres vides.
A veces, el silencio es la peor mentira
(Miguel de Unamuno)
L’ILLA ON LA GENT OBLIDA MORIR-SE
Breument us parlaré d’una vida molt llarga. La
del Stamatis Moraitis, un home nascut a Grècia i que vivia a Estats Units fins
que el 1976 els metges li van donar nou mesos de vida.
Al conèixer la noticia,
el Stamatis va decidir tornar al seu estimat país a passar-hi els seus últims
mesos i a morir-hi. No sabia però que l’illa
on va néixer, Ikaria, és l’illa on la gent s’oblida de morir-se.
Han passat 28 anys d’ençà que li van dir que
es moria i ara el Stamatis en té 97 i és ben. De fet, cultiva verdures i
fruites al seu hort i beu llet de cabra que muny ell mateix cada matí. A les
tardes juga a les cartes amb altres ancians de l’illa i els diumenges va al
ball que fan a la plaça del poble.
A Ikaria, aquesta illa on la gent s’oblida
de morir-se, la majoria dels seus habitants superen els 100 anys. Això no ho
dic jo, ho explicava fa pocs dies l’alcalde de la mateixa illa que, per cert,
va cap als 102 i diu que es vol tornar a presentar a les eleccions.
La història és tan real com sorprenent. Si no
podeu anar a Ikaria, hi ha altres illes del planeta on la gent viuen molts
anys: Ogliastra (Sardenya), Okinawa (Japó), Loma Linda (California) o Nicova
(Nicaragua). Si aneu allí, no penseu mai en morir-vos.
La primera foto és del senyor Stamatis i la
segona, d’una de les platges de l’illa d’Ikaria.
UNA NOVA MUSA EM SUAVITZA LES HORES
He trobat una nova musa que em fa les tardes més dòcils i correctes, que em tapa quan tenen fred els porus de la meva pell, que em diu coses maques a cau d’orella i em posseeix a cada racó de la casa sense que m’hi pugui negar. Ja fa dos dies que m’absorbeix amablement les tardes amb els seus mots i la seva dolçor. D’ençà que la conec he retrobat la calma necessària per tornar a escriure.
Ella es diu
Mélanie. Ara mateix, mentre escric això, m’està dient que és capaç de fer l’ullet
a tots els núvols o desafiar a les pitjors tempestes. També sap, perquè jo li
he dit, que el temps també té un bon temps. Li recordo i ella em respon que és
aquí, amb mi, perquè m’espera.
La Mélanie Laurent
és una actriu i model francesa, coneguda pel seu paper en una pel·lícula de
Tarantino, que a més té la virtut de composar i cantar les seves cançons, per
cert meravelloses, amb una veu que només pot tenir el rostre que té. Del seu
únic disc publicat fins ara us recomano especialment les dues peces instrumentals que toca al piano. Amb ella
hi treballo a gust de nou. Ja sabeu allò que vaig escriure un dia en un dels
meus llibres sobre l’au Fènix: reneixo de les meves cendres quan toca fer-ho.
Abans d'acabar, dir-vos que ara sí que he enllestit la ordenació de l'arxiu del blog on havia d'eliminar escrits i etiquetats. Ja el podeu consultar lliure de muses i de manera gratuïta. Ara us deixo amb la Mélanie.
Abans d'acabar, dir-vos que ara sí que he enllestit la ordenació de l'arxiu del blog on havia d'eliminar escrits i etiquetats. Ja el podeu consultar lliure de muses i de manera gratuïta. Ara us deixo amb la Mélanie.
El vídeo que comparteixo d'ella es diu “En t’attendant” (esperant per tu).
Tag :
MÉLANIE LAURENT,
PERSONAL
TAM TAM
A les dotze del migdia hi haurà un segon post
del dia. Serà per presentar-vos a la meva nova musa amb pèls i senyals, amb
tots els detalls. Abans però, comparteixo un petit escrit que acabo d’enllestir
pensant en els mals comiats i els silencis incomprensibles. Potser encara algú
no ha entès que hi ha tres coses que no faig ni faré mai: deixar-me fer mal
perquè sí, despenjar el telèfon quan em surt que és d’un número ocult i votar a
“Podemos”.
Fet l’aclariment – perquè tinc la sensació de
tractar encara amb alguna gent pueril o tribal (i els segons em mereixen molt
més respecte que els primers) – deia que he escrit això que ara comparteixo.
TAM TAM(*): Tu, Amor i Mort.
Volia enviar-te una flor per celebrar el
nostre dia. Però vaig pensar que la flor moriria i que el nostre dia, era una
flor.
(*) el tam tam és un tipus de percussió molt
conegut al món musical. També és el ball que trien les persones que no tenen
passos propis per caminar per la vida.
LES OBRES ENS CRIDEN
L’art té, com a principal avantatge, que una
obra té el significat que li donen els ulls que la miren. Això sí, s’ha de
saber mirar cadascuna de les obres que la vida ens posa al davant. La que veieu
és una escultura que ahir a la tarda em va demanar que la mirés. Jo passejava
pel taller d’un escultor i de sobte vaig notar un cop al turmell. Al baixar la
mirada, ella era allí.
Em vaig acotxar i la vaig mirar fixament a l’ànima.
Us demano que feu el mateix, que amplieu les dues fotos que li vaig fer i que
hi cerqueu l’ànima. Si la trobeu, us mostrarà tots els seus secrets traduïts en
formes, espais, amagatalls, foscors i llums, textures, colors...
A mi, personalment, em provoca dues emocions
diferenciades depenent de quina cara li miri. La primera foto que acompanya
aquest escrit, la de dalt, m’ofereix un paisatge on hi ha muntanyes, camps de
conreu (potser de vinyes), penya-segats llepats pel mar i, sobretot, vies
comunicants entre tots els elements que es perfilen en forma de peix, tal volta
peix d’aigua dolça, que clama espai per totes bandes.
L’altra cara amable de la peça és més dura. De
nou terra i el treball de guarir-la de la resta del món perquè ens doni fruits,
espais de protecció o amagatalls pels moments delicats de la nostra existència,
l’agricultura – òbviament mental – i l’home que s’hi perd a cada passa que dóna
si el camí se li dispersa.
Aquesta obra que em va demanar que la mirés,
em va enamorar i ella ho sap. La seva bellesa és única, captiva, colpeix i fins
i tot provoca dubtes. Vaig haver de deixar de mirar-la, girar-me d’esquena.
Començava a donar-me massa pistes.
Acabaré parlant del seu creador perquè tota
bona obra té un artista al seu darrera. Ell es diu Miquel i ben aviat us en
parlaré. Estem preparant una exposició sobre una de les seves etapes artístiques.
Tinc el plaer de col·laborar-hi. Quan toqui, us desvetllaré molts més detalls.
--
Poso el punt i final amb una reflexió
personal. Una obra (d’art o no) la tenim al davant, se’ns posa a tir visual, la
podem gaudir i entendre, fer-la nostra i acceptar-la. El pitjor que podríem fer
seria rebutjar-la quan la tindríem al nostre abast per donar-li una altra
forma, un altre significat. La vida és plena d’obres traduïdes en petits o
grans gestos, accions. Si en un moment donat perdem de vista una obra cal que
ens preocupem. Significarà que no estarem mirant i aprenent, ens estarem
limitant a observar sense la capacitat de gestionar-nos els dies.
ORDRE
Els propers dies hi haurà canvis notoris en
aquest blog. Són petites modificacions de disseny per posar ordre extern a
aquest espai. De moment l’arxiu històric ja ha patit modificacions, reduccions
més ben dit, eliminant alguns escrits i les seves etiquetes corresponents. Era
un canvi que tocava fer per donar més puresa a l’essència de fa més de set anys, el
2007, quan vaig obrir-lo per primer cop.
La plantilla actual, malgrat em comporti molts
problemes com ara no poder instal·lar certs programes que sí tenia abans per saber de quin lloc arriben les visites o no
publicar els accents a alguns dels titulars dels escrits, la mantindré tal i com està
perquè la majoria dels lectors consultats internament, la trobeu atractiva.
Per últim, toca canviar alguns dels elements
de les columnes laterals que fa temps que hi són i actualitzar algunes de les
seccions fixes de la part de dalt del menú. Tot és sempre a millor. Tot segueix
sent possible...
Tag :
PERSONAL
L’ARBRE INÚTIL
Mantenia aquesta tarda una interessant
conversa sobre la bellesa exterior a la que moltes persones encara donen importància
avui en dia. I he comprovat tristament que encara hi ha qui aprofita que viu en
aquella edat en la que el cos té pocs defectes o imperfeccions i cap arruga ni
cap doblec, per acabar convivint només amb cossos polits per la bellesa.
M’ha recordat a algú que en una ocasió em
parlava de la perfecció d’aquesta mena de cossos sense saber que tot cos té límit
de caducitat i mentre tries i destries et passen els anys i l’arròs. El cas és
que m’ha vingut al cap una història taoista - moviment filosòfic xinès que fa
molts anys que segueixo - que hi té molta relació. Us ho explico:
Un home li diu al mestre que, venint pel camí,
ha vist un arbre immens però inservible perquè tenia el tronc tot retorçat i
estava ple de nusos. Amb un arbre així, afegeix l’home, ningú és capaç de
treure’n un tauló recte de la seva fusta ja sigui del tronc o de les branques.
Cap fuster es dignaria a mirar-lo.
I el mestre li respon a l’home que sap de quin arbre li parla, que el coneix i l’ha vist moltes vegades. Llavors, el mestre li pregunta:
Has vist mai un gat salvatge? Es queda amagat vigilant a la seva presa, salta d’un costat a l’altre, de dalt a baix, i al final aconsegueix caçar-la.
Has vist mai un gat salvatge? Es queda amagat vigilant a la seva presa, salta d’un costat a l’altre, de dalt a baix, i al final aconsegueix caçar-la.
El mestre afegeix una altra pregunta:
Has vist mai un búfal?. És gran com un núvol de tempesta i es mante ferm amb el seu poder. És enorme però no pot caçar ratolins.
Has vist mai un búfal?. És gran com un núvol de tempesta i es mante ferm amb el seu poder. És enorme però no pot caçar ratolins.
Doncs succeeix el mateix amb aquest arbre. És
allí, solitari a les terres més àrides. I sempre t’hi pots passejar plàcidament
pel seu costat o estirar-te a descansar a la seva ombra perquè la seva vida no
perilla. Ningú el talarà perquè no
serveix a cap fuster. I encara et sembla un arbre inútil?
Si encara t’ho sembla, preocupa’t per la teva
vida.
..
Acabo. Els qui em coneixeu m’haureu sentit parlar de la història del conill i l’ampolla de vidre. És un dels aprenentatges taoistes que sempre explico. Si no us l’he explicat mai,
i sou amics meus, quan em veieu demaneu-me que us l’expliqui.
