AGRICULTURA MENTAL

Reculls, amb les mans al vent, sorra vermellosa que desfan les lentes onades. Mentre, parles i la veu atura l’aire. El gest de somniar-te és dolç i fràgil. Dus un prec d’intencions als llavis i escrius un cúmul de despropòsits. Saps que esculpeixes els vocables com ningú? La ciutat ens buida el cap i esborra el ulls dels amants passatgers. Els sentiments perden alçada i escopir records a cop de llàgrima és un mètode encertat si et falten arguments per viure. El deliri té ara forma de miralls que et mostren sol , com els estels. El cel gaudeix tot ple de pigues, com aquell cos que ja no tens. Els cinc sentits han mort plens de cristalls d’anestèsia. I la vida és tan minsa que veus en les mentides, mots i en els mots, silencis.

Aquest dijous hem tancat de forma definitiva el lloc de presentació del meu nou llibre “Invasió de camp” i també el dia perquè al final, per problemes d’agenda, hem avançat la data de l’acte. Finalment doncs, presentarem el llibre el proper 6 de març (divendres) a les 20 hores al Cafè Metropol de Tarragona.  Aquest meravellós espai, que veieu a la foto i que ja em va servir per a presentar “Agricultura Mental”, és el millor que podia escollir. Té màgia i encant, un piano de cua que utilitzarem aquell dia i un pati exterior amb terrassa per als mesos d’estiu.  Sobre l’acte del 6 de març, us puc avançar que he escollit a cinc lectores, cinc dones i amigues, perquè llegeixin els meus textos. Un altre amic, el Bartolomeo Smaldone, treballa ja en el pròleg. La portada està pensada i quasi enllestida, els textos escollits ja estan recopilats i altres petites sorpreses que hi haurà, també estan embastades.  Amb els dies aniré aportant més detalls. De moment, anoteu-vos a

Climatic change and social revolution (Canvi climàtic i revolució social). He titulat així a aquest post per parlar-vos d’un escultor que m’està captivant cada cop més quan em miro les seves obres.  Es diu Isaac Cordal, es gallec i viu a Londres. El teniu a la foto que obre aquest post. L'Isaac fa unes escultures petites en ciment, d’uns 15 centímetres d’alçada, i les situa al mig del carrer i a altres espais per crear escenes de critica social.  Avui compartiré tres obres d’ells i els propers dies hi haurà continuïtat aquí, al blog, per parlar molt més a fons de la seva obra. La primera de les obres es diu “Canvi climàtic” i és una clara crítica als governants internacionals i les seves cimeres que no serveixen mai per a res.  La segona obra, i us recordo que es tracta d’escultures petites que ell crea i pinta, evidencia la crítica cap a l’art modern, cap al classisme i etiquetatge intel·lectual, cap a un aprenentatge en massa que no du incorporada la qualit

Caigut el somni de Paris i amb el mite d’Itàlia a l’horitzó, volo lliure i sense llasts que em maldin o provoquin la caiguda. Sento la terra als meus peus però res mi arrela ni m’hi lliga. El cel torna a ser net com les muntanyes.  Assegut aquí, a casa, tot es veu molt clar. Els camps de conreu que tinc davant són per la meva agricultura. Els seus camins m’hi criden, els ocells m’hi porten si els segueixo amb la mirada. Ha marxat la tempesta i s’ha endut tots els núvols i la pluja. La calma té el meu nom.  És ben cert, sí. Hi penso. Però mentre hi penso, sé que a qui penso ja és passat, incomprensió, un gest (més) maldestre i sense mesura ni disculpes, un moment de pèrdua de molts valors i de mites que ara semblen viure a les cavernes intel·lectuals quan jo els somiava als palaus de la intel·ligència. Costa molt construir a mida al meu costat i ben poc fer-ho caure tot a terra.     Paris encara em queda. Ara em falta el rostre. El temps m’ajudarà.   PD: Aquest és l&

No sóc gens assidu a mirar TV3. Fa molt temps, uns tres anys, que vaig decidir no veure-la en senyal de protesta pel seu centralisme. En alguna ocasió però, quan sé d’algun programa que em pot aportar alguna cosa nova, me la miro una estona. Això passa un parell de cops cada any i aquest diumenge a la nit vaig mirar-me el programa “El convidat” que presenta Albert Om.  Vaig apostar per veure’l al saber que l’Albert seria el convidat del Jaume Marsé, un periodista que es va quedar a l’atur fa uns anys i que, amb el temps i per moltes causes, ha acabat sent un sense sostre. La seva història no és fàcil, com totes les de les persones que viuen al carrer, però la pot explicar en primera persona tot recordant que l’alcohol ha estat el gran problema que ha patit en la seva vida. I de l’alcohol a l’exclusió social, hi ha un pas ben petit.  El Jaume Marsé va deixar moltes petites perles, en forma de frases, durant la conversa de dos dies amb l’Albert Om. Parlant del seu alcoholis

La jornada commemorativa d’avui té una significació molt especial per la nostra humanitat que no pot, ni mai podrà, oblidar. Avui tenim a la memòria que no fa tants anys, el món va llançar-se al buit de la incoherència i es va tornar completament boig. I tot per culpa d’una societat que va anar degradant-se plena de rancúnia i odi, que es va embrutar les mans matant a milions de persones i va decidir morir lentament en una angoixa provocada pels danys fets.  Les víctimes eren persones que tenien la mala sort no pertànyer a la raça dels qui els van assassinar, torturar i exterminar amb la màxima crueltat. No es poden massacrar pobles i ètnies per cap dels motius, no es pot actuar com es va fer als camps de concentració ni fora d’ells.  Només espero que la memòria ens sigui fidel i mai oblidem els errors del passat, que no els repetim ni ens hi emmirallem el més mínim. Negar fets històrics no es pot permetre a ningú. Avui, més que mai i especialment per aquesta commemorac

Avui us convido a llegir un escrit dur però necessari. Aquesta que llegireu és una carta real que escriu una filla a la seva mare. L'he traduït de l'italià al castellà perquè un dels protagonistes de la història em demanava si li podia fer el favor.   Querida mamá: Fui a la fiesta y me acordé de lo que me dijiste. Me pediste que no bebiera alcohol. Por eso, bebí una Sprite. Sentí orgullo de mí misma, tal como me dijiste que sentiría. Me dijiste que no debería beber y conducir, al contrario de lo que algunos amigos me dijeron. Hice una elección saludable y tu consejo fue correcto, como todos los que me das siempre. Cuando la fiesta finalmente se acabó, la gente empezó a conducir sin estar en condiciones de hacerlo. Fui hasta mi auto con la certeza de que volvería a casa en paz. Nunca me imaginé lo que me esperaba, mamá. Ahora estoy tirada en la calle y oigo a un policía decir: "El chico que provocó este accidente iba borracho". Mamá, su voz parece t

Adéu al passat. Ja no hi ha castells de sorra per jugar ni casetes de fusta per mudar la pell i les vergonyes. El somni és un vaixell, ancorat i molt llunyà, que no du rumb ni oneja cap bandera. Les passes es perden a l’instant, s’esborren llepades per les ones, maleïdes per un mar ple de bromera que agonitza en verd i blau, bogeria i oblit.  Adéu al passat i petó al present sempre tant delicat i juganer, tant borrós i tant tribal. Sort del vent que cega mirades perdudes i horitzons de confusió, de paisatges nocius ara que l’instant es mor i torna a arribar el comiat. Adéu al passat. I nou petó al nou present si ens arriba aire encara.     Pidolaire de silencis, sembraré els records que encara tingui a prop per mirar-los, si puc i arribo o arriba, algun dia.

He tornat a un vell hàbit que sempre em porta bones sorpreses i que puc exercir cada vegada que començo a escriure un llibre de caire històric i acabo visitant a diari les hemeroteques i biblioteques. Aprofito la recerca de la informació que necessito amb el plaer de tafanejar els diaris i revistes que es publicaven fa uns quants anyets, a les dècades dels 70 i els 80.  He localitzat dos anuncis que m’han deixat sorprès i que encara no entenc a hores d’ara. El primer, i aquest el trobo indignant i vergonyós, és aquest que anuncia mètodes i formes per acabar amb la “subnormalitat” . Sí, com ho escolteu i com ho podeu llegir. Aquesta publicitat apareixia a les caixes de llumins i la campanya la promovia la “Asociación Ayudale a Caminar” .  Si amplieu la imatge (feu clic sobre ella) i llegiu el contingut de la publicitat, quedareu al·lucinats. Òbviament que l’única subnormalitat que no es podia evitar en aquest cas és la dels creadors de la campanya i la dels membres d’aqu

Aquest text que comparteixo avui tancarà el meu nou llibre que presentaré el proper mes de març. Per ser concrets, ja tenim data de la presentació a la ciutat de Tarragona. Posteriorment el presentaré a Reus i a Tortosa. El text en qüestió es diu “Carta oberta” i és això, una carta que ara ja no té cap secret ni destinatari. CARTA OBERTA Hi ha moments en que la vida et demana un canvi, una transició, com les estacions. La nostra primavera va ser meravellosa però ja ha marxat l’estiu, hem deixat passar la tardor i ara, de cop i volta, fa tant fred, tant fred que tot es congela al nostre voltant. El nostre amor s’ha adormit i la neu l’ha glaçat per sorpresa. Si t’adorms a la neu, no escoltaràs l’arribada de la mort. Cuida’t i no et preocupis per mi. Ja no sento res per ningú, tindré una vida lliure de depressions.  La mort del cor és la més horrible de totes.  Postdata: París és la ciutat dels amants, no la del nostre amor.

M’agrada molt veure les obres de teatre sobre l’escenari però una altra cosa és llegir-les en un llibre. No hi estic habituat. Garcia Lorca, el meu poeta preferit i que a més és un gran creador d’obres teatrals, és l’autor que he llegit més pel que fa al teatre. Aquesta tarda he escollit un altre gran autor teatral, Alejandro Casona. L’obra escollida, “Los árboles mueren de pie” . He triat una frase que defineix l’obra: Mira ese árbol del jardín: hoy vale porque da flor y sombra, pero mañana, cuando se muera como mueren los árboles, en silencio y de pie, nadie volverá a acordarse de él. Els personatges de “Los árboles mueren de pie” són plens de matisos i la història és molt interessant: un avi, el seu net real i el seu net postís amb la novia postissa. Els quatre personatges principals de l’obra reparteixen el protagonisme d’una obra que destaca, sobretot, per la bellesa d’algunes parts (moltes) del guió.   Hi ha un altre fragment que em sembla molt bell i poètic,

Lentament van arribant a casa meva diversos objectes antics que eren dels meus avis i els meus pares, elements que tenen una important rellevància sentimental a nivell personal. A la família, l’enamorat de tenir aquests elements i aquestes coses era el meu germà Carles. A ell li encantava tot allò antic i sempre ho sabia cuidar i cercar el lloc a cada cosa. Com el Carles ja no hi és, ara la mare em passa a mi la responsabilitat de tenir aquests objectes.  Quedi clar que a mi també m’agraden molt les antiguitats però tinc por que se’m trenquin, se’m perdin o me les robin. Per això sovint li dic a la mare, quan em parla d’algun objecte, que no el vull. Tot i això, de tant en tant em convenç i vaig portant a casa algunes coses. L’última incorporació ha estat una caricatura del meu avi Lluís que té, com a mínim, tres quarts de segle o més. L’avi va nàixer el 1914 i la caricatura, que li va fer un amic seu de la Penya Pueyo (a la que pertanyien tots dos), és de quan ell era jove. 

La felicitat i el patiment són estats mentals i les seves causes principals no existeixen pas fora de la pròpia ment. Si volem ser veritablement feliços i alliberar-nos del patiment, hem d’aprendre a controlar la nostra ment. Aquesta petita reflexió, de fa uns dies, té molts vincles amb dues frases que he llegit en un llibre molt interessant que ha acabat de llegir avui.  El llibre es diu “Cometas en el cielo” i és del Khaled Hosseini. La primera de les frases que vaig anotar és aquesta: “La perspectiva es un lujo que sólo pueden permitirse las mentes que no están atormentadas por un enjambre de demonios.” La segona frase diu: “Cuando mientes, le robas al otro el derecho a la verdad. Cuando engañas, robas el derecho a la equidad.” Les dues frases posen en evidència la necessitat que tenim les persones de ser honestes amb els altres però sobretot amb nosaltres mateixos. La lluita per aconseguir-ho és delicada i difícil de manera que sovint no s’aconsegueix si no tenim

Ben portat, el pas del temps és generós amb el nostre cos si tenim clar que tot és en constant moviment i res dura massa. El temps ens pren alçada física però ens en regala d’intel·lectual, ens corba l’esquena però ens forma un esperit rígid. El pas dels dies és símbol de la vellesa que camina i de la bellesa que canvia. El cos acompanya l’home i l’home a la seva ànima.  Envellim amb massa rapidesa tot i ser prudents amb els dies vençuts, notem massa els canvis, no ens hi conformem i protestem, portes endins, per l’adéu als senyals de l’adolescència i la innocència de certes edats.  Canes als cabells, barba blanca i algunes petites arrugues. Símptomes que evidencien dues coses: encara som vius i anem morint lentament.  Ben pensat, el pas del temps no es pot dur de cap manera. No tenim temps.  Foto: avui, d'a prop.  

He estat tota la tarda rellegint poesia a casa i en silenci. El fred convidava a confinar-se al cau i gaudir. Quan el fred convida, no li pots fer un lleig. El cas és que remenant llibres he topat amb Josep Vicenç Foix i aquesta poesia que tant m’agrada. Hi coincideixo al cent per cent amb els pensaments que clamen aquestes línies.  És quan dormo que hi veig clar És quan plou que ballo sol, vestit d'algues, or i escata, hi ha un pany de mar al revolt i un tros de cel escarlata, un ocell fa un giravolt i treu branques una mata, el casalot del pirata és un ample gira-sol. És quan plou que ballo sol vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic al bassal de sota l'era, em vesteixo d'home antic i empaito la masovera, i entre pineda i garric planto la meva bandera; amb una agulla saquera mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar, foll d'una dol

Aquesta nit he vist, crec que per quarta vegada, la pel·lícula “La chica del puente”. I ha estat el primer cop que no l’he entès.  Se m’ha fet estrany el contingut quan altres vegades l’he assaborit amb passió. He trobat rar el guió que sempre havia aplaudit. Fins i tot la història se m’ha fet incomprensible i els personatges m’han semblat absurds. Avui, davant dels meus ulls, hi havia una altra noia del pont ben diferent a la de sempre.  En pocs dies la miraré de nou perquè estic convençut que tornaré a trobar-li tots els elements que avui, per motius diversos, ha perdut. El nostre cap genera els canvis emocionals que fan possible les pèrdues o els guanys, les actituds d’aprenentatge. Avui, de la pel·lícula he anotat una frase que altres cops m’havia resultat més senzilla. És aquesta: El futuro es... es como una sala de espera, como una gran estación con bancos y corrientes de aire, y detrás de los cristales un montón de gente que pasa corriendo, sin verme. Tienen pris

Ja fa dies que no visc de fantasmes del passat ni de miratges sense futur. Qui vulgui perdre el seu temps, endavant. Però sobretot, i això és molt important, que ningú pensi o malpensi de mi. Passo de misèries dels altres perquè evito les meves pobreses. Al meu paisatge ja li sobren mars i núvols i no respondré a cap dels dos fenòmens adversos. Han tingut temps d’arribar i no han arribat, o han arribat tard i malament, o han estat enfosquint i restant, venint i marxant sense més.  Equivocar-se és humà, admetre l'errada és intel·ligent, silenciar l’error o rebel·lar-se per negar-lo és una estupidesa que no perdono. En ocasions cal matar a algú per ressuscitar-lo però potser ni faria falta si hem d'acabar repetint l’absurd cicle. Tampoc toca deixar-nos ferir si tenim amor propi i sabent que qui ens fereix no sap ni què és el propi "amor propi". Com canta Marina Rossell: trátame bien, te trataré bien, quizás nos salvará la delicadeza.   I en aques

La voluntat dels arbres és créixer. La dels núvols, amagar-se entre les ombres. Aquest comentari l’escrivia fa poques hores al Facebook arran d’una foto feta davant de casa que ha provocat molts comentaris macos. La foto és la d'aquest escrit i avui hi haurà segon escrit (molt interessant) a les dotze del migdia.  Torno a la frase inicial per comentar que les xarxes socials ens permeten ara, en aquests temps, difondre allò que no hem de callar-nos internament, promoure idees i xuclar engrunes de les converses que atenem atentament. Tots vivim gràcies a les idees del passat i és absurd girar-se d’esquena al present tot pensant que el futur serà als nostres peus. Si no ets al carrer parlant, socialitzant, vivint... no existeixes. Els caus són la foscor i les ombres porten tristor i depriments dies. Viure és envoltar-se de més persones garantint-nos sempre els nostres moments personals. Creixem amb fermesa com els arbres que són arrelats a la terra per evitar ser passat

Es necessari aprendre constantment de la vida des de la maduresa que ens donen els dies. Els qui estem disposats a aconseguir més i millors coneixements, obrint-nos a tot el món que ens envolta, aconseguim el grau d’expertesa que ens permet mantenir el creixement personal.  Al sufisme, tantes vegades comentat per mi en aquest blog, el paper d’ensenyament dels mestres és enfortir en els seus deixebles la força de l’amor per alliberar els seus cors de les urpes del “jo” i les seves passions.     La vida de l’ésser humà passa per aquesta lluita constant entre el caos i l’harmonia, entre allò únic i allò múltiple, entre l’egoisme i l’amor. El sufisme defensa l’opció de l’home perfecte: aquell que s’abandona a la força suprema de l’amor diví i assoleix l’harmonia en la seva existència fins aconseguir un “jo” real.   El nostre estat personal s’ha d’estudiar molt a fons perquè, com en tot, rebre ensenyances beneficia el creixement. El problema rau quan el missatge que rebem és

Les il·lusions perdudes són veritats trobades. El nostre camí vital és llarg i ple de decisions que cal prendre malgrat puguin ser doloroses. Ja fa un temps que vaig decidir guarir-me el cor, el cap i la ment en detriment de certes emocions i sentiments. Va ser el mateix dia que vaig saber que hi ha persones cícliques que viuen fent-se mal i deixant-se’l fer de manera constant. Inicien la caiguda i quan són a terra, aixequen el cap però mai arriben a volar. De nou comencen la caiguda i de nou acaben al terra. I així van repetint el cicle.  El problema el tenen les altres persones si cauen en els cicles que no són seus. Hi ha un punt en que el cor no vol més mal i en que el cap demana calma. Aquí te’n adones de totes les coses que abans no veies i sobretot, observes allò que deia per començar, que les il·lusions perdudes són veritats trobades.  Si em permeteu un consell, no feu cas dels silencis que mai haguéssiu esperat. Qui els provoca no mereix més atenció que la que us

Les nits s’esgoten com les ciutats, cansades de rebre a tothom. Els carrers no volen tantes passes ni les places tanta gent que les visiti. Els sospirs arriben de les cases que acullen els comerços plens de clients que les clivellen lentament. La condemna és silenciosa entre els murs dels habitatges que omplim.  Les cases tenen ànima i bon cor, ganes de viure en pau deshabitades, en la calma al mig del camp o d'enlloc. Les cases volen sequera de mirades, donen ombra i fred a qui cerca sol i companyia, són esquerpes, assilvestrades.  Les cases s’escuren, es marceixen amb les nits i amb les ciutats. Al final deixen de ser cases per començar a ser coses. I nosaltres, som les coses que malvivim les cases. 

Aquest text l’he escrit mentre regava les plantes a la terrassa de casa i em mirava els camps de conreu que hi tinc davant.  Al pati de la casa hi ha un nen que juga, tot sol, amb els fruits caiguts del llimoner. Al costat de la petita porta d’entrada, una dona gran i una de jove cusen roba vella. Al llindar, un home jau descansant al costat d'un gos.  El primer bri d’aire fresc de la tarda acaba de néixer i el nen deixa el joc per córrer cap a casa. El gos observa el nen, l’home guaita al gos i les dones se’ls miren. El nen surt de la casa i abandona el pati pel carrer del fons. L’home marxa, de bracet de la dona jove, pel mateix carrer que el nen. La dona gran arriba a la porta del pati i gira cap a l’esquerra. El gos va al seu darrera. Al pati de la casa hi queda l’aire fresc de la tarda i la pols dels camins portes enfora. Dos ocells, a la branca de l’arbre, picotegen les llimones fins que cauen al terra. Ja no importa quina hora és perquè ningú espera al temp

Hi ha certs silencis estranys i d’altres que són incomprensibles però he decidit no preocupar-me per cap dels dos ara que un d’ells m'ha tocat d’a prop. Aquest divendres he tingut la ocasió de parlar sobre diversos temes importants amb una persona igualment molt important. No només per la seva edat (que també) sinó perquè li demano que em digui la seva opinió quan ja tot ha passat, sense que el seu parer em condicioni abans o durant un procés.  I ja fa temps que les meves decisions coincideixen amb les seves conclusions quan li plantejo un tema, una vivència recent, una situació concreta. En aquest cas he parlat amb ell de la recent desaparició de les meves dues muses i ell ha coincidit en dir-me que la millor opció ha estat enllestir a les dues. Ho ha definit amb una frase: Una no té existència i l’altra et complica la teva existència.  És el mateix plantejament que vaig fer abans de prendre la decisió, tot esperant que cert silenci s'acabés, per evitar mals majors

Breument us parlaré d’una vida molt llarga. La del Stamatis Moraitis, un home nascut a Grècia i que vivia a Estats Units fins que el 1976 els metges li van donar nou mesos de vida.  Al conèixer la noticia, el Stamatis va decidir tornar al seu estimat país a passar-hi els seus últims mesos i a morir-hi.   No sabia però que l’illa on va néixer, Ikaria, és l’illa on la gent s’oblida de morir-se.  Han passat 28 anys d’ençà que li van dir que es moria i ara el Stamatis en té 97 i és ben. De fet, cultiva verdures i fruites al seu hort i beu llet de cabra que muny ell mateix cada matí. A les tardes juga a les cartes amb altres ancians de l’illa i els diumenges va al ball que fan a la plaça del poble.  A Ikaria, aquesta illa on la gent s’oblida de morir-se, la majoria dels seus habitants superen els 100 anys. Això no ho dic jo, ho explicava fa pocs dies l’alcalde de la mateixa illa que, per cert, va cap als 102 i diu que es vol tornar a presentar a les eleccions.  La

He trobat una nova musa que em fa les tardes més dòcils i correctes, que em tapa quan tenen fred els porus de la meva pell, que em diu coses maques a cau d’orella i em posseeix a cada racó de la casa sense que m’hi pugui negar. Ja fa dos dies que m’absorbeix amablement les tardes amb els seus mots i la seva dolçor. D’ençà que la conec he retrobat la calma necessària per tornar a escriure.  Ella es diu Mélanie. Ara mateix, mentre escric això, m’està dient que és capaç de fer l’ullet a tots els núvols o desafiar a les pitjors tempestes. També sap, perquè jo li he dit, que el temps també té un bon temps. Li recordo i ella em respon que és aquí, amb mi, perquè m’espera. La Mélanie Laurent és una actriu i model francesa, coneguda pel seu paper en una pel·lícula de Tarantino, que a més té la virtut de composar i cantar les seves cançons, per cert meravelloses, amb una veu que només pot tenir el rostre que té. Del seu únic disc publicat fins ara us recomano especialment les dues

A les dotze del migdia hi haurà un segon post del dia. Serà per presentar-vos a la meva nova musa amb pèls i senyals, amb tots els detalls. Abans però, comparteixo un petit escrit que acabo d’enllestir pensant en els mals comiats i els silencis incomprensibles. Potser encara algú no ha entès que hi ha tres coses que no faig ni faré mai: deixar-me fer mal perquè sí, despenjar el telèfon quan em surt que és d’un número ocult i votar a “Podemos”.  Fet l’aclariment – perquè tinc la sensació de tractar encara amb alguna gent pueril o tribal (i els segons em mereixen molt més respecte que els primers) – deia que he escrit això que ara comparteixo. TAM TAM(*):   Tu, Amor i Mort.  Volia enviar-te una flor per celebrar el nostre dia. Però vaig pensar que la flor moriria i que el nostre dia, era una flor.  (*) el tam tam és un tipus de percussió molt conegut al món musical. També és el ball que trien les persones que no tenen passos propis per caminar per la vida.