SAPERE AUDE



Els japonesos no cultiven flors per no veure-les morir. Aquí, a Occident, ens perdem als deserts de ciment i els miratges tenen forma de ciutats que no sabem viure. Els ulls d’Europa sagnen, són escenes de combat, veus que tremolen i ferides que no es tanquen. Els fills són ombres borroses d’uns pares difuminats en una terra que cau, sense remei, a la llera del riu sec de la tristesa. 

Els ramats es nodreixen de quimeres i els prats són plens de flors orfes de pastures. Les vaques primes són ben lluny, al tercer món, i aquí ens hem menjat les grasses. Orient balla als nostres preus, trontolla i s’agermana. I el cos d’un nen, mort davant nostre, ens ho recorda tot. Som mortals per necessitat, efímers trapezistes creuant la corda que separa dues guerres, tres mons i milers de déus. 

Sapere aude, Dies Irae.


Comentaris

cantireta ha dit…
Dies Irae. En alguns moments d'aquesta peça sembla que sigui la mateixa mà de Déu que ens regiri com un mitjó per a fer-nos més humans.

Te poso un enllaç que deixa els pèls eriçats:
https://www.youtube.com/watch?v=GC_m_5Ow7ec

Un petó.
Sara ha dit…
Una reflexió excel·lent sobre el nostre primer món i els altres que conviuen.
Anònim ha dit…
pau al món ara i per sempre.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS