AGRICULTURA MENTAL

Fa pocs dies, el passat divendres, hores abans de la presentació del meu nou llibre, vaig fer una visita a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Tenia un clar objectiu. Havia d’entregar un exemplar dedicat a Mossèn Xavier Fort, el capellà d’aquest centre sanitari. El vaig trobar, li vaig donar el llibre, varem parlar una bona estona i li vaig demanar dues coses: que resés pel meu pare que ara està molt malalt i que ens féssim una foto junts. La foto la vaig posar a Facebook i vaig compartir la joia del moment. En poques hores, més de 130 persones van deixar algun comentari recordant la seva experiència amb Mossèn Xavier quan havien estat a l’hospital. Ell, aquest capellà de 78 anys, em va visitar tots els dies que vaig estar ingressat l’any passat i en vaig aprendre moltes coses. Per això li vaig escriure aquest text. LES TRINXERES DE DÉU. Hi ha un moment a la vida, un instant precís que potser el vius o mai el notes, en que toca assumir un risc que pot acabar en frac...

Volia escriure avui sobre decisions que he pres però esperaré a demà dimarts. Els metges, que sempre demanen a les pells alienes autèntics miracles, s'han tornat bojos i em fan fer repòs a casa, exercici diari, dieta equilibrada i tot això sense fumar perquè això va ser el primer que em van prohibir.   No us podeu imaginar l’esforç que suposa fer tot això plegat, al mateix temps, per un cos i un cap, els meus, que ja tenen prou feina en compassar-se habitualment amb els “divertimentos” que em regala la vida als meus dies. No sóc Superman ni tinc ganes d'aquestes gestes a aquestes alçades de la pel·lícula. Però amb tot, encara tinc ganes, esma millor dit, per seguir aquí. He d’agrair a moltes persones els moments que aquests dies dediquen a animar-me. Molt i molt especialment a qui m’ha enviat un parell de missatges aquest diumenge al vespre a través del mòbil. I també a qui em va enviar un parell de whatsapp el divendres a mig matí. Hi ha persones molt especials a la...

No vull entrar a polemitzar sobre qui ens ha portat a la situació actual. Tinc la meva opinió formada sobre el tema. Però és cert que allò pel que els nostres pares i avis van lluitar, i van aconseguir amb moltes dècades, ara uns quants s’ho han carregat en dos o tres anys.  I el model sanitari és un exemple de la pèrdua que us comento perquè, amb la crisi i les retallades, ha quedat tocat. I ho notem dos tipus de persones: els qui hi treballen i els qui som atesos com a pacients. La meva estada a l’hospital Joan XXIII, aquesta passada setmana, va servir per comprovar que el personal mèdic es deixa la pell i manté el seu grau de professionalitat tot i els problemes que ha d’assumir.  Quan em venien a prendre la tensió, sovint el tensiòmetre no funcionava i havíem de repetir la presa dues o tres vegades. L’habitació que em va tocar, la 810 de la planta vuitena, queia a trossos i estava del tot envellida. Les bates sanitàries, per passejar pels passadissos, anaven ...

Són les 23.31 hores El dels últims dies ha estat un silenci obligat. Dissabte vaig patir un infart. Ahir, dijous, em donaven l’alta mèdica. Avui puc tornar a escriure i dono gràcies a la vida, i als metges, per poder seguir aquí. He de confessar-vos que estic cansat, que necessito reposar (i ho faré durant uns quants dies a casa meva amb calma) tot i que em recupero amb ganes i molta il·lusió. I com torno a escriure, us poso al dia.  Vaig notar els símptomes de l’infart a primera hora del mati. Mal intens al pit, ofec i dolor a la part esquerra, des de l’esquena i fins la mà passant per tot el braç. I vaig tenir clar que patia un infart de manera que vaig trucar un taxi i quan va arribar vaig avisar al 112 per saber a quin hospital volien que anés.  Arribats al Joan XXIII, els metges van intentar reduir el dolor durant dues hores i al final van optar pel cateterisme i per posar-me tres molles (es diuen stents) a l’arteria que se m’havia obstruït. Vaig passar-m...

Article publicat al diari digital TOTTARRAGONA . Si voleu fer comentaris els podeu fer en aquest enllaç.   Pel que sembla l'Institut Català de la Salut ha arribat a la conclusió que els hospitals són una mena d'hotel on hi vas a passar les vacances. La proposta que hi ha sobre la taula als dos hospitals que l'ICS té a la província de Tarragona, Joan XXIII i Verge de la Cinta, de fer que les cadires dels acompanyants a les habitacions siguin de pagament així m'ho fa pensar.  Tinc clar que la proposta arriba gràcies als seus caps pensants, el de l'ICS, amb el suport del govern actual que, per cert i vista la situació de perill, necessita un bon servei d'urgències per al rescat. Tots ells hauran pres la decisió asseguts en un seient còmode al qual deuen viure aferrats per por a perdre'l. Les coses, des dels despatxos es veuen d'una altra manera.  A l'Hospital de Blanes els acompanyants dels malalts ja paguen cinc euros per cada dia que e...