AGRICULTURA MENTAL

Leonard Cohen estava malalt i es moria lentament. La seva filla Lorca (la passió del canadenc pel poeta espanyola era màxima) vivia al primer pis d’una casa humil del barri de Willshire, a Los Angeles. Ell, vivia al segon. Sortia molt poc, estava tancat moltes hores perquè el dolor li impedia fer massa vida normal. El seu fill, Adam, va instal·lar un micròfon a la taula del menjador de casa del Leonard i va portar a la sala les diferents guitarres acústiques del cantautor, diversos ordinadors i una cadira de rodes. Cohen només havia de cantar i, amb l’ajut de la cadira, desplaçar-se de punta a punta del menjador per escoltar la gravació al costat dels altaveus.  Així va crear el seu últim treball “You want it Darker”, sabent que seria el pòstum, ple de lletres que parlen de la mort i de l’entrega a Déu, un treball de comiat que dibuixa a la perfecció un funeral en vida, que construeix un diàleg entre el poeta i l’Altíssim, on Cohen deixa per a la posteritat frases com “Si t

Al Leonard Cohen el vaig descobrir el 1986, amb la publicació d’un cassette de commemoració dels 50 anys de la mort del poeta Garcia Lorca. Ell hi cantava “Take this waltz” i des d’aquell mateix dia, Cohen va passar a ser el meu músic de capçalera (per dir-ho així) al costat de Franco Battiato. Dos genis, dues passions que sempre he tingut.  A l’octubre del 2012 vaig tenir el plaer de veure’l en directe al Palau Sant Jordi. Els 90 euros que em va costar l’entrada se’m van quedar curts en aquell concert que va durar tres hores i on Cohen va demostrar ser jove de ment i de cos, amb una plena agilitat que sorprenia i engrescava. Tenim Cohen per anys, vaig pensar. Però ara fa quinze dies, amb l’aparició del seu últim disc, “You want it darker”, alguna cosa em grinyolava. Una tarda, escoltant-lo conjuntament amb el meu estimat germà italià Bartolomeo – ell des d’Itàlia i jo des de La Canonja però els dos escoltant-lo al mateix temps- vam concloure que aquest era el disc perfe

Vaig saber que els Oscars de Hollywood són una estafa social i un producte comercial quan, l’any 1986, la banda sonora de la pel·lícula “La misión” no va guanyar en la seva categoria a la cerimònia de la catifa vermella. L’aprenentatge dels anys –gràcies a la possibilitat de nodrir-me de l’art i la cultura de tantes persones del món del cinema, la literatura o la música que han viscut abans de mi- m’han dotat d’una visió molt més lúcida, critica i perspicaç.  L’any 1963 –jo no havia nascut encara- va ser un dels millors de la història de la cultura. Paul Newman triomfava al cinema amb la pel·lícula “El Premio” que abordava la suplantació d’un Premi Nobel. Julio Cortázar publicava la seva opera mestra “Rayuela” i un jovenet anomenat Bob Dylan treia al carrer el disc “The Freewheelin” que va transformar la percepció que el públic tenia d’ell, deixant de ser un cantant de folk per passar a ser un ídol de la joventut i cantautor protesta.  Mig segle després, Newman i Cortázar

Sempre he considerat que, a part de ser un dels millors poetes que ha tingut Espanya en tots els seus temps, Joaquín Sabina és un savi de qui cal aprendre i molt. És cert que té un caràcter fugisser i que sovint és crític amb allò o aquells que no li agraden. Suposo que la seva sinceritat i el to directe que utilitza, són dos motius més pels quals tinc tanta adoració per ell. Aquest dissabte he gaudit   de l’entrevista que li ha fet Xavi Sancho i que publica la revista ICON, suplement del diari El País que sempre compro per alimentar-me culturalment en condicions. Sabina es recupera actualment d’una operació greu que li han fet   i descansa a la seva casa de la plaça Tirso de Molina de Madrid. A l’entrevista parla de molts temes i analitza a fons la seva pròpia personalitat i allò que l’envolta. Quan li pregunten si mira sovint enrere, respon que té memòria però que li manca la nostàlgia. Assegura que ja no composa cançons o que en fa alguna de tant en tant, que ara es

Ara, aquí baix, ara que ningú em veu, començaré un somni de dia, estirat, tancaré els ulls i et diré a quilòmetres de distància: Pren-me a poc a poc, toca'm amb les mans com si res no passés i buida'm de cop amb les mans plenes de tot. Premsa el meu cos ara i ben fort. Vull tremolar sempre en besar-te sense tocar-te. Ara, aquí baix, pren-me a glops, a trossets, dóna'm la volta i troba la meva cara de cop, a sota i a prop. Demà, ahir, avui... vestida de blau m'has enamorat els ulls allà molt lluny. I el meu desig es queda a mig camí sense poder tocar, ni olorar ni besar. Em quedo aquí baix i em deleixo. Postdata: Sóc, com la cançó de Cohen, només a un miler de petons de profunditat. Aquí baix, enlloc de lluna hi ha un cel rodó i fosc, profund i infinit damunt les nostres ànimes sonàmbules.  I què màgic va ser gaudir del Leonard, cara a cara, fa tan sols dos anys a Barcelona... 

El desig té tres pisos i tres alçades, i el cabell color tardor i una mirada tímida. El desig té olor a natura i camps de pagesia, i dolçor als cims blancs palpats en la foscor. El desig té aire fresc que omple tots els racons i les mesures, i corbes suaus gens perilloses per a descobrir. El desig té nom de casa i de carrer, té nom de dona. El desig és aquell punt on la rutina de pensar gemega i el gest de viure s’inicia i continua. 

Crec que és el millor títol per aquest petit escrit que vull dedicar a parlar breument del concert d’aquesta passada nit al Palau Sant Jordi de Barcelona amb el gran Leonard Cohen. Un home gran, i gran home, va sortir a l’escenari a posar-se al públic a la butxaca i ho va aconseguir des del primer moment.  Quasi quatre hores de concert on va regalar totes les seves cançons, des de les més conegudes i clàssiques, fins al nou repertori dels darrers anys. Acompanyat de bèsties musicals, en to de respecte cap a uns músics de primer nivell i entre ells l’espanyol Javier Mas, el cantant canadenc va demostrar que amb l’edat, ja en té 78, es pot envellir molt i molt bé.  Agilitat en els moviments i màgia en la veu profunda que va omplir tot el Palau durant tot el concert. So long Marianne i First we take Manhattan van ser les cireretes del pastís, dos dels bisos d’una actuació memorable que de pas ha estat un somni personal complert.  Ja he vist al gran Cohen. Ja m’ha posa

Tot arriba. I arriba en el moment adequat i la persona adequada. Aquesta nit veurem a Leonard Cohen al Palau Sant Jordi de Barcelona. El canadenc, de 78 anys, segueix en plena forma en aquesta gira mundial que avui el porta al mèlic de Catalunya i serà un plaer poder veure'l d'a prop, en una posició privilegiada, i deixar-se endur per aquesta veu única que té i la pau i la calma interior que provoquen les seves cançons-poesies. Fa més de 25 anys que el segueixo i el gaudeixo o sigui que es complirà un somni que, ara fa tres anys i per motius diversos, vaig veure impossible. No tocava. No era el moment adequat. Avui SI. Demà us ho explicaré.  Mentre no arriba el concert del Palau, un tast del Youtube. Aquest tema, el "Tower of song", és un dels meus preferits. 

És interessant veure que cantants que triomfaven a la dècada dels vuitanta es mantenen en forma. Sobretot tenint en compte que els darrers anys hem estat inundats d’artistes revelació que neixen avui i moren demà, que fan una cançó que els llença a la fama i desapareixen al cap de pocs mesos. Als vuitanta un servidor tenia un llistat ampli de cantants preferits i entre ells hi havia el Rick Astley que es va donar a conèixer amb la imatge de jove elegant amb una veu d’or. I ara el Rick ja té 46 anys però manté les altres dues coses, elegància i veu. La joventut no l’ha mantingut però se li pot perdonar. Canta temes nous però aquells que el van fer famós són encara al seu repertori. Com a exemple, aquesta cançó... Un altre dels meus preferits en aquella època va ser el Black, el que cantava allò de “wonderful live”. Realment es diu Colin Vearncombe i ara té 50 anys però també es manté en condicions. I un tercer cas dels cantants que m’agradaven fa vint i cinc anys