AGRICULTURA MENTAL

En el comiat, el temps em timbra de nou el pensament. Som efímers, circumstancials, ben poca cosa. Un rellotge m’ho fa veure i m'ho rememora a la cara. A l’avió, corprès, anoto el que han escrit els meus ulls en aquell moment:   Ens fa mal el temps quan cau. Es malden moments, retorns a la superfície cada primera puntada de l’agulla del dia. Ens fa mal el temps.  Cauen moixons, moren tribus, àmfores s’esmicolen, es viuen morts salvatges, triomfen tancs sobre soldats, es perden pescadors amb canya, hi ha més salvatges presents, s’esquerden cases i el planeta... ja no és rodó.  Ens fa mal el temps quan cau, envoltat d’homenets d’avui que són ja de prehistòria. Cau el temps i ens diu, en la pluja indolent, que som una espècia satisfeta i resolta.  Tanco aquest diari, com la llibreta, amb una reflexió breu i poc concreta: Resistim perquè no sabem res.

Avanço pels carrers d’aquest bulevard parisenc, propers a la gran fabrica, on la llum canviant m’esbossa uns jardins. Fins i tot en un mal dia d’hivern, de cel gris i núvols trastocats, eviten aquestes flors la fatiga de l’ànima.  En l’instant precís d’un cop de vent, et penso. A tu i els mots, els dits, la treva del crit, els ritus oblidats, formes que es buiden, fragments d’alè. La mà que repta pel ventre, l’espessor de l’absència que fuig, aquelles gotes que omplen. Les teves giravoltes, com flor que segueix la llum, com bri d’herba que l’aire mormoleja, que donen durada al moment i aturen l’època.  El petit bosquet fa rodolar els seus secrets davant meu. Una intuïció em reté i res se m’escapa. Aquest tot, moment en que el silenci es trenca i retorno a la vesant més corpòria, em fa feliç i present. Hi ha distàncies que il·luminen, com la del jardí a la fàbrica, com la del palpeig que separa el rostre dels peus.  Nous avançons toujours . Toujours...

Una atapeïda i completa biblioteca es rendeix als meus peus en el passadís que em guia a la cambra. A banda i banda, Proust i Maupassant se m’ofereixen amablement. Duras i Camus van del bracet si els vull prendre. Montaigne prefereix venir sol, com el sempre esquerp Sartre a qui, finalment, trio per fullejar.  Un sopar breu i una nit silenciosa em permeten llegir abans de l’esmorzar: cafè amb llet fresca i croissants acabats de nàixer del forn, daurats i cruixents, amb aquell sabor d’antuvi que mig món ha perdut i l’altre mig no coneix. El miratge i el temps són, tal volta, enèmics de la mà de l’home.  Ja al patí, reneixo amb els aromes de les flors que fan festival matinal. Aquests aromes em transporten. Noto... la proximitat d’una tempesta, el després, l’abandó, aire humit, la bellesa, harmonia de les ones, una barca ensorrada, el cel rosa, la memòria d’infant, el mar baix, la sorra, els peus... la creença en els colors del l’horitzó i els jocs amables ...

Perdo, en el repòs, el fil de la tarda i les llavors de les hores que mai es planten abans d’un vol. El llit és el naixement d’aquesta ciutat, blanca, que esdevé la cambra immensa que m’han destinat. Però hi manca poesia, no hi ha el ritme dels gestos ni el color de la teva esquena, ni el perfum de l’instant, el sabor del bateig entre els braços, la teva lluna. I el so, intemperant, el fons del teu cos. El tresor del moment és l’aclucada d’ulls forçosa. En el somni, visc ficcions, invento realitats, faig descobriments de contraban. L’hora arrapada a la tauleta em retorna al declivi del moment. Una dutxa. Dues trucades. Tres minuts i a la porta.  D’un detall en podem fer un tresor. D’una carícia en el record, tot un emblema de l’instant. 

Els afores de París abasten, sempre amb esveltesa visual, les necessitats d’una persona que viu en la bellesa. Les nostres petites proeses són tan breus com un dia. Innocentment cremem uns anys però ens queda la resta de vida mimada.  Un corb esperant la mort de les paraules, rep al personal en un petit restaurant aïllat de les masses parisenques. Val la pena fer aquest vol lluny de la metròpolis.  A l’entrada del local, dues cadires de mides adverses anuncien un tracte únic per cada comensal. El finestral es baralla amb les muntanyes per mostrar-se antic i poderós.    Marsella ens cau lluny però el seu aroma refila pel patí interior que du a la gran sala. Allí, revistes i cartells, musiques de festa, una dona que per carn pel costat de la brusa, un infant amb els cabells esbullats, un cambrer arromangat i l’amo que parla dels núvols i la guerra. Què en faríem del món si no poguéssim despatxar aquests petits moments sobre el taulell de...