AGRICULTURA MENTAL

Ens ha deixat una dama del cinema francès, internacional, la Jeanne Moreau. Ha mort al Paris després de més de 65 anys de carrera i escenes meravelloses a tantes pel·lícules com Els 400 cops , Campanades a mitja nit o la sempre inoblidable Jules et Jim on ella, la Jeanne, ens va endolcir cantant Le Tourbillon.   A Moreau, que va ser dirigida pels principals directors de la Nouvelle Vague com Truffaut o Malle, la recordem també per obres mestres com La notte d’Antonioni o Le journal d’une femme de chambre de Luis Buñuel. El gran Orson Welles la va qualificar com la millor actriu del món després de dirigir-la a El proceso .  Ilmar Raag va ser l’últim director que la va poder gaudir a la seva pel·lícula Une estonienne a Paris . Era l’any 2012. Avui, la dama del cinema francès nascuda a la mateixa ciutat on s’ha apagat, s’acomiada de l’escena i la vida. Gràcies Jeanne per tot l’art i la bellesa que ens has regalat en escenes com aquesta, breu i eterna, a Les Amants d

Crec que cal tancar aquí el Diari d’Amatrice iniciat ja fa uns dies i que, pel material que tinc tant escrit com visual, podria prolongar-se uns quants mesos. He decidit deixar-ho aquí, fer una tria de fotos sensata per eliminar moltes de les imatges fetes allí i estripar tots els fulls i llibretes que no han entrat en aquests capítols del dietari al blog.  A Amatrice he tingut molt contacte amb la gent, amb persones noves que duc al cor per sempre i amb altres amb les que he incrementat els meus lligams. Amb les tres criatures (que han quedat orfes de tots i de tot) que se’m van aferrar al coll, a l’esquena i l’ànima des de la meva arribada allí, he aprés com d’important és una aclucada d’ull al moment i com reconforta una carícia o un petó tendre quan la por recorre el cos i els ull se’t tanquen de dolor.  Gràcies Rosella. Gràcies Giuseppina. Gràcies petit Gianluca. Us duc ben endins i us penso cada dia, tots els dies. Us en sortireu. Ja sabeu on sóc. Sé que ens retroba

He deixat quasi pel final d’aquest diari la incògnita que us permetrà saber fins   on he pogut arribar a veure de l’antic poble d’Amatrice, esborrat del mapa arran del terratrèmol del passat 24 d’agost del 2016. Nosaltres hem vingut aquí onze mesos després i hem comprovat, sobre el terreny, que les coses segueixen quasi igual que segons després del sisme. En molts sentits, el temps sembla no haver passat. Però ha passat perquè aquí hi ha 232 persones que van morir i unes altres 700 i escaig que han hagut de refer la seva vida en cases prefabricades o, en molts casos, iniciar una nova vida a altres municipis i regions italianes. Queda, com a punt de record i memòria viva, la zona vermella, aquell espai que s’inicia a l’antiga entrada del poble i acaba on acaben les últimes restes de l’última casa d’aquell que fou considerat un dels poblets més bells d’Itàlia fa pocs anys. En la distància que separa l’inici d’aquell carrer i els jeeps de l’exercit que custodien les pedres do

Tinc tendència a aprendre de tot el que visc i, per ser fidel als meus principis, d’aquest viatge a Amatrice n’he aprés molt. Després de comprovar com hi ha personatges qui instrumentalitzen el dolor per aconseguir-ne un rèdit polític, parlant només amb la gent del poble que està empadronada i marginant a la resta (perquè els primers són vots i els segons no importen), he arribat a la conclusió que no tothom se n’ha adonat que hem vingut aquí per donar i no pas per prendre res. Però sé, també al mateix temps, que els qui havien de somriure ham somrigut, igual que aquells que s’havien de sentir acompanyats ho han estat. Tot això ho he pensat avui, mentre passejava cap als afores d’Amatrice, en direcció nord que és l’única que em faltava. Al migdia havia quedat amb el Walter (l’home de la grua) amb la intenció d’intentar entrar a la zona vermella. Però mentre, i com fins més tard no havia de veure a la resta de la colla, he fet la passejada. Us puc assegurar que he arribat a

Aquest no és un post de fotos maques però hi ha les imatges que vull compartir. Són moments del viatge molt especials. El primer va tenir lloc a Posta, un municipi a vint minuts d’Amatrice que és el punt de subministrament de menjar, productes de neteja o roba més proper a Amatrice. Al mig de la placeta principal hi ha un supermercat que fa poc va canviar de mans.  Els propietaris anteriors es van jubilar i l’establiment se’l van quedar un matrimoni de mitjana edat procedents d’Amatrice. Allí hi tenien el supermercat El Tigre que, amb el terratrèmol, va deixar d’existir. També hi van perdre la casa i sota la casa, als pares d’ella i a la tieta d’ell. Per això van decidir iniciar el nou camí lluny de l’epicentre de la desgràcia i van obrir el supermercat. Li han posat de nom “Punto Zero”.  Entre les coses que hi trobareu si un dia aneu a Posta, hi ha el pernil italià que cada cop té més qualitat, i els embotits de la zona que, com els de la resta del país veí, sempre han e

Des que vaig decidir anar amb més assiduïtat a Itàlia (actualment hi vaig 2-3 cops l’any), vaig fer arribar un missatge clar a les persones que he anat coneixent i sumant a la meva família. El missatge va en dos sentits: sempre cal somriure, sempre cal compartir.  Hem de ser capaços de trobar-li a cada jornada un punt d’amabilitat per saber que el dia val la pena. I hem d’aprendre a compartir coneixements, aprenentatges, amor, abraçades, moments, situacions i tot allò que uneixi per sumar i créixer. Creieu-me... és possible.  Per això vaig proposar al Bartolomeo i al Mario fer una barbacoa veïnal, en la que poguéssim convidar a la gent d’Amatrice que s’hi volgués apuntar. Deu minuts després de llençar la idea, el Mario ja havia encarregat 50 quilos de carn i tenia l’espai on fer-la. I el Bartolomeo ja era dalt del cotxe per anar a comprar les postres, el cafè i les begudes dolces per fer la copeta. Jo vaig dir que me’n ocupava del vi, 25 litres perquè no fos cas en que

Aquesta jornada de diumenge l’hem pogut dedicar, finalment, a fer una reunió amb l’alcalde d’Amatrice. El punt de trobada és el barracot prefabricat que ara fa d’ajuntament provisional. No es pot dir que l’alcalde tingui massa bona premsa ni simpatia entre els seus veïns. Moltes persones el posen sota sospita perquè no se sap què s’ha fet amb els diners que haurien de servir per reconstruir (fer renéixer millor dit) el futur poble d’Amatrice. Els diners que els italians han anat donant de manera solidària a programes de la televisió i en campanyes diverses, on són? On anat a parar les ajudes del propi govern central italià o les dels fons europeus? De moment, ningú ho sap i l’alcalde no contesta. La nostra visita, en tot cas, és per explicar-li el projecte que l’escultor Rufino Mesa, que ens acompanya en aquest viatge, té per a construir un monument de record a les víctimes i que farà d’element de memòria del passat i llegat del futur. Una torre de 15 metres d’alçada amb una

Tota història o aventura té sempre dues cares i en algun moment tocava descobrir les menys agradables. La realitat d’Amatrice, aquella que ningú m’havia explicat, l’he descoberta aquest matí mentre feia la meva caminada matinal des del càmping i fins l’entrada al carrer que, molt al fons, dóna accés a la zona vermella.  He canviat però el recorregut. Ahir, en un viatge en cotxe amb el Bartolomeo, vaig descobrir que no només a Roma hi porten tots els camins. A Amatrice, tots els viaranys que agafes també t’hi acaben conduint. La sorpresa de la caminada ha estat trobar-me amb la zona on ara viuen els habitants que han perdut les seves cases. Els han ofert, de manera temporal tot i que sembla que va per molt llarg, estar-se en unes cases de fusta. No són massa grans però formen illes i al mig hi ha zona verda i d’esbarjo. És, quan no tens altra cosa millor, un bon remei.  Reconec que no he estat capaç de parlar amb cap dels veïns. Els he vist ocupats fent les seves coses, no

La primera nit al camping d’Amatrice, després de fer el bany a la piscina i tot fent una cervesa a la fresca, vaig conèixer al Walter. Ens havíem reunit en aquell punt els dos propietaris de l’equipament, La Laura i el Giuseppe (germans), el Bartolomeo, el Santi i jo. Ell, el Walter ja era assegut allí des de feia estona, guaitant el paisatge.  Em va comentar moltes coses sobre la tarda del terratrèmol i les hores posteriors a la tragèdia. Suposo que necessitava buidar-se, explicar-ho a algú aliè que no fos altra gent del territori. Va plorar sense cap vergonya, va entendre que jo l’escoltava amb calma i sinceritat, es va permetre fer pauses en la narració perquè sabia que els hi respectaria. Va ser una estona intensa i dura, sobretot perquè és fàcil pensar en un drama extern però tot es complica quan et penetra a l’interior. Sóc massa emocional però no ho puc evitar. De fet, no vull.  El cas és que el Walter em va comentar que tres dies després, el diumenge, havia d’anar