DIARI DE LA ZONA VERMELLA (7): TAÜTS SENSE PARETS I CASES EFÍMERES

Tota història o aventura té sempre dues cares i en algun moment tocava descobrir les menys agradables. La realitat d’Amatrice, aquella que ningú m’havia explicat, l’he descoberta aquest matí mentre feia la meva caminada matinal des del càmping i fins l’entrada al carrer que, molt al fons, dóna accés a la zona vermella. 

He canviat però el recorregut. Ahir, en un viatge en cotxe amb el Bartolomeo, vaig descobrir que no només a Roma hi porten tots els camins. A Amatrice, tots els viaranys que agafes també t’hi acaben conduint. La sorpresa de la caminada ha estat trobar-me amb la zona on ara viuen els habitants que han perdut les seves cases. Els han ofert, de manera temporal tot i que sembla que va per molt llarg, estar-se en unes cases de fusta. No són massa grans però formen illes i al mig hi ha zona verda i d’esbarjo. És, quan no tens altra cosa millor, un bon remei. 

Reconec que no he estat capaç de parlar amb cap dels veïns. Els he vist ocupats fent les seves coses, no he sabut com adreçar-m’hi, he pensat que era millor que ens veiéssim aquesta tarda a la zona on fem el festival. Serà un lloc més idoni per parlar, fora d’aquell espai que ara ocupen amb la tristesa als rostres després de la pèrdua de tot el que tenien. Onze mesos després de la tragèdia, ningú ha respirat ni ha arribat cap ajuda al poble però, si em permeteu, d’aquest tema us en parlaré més endavant. 

He deixat enrere el poble provisional d’Amatrice, amb les seves cases efímeres i temporals, per agafar un caminat estret que semblava portar, perquè ho he vist molt al fons, al lloc on anava que és el Bar Rinascimento. He calculat que en quinze o vint minuts hi seria. Però a mig camí m’he aturat perquè, de cop i volta, en una plana amagada que queia sota, m’he trobat amb el cementiri d’Amatrice davant meu. Allí, he pogut comprovar un fet que m’havien dit i no volia creure. Onze mesos després de la tragèdia, l’estat del cementiri és el mateix en que va quedar després del terratrèmol. Els nínxols rebentats i enderrocats, els taüts escampats entre les runes i molts d’ells oberts o trencats. L’espectacle és veritablement trist, vergonyós i dantesc. Goso a posar-vos una foto perquè us quedeu, com jo, bocabadats.

    

Després de les imatges del cementiri, que m’han fet pensar en com de trist ha de ser viure sabent que no et pots acomiadar dels teus essers estimats, he pensat que ha de ser indignant que ni tan sols puguis anar a recordar als altres que van marxar abans. (les victimes del terratrèmol no reposen en aquest cementiri). 

He seguit caminant fins al Bar Rinascimento on he trobat només als avis. Amb l'aturada que he fet, he perdut temps i he arribat tard. El personal policial ja havia esmorzat i jo he fet un cafè curtet. De camí a l’Area Trentino, on m’esperaven els altres, he tingut la sort de saludar a la Carla, l’agent dels Carabinieri. Ens hem preguntat pel dia, ens hem somrigut i el comiat ha estat simpàtic. 

Aquesta tarda, el festival ha continuat. Hi ha hagut circ de petit format per als més petits, i després, la música d’un trio de músics arribats de la regió de la Puglia que s’anomena Il Soffio dell’Oltre. Temes rítmics, música tradicional i elements del folklore més mediterrani han fet més agradable el moment.

La sorpresa ens l’han donat els veïns d’Amatrice que ens han cuinat dues cassoles de pasta per fer més càlid el moment. Aquí els dies són molt calorosos i les nits molt fredes. Ells, han contribuït a fer-ho tot més càlid portant la pasta i dient-nos, en veu alta i la màxima humilitat que es pot tenir: 

Gràcies per venir aquests dies i fer-nos companyia. Ens sentim molt sols.    

Demà més. Perquè el mon gira, les hores passen i arribarà un nou dia per gaudir. Malgrat tot.