SANCTA SIMPLICITAS
Santíssima simplicitat la del home quan s’hi posa i té l’ajut
de la natura. He pensat això, recordant aquelles dosis filosòfiques necessàries
de Nietzsche a Más allà del bien y del mal, quan afirmava que hem acomodat els
nostres ulls a viure segons quins prodigis, tot fent fàcil allò que ens envolta
i fent alguna passa lliure al pensament malgrat no ens sigui d’instint propi.
Per això explico, potser, que la ment capti certes imatges a
l’abast de pocs i les incrusti a la resta de la vista de la humanitat. La
natura ajuda, com deia, a generar debats interns del pensament. El fotògraf i explorador
Herbert Ponting va ser capaç, amb l’ajut d’ella, de portar al primer món certes
imatges del món invisible i perdut de l’Antàrtida. El continent que ara tothom
trepitja i explota era, en aquells anys de vida de Ponting, una espai desconegut.
Ell havia fet diners invertint en mines d’or i va decidir
dedicar-se més tard a la fotografia per a grans revistes. Fruit de la seva aposta
i aventura, tenim imatges com aquesta que veieu (feta el 1910), la d’un castell de gel que la
natura havia construït sense ajuda humana, com a símbol de força i protecció
dels atacs invasors que han estat, finalment, els propis humans.
El silenci dels murs del castell de gel són ja fotos antigues.
Fa dècades que el continent de gel s’esquartera i esmicola per desaparèixer quan abans. Té
vergonya aliena, com la natura, de la humiliació constant a que l’humà sotmet a
la terra.
Si en teniu ganes i sabeu gaudir del silenci, amplieu la
foto clicant sobre ella i quedeu-vos mirant-la sense presa. Mantingueu-vos
calmats, sense cap soroll al vostre entorn, i observeu la imatge: el castell,
les seves torres i el cos central, el fossat, la porta d’entrada i les
finestres, el camp que l’envolta, l’enemic que se’l mira amb por i respecte, el
cel que protegeix el moment i la fragilitat de l’obra i l’instant efímer.
Sancta Simplicitas, oi?
Comentaris