AGRICULTURA MENTAL

Ti penso e cambia il mondo (penso en tu i canvia el món). Aquest és el nom d’una de les cançons del darrer treball de l’Adriano Celentano. El cantant italià, tot un clàssic al seu país, està en plena forma als seus 78 anys i l’última creació seva és molt i molt crítica amb els polítics, les formes de vida de la societat i el món en general. 

Sota el nom “Facciamo finta che sia vero” que vol dir “posem per cas que sigui cert”, Celentano sorprèn gratament amb aquest treball que recentment ha presentat al festival de San Remo tot cantant la cançó que avui us vull descobrir amb un altre dels grans d’Itàlia, el Gianni Morandi. 

Un fragment de la lletra de la cançó “Ti penso e cambia il mondo” és aquest: 

Penso en tu i el món canvia, les veus del meu voltant. Canvia el món, hi veig més enllà del que hi ha. Visc i m’enfonso, i l’hivern és sobre meu. Sé que el món canvia si sóc al món amb tu. 

I jo sóc aquí, t’espero aquí. Em veuràs més enllà de la foscor, sabré defensar-te, protegir-te, i no em cansaré mai. Aigua al desert, et trobaré. Dorm i es veurà, et sentiràs acaronar.

Atenció perquè aquesta versió de San Remo és molt bona i val la pena mirar-se tot el vídeo amb calma. Celentano és gran, molt gran. 

Cinc anys de rodatge intens a 25 països del món amb un resultat espectacular. Ron Fricke, director de cinema i de fotografia, és l’autor d’aquesta joia que aviat es veurà als cinemes i que es diu “Samsara”. 

Fricke va ser al seu moment un dels impulsors del cinema minimalista i es va donar a conèixer amb la pel·lícula “Koyaanisqatsi” amb banda sonora del Philip Glass, joia que us recomano a tots i totes. Com en aquell cas, també ara es tracta d’una pel·lícula muda, sense paraules ni guions, amb el so ambient i la música com a elements de companyia a unes imatges que et deixen amb la boca oberta. És, senzillament, un poema visual. 

Per cert, Samsara és una paraula en sànscrit, que és la llengua antiga dels bramans,  que significa “la constant roda de la vida”.  Us adjunto el tràiler de la pel·lícula. Poseu el vídeo a pantalla completa i al·lucineu. 

Dia 7: Tot s’acaba

Tot s’acaba i també la llunyania. Tot comença en un desert i segueix si es fa de dia. Arbre nu que tapa el bosc i arrela a la muntanya. El cel blau és l’horitzó que ara l’acompanya. I és al cel on jo m’hi miro tot sabent que ara plourà. Perquè acaba la distància i de lluny ja se’t veurà.

Punt i final. Ella ja torna a peu i ell vola, de nou, com un pardal.

Dia 7: Un bri d’idees 

En el jorn del retorn, un gran pensament m'omple el cap. Seguir cuidant l’entorn, mantenir fresques les intencions, veure créixer els nous dies amb els ulls ben oberts. Regalims de pluja als ulls em regalen la sensació de la tornada. I un nou pensament: regar, regar-me, regar-te.

Sobre esta imagen captada  con la música de Marianne Faithfull en el equilibrio del momento, escribo…

Y ríe el río valiente, frondoso y seguro. Y a su paso, hierbas que se aterciopelan en los árboles inertes. Y ante él, la suavidad de la siempre húmeda piedra musgosa y dura. Y observándolo, ese poso de elementos siempre vivos que lamen su espalda y lo reviven desde el fondo más cercano. Y ríe el río, y sigue riendo, viviendo.

Dia 6: A mig camí

A mig camí de cel i terra demana ajut sense vergonya. Ell mira núvols, ella veu terra. I un cop de vent canvia el dia i la pluja els envaeix. I un tanca el ulls mentre l’altra l’observa. Saquet de petons a mig camí i un que s’escapa tot fent un rodolí. I ara un puja, i l'altra baixa.

Un bon amic em demanava la meva col·laboració per al seu nou disc. Ha de ser un treball vitalista, boig i dolç, una proclama del poder de ser feliços. I li he preparat diverses lletres. Entre elles aquesta que, ara escrit en català, estic acabant de traduir a l’anglès. Inicialment era en català però he escoltat la músic i sóc convençut que he de traduir-la. De moment la peça parla així:

De cop els horitzons es tornen invisibles. Els camins, quan els fas pas a pas, es fan més visibles.

Deixa que arribi el moment precís, tot just ara. Deixa que arribi el petó suau i dolç.

Descobrint el jocs dels núvols quan es mouen, que busquen el mateix que cerco jo.

Vaig deixar que l’aigua s’escolés veloç, quan les coses havien de succeir. 

Tants segons perduts explicant històries velles, tantes formes oblidades que no paren de girar.

I així, les coses que ja iniciades i aquelles per fer, s’han fos totes en una.

Tot s’ha aplegat en uns segons del dia.

Aprofito aquesta frase que utilitzo molt sovint per parlar del pèssim servei de cobertura de telefonia mòbil que ofereixen les principals companyies. Perquè no paren de vendre’ns els millors telèfons d’última generació però tenen a centenars de petits pobles, zones de muntanya i racons de ciutats mitjanes i grans sense servei de cobertura. 

No té cap lògica. Començant pel monopoli de la companyia de Telefónica que té en propietat tots els números fixes, la gran majoria de centrals de subministrament i nou de cada deu antenes ubicades a les terrasses dels edificis més alts. Tothom ha de passar per les seves mans quan contracta un servei ja siguin els particulars, les empreses o les altres companyies. 

Però tornem al tema. Com és possible, i poso com a exemple el meu cas, que Orange no tingui cobertura al mig del nucli de La Canonja i Vodafone doni un servei mínim. Un servidor ha de treure mig cos per la finestra del despatx cada cop que el truquen al mòbil i a l’hivern no hi ha forma que la casa estigui calenta.  

Com és possible que no puguis parlar amb una persona que tens a cinc cents quilòmetres de distància, dins el territori nacional, en un poble al mig del camp? On hem arribar per trobar-nos en una situació tant surrealista que ens venen última tecnologia però no ens donen el servei per a utilitzar-la?. Ens inflen el globus i el peten quan volen.

No té cap raó de ser. O més ben dit, si. Que, un cop més, aquest país és el país dels pedaços i la pandereta. O ens falta la pala o ens falta l’obrer. Potser que comencem a posar-nos les piles i denunciem aquestes situacions on toqui.  

Dia 5: Ball d’estels

Càlid ball entre el gel d’una pista que ja sap i s’endevina. Estels i neu van tots a una mentre el cel dissimula i fa com que no ho veu. Perquè... quan acabi el ball al núvol qui baixarà a la terra a peu?

Encenc Spotify i inicio aquesta nit tot escolant “another world” dels Antony and The Johnsons i mirant la foto d’aquesta posta de sol que m’acaba d’arribar. I escric, tot pensant en la música i la imatge...

Si, sovint es necessita un altre indret, un altre món. Mirar el paisatge quotidià des de la distància obligada, redibuixar els elements de sempre per cercar-hi noves formes, notar una absència per saber que aquella presència és cada cop més important. 

Si, sovint desconeixem els plaers que ens envolten, desconeixem el so de les onades de la platja més propera, el lleuger ressò dels arbres del bosc per on passegem amb respecte, el cruixir de la neu en l’espai silenciós que envaïm quan anem dalt de la muntanya, la cançó de l’aigua del rierol que baixa davant nostre.

I esdevenim sords davant els crits sense esma que ens fan els del costat, aquells que veiem i no coneixem però que són paisatge diari als nostres ulls.  I ens tornem de pedra com la muntanya, freds com la neu, durs com l’impacte de les onades i amb la sensació d’envellir massa ràpidament, com els arbres. 

Sabeu una cosa? Una bona posta de sol només s’observa quan un està sol.