AGRICULTURA MENTAL

L’entesa entre el cos i el desig és una passió tranquil·la, un destí ple d’estimes i finals d’edat a cada carícia. Aprenem el que som sabent que l’amor ens interroga, ple de paciència, quan la veritat se’ns fa indivisa. L’origen del dubte és a frec de la pell de l’altre, és l’herència del seu crit passatger. És bell posar veu a la poesia del gest, descobrir el cant de la passió, la llum que ho inunda tot ara que un cos entre dins l’altre. Descobrir, paciència, desig. Palpar, vaivé, ditejar.  ... La peça musical és de l’Omar Sosa als teclats i l’amic Paolo Fresu a la trompeta. Al Paolo el veuré en dos dies a Itàlia, a Amatrice, i podrem compartir una bona estona com tantes altres vegades. 

Caminar sobre les passarel·les del món, engrapant el primer tros de terra que arribi quan l’aigua ensaboni la terra ferma. Ja a terra, aprendre que el descans és fràgil com les fulles seques d’hivern a les mans d’un nen. I així, per tenir nits assegurades, illes i llunes pel demà, integrar-nos al paisatge ara que la llum aporta companyia.  Caminar, aprendre, integrar. Seguir, créixer, estimar.  ... Imatge: quadre de Davide Bonazzi. 

Era a casa mirant fotos d'arxiu. Recordava aquesta imatge poètica, d’un carrer d’una ciutat alemanya que obliga al vianant a pensar en coses maques, caminar amb el cap alçat i la boca ben oberta. I he conclòs... què passa quan s’acaba el carrer i arriba, de nou, l’altra ciutat?. He trobat la resposta escrivint aquest text: Plorar és poètic, errar és recomençar i morir, ben fàcil. La vida se’ns assembla sovint, viatja igual a tots els cossos, sense permís i llegint el cos fins que se l’acaba. De fet, on la vida fa mal no és en la mort. És en la bellesa. La síntesi del trajecte és sempre l’existència. I el gest d’encetar la conversa que desorienta els dies.  

Fa una estona, acabant de lligar la composició del meu nou llibre, me n’he adonat que serà una obra impactant per al lector. Potser no tant per als lectors acostumats a la meva literatura, que tendeix a ser realista, contundent i sincera, però si per aquells que fa poc es van incorporar a aquesta mena de dogma que suposa llegir totes les obres d’un mateix autor.  Sempre he dit, considerat millor dit, que sóc mel i fel. Tinc etapes, com tothom, i a mi se’m tradueixen amb textos més romàntics, més catastrofistes, més existencialistes o amb altres caires. El nou llibre té dolor, parla de fugides, de ferides, de pèrdues i de la mort. També tracta sobre amor i la vida, sobre Déu i sobre la memòria. I de tantes altres coses.  Hi ha encara, al voltant d’aquest nou llibre, un dubte i una sorpresa. El dubte és saber quin nom posar-li perquè encara no ho tinc decidit. La sorpresa arribarà en format d’idiomes. No puc avançar massa cosa més. Sobre la portada, dir-vos que és ...

Ja us puc confirmar que avui he decidit avançar els plans que tenia de cara a la presentació del meu proper llibre de prosa poètica. Inicialment volia presentar-lo sobre el mes de febrer o març del 2017 però ara accelero el procés, per tenir-lo a punt de cara a aquest proper mes de desembre.  Els textos ja estan enllestits fa dues setmanes i la portada està decidida després de la cessió de la foto que la protagonitzarà, cessió que m’ha fet el seu autor, un fotògraf turc de qui us parlaré ben aviat. Ara s’inicia la fase final de correcció i maquetació. Si res falla, en un mes el tindré a les mans.  I si falla alguna cosa haurem d’endarrerir els plans actuals. Us aniré dient. El que sí us puc avançar és que es tracta d’un treball molt madur del que n’estic molt content. No sé si superarà el nivell de critica de “Invasió de camp” que ha agradat i molt tant en la seva versió catalana com en la versió italiana. No tinc poc a decebre però sóc exigent amb mi mateix i ca...

Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest.  Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai vas sentir, les coses que mai et vaig dir.  Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.   ... I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl 

L’últim bosc bevia l’aigua del riu que havia parit la muntanya, més amunt. Al pont, reflectit, el cos necessitava la pèrdua i la natura regalava llàgrimes. Pluja lleugera evaporant-se pels cabells i els primers ocells del matí eren terrestres per la por. Amb la boira s’ensumava eternitat i el cel no afegia blau a la retina.  Entre argila i molsa, el caos de l’aigua envaint-ho tot va vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot era coacció per a la memòria.  Foto: Vallfogona de Riucorb, 30 d’octubre de 2016. 

He provat a canviar-ho tot, a girar-me la pell del revés i tallar la línia que separa el cos de l’ombra. La terra gira, segueix girant mentre adquireixo fracassos i resto dies, mentre perdo el temps i la mort m’escorcolla els ossos. Però la vida no m’abandona, es nega a deixar d’existir abans d’hora, m’espera cada nit a la cantonada del dia. Allí em remata, omnipacient, i em vetlla la son.  A aquestes alçades no invento a Déu i trio el viarany més tort de la tortura que suposa fer un pas més.    Le premiar jour, la porte est vitrée. La dernier jour, una imatge à l’improviste. ... La música del Michael Wollny sempre m’acull i em recullo al seu voltant. 

L’art d’observar la bellesa no ha aconseguit envellir als nostres dies. S’ha perdut l’hàbit d’aturar-nos a mirar, de sorprendre’ns amb petites coses, de descobrir quelcom més enllà de davant nostre i a poca distància. Ens hem quedat cecs i freds. No hem après què som i hem calat foc al jardí de les nostres memòries.  L’edat de la innocència ha estat massacrada, tal vegada trepitjada, per l’ànsia de viure sense aprendre res dels sentiments ni entendre d’emocions.  Què hi portem ara a les butxaques? Bellesa esquinçada, amor desconegut, confitures amargues... i les arrels que no hem plantat per l’art que tenim de perdre el temps i fer-lo perdre als altres.  ... Observeu la bellesa, la gran bellesa.

S’alleugereix l’ànima, malferida, i pesen els dies amb el seu silenci, sepulcral i angoixant. S’inicia el canvi d’hàbits, tot just quan la pell es muda i l’ombra es perd al fons dels llençols d’un llit que ja no es desfà. No esperes missatges matiners ni vas a dormir tard per fer comiats, retornen els caps de setmana on ets més mortal i menys deïtat.  I vius amb el cor esmorteït, passejant pels carrers amb les mans buides que ja no omple ningú. Fas el canvi d’hàbits que no volies, amb el cos regirat i el cap ple d’aigua que es vesa per les conques dels ulls.  Amb tot -el dolor i el silenci- tal volta és millor seguir amb el canvi d’hàbits en uns nous hàbits. Ora et labora. La pau és permanent rere les parets d’un monestir, en la clausura de la ment i l’exquisidesa de l’esperit que espera curar ferides.  Nota: Fa tres anys, ja havia advertit el desig (llegiu AQUÍ ) 

Trobar-te, saber-t’hi a prop, saber que hi ets, saber que no te’n vas. En aquest mateix espai, fer-nos fotos de viatge sense moure’ns a enlloc, cercar el blau i el verd amb els ulls tancats, desitjar la boca i el cos sense tacte possible, observar l’andana buida i sense trens. Trobar-te, saber que et quedes en aquest espai de mandra. I en aquest mateix espai, esquinçar la tarda del diumenge, trobar sota el llit pàgines de Dostoievski i a la paret, immòbil, una marina fosca de Turner anunciant el fred i l’hivern. La vida passa la vida sense permís i amb turment. Els espais de mandra simplifiquen el patiment.

Just en aquell moment orfe de tot, orfe del dia en que falta el bon dia escrit, orfe del cafè amb el diari, de mirades i rialles, de la banda sonora dels divendres, dels dissabtes amb regust a poble, de les passejades en silenci, amb els dits creuats que mai encaixen a la mà de l’altre, orfes del gest de fer-se bé, mútuament, i no abandonar-se.  Just en aquell punt on quelcom ens pesa damunt nostre, aquell punt on no sabem què ens aixafa contra el terra, què ens trenca les ales, ens serra els ossos i ens cus els llavis. En aquell punt en que les ungles se’t rovellen i els ulls no se t’obren, has de fugir abans de podrir-te, t’has d’aixecar per marxar lluny.  Just en aquell moment, en aquell punt... em proposo el pas, un sol enlloc de cent. Se m’imposa el moment. El temps cau.  ... Si has arribat al final del text, no te'n estiguis d'escoltar i veure el vídeo que el complementa. 

Res comparable al desordre de la veu alterada, als plecs de la pell plena de paranys, a l’horitzó deformat quan només crides, a l’hàbit de perdre els records i oblidar etapes.  Res comparable a les semblances dels gestos ja vistos, als cicles que s’inicien abans de trobar un bon final, diferent i més digne. I hi tornem, per qüestió de silenci o esperança.  Res comparable al dolor de les fotografies de viatge, als comentaris amorosos no arribats, als mots que queden en suspens, a l’escriptura que hagués estat bella i ha finit sent un perill.  Un, dos, tres, pica paret.

Marxa pels camins del món la grandesa de la pèrdua. Arriba pel nostre sender la fosca. Perdem la blancor que ens habitava i trossegem els mots que havíem de dir, que no direm. Ens desendollem, partim, deixem de descobrir, de somiar, d’il·lusionar-nos davant el nou dia. De nou, canviem la llum pels avencs on vivíem. És millor un cant seré quan la guerra dels altres no és nostra ni ens hi volen. Tres premisses, regles o funcions: escriure, viure i estimar. I anar. Anar al lluny anar.       I la meva adorada Émilie Simon canta:   ...when the ice begins to thaw, becomes the sea

El cadàver de Noé, que s’havia fet vegà hores abans del diluvi i no havia aprovisionat la nau amb fruites o verdures, ni cap altre aliment útil, estava sent devorat pels animals. Tots ells, ensalvatgits per la situació que els obligava a practicar el canibalisme, no tenien pietat crospint-se al seu Messies particular a la proa de la nau. Els dies van passar lentament, angoixant totes les bèsties que anaven quedant. I al final, de tots els animals de l’Arca, només es va salvar el camell que, desafiant tots els riscos i la història, va passar pel forat de l’agulla. A l’altra costat, feta la travessa per l’orifici minúscul i fred, hi havia el món anterior que havien deixat enrere, un món sense humanisme ni possibilitats d’avançar. Totes aquelles persones que ara observaven al camell, aquella mena de societat sense coneixements filosòfics, religiosos o filològics, no podia ser considerada com a civilització. Amb ella, venia la mort de l’espècie humana. La mateixa mort que esp...

Penjava els morts a la finestra, volia que el vent acaronés els seus rostres. Llavors sortia ella i se’ls mirava mentre el vent li acaronava els pits foscos de lluna plena. El silenci era conquerit per una orgia d’aromes i els adéus es repetien. Els morts penjats a la finestra ara plena de malsons, retorns a cap origen i camins nus. Llavors sortia ella i alletava als cossos sense vida, amb els pits foscos com el dol de la pèrdua.  De matinada: finestres buides, morts absents, aroma a res. I ella, estesa a terra i plena de sang, nua i quieta, en cos present. NOTA DE L'AUTOR: Els textos d'aquest bloc no responen a cap realitat i esdevenen ficticis, no tenen destinatari ni punt de sortida o arribada. Són això, textos.

El cos sense vida d’un poema és la pàgina en blanc. Fora, a la terrassa, un grill pren nota de tot mentre els ocells duen paraules vives al bec. Alimentaran el cos sense vida del poeta que no cap al mateix fossat que el poema.  Una pluja plena de llàgrimes acompanyarà a l’home. Ja tard, netes nits dormiran plenes de llunes de llana.  

Estàs dreta, davant la finestra, mirant el terra del patí tres pisos avall. El sol posa llum difosa al fum de la cigarreta que et neix de la mà. Et dic t’estimo en francès des del capçal del llit desfet amb sexe tendre. El romanticisme envaeix el cor que batega a la mà i al pit.  Suaument, un cop d’aire t’ordena els cabells i l’esperit del vent et murmura, a cau d’orella, pregant-te que t’abandonis de nou al plaer d’amar. Et dic t’estimo en anglès i recordo, vagament, haver viscut abans d’aquesta vida.  Els llenguatges del sexe i la passió mai són en mans estrangeres. Del cos de l’altre en som nadius i del nostre, hostes afortunats. I et dic t’estimo en... Text escrit al març del 2015.

Dins del cap, algú em cantusseja notes de bell record. Al cos, el fred em perfora la tela de la meva pell. Als peus, una aranya els travessa i s’hi arrecera al mig.  L’estiu s’acaba i el meu paisatge mental és un desert. El dia mor sense morir i cada racó de la casa té engrunes de gestos fets i paraules regalades.  Mirant una vella fotografia, reconec que parlar no és indispensable, mirar no és precís, viure és la fita de l’instant. En cada batec, arriba el triomf sempre per primer cop.     Text escrit al juliol del 2015.