Archive for 2014
CUMULONIMBUS
L’últim escrit de l’any és una mena de carta o
reflexió que vaig escriure el passat mes de juny, a l’hospital. Ja vaig
comentar-vos al seu moment que van ser dies amb massa temps lliure i jo sempre
tinc pensaments al cap i un bolígraf a la butxaca. Tenia els escrits guardats
al portàtil i han aparegut com art de màgia buscant altres documents. No demano
que ningú entengui les següents paraules, que ningú les jutgi o que les interpreti
de manera equivocada. Tenien destinació però, per les distàncies, mai van
arribar. Ara han demanat sortir i m'ha semlat bé el seu desig.
CUMULONIMBUS
Estic enamorat de tu i no tinc ganes de
privar-me del plaer de dir, ara, la veritat. Estic enamorat de tu i sé que l’amor
és un crit al buit, que pot ser inevitable l’oblit, que estem condemnats i que
arribarà el dia en que els nostres esforços tornin al no res. Tothom hauria de
tenir el seu veritable amor i hauria de durar-li tant com la seva vida.
Les runes de la meva bogeria acumulada durant
tants anys cruixen per tota la biblioteca, com si haguéssim de portar un
registre de la bogeria a cada moment, com es mou el meu armari ple de milers de
cartes, pols, dietaris i llibres que parlen de tu. Tot això ho veig quan em
desvetllo cada matinada i penso en mi mateix, sabent que deixant a banda com
viatgi i quines dreceres agafi, sense tenir en compte que es compleixin o no
les meves expectatives, sempre acabo aprenent alguna cosa.
La vida la comences com un nen feliç i
agradable que confia i creu en tot allò que passa sota el sostre dels pares.
Després arriba el dia de la decepció quan te’n adones que ets un desgraciat,
miserable i pobre, que estàs cec i nu, que tens rostre de fantasma adolorit i que
estàs amargat mentre camines, tremolant, pel malson de la vida.
Sempre et mors a la meitat de la vida, a la
meitat d’una frase.
Tag :
PERSONAL
UNA ÚLTIMA VEGADA
Aquest text i el següent els llegireu mentre estic en ple vol. Més enllà dels núvols, hi ha absències que fan mal. Aquí a dalt, a deu mil petons de distància, les paraules són sempre més lleugeres i sinceres. Escric, amb el cor. Escric, amb l'ànima. Escric:
Encara tinc forces per donar-te, per darrer cop, la mà. De tu depèn caure o seguir, la condemna o salvar-te. Pensant en tu, em colpeixen algunes frases que recordo i tinc al cap de manera permanent.
Encara tinc forces per donar-te, per darrer cop, la mà. De tu depèn caure o seguir, la condemna o salvar-te. Pensant en tu, em colpeixen algunes frases que recordo i tinc al cap de manera permanent.
Ens
conformem amb viure infeliços perquè ens fa por el canvi, que tot quedi reduït a
runes. Potser la meva vida no ha estat fins ara tan caòtica i potser és el món
el que és caòtic. I potser l’únic engany és intentar agafar-se a ell sigui com
sigui. Les runes són un regal, les runes són el camí cap a la transformació.
Sóc encara al teu abast però tot es va
perdent i es difumina amb els dies. Jo ho duc tot bé. Al final he
aconseguit creure en quelcom que jo anomeno la física de la recerca.
Si tens el
valor de deixar enrere tot allò que et protegeix i consola -que pot ser des de
la teva casa fins a velles rancúnies – i embarcar-te en un viatge a la recerca
de la veritat, ja sigui interior o exterior, i si assumeixes que tot el que et passi
en aquest viatge t’il·lumini i que tot aquell a qui trobis en el camí t’ensenyarà
alguna cosa; i si estàs a punt sobretot per afrontar i perdonar algunes de les teves
realitats molt dures, llavors la veritat no se’t negarà.
Un últim cop de mà, un darrer gest...
Ambdues fotos tenen un nexe en comú: les mateixes mans, les mateixes cames.
En un tros de cel entre Escòcia i Espanya, 31 de desembre del 2014
Ambdues fotos tenen un nexe en comú: les mateixes mans, les mateixes cames.
En un tros de cel entre Escòcia i Espanya, 31 de desembre del 2014
AMOR, CANÇÓ, PETÓ
A la llibreria més antiga de St. Andrews hi
vaig trobar abans d’ahir, a molt bon preu, una edició de col·leccionista dels “Sonets
d’amor” de Shakespeare. L’Eliška em va animar a comprar-lo. Gaudeixo dels
primers fulls, amb dificultat perquè l’anglès llegit encara se’m resisteix en algunes
parts gramaticals, i és tot llegint que em ve al cap el Joan Barril.
La setmana passada, quan vaig fer la maleta, vaig posar-hi
dos llibres seus i una selecció dels seus millors articles recopilada fa uns
dies per El Periódico. El gran Barril ha marxat però ens ha deixat un llegat
tant ampli que estarem anys a revisar-lo del tot.
Tinc davant el portàtil encès i la carpeta de
fotos fetes a l’Eliška està oberta. En elles hi ha totes les meves passions: el coll, les pigues i els peus. Hi són a trossos, per separat, amagades o a primer cop d'ull. Fins ara, només una dona les ha reunit totes a l'hora davant meu. Però no és aquí, no hi és tampoc ara.
Reviso la carpeta del portàtil amb les fotos. En miro unes quantes i cadascuna d’elles té cabuda als escrits de Barril. Faig la prova. Llegeixo algunes de les reflexions del mestre periodista i busco la imatge que s’hi escau. Tot lliga i m’agrada. Acabo el dia escrivint deliciosament.
Reviso la carpeta del portàtil amb les fotos. En miro unes quantes i cadascuna d’elles té cabuda als escrits de Barril. Faig la prova. Llegeixo algunes de les reflexions del mestre periodista i busco la imatge que s’hi escau. Tot lliga i m’agrada. Acabo el dia escrivint deliciosament.
En l’amor arribarà sempre un moment en que un altre es preguntarà qui érem i què vam
significar per a la dona que ell estima ara. Algú, demà, caminarà,
estimarà i acariciarà la pell que nosaltres estem estimant i acariciant avui. I
potser hi veurà també les nostres traces. I ens agradarà també que ens agraeixi
el temps que vam dedicar a construir-nos mútuament.
Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima,
sinó quan es recorda... Sense
cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de
sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el
desig i la carícia... mentre estimem -o creiem estimar- nedem en aigües tèrboles.
La cançó d'amor ens fa transparents i simples. Ens crèiem artistes d'amors
complicats i potser només som petits infusoris unicel·lulars que ens movem per
instint.
El petó no es roba. El petó se sembra i creix.
El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la
soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De
petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen sinó
que es troben.
I demà a primera hora, vol de retorn a casa.
St. Andrew, 30 de desembre del 2014
LES NOSTRES EMPREMTES A LES ALTRES VIDES
St. Andrews és el punt de comiat (potser
millor dir punt de pausa) d’aquesta retrobada que teníem
pendent amb l’Eliška d’ençà del nostre primer contacte a terres franceses. Les
restes de l’Abadia són el testimoni d’aquest punt de la cerimònia. El so del
mar que banya la ciutat passa a ser la banda sonora davant dels nostres
silencis.
És ben cert que, si no ho volem, les nostres empremtes
dactilars no s’esborren de les vides que toquem. Esperar quelcom i no trobar res és el fracàs
dels altres. Nosaltres no esperàvem res i hem aconseguit de l'altre tot allò que el moment ens demanava. En algunes
ocasions, per veure la llum t’has d’arriscar a quedar-te cec. Però com no totes
les llàgrimes són amargues, no sempre t’hi quedes. Si tens clars aquests
conceptes, tot és més fàcil. També certs comiats.
El cos nu envoltat de la puresa de la llum i l'absència de colors. Aquesta és la imatge final (potser temporalment final) que
dóna pas a dos camins nous: el que segueix ara l’Eliška i el que trio jo a
partir d’aquest moment. Acabo el dia llegint “Closer” i anotant una frase que
no té res a veure amb allò viscut els dies enrere: Sé qui ets. T’estimo. Ho
estimo tot de tu, i això fa mal.
St. Andrews, 29 de desembre del 2014
OBSERVANT, ESPERANT...
Observant a Eliška en la seva absència de gest
i moviment, em ve al cap un poema d’un autor tan oblidat com genial, Adam Zagajewski
(us en parlaré un altre dia), que diu així:
Està sol a l’escenari, sense cap instrument.
Es posa la mà al pit, allí on neix l’alè i on
s’apaga.
No són les mans les qui canten, tampoc el pit.
Canta allò que està callat.
Sí, ja sé que el text no té relació amb la
imatge. O potser la té. Perquè crec que una frase curta és l’única que m’alimenta
el moment quan aquest arriba i s’ha d’interrompre. Una frase concreta dóna molt
més de si que molts guions. Ara me la regala en Leonard:
Baby, I've been waiting,
I've been waiting night and day.
I didn't see the time,
I waited half my life away.
I didn't see the time,
I waited half my life away.
St. Andrews, 29 de desembre del 2014
EL DIABLE I EL PECAT
La West Highland Line ens porta de Glasgow cap
al nord amb un tren d’època molt ben cuidat. Els vagons són amples i còmodes, permeten
llegir o escriure, guaitar per la finestra, observar als altres passatgers,
gaudir del teu acompanyant en molts sentits (i en molts altres si el vagó va
buit). Al nostre només hi som l'Eliška i jo. El paisatge és meravellós. Verd i muntanya a ambdues bandes, llacs i
petits poblets als fons de les valls, animals de pastura i ramats a tocar de
les vies.
A només mitja horeta de la gran ciutat, el
tren fa una parada a Ben Lomond. Als afores del poble hi ha un espectacle
natural únic, el Finnich Glen o, com altres diuen, el púlpit del Diable.
Majestuosament,
les parets de roca s’alcen fent formes respectuoses i acullen un petit llac d’aigua
dolça molt poc profund i del tot transparent.
El silenci només se’l salten les
gotes que cauen d’alguna de les parets fins els tolls.
A primera hora de la tarda, de tornada a la
casa que deixarem demà al matí, fem una ullada al portàtil que guarda totes les
fotos d’ahir. L’experiència ens va encantar i decidim repetir-la però avui,
sense la pluja i a cobert.
El sol encara ens permet jugar amb les ombres. Les
formes dels arbres s’escolen per la fina roba de les cortines i neix un nou
bosc a la pell de l’Eliška.
Tot plegat, el cos i el bosc, són la bellesa de la
natura. Els arbres s’abandonen a la passió. Ella també.
Després de veure el púlpit del Diable, ara
toca viure el cos del pecat.
Com sempre, les fotos es poden ampliar.
Glasgow, 28 de desembre del 2014
TOTS ELS RACONS DE L'AIGUA
Totes les ciutats, fins i tot les més grans,
guarden per als turistes tafaners els seus petits racons. Descobrir-los no és
sempre fàcil però si busques sense presses, trobes. Glasgow no és cap excepció. Més
enllà dels murs de la catedral de la capital escocesa, els jardins dels afores
conviuen amb creus i làpides antigues que atorguen al paisatge un toc de
respecte necessari. El cel és una paleta de colors que només els romàntics
anglesos podrien captar.
Al migdia ha començat a ploure. L’aigua és
diferent depèn del lloc on caigui. Les primeres gotes ens han enxampat al carrer,
les altres ja a casa. La pluja no era massa freda i al no venir amb llamps ni
trons, ha estat companya juganera i li hem acceptat la proposta de
gaudir-la. La sessió de fotos que m’ha demanat l’Eliška ha esdevingut regal per als dos.
L’aigua li ha xopat tot el cos. Primer la roba
que duia i després la que s’ha deixat posada. Unes gotes li repicaven a la
pell, altres s’hi han instal·lat i recorrien tots els racons permesos. I ella
gaudia, deixant-se estimar per la pluja mentre la càmera s'entregava al cos. Primer
sensualitat, després erotisme i al final...
Us ha passat mai que algú us capti com ningú
més ho sap fer? Qui us capta és la vostra ànima bessona, la persona que us veu com sou
realment. La nostra pell ens pertany però només hi ha una persona que la
veu com és i la viu com toca. Feu-vos un favor: si un cos demana la vostra mirada, no li negueu
mai.
Ara que la nit es vesteix de negre i Eliška dorm
nua a la cambra, apunto un pensament aliè al moment que visc aquí: Uns escrivim
moviments sencers imaginant que podem trobar-nos amb l’altra persona una i mil
vegades, a diferents vides i distintes èpoques. Però l’altra persona ha
entregat la seva vida a la mediocritat. Adéu, va ser agradable conèixer-te i la
resta.
Glasgow, 27 de desembre de 2014
Glasgow, 27 de desembre de 2014
FER L’AMOR O QUE ELL ENS FACI
La casa llogada a
Kilmarnock rep l’escalfor del sol tot el dia i, amb l’ajut de la calefacció,
permet tenir la sensació de tardor càlida mentre fora s’intueixen temperatures
molt més baixes. La nit ha tingut tot el necessari per abandonar-se a la
curiositat i a la prudència. La nuesa d’Eliška és art i la passió per palpar,
feta real, prolonga el desig a cada ditada que prem el seu cos i la manté closa
dins meu.
Ha estat l’amor,
com deia Cortázar, qui ens ha fet a nosaltres aquesta nit i matinada. La
penombra dibuixa les corbes i tu les ressegueixes. La resta és part del llibre
dels plaers que tots duem escrit a la pell.
Eliška em demana, per demà, una sessió de fotos del seu
cos i tots els seus racons. M'ha convençut a la primera i li he dit que compliré el seu
desig. Ara anoto, no sé el
perquè però em ve al cap, una frase de Descartes: Sólo dos cosas contribuyen a
avanzar: ir más deprisa que los demás y seguir el buen camino.
Als afores de
Kilmarnock, a uns metres de casa, hi ha una altra casa molt curiosa. Està feta
de fusta i construïda en un arbre immens. Sembla una mena de castell, fortalesa
antiga que es manté ben cuidada però sense habitants. Pertany a una finca molt
gran que presideix una altra fortalesa, aquesta de pedra, on els propietaris s’han
fet vells. I les dues filles, que jugaven a la casa de l’arbre de petites,
viuen lluny ara.
Són coses que
passen, com la vida si no la controlem, com els dies si els malbaratem amb la
infelicitat, com els anys si d’ells esperem certs gestos que mai veiem o passes
que, i torno de nou a Cortázar, les escoltem però mai arriben.
Kilmarnock, 26 de desembre del 2014
Kilmarnock, 26 de desembre del 2014
LA PAU DELS COSSOS LLUNY DE TOT
He recollit a Eliška
a la Edinburgh Rail Station a primera hora del mati. El dia ha nascut
acompanyat del sol lluent (no sempre passa així) i hem fet un passeig agradable
pel centre després de deixar les maletes. El contrast dels primers colors del
dia i els grisos del cel, del castell o d'algunes façanes, han donat un toc
especial a la caminada.
Ella, Eliška, ve de
Kladno (al costat de Praga) on s’hi ha passat les últimes setmanes. Ja fa tres
mesos d’ençà que vam guaitar-nos per primer cop a la Provença. Ara, avui, ha
estat un retrobament molt especial. Quan dues mirades es busquen, està tot dit.
Els primers gestos dels nostres cossos han parlat sols i després ha arribat la
resta: el joc de les passes i els silencis, el frec a frec dels abrics mentre
els cossos caminen, la invasió subtil de l’espai que separa els dits petits
de les mans tapades pels guants... i el contacte amb la pell de l’altre ja a cobert, dins de
la cafeteria.
El migdia ha estat
ple de complicitats. Primer mirant aparadors de les botiguetes, tafanejant les
llibreries de la zona i obrint la gana a la White Hartinn, la cerveseria més
antiga de la ciutat. Hem dinat prop del Princess Street Garden i a mitja tarda,
ja enfosquint, en hem aixoplugat a la calentor de la cambra del bed and breakfast.
Als afores tot anava ràpid. Eliška s’ho mirava immòbil. Ens hem ancorat, com dues barquetes en un oceà calm, un davant de l’altre, compartint un sol port.
Als afores tot anava ràpid. Eliška s’ho mirava immòbil. Ens hem ancorat, com dues barquetes en un oceà calm, un davant de l’altre, compartint un sol port.
Demà potser marxarem cap a Kilmarnock, prop de Glasgow. No hi ha pressa si els cossos tenen allò que demanen.
Com sempre, totes les fotos es poden ampliar.
Edinburg, 25 de desembre de 2014
Edinburg, 25 de desembre de 2014
A ESCÒCIA, ARA VE NADAL... I ARRIBA ELLA
El Nadal a Edimburg és fred pel temps però
càlid per l’hospitalitat de les persones que reben a l’estranger d’una manera
molt especial, amb el desig d’acollir-lo. Plena de colines i cims mitjans, la
ciutat escocesa permet tenir sovint vistes molt elevades des de miradors
diversos. Tot s'omple de llums que somriuen al teu esperit, de vehicles clàssics
que aquí no han passat de moda i de petites botigues que semblen sortides dels
contes dels germans Grimm o de les novel·les dickensianes.
A cada petit racó, i a tots els petits forats
entre botiga i botiga, hi neix un temple de la cervesa. Ben tirada i en un
ambient ideal, envoltat de gent de totes les edats amb ganes de passar bé el
seu dia, la Kilkenny o la Guinness són les millors cerveses del món.
Acompanyades d’unes bones ostres, superen allò imaginable.
Al centre, la fira
permanent s'engalana amb una noria moderna i uns cavallets, amb un segle i mig d’història,
que encara acullen als més petits davant la mirada embadalida dels pares. Quin
món passa pel cap dels nens mentre giren allí dalt? Qui ho sap!
Els hostals, i sobretot, els bed and
breakfast, resulten els allotjaments més còmodes per passar uns dies a les
ciutats angleses, escoceses o irlandeses.
El Clan Walker val molt la pena i té uns preus assequibles i unes molt bones comunicacions amb tot arreu. Eliška arriba en poques hores. Tindrà la benvinguda que es mereix.
Edinburg, 24 de desembre de 2014
El Clan Walker val molt la pena i té uns preus assequibles i unes molt bones comunicacions amb tot arreu. Eliška arriba en poques hores. Tindrà la benvinguda que es mereix.
Edinburg, 24 de desembre de 2014
KEEP YOUR FEELINGS IN MEMORIES
Tinc una tarda
espiritual. He revisat de nou l’Alcorà i rellegit part dels Corintis: sembrar
en deshonra per ressuscitar en glòria, sembrar en debilitat per ressuscitar en
poder, sembrar un cos natural per ressuscitar un cos espiritual.
Acabo el vespre
i enceto la nit amb les notes i la paraula. No és cap Déu ni Mestre però em
marca el camí mentre em diu:
Ti muovi sulla
destra poi sulla sinistra, resti immobile sul centro, provi a fare un giro su
te stesso, un giro su te stesso. "You miss me and I miss you"
Amb poca força
a les mans i una vista esgotada, com el cos, anoto:
Intento avançar
escoltant als grans, amb un moviment independent del cap, trencant socialment
amb tot, reunint tots els meus pensaments. Quelcom simbolitza el centre,
descobreixo el yin i el yang, el buit i la llum, eina positiva i element
negatiu. M’oposo a certes dualitats, necessito estabilitat per totes les bandes,
parets emocionals, la certesa i el silenci fet fermesa.
Sóc fort i seré. No veig ni diviso certs paisatges que arrossego fa segles. I em ve al cap... No time, no space. Another race of vibrations, the sea of the simulation. Keep your feelings in memories.
Tag :
PERSONAL
ULL INTERIOR
Feta la prospecció interna, innere auge, em
meravellen certes creacions. Ja no entenc segons quines posicions dels altres però respecto
espiritualment les meves. Escric:
Sóc crestall sense llavor, veu sense cordes. Instrument de guerra, percussió a les
mans, vers desesperat que mai arriba a les cases solitàries. Udolo
per passió totes les passes pageses, desmembro fulls a cops, menjo pàmpols i
acabo dormint al nenúfar oblidat del final ombrívol de qualsevol bassa.
Amb tot, canto i m’escolto la veu, onejo en un
bassiol i tallo flors als lloms de terra. M’esmunyo per la vida com un frare
peregrí. No crec en mi quan em turmento ni cap déu m’apassiona per la fe. Jo
sóc la paraula i medicina pel meu cos.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
UN AMIC RETROBAT
"Un amic retrobat és com un tresor descobert.
Avui he abraçat fortament un amic enyorat.” Aquesta dedicatòria me l’ha escrit
el Jaume Mariné aquest migdia al seu llibre que recull la seva obra poètica i
que ha presentat a Vilaplana. He tingut el plaer de llegir una de les seves
poesies, una que es diu “la meva cambra”, i sobretot de saludar-lo 15 anys
després del nostre comiat que va ser per motius professionals.
Com us vaig comentar fa uns dies, vaig tenir
el plaer de tenir-lo de contertulià a Onda Cero de l’any 1997 a 1999. El Jaume
té ara 85 anys i avui, quan he entrat a la Sala Parroquial de Vilaplana i ens
hem vist, una espurna de felicitat ens ha saltat de la mirada i l’alegria ens
ha envaït. He recordat els temps de ràdio abans de llegir el seu poema en un
acte on han intervingut també la seva filla, la seva neta, amics del grup de
teatre, l’alcalde de Vilaplana, Tomàs Bigorra, i l’editor Manuel Rivera (Silva
Editorial).
Acabada la presentació, i després de firmar i
dedicar mig centenar de llibres, el Jaume m’ha demanat de veure’ns molt més assíduament.
I jo, és clar, no m’he negat pas a la petició. És cert que està un pèl sord
però manté el seu sentit de l’humor britànic i un posat que sembla seriós i que
es trenca quan somriu i et parla.
La part trista de la història és que, tot
recordant els altres dos contertulians que l’acompanyaven a ell a Onda Cero
Reus (el Joan Pedregosa va morir el 2007), li he preguntat al Jaume Mariné com
estava el Jaume Mestre i m’ha respost: el Jaume és mort. Va morir l’any passat.
I ha afegit: va morir com ell hagués volgut i a la seva manera, cantant el
virolai. El Jaume Mestre cantava a quatre o cinc corals de la gent gran i he deduït que
devia morir sobtadament mentre actuava.
Les fotos que acompanyen aquest escrit són d’avui
mateix. Quin plaer haver retrobat al Jaume.
PENDENTS DE SER
Llegint la poesia de Manolo Rivera, aquesta
tarda de tardor a caseta, m’han temptat aquestes paraules seves:
SOLEÁ: Dicen que, en la
vida, lo importante no es hacer sino ser. Sí, ser, pero ser qué.
I llavors, mentre digeria el missatge, he
escrit:
Tenim pendent un cafè, te’n recordes? Tenim
pendent llegir-nos els llavis, trobar el son de les coses, endormiscar-nos al
fons del mar, llepar-nos les ferides, tastar les cendres que mai veiem perquè
sempre ens mirem als ulls i no toquem de peus a terra.
Tenim pendent amagar-nos un rere l’altre i
deixar-nos caure, deixar-nos tranquils, deixar-nos perdre. I trobar-nos a
aquell banc buit que sempre hi ha a totes les places, al tros de gespa que ens
espera a tots els parcs, en el tacte amb la terra i en l’hàbit de córrer per
bogeria.
Un cafè, te’n recordes? Tenim pendent ser-hi,
ser-nos pendents.
UN BON DIA AMB DOS REGALS
El dia sempre té les seves imatges. Avui en
comparteixo dues que han estat especials. De bon mati he esmorzat amb el bon
amic Josep Maria Tost a Riudecanyes. Reconec que m’ha costat pujar amb la moto
a quarts de vuit del mati amb el fred que feia però la recompensa ha estat de
primera. Primer per la companyia perquè feia molt temps que no ens veiem amb el
Josep Maria i segon perquè hem fet esmorzar de forquilla a Cal Rovira, a l’entrada
del poble.
D’aquí a uns anys, que seran molts, el Josep
Maria deixarà de ser alcalde de Riudecanyes però mai deixarem de tenir aquesta relació d’amistat
que mantenim des del 1997. Ens veiem poc però ens anem parlant via correu. Ara ens
veurem molt més sovint. La imatge que comparteixo és del darrer tram que separa
la carretera asfaltada dels carrers empedrats de Riudecanyes.
La segona imatge és d’un regal que m’ha fet
avui un client amb qui treballa fa ben poc. És una relació breu però intensa,
hi ha “bon entente” i això és primordial per a mi. Treballar amb gent que
acaben sent bons amics, relacionar-me a plaer amb qui m’encarrega treballs. El
regal és el pernil que veieu, un 5 jotas, que encetarem a casa amb els pares en
poques hores.
En resum, tots els dies valen la pena però
altres, com el d’avui, la valen més. No pas pel pernil (que també), sinó pel
concepte d’amistat i vida. El que queda del dia pot donar-me encara sorpreses.
De moment, ara repasso al sofà de casa els poemes que llegiré demà al migdia a
Vilaplana en la presentació del poemari de l’amic Jaume Mariné. Serà, també, un
dia especial.
Tag :
PERSONAL
UN ESBÓS SENSE MEMÒRIA
Interroguem el silenci sense pretendre cap
resposta. Ens mirem en la penombra i trafiquem la llum del dia. No hi ha buits
en les paraules que regalen les estones que passem. Ens palpem l’ànima,
alimentem instants, som sol de dia i fosca de nit, veiem la poesia de l’espai.
Ens alimentem a glopades suaus, ditegem l’espatlla
aliena per abandonar la nostra soledat. Naixem de nou, ara al bosc. Som el fruit
que ajuda a viure a l’arbre, retornem als orígens, al pecat de la vida, a la poma
que enrojola el pensament, al joc de saber-nos vius sense amo, ni Déu ni pàtria.
Ens iniciem. Et miro. Em travesses. Em meravello.
Em llegeixes els ulls. Veig el teu cor amb el seu somriure ara que el temps
comença. La pau ens cau als peus i arriba el canvi d’època. L’hivern de l’esperit
és l’única estació que té alguna cosa a dir.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
AMELIE, ELS POETES I JO QUE SEGUEIXO ENCARA VIU
Els petits poblets de França són com els
carrerons secundaris del gran Paris, et transporten a paisatges que has llegit
als llibres o has viscut a alguna pel·lícula. Si heu vist “Amelie” i heu estat
als carreronets parisencs sabreu de què parlo. Ella, Amelie, diu que la vida no
és altra cosa que un assaig inacabable d’una obra que mai s’arriba a estrenar.
No sé si realment és així. Amelie va molt
perduda al món real i és plena de dubtes en el seu univers particular. No vol
dir pas que estigui boja, ni de lluny. Vol dir, potser, que es passa el dia
assajant la seva obra i té por de sortir a escena, davant del públic, a viure
allò que ara tan sols imagina.
Faig aquesta reflexió assegut al despatx de
casa, al racó on escric cada dia. Davant meu hi ha el paisatge que veieu a la
foto (la podeu ampliar). Em provoca constantment amb els canvis de cel i el cansament de les
tardes que s’apaguen i pinzellen el cel amb els seus càlids colors. Ara, amb el
fred, només em calenta l’ànima mirar els núvols.
I mentre els miro en silenci, ple de pau, em
ve al cap una altra frase: Bailar, aplaudir, exaltar, gritar,
brincar, rodar, flotar...que la vida sea de ahora en adelante más que un poema y nuevos deleites.
Curiosament és de “El club de los poetas
muertos”. I segueixo aquí, encara viu.
VE LA TARDOR
Hi ha una bella cançó, d’aquelles que demana
ser escoltada ara que el fred ens cala el cos, que diu així:
M'agradaria, amics, que vinguéssiu amb mi al
lloc on visc, per tenir-vos a prop, per oferir-vos els colors de tots el vins, i
els plats més fins que us faré de tot cor.
Ens mirarem als ulls ben amorosament per
celebrar que fa temps que ens mirem... I tots els sons d'aquest jardí seran
plaents com les cançons dels seus grills i els ocells.
Perquè estigueu a gust, i somrigueu contents, el
meu jardí farà olor d'Orient...
Avui, pensant amb la Raquel, l’he escoltada varies
vegades. I m’ha sortit un text, petit i breu, que dos amics m’han dit que és
bell. És aquest:
Ve la tardor i el vent obre les cases. Arriba
el fred, ombregen fulles ferides, cauen tempestes sordes i els cels llauren la
terra a cop d’aigua. Nosaltres som els camps i no tenim destí, ni parada ni
fonda.
Nota: la foto pertany al "Diari de la pell".
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
DEL MOT A LA IMATGE, DE LA IMATGE AL GEST
Una de les feines més feixugues cada dia quan
publico aquí, és aconseguir una imatge que acompanyi el text que he escrit. No
em serveix qualsevol foto, busco al meu arxiu i després de remenar i tenir
alguns dubtes, acabo triant. Però avui us parlaré d’un exercici més complicat
encara.
Enguany, al dinar de Nadal que ha fet l'editorial Silva (en la que col·laboro fa anys), ha estat una foto amb text, una
poesia visual. La Yolanda Díaz, informàtica i artista, ha tingut a les seves
mans la responsabilitat de la creació. El Manolo Rivera, director de Silva, va
fer una tria de quatre textos meus i ella, la Yolanda, en va triar un. I en base
al text escollit, va fer la foto corresponent. Aquest exercici d’enginyeria artística
ha estat, vist el resultat final, un exitàs.
La imatge que acompanya aquest text (que podeu
ampliar clicant sobre ella) és el resultat final. La Yolanda va escollir el
text “Espiadimonis” i la foto està feta a la Part Alta de Tarragona, al carrer
Sana Anna. La instantània és realment poètica en la seva essència però a més, la
Yolanda ha incorporat al paisatge original diversos elements que donen encara
més música i dansa a l’obra. Rostres i siluetes, gestualitat i la cadència del
moviment o la immobilitat plena de vida.
Si la poesia és música i les imatges tenen el
seu so, la Yolanda ha fet la partitura perfecta. Jo intento, tan sols,
convertir els moments en paraules. Ella ha posat la música als mots i ha donat ales
a l’espiadimonis.
Tot plegat, art i delicadesa.
PD: Tot és ple de casualitats. Aquí també hi són. La Yolanda no ho sabia però va triar un carrer molt especial per a mi. Un dia us en parlaré.
PD: Tot és ple de casualitats. Aquí també hi són. La Yolanda no ho sabia però va triar un carrer molt especial per a mi. Un dia us en parlaré.
DUES APORTACIONS
La felicitat no es troba perquè sí, com es
troba una pedra preciosa al mig del camí. La felicitat s'ha de construir. I
això exigeix renúncies. La ruta de la felicitat sempre s'acaba llegint en un
mapa mut. I de naltros depèn que posem noms a les ciutats,als oceans, als rius
i a les muntanyes. Probablement sempre ens sentirem una mica perduts, però ja
no serem guies de res sinó simples exploradors de nosaltres mateixos. El nostre
dubte no ens durà cap certesa, però fins i tot la soledat serà una esplèndida
pissarra on articular fórmules i versos que algun dia ens faran companyia per
saber que mai hem d’estar sols.
Aquells que consideren que els seus sentiments
no poden sortir de la caixa forta on un dia van decidir tancar-los ho tenen
clar. Són aquells que entenen el plor com una feblesa, la confidència com una
vergonya i l'alegria explícita com una frivolitat. Són aquells que més
necessiten, ens necessiten.
Aquestes frases, anotades fa anys en una de
les meves llibretes, són del Joan Barril. És un petit homenatge a la seva
persona i als seus pensaments. El comiat avui a Barcelona, en una cerimònia
laica en la que li han cantat Joan Manuel Serrat i Marina Rossell, ha estat
emotiu.
Comparteixo una entrevista que li va fer el
Manel Fuentes quan ell, el Joan Barril, va publicar el seu llibre “Terres
promeses”.
ADÉU MESTRE BARRIL
A l’obrir aquest blog, ara fa més de set anys,
vaig deixar clar que un dels meus referents periodístics era el Joan Barril. El
vaig descobrir llegint dos dels seus llibres: Un submarí a les estovalles i Tots
els ports els diuen Helena. Això era a meitats dels noranta i, anys després, al 1999, el vaig
conèixer en persona quan, treballant jo a Onda Rambla, el vaig entrevistar quan
el van nomenar pregoner de les festes de Santa Tecla de Tarragona.
Va ser una conversa amena i amb una bona
durada tenint en compte que l’havia previst més breu. Tots aquests anys l’he
anat seguint a través dels seus articles i els altres llibres que ha anat
escrivint. Avui me’n he assabentat de la seva mort, a causa d’una pneumònia, als
62 anys d’edat. Em sap molt greu la seva pèrdua. Me’n sap per la seva jove
edat, perquè se'n va un home culte i capaç de fer-nos generar debat, un gran
pensador, un periodista de primera i un bon home.
El seu amic de la infància i company de viatge
en tantes ocasions, especialment a aquella famosa “L'Illa del tresor” que ambdós
feien a Canal 33, li dedica un boníssim article a El Periodico de Catalunya. El
podeu llegir AQUÍ
Descansa en Pau mestre Barril.
Acabo compartint un dels fragments del programa "L'Illa del tresor" que va tenir com a convidat a Joan Manuel Serrat. És una petita dosi d'una joia televisiva que arribava cada setmana gràcies als dos Joans (Ollé i Barril).
Acabo compartint un dels fragments del programa "L'Illa del tresor" que va tenir com a convidat a Joan Manuel Serrat. És una petita dosi d'una joia televisiva que arribava cada setmana gràcies als dos Joans (Ollé i Barril).
TEMPS D’OLIVES
Dedicat a l’avi Lluis
És temps de despullar arbres, de collir olives,
de destriar el fruit de les fulles i donar-li un final saborós. També és temps
de reunions de família, sempre els diumenges a tocar de les bancades, de
compartir eines i converses.
És temps d’anar amunt i avall del camp buidant
totes les branques, cobrint de verd i amb malles la terra seca de la tardor,
d’esmorzar plegats l’entrepà de pops amb salsa i el rajolí de la bota de vi, de
córrer al costat de germans i cosins, d’empaitar als gossos i mirar embadalits
tots els ocells que juguen al camp del veí.
Temps de portar sacs plens a la premsa del
poble, de saber quants peus en surten i quantes garrafes seran. De tornar un
altre diumenge, i el següent, a nuar més arbres i vestir noves converses entre
els teus. Temps de viure, sent petit, allò que tant recordaràs de gran.
LA CIUTADANIA, ELEMENT DE DEMOCRATITZACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Comparteixo avui l'article d'opinió que, com a President del Sindicat de Periodistes de Catalunya a Tarragona, he publicat al diari Tot Tarragona. Com sempre, podeu deixar els vostres comentaris allí.
LA CIUTADANIA, ELEMENT DE DEMOCRATITZACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.
La informació és un
dret i un deure social que hem de tenir els qui la tractem i els qui la reben.
Generar una consciència social al voltant d’aquest dret, lligada a una bona
xarxa de col·laboració entre entitats i oberta a la ciutadania, ha de ser el
cap de cartell dels reptes de futur per la nostra professió, el periodisme, i
per moltes altres.
La creació de la
Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació, presentada ja públicament
a Barcelona, ha estat un pas molt important que ara hem d’anar consolidant amb
la suma territorial dels sindicats, patronals, administracions, institucions i
totes aquelles entitats i col·lectius que juguen un paper important en l’àmbit
social. Cal doncs, obrir un procés de debat per aconseguir generar propostes i
saber com canviar l’actual situació en que es nota, i se sent, una manca de
posicionament que situí la comunicació com element central en la construcció
d’una ciutadania que estigui informada i sigui, al mateix temps, participativa
i critica. Si aconseguim que s’assoleixi aquest rol, de ben segur que aquest
element, la comunicació, serà un element transformador.
A Tarragona ja hem
iniciat el nostre camí per fer conèixer la Xarxa Ciutadana pel Dret a la
Informació i la Comunicació i sumar complicitats. Paco Zapater, Regidor de
Relacions Ciutadanes de l’Ajuntament de Tarragona, ha estat el primer en
oferir-nos la mà i sumar-se a aquesta eina i plataforma que ara, durant les
properes setmanes, farem extensives a altres àmbits a part del municipal.
Als sindicats de la
Unió General de Treballadors (UGT), Comissions Obreres (CCOO), la Confederació
General de Treballadors (CGT) o la Unió de Sindicats de Treballadors de
l’Ensenyament de Catalunya (USTEC) entre altres, cal sumar-hi ara organismes i
plataformes d’entitats i veïnals com la Federació d’Associació de Veïns, ong’s
i totes les entitats que treballen des del territori i per ell. Al final, els
qui participem en aquesta Xarxa reivindiquem més informació i debat sobre el
dret a la informació però també creiem que l’autonomia dels mitjans de
comunicació ha de tenir la mateixa consideració social que els drets a la salut
i a l’educació.
Com deia al
principi, informar és un dret i un deure. I fer-ho en condicions, una
obligació. Per això, òbviament, també és important, cabdal de fet, la
independència dels mitjans de comunicació i la transparència de tots els òrgans
i elements de comunicació que no siguin mitjans. Des del Sindicat de Periodistes
a Tarragona estem elaborant un ampli informe sobre la realitat territorial que
permetrà saber quin és l’estat de la professió i quines ingerències suporta,
d’a on coixegem i qui ens cega o posa pals a les rodes.
Perquè, tristament,
hi ha encara avui en dia a casa nostra algunes empreses que silencien mitjans
de manera gens ètica, mitjans que juguen a certes complicitats a canvi de
diners o favors, i entitats que veten a segons quins mitjans. El joc està
servit però és brut i cal posar les cartes sobre la taula i destapar les
trampes.
Aquest informe del Sindicat a Tarragona ho farà possible i, sobretot,
ho farà pel bé del compromís ètic i social que ens identifica així com per
aconseguir ser els primers que demostrem que la
Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació ha d’existir i
l’hem de treballar conjuntament. Al final, el repte serà aconseguir, com diu
Nitin Nohria (degà de la Harvard Business School), que la
comunicació sigui la veritable tasca del lideratge.
Òscar Ramírez Dolcet
President del Sindicat de Periodistes de Catalunya a
Tarragona
CARLA, EMILIE ET L’AMOUR
Al final, revisant papers vells (no massa, de
fa un parell de mesos quan el Diari de la pell), trobo anotacions molt
interessants. Fetes mentre escoltava algunes de les meves dames com la Carla o
l’Emilie. Ah! Com m’alimenten emocionalment en moments afamegats.
Oh mon amour, mon âme soeur. Je compte les
jours je compte les heures, je voudrais te dessiner dans un désert, le désert
de mon coeur...
La dansa iniciada per Emilie, el desig de comptar amb l’ànima bessona i dibuixar-la
en un desert dins del nostre cor, la necessitat de saber que un bri de la seva
veu ens fa feliç a cada pas...
Aquesta dansa la compassa ara la Carla...
Les grandes amours sont frêles, elles
vacillent avec le temps. Les grandes amours chancellent, les grandes amours
sont folles...
Si, Carla, els amors són fràgils, canvien amb
el temps i són plens de follia. Els amors, Carla (canta-m’ho a cau d’orella de
nou), els amors s’han de bastir, viure de nit, han de tocar a terra i refer-se
amb el temps.
Penso al final, mentre em segueixen seduint
ambdues, que en l’amor tot és fàcil si tot té el seu moment, tot hi té lloc si
esdevenim, plegats, la nostra pròpia illa.
Nota: la primera foto és de l'Emilie. La
segona, de la Carla. El text està fet pensant en ...
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
BEU LA VEU
Ara que les coses perden el sentit i les distàncies
s’arruïnen, que els rius no tenen marges ni cabal, que baixen sense néixer i
cecs sense destí.
Tot just ara, quan noto que se’m moren les
arrels i no ets la saba dels meus dies, m’amago al fons d’alguna cova.
El món s’ha anat morint. Nosaltres, plens de
bogeria, hem deixat de ser el moment.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
EL MÓN TÉ UN ALTRE POL
Un dia que en tingui ganes us explicaré les
anècdotes que ha regalat de moment la cançó “Pol” que canta l’amic XavisS al
seu últim disc. Quan ell va fer la música i jo la lletra, ni sabíem la
repercussió que tindria el tema. Però ara escric aquest text per donar la meva
més sincera enhorabona a la Laura i al Xavi perquè aquest diumenge van ser
pares per primer cop. I han decidit que el nen es digui Pol.
Venint del pare, el Xavi (XavisS musicalment)
no em sorprèn pas perquè ara, a més de cantar el tema als concerts, també li
podrà cantar a cau d’orella al seu fill. Quina meravella i que content estic de
rebre noticies com aquesta. El XavisS és pare i el nen es diu Pol. Tot rodó,
millor impossible.
I com cal posar música al text, aquí teniu el
vídeo del tema “Pol” que canten a duet el XavisS i la Virginia de La porta dels
somnis.
QUIN PLAER REVEURE AL JAUME
Vaig treballar dos
anys a Onda Cero Reus, del 1997 al 1999, per dirigir els serveis informatius d’aquesta
emissora i, al cap de pocs mesos d’entrar-hi, presentar el magazine diari que
es feia de les nou del mati a les dues de la tarda. Una de les principals apostes personals en
aquesta etapa va ser implicar a la societat civil reusenca, aconseguir que
entitats i personalitats tinguessin veu i també totes les classes socials i
gent de totes les edats. Una tertúlia de gent jove, una formada només per
dones, una altra de representants politics però no electes. I una tertúlia amb
gent gran per parlar de l’actualitat que és que avui centra aquest escrit.
Els tres
protagonistes de la tertúlia eren el Jaume Mariné, el Jaume Mestre i el Joan
Pedregosa. No recordo com els vaig “fitxar” o convèncer però cada setmana els
tenia a la ràdio fent petar la xerrada i polemitzant sovint sempre des de l’educació
que acompanya a la gent gran. Recordo que, en aquella època, sumaven 210 anys i
sovint ho recordàvem als nostres oients. I no eren pocs. Una vegada, a meitats
del 1998, Onda Cero Reus va desbancar en audiència a totes les altres ràdios de
la ciutat, fins i tot a Ràdio Reus.
Torno al tema dels
tertulians. El Joan Pedregosa era un històric del PSUC a Reus i ara militava a
Iniciativa per Catalunya. El Jaume Mestre vivia entre Reus i Vilaplana,
presidia mil entitats (entre elles l’associació de jubilats de Vilaplana) i
cantava a tres corals diferents. El Jaume havia estat professor durant 40 anys
i tenia com a hàbit el cultiu del seu propi hort.
El Jaume Mariné
era, com els altres dos, tot un personatge. Jubilat, com els seus companys de
tertúlia, el Jaume havia treballat als departaments de Justícia i de Serveis
Socials de la Generalitat. Fill de Vilaplana, articulista d’opinió al Diari de
Tarragona, escriptor i, sobre tot, bon home que regalava somriures a tort i a
dret sense demanar cap altre gest que la tendresa de qui rebia el seu.
El 1999, quan vaig
marxar d’Onda Cero Reus per anar a Onda Rambla Tarragona, vaig perdre la pista de
tots els meus col·laboradors tot i que sovint cerco per Internet els seus noms.
El Sr. Pedregosa va morir el 2007 i al Jaume Mestre el vaig veure fa tot just
quatre anys (seguia cultivant l’hort i cantant a les corals). Al Jaume Mariné,
que ara té 85 anys, el retrobaré amb molt plaer el proper 21 de desembre
(diumenge) al seu poble, a Vilaplana.
Serà a la
presentació del seu llibre de poesia completa que, encertadament, s’ha titulat “L’eina
fa l’home” i ha editat, també amb molt encert, la gent de Silva Editorial.
Aquest poemari complet permetrà difondre encara més la boníssima obra del
Jaume, plena de paisatges senzills i històries quotidianes narrades amb un
llenguatge subtil, penetrant i proper.
En tinc moltes
ganes de reveure al Jaume i poder-li allargar la mà tot mirant-lo als ulls i
esperar un d’aquells somriures que ell esbossa i a mi em falten. Mentre no
arriba el moment, li dedico, com a complement d’aquest text, un valset ple de
llibertats que va composar Lluis Llach pel seu disc “Porrera”. Es diu Orenetes.
Tag :
JAUME MARINÉ,
JAUME MESTRE,
JOAN PEDREGOSA,
LLIBRES,
ONDA CERO,
PERSONAL,
POESIA,
RÀDIO,
VILAPLANA
ÀNGELS
Diu Pedro Guerra, i ho canta Marina Rossell,
que els àngels estan de moda perquè ens fan falta, perquè no sabem estar sols.
Que estan de moda perquè vam caure i caiem, perquè el cel està buit. Perquè varem perdre el rumb i perquè la vida
dura, la pura i sola vida breu, se’ns en va en un no res.
I jo, al cel hi tinc un àngel.
Nota: Marina Rossell mai m’ha convençut però té algunes peces delicioses. I un disc publicat el 1996, titulat “Ha llovido”, que és dels millors que he escoltat en anys.
DESBOLCA'T
Aquest text m’ha sorgit tot mirant fotos
antigues, veient les del pis antic on vivia abans. Observar imatges velles venen sempre bones
idees per escriure. I al veure la foto del meu antic menjador, he escrit això
que ara comparteixo. Per a mi, té una significació especial.
És en l’hàbit d’estimar-te que conec els teus
racons. Se’m fa tard mirant-te els ulls, fent petons a cada piga, resseguint-te
el planetari, fen-te moure de plaer. Si et desbolques, t’ho faré.
LO...
"Lolita, luz de mi
vida, fuego de mis entrañas. Mi pecado, mi alma. Lo-li-ta: la punta de la
lengua emprende un trayecto en tres etapas a través del paladar e impacta, en
el tercero, en los dientes. Lo. Li. Ta.
Era Lo, Lo a secas, de mañana, con su metro cincuenta y una sola media. Era Lola en pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores sobre la línea punteada. Pero en mis brazos, era siempre Lolita."
Era Lo, Lo a secas, de mañana, con su metro cincuenta y una sola media. Era Lola en pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores sobre la línea punteada. Pero en mis brazos, era siempre Lolita."
Lolita (Vladimir Nabokov)
Avui tocava aquesta. He obert a l’atzar el
primer llibre que han agafat les meves mans, amb els ulls tancats. I ha vingut
solet a buscar-me. Avui, tot just avui que tinc ganes de...
HE ARRIBAT A TEMPS
He arribat a temps. He arribat davant de la
porta i dels teus ulls que s’hi amaguen just darrera, sóc al costat de l’ampit
de la finestra ple de flors i els teus aromes, a tocar del jardí per on
passeges a soles, a l’espai on temptes les pedres del mur de la casa, on palpes
les clivelles de les parets que habites i enderroques els marges del meu cor.
Vull habitar-te si tu ho vols.
De la tarda n’aprenc que arriba al seu final engolida per la fosca
i l’infinit. Però ja no tinc por ni m’espanta el silenci de les hores que no es
viuen. He arribat a temps, ja no a deshora, a temps.
VÉRTIGO Y CAÍDA
Hi ha fragments de llibres que ens impacten.
Jo els anoto en papers solts i després guardo les anotacions dins dels propis
llibres. Ahir, pensant en Kundera, vaig reobrir la seva obra més coneguda. I
vaig veure anotat el fragment que, no us puc dir el perquè, lliga amb una
situació que visc aquests dies. El comparteixo.
¿Qué es el vértigo? ¿El
miedo a la caída? ¿Pero por qué nos da también vértigo en un mirador provisto
de una valla asegurada? El vértigo es algo diferente del miedo a la caída. El
vértigo significa que la profundidad que se abre ante nosotros nos atrae, nos
seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del cual nos defendemos
espantados.
Milan Kundera . La insoportable levedad de ser.
Milan Kundera . La insoportable levedad de ser.
LA MARATÓ I EL MEU COR
Tot escrivint sobre la Marató de TV3, aquest
migdia, he sabut que enguany tractarà sobre les malalties del cor. Segons les
dades oficials, a Catalunya, una de cada quatre persones mor a causa d’una d’aquestes
malalties que poden afectar tothom, tant homes com dones, i a qualsevol edat:
des de nadons fins a gent gran.
He pensat que tot just era una coincidència
que avui hagués d’escriure del tema i que ahir es complissin sis mesos d’ençà
que vaig patir l’infart, el passat 31 de maig. També he sabut, pels estudis
fets, que les malalties del cor fan perdre molta qualitat de vida a les
persones que les pateixen, que les patim o hem patit.
I he conclòs que és cert, que ben mirat si que
puc dir que he perdut part de la meva qualitat de vida. L'he perdut en molts detalls que no vull aportar ara i que sumen però sobretot si penso en la
vida que tenia abans de l’infart, en com vivia la vida i en com l’he de viure ara. Pastilles
a dojo a totes hores, una dieta estricta i radical, obligació de fer exercici i
prohibició de fumar. Tot això, en el mateix pack i de manera irrenunciable si
vols seguir en aquest món.
Per rematar-ho tot (rizar el rizo que es diu
en castellà), tinc moltes menys ganes d’escriure que abans i la meva inspiració
no sé on para. Em costa sang i suor escriure un text que m’acabi agradant, que
em convenci.
Mantinc, únicament que no hagi canviat, la capacitat de fer-me una autodiagnosi cada certes setmanes, una reflexió amb veu interior de la que en trec les meves conclusions, com ara.
Tot plegat és trist
però en el fons, cada dia quan em llevo penso una cosa molt senzilla: viure no
és tan fàcil i jo tinc la sort de poder-ho dir.
L’OCELL DE LA GÀBIA DEL CAFE DE LA PAIX
A la terrassa del Cafe de la Paix de París,
recordo a Battiato convidant-nos a fer-hi un té. Ara, amb el fred al cos i als
carrers, ve de gust prendre’l. Al meu costat, una jove francesa seu sola en una
taula i mira atentament un home que hi ha dues taules més enllà. Ell té el
doble d’anys que ella i no sap que està sent observat.
La jove s’aixeca i s’apropa a la taula de l’home.
Li demana permís per asseure’s i ell accedeix mentre es tapa amb una mà l’anell
de casat que du a l’altra. En aquest punt perdo el fil de la conversa però noto
l’erotisme que ella impregna al seu voltant i el desig que recorre la mirada de
l’home. A ell, el cos li demana ara, urgentment, sexe animal i brut. Ella s’hi entregarà
però busca quelcom més, necessita un amant amb qui jugar, un home a qui
provocar i un marit descontent per la monotonia per fer-lo embogir.
Ni ho sabien però els dos són dues ànimes
bessones que s’han trobat per estar juntes un temps, els mesos que duren
aquestes històries que posen en perill els seus entorns i malbaraten els anys. Quan
s’acabi tot plegat, ell fregarà els cinquanta que és l’edat en que els homes comencen a perdre interès davant la mirada femenina. Ella encetarà la trentena i encara
podrà gaudir del plaer de les mirades lascives uns anyets més.
Jo, espectador de l’escena del Cafe de la
Paix, mantinc la pau interior i somric per la sort que he tingut de no haver
estat la víctima de la jove. Em falten anys i un matrimoni per complir amb els
mínims que demanen dones com ella.
A París, no tot és amor ni tot és perfecte. I
mentre ells dos marxen junts, possiblement de camí a la perdició, escric: un oiseau né en cage pense que voler est une
maladie (Un ocell engabiat pensa que volar és una malaltia).
