AGRICULTURA MENTAL

L’últim escrit de l’any és una mena de carta o reflexió que vaig escriure el passat mes de juny, a l’hospital. Ja vaig comentar-vos al seu moment que van ser dies amb massa temps lliure i jo sempre tinc pensaments al cap i un bolígraf a la butxaca. Tenia els escrits guardats al portàtil i han aparegut com art de màgia buscant altres documents. No demano que ningú entengui les següents paraules, que ningú les jutgi o que les interpreti de manera equivocada. Tenien destinació però, per les distàncies, mai van arribar. Ara han demanat sortir i m'ha semlat bé el seu desig. CUMULONIMBUS Estic enamorat de tu i no tinc ganes de privar-me del plaer de dir, ara, la veritat. Estic enamorat de tu i sé que l’amor és un crit al buit, que pot ser inevitable l’oblit, que estem condemnats i que arribarà el dia en que els nostres esforços tornin al no res. Tothom hauria de tenir el seu veritable amor i hauria de durar-li tant com la seva vida. Les runes de la meva bogeria acumulad

Aquest text i el següent els llegireu mentre estic en ple vol. Més enllà dels núvols, hi ha absències que fan mal. Aquí a dalt, a deu mil petons de distància, les paraules són sempre més lleugeres i sinceres. Escric, amb el cor. Escric, amb l'ànima. Escric:  Encara tinc forces per donar-te, per darrer cop, la mà. De tu depèn caure o seguir, la condemna o salvar-te. Pensant en tu, em colpeixen algunes frases que recordo i tinc al cap de manera permanent.  Ens conformem amb viure infeliços perquè ens fa por el canvi, que tot quedi reduït a runes. Potser la meva vida no ha estat fins ara tan caòtica i potser és el món el que és caòtic. I potser l’únic engany és intentar agafar-se a ell sigui com sigui. Les runes són un regal, les runes són el camí cap a la transformació.  Sóc encara al teu abast però tot es va perdent i es difumina amb els dies. Jo ho duc tot bé. Al final he aconseguit creure en quelcom que jo anomeno la física de la recerca.  Si tens el valor de d

A la llibreria més antiga de St. Andrews hi vaig trobar abans d’ahir, a molt bon preu, una edició de col·leccionista dels “Sonets d’amor” de Shakespeare. L’Eliška em va animar a comprar-lo. Gaudeixo dels primers fulls, amb dificultat perquè l’anglès llegit encara se’m resisteix en algunes parts gramaticals, i és tot llegint que em ve al cap el Joan Barril.  La setmana passada, quan vaig fer la maleta, vaig posar-hi dos llibres seus i una selecció dels seus millors articles recopilada fa uns dies per El Periódico. El gran Barril ha marxat però ens ha deixat un llegat tant ampli que estarem anys a revisar-lo del tot.  Tinc davant el portàtil encès i la carpeta de fotos fetes a l’Eliška està oberta. En elles hi ha totes les meves passions: el coll, les pigues i els peus. Hi són a trossos, per separat, amagades o a primer cop d'ull. Fins ara, només una dona les ha reunit totes a l'hora davant meu. Però no és aquí, no hi és tampoc ara. Reviso la carpeta del portàtil am

St. Andrews és el punt de comiat (potser millor dir punt de pausa) d’aquesta retrobada que teníem pendent amb l’Eliška d’ençà del nostre primer contacte a terres franceses. Les restes de l’Abadia són el testimoni d’aquest punt de la cerimònia. El so del mar que banya la ciutat passa a ser la banda sonora davant dels nostres silencis.  És ben cert que, si no ho volem, les nostres empremtes dactilars no s’esborren de les vides que toquem. Esperar quelcom i no trobar res és el fracàs dels altres. Nosaltres no esperàvem res i hem aconseguit de l'altre tot allò que el moment ens demanava. En algunes ocasions, per veure la llum t’has d’arriscar a quedar-te cec. Però com no totes les llàgrimes són amargues, no sempre t’hi quedes. Si tens clars aquests conceptes, tot és més fàcil. També certs comiats.  El cos nu envoltat de la puresa de la llum i l'absència de colors. Aquesta és la imatge final (potser temporalment final) que dóna pas a dos camins nous: el que segueix

La fotografia en blanc i negre té una bellesa especial, un toc únic i intrigant. Mentre l’Eliška llegia amb un silenci sepulcral, m’he dedicat a veure fotos de les sessions i a retocar-ne algunes, a marcar els angles i centrar-les o a passar-les a grisos, mirar com quedaven sense color. Aquestes dues que acompanyen l’escrit, les comparteixo perquè m’han permès també escriure i recordar, fer net i fer memòria.  Observant a Eliška en la seva absència de gest i moviment, em ve al cap un poema d’un autor tan oblidat com genial, Adam Zagajewski (us en parlaré un altre dia), que diu així: Està sol a l’escenari, sense cap instrument. Es posa la mà al pit, allí on neix l’alè i on s’apaga. No són les mans les qui canten, tampoc el pit. Canta allò que està callat. La segona imatge, més sensual per tenir més paisatge i paraules closes dins d’ella, em porta a escriure per foragitar una obsessió que tenia fins avui, l’obsessió de sospitar que sovint, de les nostres vides, no

La West Highland Line ens porta de Glasgow cap al nord amb un tren d’època molt ben cuidat. Els vagons són amples i còmodes, permeten llegir o escriure, guaitar per la finestra, observar als altres passatgers, gaudir del teu acompanyant en molts sentits (i en molts altres si el vagó va buit). Al nostre només hi som l' Eliška i jo. El paisatge és meravellós. Verd i muntanya a ambdues bandes, llacs i petits poblets als fons de les valls, animals de pastura i ramats a tocar de les vies.  A només mitja horeta de la gran ciutat, el tren fa una parada a Ben Lomond. Als afores del poble hi ha un espectacle natural únic, el Finnich Glen o, com altres diuen, el púlpit del Diable.  Majestuosament, les parets de roca s’alcen fent formes respectuoses i acullen un petit llac d’aigua dolça molt poc profund i del tot transparent.  El silenci només se’l salten les gotes que cauen d’alguna de les parets fins els tolls.  A primera hora de la tarda, de tornada a la casa que

Totes les ciutats, fins i tot les més grans, guarden per als turistes tafaners els seus petits racons. Descobrir-los no és sempre fàcil però si busques sense presses, trobes. Glasgow no és cap excepció. Més enllà dels murs de la catedral de la capital escocesa, els jardins dels afores conviuen amb creus i làpides antigues que atorguen al paisatge un toc de respecte necessari. El cel és una paleta de colors que només els romàntics anglesos podrien captar. Al migdia ha començat a ploure. L’aigua és diferent depèn del lloc on caigui. Les primeres gotes ens han enxampat al carrer, les altres ja a casa. La pluja no era massa freda i al no venir amb llamps ni trons, ha estat companya juganera i li hem acceptat la proposta de gaudir-la. La sessió de fotos que m’ha demanat l’Eliška ha esdevingut regal per als dos.  L’aigua li ha xopat tot el cos. Primer la roba que duia i després la que s’ha deixat posada. Unes gotes li repicaven a la pell, altres s’hi han instal·lat i recorr

La casa llogada a Kilmarnock rep l’escalfor del sol tot el dia i, amb l’ajut de la calefacció, permet tenir la sensació de tardor càlida mentre fora s’intueixen temperatures molt més baixes. La nit ha tingut tot el necessari per abandonar-se a la curiositat i a la prudència. La nuesa d’Eliška és art i la passió per palpar, feta real, prolonga el desig a cada ditada que prem el seu cos i la manté closa dins meu.  Ha estat l’amor, com deia Cortázar, qui ens ha fet a nosaltres aquesta nit i matinada. La penombra dibuixa les corbes i tu les ressegueixes. La resta és part del llibre dels plaers que tots duem escrit a la pell.  Eliška em demana, per demà, una sessió de fotos del seu cos i tots els seus racons. M'ha convençut a la primera i li he dit que compliré el seu desig. Ara anoto, no sé el perquè però em ve al cap, una frase de Descartes: Sólo dos cosas contribuyen a avanzar: ir más deprisa que los demás y seguir el buen camino. Als afores de Kilmarnock, a uns

He recollit a Eliška a la Edinburgh Rail Station a primera hora del mati. El dia ha nascut acompanyat del sol lluent (no sempre passa així) i hem fet un passeig agradable pel centre després de deixar les maletes. El contrast dels primers colors del dia i els grisos del cel, del castell o d'algunes façanes, han donat un toc especial a la caminada.  Ella, Eliška, ve de Kladno (al costat de Praga) on s’hi ha passat les últimes setmanes. Ja fa tres mesos d’ençà que vam guaitar-nos per primer cop a la Provença. Ara, avui, ha estat un retrobament molt especial. Quan dues mirades es busquen, està tot dit. Els primers gestos dels nostres cossos han parlat sols i després ha arribat la resta: el joc de les passes i els silencis, el frec a frec dels abrics mentre els cossos caminen, la invasió subtil de l’espai que separa els dits petits de les mans tapades pels guants... i el contacte amb la pell de l’altre ja a cobert, dins de la cafeteria.  El migdia ha estat ple de complic

El Nadal a Edimburg és fred pel temps però càlid per l’hospitalitat de les persones que reben a l’estranger d’una manera molt especial, amb el desig d’acollir-lo. Plena de colines i cims mitjans, la ciutat escocesa permet tenir sovint vistes molt elevades des de miradors diversos. Tot s'omple de llums que somriuen al teu esperit, de vehicles clàssics que aquí no han passat de moda i de petites botigues que semblen sortides dels contes dels germans Grimm o de les novel·les dickensianes.  A cada petit racó, i a tots els petits forats entre botiga i botiga, hi neix un temple de la cervesa. Ben tirada i en un ambient ideal, envoltat de gent de totes les edats amb ganes de passar bé el seu dia, la Kilkenny o la Guinness són les millors cerveses del món. Acompanyades d’unes bones ostres, superen allò imaginable.  Al centre, la fira permanent s'engalana amb una noria moderna i uns cavallets, amb un segle i mig d’història, que encara acullen als més petits davant la mir

Tinc una tarda espiritual. He revisat de nou l’Alcorà i rellegit part dels Corintis: sembrar en deshonra per ressuscitar en glòria, sembrar en debilitat per ressuscitar en poder, sembrar un cos natural per ressuscitar un cos espiritual.  Acabo el vespre i enceto la nit amb les notes i la paraula. No és cap Déu ni Mestre però em marca el camí mentre em diu:  Ti muovi sulla destra poi sulla sinistra, resti immobile sul centro, provi a fare un giro su te stesso, un giro su te stesso. "You miss me and I miss you" Amb poca força a les mans i una vista esgotada, com el cos, anoto: Intento avançar escoltant als grans, amb un moviment independent del cap, trencant socialment amb tot, reunint tots els meus pensaments. Quelcom simbolitza el centre, descobreixo el yin i el yang, el buit i la llum, eina positiva i element negatiu. M’oposo a certes dualitats, necessito estabilitat per totes les bandes, parets emocionals, la certesa i el silenci fet fermesa.   Sóc

Feta la prospecció interna, innere auge , em meravellen certes creacions. Ja no entenc segons quines posicions dels altres però respecto espiritualment les meves. Escric: Sóc crestall sense llavor, veu sense cordes. Instrument de guerra, percussió a les mans, vers desesperat que mai arriba a les cases solitàries. Udolo per passió totes les passes pageses, desmembro fulls a cops, menjo pàmpols i acabo dormint al nenúfar oblidat del final ombrívol de qualsevol bassa.   Amb tot, canto i m’escolto la veu, onejo en un bassiol i tallo flors als lloms de terra. M’esmunyo per la vida com un frare peregrí. No crec en mi quan em turmento ni cap déu m’apassiona per la fe. Jo sóc la paraula i medicina pel meu cos.

"Un amic retrobat és com un tresor descobert. Avui he abraçat fortament un amic enyorat.” Aquesta dedicatòria me l’ha escrit el Jaume Mariné aquest migdia al seu llibre que recull la seva obra poètica i que ha presentat a Vilaplana. He tingut el plaer de llegir una de les seves poesies, una que es diu “la meva cambra”, i sobretot de saludar-lo 15 anys després del nostre comiat que va ser per motius professionals.  Com us vaig comentar fa uns dies, vaig tenir el plaer de tenir-lo de contertulià a Onda Cero de l’any 1997 a 1999. El Jaume té ara 85 anys i avui, quan he entrat a la Sala Parroquial de Vilaplana i ens hem vist, una espurna de felicitat ens ha saltat de la mirada i l’alegria ens ha envaït. He recordat els temps de ràdio abans de llegir el seu poema en un acte on han intervingut també la seva filla, la seva neta, amics del grup de teatre, l’alcalde de Vilaplana, Tomàs Bigorra, i l’editor Manuel Rivera (Silva Editorial).  Acabada la presentació, i despré

Llegint la poesia de Manolo Rivera, aquesta tarda de tardor a caseta, m’han temptat aquestes paraules seves: SOLEÁ: Dicen que, en la vida, lo importante no es hacer sino ser. Sí, ser, pero ser qué. I llavors, mentre digeria el missatge, he escrit: Tenim pendent un cafè, te’n recordes? Tenim pendent llegir-nos els llavis, trobar el son de les coses, endormiscar-nos al fons del mar, llepar-nos les ferides, tastar les cendres que mai veiem perquè sempre ens mirem als ulls i no toquem de peus a terra.  Tenim pendent amagar-nos un rere l’altre i deixar-nos caure, deixar-nos tranquils, deixar-nos perdre. I trobar-nos a aquell banc buit que sempre hi ha a totes les places, al tros de gespa que ens espera a tots els parcs, en el tacte amb la terra i en l’hàbit de córrer per bogeria.     Un cafè, te’n recordes? Tenim pendent ser-hi, ser-nos pendents.

El dia sempre té les seves imatges. Avui en comparteixo dues que han estat especials. De bon mati he esmorzat amb el bon amic Josep Maria Tost a Riudecanyes. Reconec que m’ha costat pujar amb la moto a quarts de vuit del mati amb el fred que feia però la recompensa ha estat de primera. Primer per la companyia perquè feia molt temps que no ens veiem amb el Josep Maria i segon perquè hem fet esmorzar de forquilla a Cal Rovira, a l’entrada del poble.  D’aquí a uns anys, que seran molts, el Josep Maria deixarà de ser alcalde de Riudecanyes però mai deixarem de tenir aquesta relació d’amistat que mantenim des del 1997. Ens veiem poc però ens anem parlant via correu. Ara ens veurem molt més sovint. La imatge que comparteixo és del darrer tram que separa la carretera asfaltada dels carrers empedrats de Riudecanyes.  La segona imatge és d’un regal que m’ha fet avui un client amb qui treballa fa ben poc. És una relació breu però intensa, hi ha “bon entente” i això és primordial

Interroguem el silenci sense pretendre cap resposta. Ens mirem en la penombra i trafiquem la llum del dia. No hi ha buits en les paraules que regalen les estones que passem. Ens palpem l’ànima, alimentem instants, som sol de dia i fosca de nit, veiem la poesia de l’espai.  Ens alimentem a glopades suaus, ditegem l’espatlla aliena per abandonar la nostra soledat. Naixem de nou, ara al bosc. Som el fruit que ajuda a viure a l’arbre, retornem als orígens, al pecat de la vida, a la poma que enrojola el pensament, al joc de saber-nos vius sense amo, ni Déu ni pàtria. Ens iniciem. Et miro. Em travesses. Em meravello. Em llegeixes els ulls. Veig el teu cor amb el seu somriure ara que el temps comença. La pau ens cau als peus i arriba el canvi d’època. L’hivern de l’esperit és l’única estació que té alguna cosa a dir.

Els petits poblets de França són com els carrerons secundaris del gran Paris, et transporten a paisatges que has llegit als llibres o has viscut a alguna pel·lícula. Si heu vist “Amelie” i heu estat als carreronets parisencs sabreu de què parlo. Ella, Amelie, diu que la vida no és altra cosa que un assaig inacabable d’una obra que mai s’arriba a estrenar.  No sé si realment és així. Amelie va molt perduda al món real i és plena de dubtes en el seu univers particular. No vol dir pas que estigui boja, ni de lluny. Vol dir, potser, que es passa el dia assajant la seva obra i té por de sortir a escena, davant del públic, a viure allò que ara tan sols imagina.  Faig aquesta reflexió assegut al despatx de casa, al racó on escric cada dia. Davant meu hi ha el paisatge que veieu a la foto (la podeu ampliar). Em provoca constantment amb els canvis de cel i el cansament de les tardes que s’apaguen i pinzellen el cel amb els seus càlids colors. Ara, amb el fred, només em calenta l’à

Hi ha una bella cançó, d’aquelles que demana ser escoltada ara que el fred ens cala el cos, que diu així:  M'agradaria, amics, que vinguéssiu amb mi al lloc on visc, per tenir-vos a prop, per oferir-vos els colors de tots el vins, i els plats més fins que us faré de tot cor.  Ens mirarem als ulls ben amorosament per celebrar que fa temps que ens mirem... I tots els sons d'aquest jardí seran plaents com les cançons dels seus grills i els ocells. Perquè estigueu a gust, i somrigueu contents, el meu jardí farà olor d'Orient... Avui, pensant amb la Raquel, l’he escoltada varies vegades. I m’ha sortit un text, petit i breu, que dos amics m’han dit que és bell. És aquest: Ve la tardor i el vent obre les cases. Arriba el fred, ombregen fulles ferides, cauen tempestes sordes i els cels llauren la terra a cop d’aigua. Nosaltres som els camps i no tenim destí, ni parada ni fonda.  Nota: la foto pertany al "Diari de la pell".

Una de les feines més feixugues cada dia quan publico aquí, és aconseguir una imatge que acompanyi el text que he escrit. No em serveix qualsevol foto, busco al meu arxiu i després de remenar i tenir alguns dubtes, acabo triant. Però avui us parlaré d’un exercici més complicat encara.  Enguany, al dinar de Nadal que ha fet l'editorial Silva (en la que col·laboro fa anys), ha estat una foto amb text, una poesia visual. La Yolanda Díaz, informàtica i artista, ha tingut a les seves mans la responsabilitat de la creació. El Manolo Rivera, director de Silva, va fer una tria de quatre textos meus i ella, la Yolanda, en va triar un. I en base al text escollit, va fer la foto corresponent. Aquest exercici d’enginyeria artística ha estat, vist el resultat final, un exitàs.  La imatge que acompanya aquest text (que podeu ampliar clicant sobre ella) és el resultat final. La Yolanda va escollir el text “Espiadimonis” i la foto està feta a la Part Alta de Tarragona, al carrer Sana

La felicitat no es troba perquè sí, com es troba una pedra preciosa al mig del camí. La felicitat s'ha de construir. I això exigeix renúncies. La ruta de la felicitat sempre s'acaba llegint en un mapa mut. I de naltros depèn que posem noms a les ciutats,als oceans, als rius i a les muntanyes. Probablement sempre ens sentirem una mica perduts, però ja no serem guies de res sinó simples exploradors de nosaltres mateixos. El nostre dubte no ens durà cap certesa, però fins i tot la soledat serà una esplèndida pissarra on articular fórmules i versos que algun dia ens faran companyia per saber que mai hem d’estar sols.  Aquells que consideren que els seus sentiments no poden sortir de la caixa forta on un dia van decidir tancar-los ho tenen clar. Són aquells que entenen el plor com una feblesa, la confidència com una vergonya i l'alegria explícita com una frivolitat. Són aquells que més necessiten, ens necessiten.  Aquestes frases, anotades fa anys en una de les mev

A l’obrir aquest blog, ara fa més de set anys, vaig deixar clar que un dels meus referents periodístics era el Joan Barril. El vaig descobrir llegint dos dels seus llibres: Un submarí a les estovalles i Tots els ports els diuen Helena. Això era a meitats dels noranta i , anys després, al 1999, el vaig conèixer en persona quan, treballant jo a Onda Rambla, el vaig entrevistar quan el van nomenar pregoner de les festes de Santa Tecla de Tarragona.  Va ser una conversa amena i amb una bona durada tenint en compte que l’havia previst més breu. Tots aquests anys l’he anat seguint a través dels seus articles i els altres llibres que ha anat escrivint. Avui me’n he assabentat de la seva mort, a causa d’una pneumònia, als 62 anys d’edat. Em sap molt greu la seva pèrdua. Me’n sap per la seva jove edat, perquè se'n va un home culte i capaç de fer-nos generar debat, un gran pensador, un periodista de primera i un bon home.  El seu amic de la infància i company de viatge en tante

Dedicat a l’avi Lluis  És temps de despullar arbres, de collir olives, de destriar el fruit de les fulles i donar-li un final saborós. També és temps de reunions de família, sempre els diumenges a tocar de les bancades, de compartir eines i converses.  És temps d’anar amunt i avall del camp buidant totes les branques, cobrint de verd i amb malles la terra seca de la tardor, d’esmorzar plegats l’entrepà de pops amb salsa i el rajolí de la bota de vi, de córrer al costat de germans i cosins, d’empaitar als gossos i mirar embadalits tots els ocells que juguen al camp del veí.  Temps de portar sacs plens a la premsa del poble, de saber quants peus en surten i quantes garrafes seran. De tornar un altre diumenge, i el següent, a nuar més arbres i vestir noves converses entre els teus. Temps de viure, sent petit, allò que tant recordaràs de gran. 

Comparteixo avui l'article d'opinió que, com a President del Sindicat de Periodistes de Catalunya a Tarragona, he publicat al diari Tot Tarragona. Com sempre, podeu deixar els vostres comentaris allí.  LA CIUTADANIA, ELEMENT DE DEMOCRATITZACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.  La informació és un dret i un deure social que hem de tenir els qui la tractem i els qui la reben. Generar una consciència social al voltant d’aquest dret, lligada a una bona xarxa de col·laboració entre entitats i oberta a la ciutadania, ha de ser el cap de cartell dels reptes de futur per la nostra professió, el periodisme, i per moltes altres.  La creació de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació, presentada ja públicament a Barcelona, ha estat un pas molt important que ara hem d’anar consolidant amb la suma territorial dels sindicats, patronals, administracions, institucions i totes aquelles entitats i col·lectius que juguen un paper important en l’àmbit social. Cal d

Al final, revisant papers vells (no massa, de fa un parell de mesos quan el Diari de la pell), trobo anotacions molt interessants. Fetes mentre escoltava algunes de les meves dames com la Carla o l’Emilie. Ah! Com m’alimenten emocionalment en moments afamegats.  Oh mon amour, mon âme soeur. Je compte les jours je compte les heures, je voudrais te dessiner dans un désert, le désert de mon coeur... La dansa iniciada per Emilie, el desig de comptar amb l’ànima bessona i dibuixar-la en un desert dins del nostre cor, la necessitat de saber que un bri de la seva veu ens fa feliç a cada pas...  Aquesta dansa la compassa ara la Carla... Les grandes amours sont frêles, elles vacillent avec le temps. Les grandes amours chancellent, les grandes amours sont folles... Si, Carla, els amors són fràgils, canvien amb el temps i són plens de follia. Els amors, Carla (canta-m’ho a cau d’orella de nou), els amors s’han de bastir, viure de nit, han de tocar a terra i refer-se amb

Ara que les coses perden el sentit i les distàncies s’arruïnen, que els rius no tenen marges ni cabal, que baixen sense néixer i cecs sense destí.  Tot just ara, quan noto que se’m moren les arrels i no ets la saba dels meus dies, m’amago al fons d’alguna cova.  El món s’ha anat morint. Nosaltres, plens de bogeria, hem deixat de ser el moment.

Un dia que en tingui ganes us explicaré les anècdotes que ha regalat de moment la cançó “Pol” que canta l’amic XavisS al seu últim disc. Quan ell va fer la música i jo la lletra, ni sabíem la repercussió que tindria el tema. Però ara escric aquest text per donar la meva més sincera enhorabona a la Laura i al Xavi perquè aquest diumenge van ser pares per primer cop. I han decidit que el nen es digui Pol.  Venint del pare, el Xavi (XavisS musicalment) no em sorprèn pas perquè ara, a més de cantar el tema als concerts, també li podrà cantar a cau d’orella al seu fill. Quina meravella i que content estic de rebre noticies com aquesta. El XavisS és pare i el nen es diu Pol. Tot rodó, millor impossible.  I com cal posar música al text, aquí teniu el vídeo del tema “Pol” que canten a duet el XavisS i la Virginia de La porta dels somnis. 

Vaig treballar dos anys a Onda Cero Reus, del 1997 al 1999, per dirigir els serveis informatius d’aquesta emissora i, al cap de pocs mesos d’entrar-hi, presentar el magazine diari que es feia de les nou del mati a les dues de la tarda.   Una de les principals apostes personals en aquesta etapa va ser implicar a la societat civil reusenca, aconseguir que entitats i personalitats tinguessin veu i també totes les classes socials i gent de totes les edats. Una tertúlia de gent jove, una formada només per dones, una altra de representants politics però no electes. I una tertúlia amb gent gran per parlar de l’actualitat que és que avui centra aquest escrit. Els tres protagonistes de la tertúlia eren el Jaume Mariné, el Jaume Mestre i el Joan Pedregosa. No recordo com els vaig “fitxar” o convèncer però cada setmana els tenia a la ràdio fent petar la xerrada i polemitzant sovint sempre des de l’educació que acompanya a la gent gran. Recordo que, en aquella època, sumaven 210 anys i s

Diu Pedro Guerra, i ho canta Marina Rossell, que els àngels estan de moda perquè ens fan falta, perquè no sabem estar sols. Que estan de moda perquè vam caure i caiem, perquè el cel està buit.   Perquè varem perdre el rumb i perquè la vida dura, la pura i sola vida breu, se’ns en va en un no res.  I jo, al cel hi tinc un àngel. Nota: Marina Rossell mai m’ha convençut però té algunes peces delicioses. I un disc publicat el 1996, titulat “Ha llovido”, que és dels millors que he escoltat en anys.

Aquest text m’ha sorgit tot mirant fotos antigues, veient les del pis antic on vivia abans.   Observar imatges velles venen sempre bones idees per escriure. I al veure la foto del meu antic menjador, he escrit això que ara comparteixo. Per a mi, té una significació especial.  És en l’hàbit d’estimar-te que conec els teus racons. Se’m fa tard mirant-te els ulls, fent petons a cada piga, resseguint-te el planetari, fen-te moure de plaer. Si et desbolques, t’ho faré. 

"Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Mi pecado, mi alma. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un trayecto en tres etapas a través del paladar e impacta, en el tercero, en los dientes. Lo. Li. Ta. Era Lo, Lo a secas, de mañana, con su metro cincuenta y una sola media. Era Lola en pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores sobre la línea punteada. Pero en mis brazos, era siempre Lolita." Lolita (Vladimir Nabokov) Avui tocava aquesta. He obert a l’atzar el primer llibre que han agafat les meves mans, amb els ulls tancats. I ha vingut solet a buscar-me. Avui, tot just avui que tinc ganes de...

He arribat a temps. He arribat davant de la porta i dels teus ulls que s’hi amaguen just darrera, sóc al costat de l’ampit de la finestra ple de flors i els teus aromes, a tocar del jardí per on passeges a soles, a l’espai on temptes les pedres del mur de la casa, on palpes les clivelles de les parets que habites i enderroques els marges del meu cor. Vull habitar-te si tu ho vols. De la tarda n’aprenc   que arriba al seu final engolida per la fosca i l’infinit. Però ja no tinc por ni m’espanta el silenci de les hores que no es viuen. He arribat a temps, ja no a deshora, a temps.

Hi ha fragments de llibres que ens impacten. Jo els anoto en papers solts i després guardo les anotacions dins dels propis llibres. Ahir, pensant en Kundera, vaig reobrir la seva obra més coneguda. I vaig veure anotat el fragment que, no us puc dir el perquè, lliga amb una situació que visc aquests dies. El comparteixo.  ¿Qué es el vértigo? ¿El miedo a la caída? ¿Pero por qué nos da también vértigo en un mirador provisto de una valla asegurada? El vértigo es algo diferente del miedo a la caída. El vértigo significa que la profundidad que se abre ante nosotros nos atrae, nos seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del cual nos defendemos espantados. Milan Kundera . La insoportable levedad de ser.

Tot escrivint sobre la Marató de TV3, aquest migdia, he sabut que enguany tractarà sobre les malalties del cor. Segons les dades oficials, a Catalunya, una de cada quatre persones mor a causa d’una d’aquestes malalties que poden afectar tothom, tant homes com dones, i a qualsevol edat: des de nadons fins a gent gran. He pensat que tot just era una coincidència que avui hagués d’escriure del tema i que ahir es complissin sis mesos d’ençà que vaig patir l’infart, el passat 31 de maig. També he sabut, pels estudis fets, que les malalties del cor fan perdre molta qualitat de vida a les persones que les pateixen, que les patim o hem patit. I he conclòs que és cert, que ben mirat si que puc dir que he perdut part de la meva qualitat de vida. L'he perdut en molts detalls que no vull aportar ara i que sumen però sobretot si penso en la vida que tenia abans de l’infart, en com vivia la vida i en com l’he de viure ara. Pastilles a dojo a totes hores, una dieta estricta i radica

A la terrassa del Cafe de la Paix de París, recordo a Battiato convidant-nos a fer-hi un té. Ara, amb el fred al cos i als carrers, ve de gust prendre’l. Al meu costat, una jove francesa seu sola en una taula i mira atentament un home que hi ha dues taules més enllà. Ell té el doble d’anys que ella i no sap que està sent observat.  La jove s’aixeca i s’apropa a la taula de l’home. Li demana permís per asseure’s i ell accedeix mentre es tapa amb una mà l’anell de casat que du a l’altra. En aquest punt perdo el fil de la conversa però noto l’erotisme que ella impregna al seu voltant i el desig que recorre la mirada de l’home. A ell, el cos li demana ara, urgentment, sexe animal i brut. Ella s’hi entregarà però busca quelcom més, necessita un amant amb qui jugar, un home a qui provocar i un marit descontent per la monotonia per fer-lo embogir.  Ni ho sabien però els dos són dues ànimes bessones que s’han trobat per estar juntes un temps, els mesos que duren aquestes histò