LES NOSTRES EMPREMTES A LES ALTRES VIDES
St. Andrews és el punt de comiat (potser
millor dir punt de pausa) d’aquesta retrobada que teníem
pendent amb l’Eliška d’ençà del nostre primer contacte a terres franceses. Les
restes de l’Abadia són el testimoni d’aquest punt de la cerimònia. El so del
mar que banya la ciutat passa a ser la banda sonora davant dels nostres
silencis.
És ben cert que, si no ho volem, les nostres empremtes
dactilars no s’esborren de les vides que toquem. Esperar quelcom i no trobar res és el fracàs
dels altres. Nosaltres no esperàvem res i hem aconseguit de l'altre tot allò que el moment ens demanava. En algunes
ocasions, per veure la llum t’has d’arriscar a quedar-te cec. Però com no totes
les llàgrimes són amargues, no sempre t’hi quedes. Si tens clars aquests
conceptes, tot és més fàcil. També certs comiats.
El cos nu envoltat de la puresa de la llum i l'absència de colors. Aquesta és la imatge final (potser temporalment final) que
dóna pas a dos camins nous: el que segueix ara l’Eliška i el que trio jo a
partir d’aquest moment. Acabo el dia llegint “Closer” i anotant una frase que
no té res a veure amb allò viscut els dies enrere: Sé qui ets. T’estimo. Ho
estimo tot de tu, i això fa mal.
St. Andrews, 29 de desembre del 2014
Comentaris